Tempus fugit


El temps vola. O som nosaltres els que volem? Volar, córrer, apressar-se, no perdre temps, no desaprofitar el temps. Esdevenir consumidors de temps. Amb quin objectiu?

Tot corre pressa, tot és urgent, res pot esperar. Fins i tot a la crisi ecològica, l’hi hem posat l’etiqueta d’emergència. I ho és! Però corrent possiblement l’empitjorarem. Potser es tracta d’una emergència que, per resoldre-la, cal anar més a poc a poc. Aprendre de l’emperador Octavi August que deia: “Afanya’t lentament”. O d’un forner del meu poble que havia retolat a la furgoneta de repartiment: “Per fer tard no cal córrer”.

L’ésser humà necessita temps. Necessita el seu temps. La frase tan sovintejada “no tinc temps” és sinònim de “no puc fer res”. Estic atrapat en una esbojarrada i frenètica cursa que em té sempre ocupat i tenallat al mateix temps. I així, és difícil resoldre res…

Viatjar, per exemple, hauria de ser un camí que es prengués el seu temps. Ara, en canvi, viatjar ha esdevingut un esport d’exhibició. Cal arribar ràpid a destinacions llunyanes. Viatges llampec. Anada i tornada en vint-i-quatre hores, en un cap de setmana. Dos mil quilòmetres en un tres i no res. Una competició que només pot acabar en una col·lecció d’imatges al mòbil, que seran compartides a les xarxes socials a la recerca de cors i polses amunt.

Una cursa, la de viatjar, que només podem fer en avió per anar més ràpid. Qui s’imagina un viatge en tren? Llargues hores per pensar, llegir, contemplar, conversar… I ara! Molt millor arribar ràpid, tenir més hores per fotografiar i, de passada, cremar tones de querosè que deixen tones de CO2 a l’atmosfera. Tot un detall…

Anant de pressa no ajudem a resoldre l’emergència climàtica, més aviat l’empitjorem. I a més, perdem una excel·lent oportunitat per gaudir del temps. O, si us estimeu més dir-ho així, per perdre el temps. Això tan sa que convindria fer de tant en tant.

Cal tenir temps per avorrir-nos. La creativitat ho agraeix. Cal aturar-nos i agafar-nos temps per a nosaltres. Dialogar amb nosaltres mateixos, per poder-ho fer després amb els nostres amics, familiars o companys de treball. Temps per conversar amb un mateix i poder així reconstruir també ponts amb els altres.

És clar que, en un món de corredors – consumidors, aturar-se és una pèrdua de temps. No aturar-se, però, vol dir no pensar. I sense pensar és difícil trobar motivacions per actuar. També motivacions per a lluitar contra el canvi climàtic. Motivacions per transformar una realitat que ens oprimeix. Motivacions per trobar sentit a la vida i a les relacions que la configuren.

Temps per saber on anem realment. Temps per perdre’ns i així, poder-nos trobar. L’escriptor Louis Huart a Fisiologia del flâneur definia així els humans: “L’home s’alça per damunt de tots els altres animals únicament perquè sap caminar sense rumb”.

El temps no vola. El temps el tenim sempre al nostre abast en el present que passa. Sovint som nosaltres els que volant perdem l’orientació, mentre aprenem a caminar sense saber cap a on.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.