Li havien dit que cada setmana ho revisaven. I s’ho va creure. Cada dijous estava amatent a les novetats que podien anunciar-se. I cada novetat era una monotonia. Mentre, els dies empenyien les setmanes i aquestes, els mesos.
Quan tot va començar, els més savis deien que aquest ensurt tindria forma de ve baixa. L’economia, que seguia el ritme víric, faria una ràpida i gran davallada per, tot seguit tornar a remuntar de forma igualment ràpida i espectacular. Però els savis no ho devien ser gaire. Tot això, de moment té forma d’ela sense geminar. I les expectatives que esdevingui una u, majúscula o minúscula, resten sempre en el terreny de les hipòtesis.
El maquillatge restrictiu varia lleugerament cada dilluns. Canvis que no varien gaire res. Tothom resta mig content i mig enfadat en un equilibri feixuc, neutre i descolorit. La seva comarca és petita. Bonica, coneguda, normal. El principal atractiu és la capital. Bonica, coneguda, normal.
Avui s’ha aventurat a trepitjar una botiga gran després de setmanes de no fer-ho. Semblava més un magatzem que una superfície comercial. N’ha fugit amb la cua entre les cames i el cap cot, tan aviat com ha pogut. Tot era trist, regulat i insípid.
El mar és fora comarca. La muntanya, també. Mira de fer bondat i no traspassa els límits establerts per les limitacions imposades per la crisi. No pas per por, que ja no té edat de tenir-ne. Ni per obediència, que mai ha estat el seu fort. Més aviat es retè per solidaritat, amb els més propers i també amb els més allunyats.
I n’hi ha que van i venen. I sovintegen les fotografies arran de mar, els vídeos de caminades i cims assolits. I els cotxes van amunt i avall. I el divendres sembla divendres, el dissabte, dissabte i el diumenge, diumenge. Per alguns, és clar…
Els dies empenyen les setmanes i aquestes, els mesos. I la ela (sense geminar) cada cop té la base més llarga i plana. El virus no se’n va. Les vacunes arriben, per a la majoria, damunt la closca dels cargols i les tortugues. Els que com ell fan bondat, maten el temps dins la comarca a la cua de la vacuna.
Desesperat de tant esperar, es decideix a prémer el botó del comandament a distància del televisor. Allà podrà contemplar com els espavilats cavalquen sobre vacunes i estadístiques. Se’n foten del mort i del qui el vetlla. Mentre, els negociadors s’encallen a les línies vermelles o grogues o blaves. Tant se val! I al vespre, els més desesperats, ho cremen tot.
Però ell, és un bon jan. Omplirà les planes hores, dels tristos dies, empenyent anodines setmanes. Això sí, es continuarà portant bé.
A prop de l'Onyar 