Aprenent de la mainada


Sovint quan volem aprendre alguna cosa busquem mestres, experts, persones sàvies o, simplement, aquelles que surten a les fotos de tant en tant. Podem encertar-ho, o no. Certament que tenim opcions d’aprendre alguna tècnica, obtenir algun coneixement, augmentar el nostre bagatge cultural. Hi ha persones que ens poden ensenyar moltes coses.

Però si del que es tracta és d’aprendre a viure, penso que farem bé si ens fixem de manera molt especial en la mainada. Pot semblar una contradicció perquè els infants, tendres i petits com són, no en saben encara de viure. N’estan aprenent, i és precisament en aquest seu procés d’aprenentatge que les persones adultes hi podem trobar valuoses eines per aprendre a viure.

No ensenya qui sap, sinó qui viu. La mainada no té cap altra ocupació que la de viure, i fer-ho sense filtres. Les persones adultes, amb el cap tan ple de coses i el cor un xic oxidat, podem haver construït capes protectores per tal de fer veure que vivim. Però la vida no és mai una aparença.

A vegades titllem els nens i les nenes de fràgils. En general, no ho són pas. Fràgil és una cosa que es pot trencar amb facilitat. No em sembla que sigui el cas dels infants. La lliçó de vida per excel·lència  que ens poden aportar els infants és la seva vulnerabilitat. Són vulnerables perquè poden ser fàcilment agredits, entenent l’agressió no necessàriament en sentit negatiu.

Un infant està obert, desprotegit davant tota influència externa, sigui positiva o negativa. Necessita estar-ho per poder créixer. Ho està sense saber-ho, de manera inconscient. Tots els inputs que rep, l’ajuden en el seu procés de creixement. Si no rebés cap estímul de cap mena, no podria sobreviure. Amb els anys, la maduració personal ens porta a pensar-nos i a sentir-nos capaços d’autonomia.

En bona part és una ficció. És cert que durant l’etapa adulta, de maduresa, el grau de dependència és més baix, malgrat que un virus ens està posant contra les cordes. Però l’autonomia sempre és matisada, mai és absoluta. I això hauria de ser en si mateix font d’aprenentatge contra la prepotència. A més, els anys acabaran retornant-nos a aquella vulnerabilitat més acusada. Llavors, ens cal estar preparats, haver après bé la lliçó de la mainada. Haurem de saber estar oberts i receptius si volem viure bé l’etapa d’envelliment.

Un altre aprenentatge que podem fer dels infants és el de les relacions. El nen o la nena estableix inicialment relacions amb persones adultes. Es tracta d’una relació asimètrica. L’infant ocupa una posició d’inferioritat, subordinada, respecte l’adult. I que potser no ho són totes d’asimètriques les relacions?

Al llarg de la vida haurem de conviure amb una multitud de relacions, gairebé sempre asimètriques, amb més o menys grau, en un o altre sentit. L’asimetria fa que només l’amor sigui capaç d’evitar que una relació esdevingui relació de poder, de domini. Fins i tot, a vegades, d’abús de poder. En un nadó això és molt evident. La mare o el pare tindrien un poder absolut sobre ell, si no intervingués l’amor. Un poder que podria ser fins i tot despòtic, altament lesiu. No és això també un enorme aprenentatge per a la vida adulta?

Mirar un infant, la seva vulnerabilitat i les relacions que crea al seu voltant, és com consultar el llibre en blanc de la vida i començar a escriure’l…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.