Dies i setmanes


Li havien dit que cada setmana ho revisaven. I s’ho va creure. Cada dijous estava amatent a les novetats que podien anunciar-se. I cada novetat era una monotonia. Mentre, els dies empenyien les setmanes i aquestes, els mesos.

Quan tot va començar, els més savis deien que aquest ensurt tindria forma de ve baixa. L’economia, que seguia el ritme víric, faria una ràpida i gran davallada per, tot seguit tornar a remuntar de forma igualment ràpida i espectacular. Però els savis no ho devien ser gaire. Tot això, de moment té forma d’ela sense geminar. I les expectatives que esdevingui una u, majúscula o minúscula, resten sempre en el terreny de les hipòtesis.

El maquillatge restrictiu varia lleugerament cada dilluns. Canvis que no varien gaire res. Tothom resta mig content i mig enfadat en un equilibri feixuc, neutre i descolorit. La seva comarca és petita. Bonica, coneguda, normal. El principal atractiu és la capital. Bonica, coneguda, normal.

Avui s’ha aventurat a trepitjar una botiga gran després de setmanes de no fer-ho. Semblava més un magatzem que una superfície comercial. N’ha fugit amb la cua entre les cames i el cap cot, tan aviat com ha pogut. Tot era trist, regulat i insípid.

El mar és fora comarca. La muntanya, també. Mira de fer bondat i no traspassa els límits establerts per les limitacions imposades per la crisi. No pas per por, que ja no té edat de tenir-ne. Ni per obediència, que mai ha estat el seu fort. Més aviat es retè per solidaritat, amb els més propers i també amb els més allunyats.

I n’hi ha que van i venen. I sovintegen les fotografies arran de mar, els vídeos de caminades i cims assolits. I els cotxes van amunt i avall. I el divendres sembla divendres, el dissabte, dissabte i el diumenge, diumenge. Per alguns, és clar…

Els dies empenyen les setmanes i aquestes, els mesos. I la ela (sense geminar) cada cop té la base més llarga i plana. El virus no se’n va. Les vacunes arriben, per a la majoria, damunt la closca dels cargols i les tortugues. Els que com ell fan bondat, maten el temps dins la comarca a la cua de la vacuna.

Desesperat de tant esperar, es decideix a prémer el botó del comandament a distància del televisor. Allà podrà contemplar com els espavilats cavalquen sobre vacunes i estadístiques. Se’n foten del mort i del qui el vetlla. Mentre, els negociadors s’encallen a les línies vermelles o grogues o blaves. Tant se val! I al vespre, els més desesperats, ho cremen tot.

Però ell, és un bon jan. Omplirà les planes hores, dels tristos dies, empenyent anodines setmanes. Això sí, es continuarà portant bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.