T’ho mereixes

A l’imaginari col·lectiu s’ha anat imposant la idea que un té allò que es mereix. Algú que ningú ha escollit, decideix sense que se n’hagin consensuat els criteris, quins són els mèrits que cal assolir per tenir dret a…

Tant se val si qui assigna mèrits és el cap de torn, el mercat o un algoritme, el cas és que la meritocràcia s’ha convertit en llei. Ja ens està bé el què ens passa, ens ho mereixem! I això val a nivell personal i col·lectiu.

La pandèmia que ens aclapara ens la devem merèixer tots plegats, qui sap. Però el que sembla segur és que se’n surten millor aquells que més s’ho mereixen. Els qui poden pagar, aquells que viuen en una determinada àrea geogràfica, els qui habiten en un país suposadament desenvolupat… El sistema té establertes unes pautes, uns barems, unes condicions, que serveixen per repartir ‘premis’ a qui s’ho mereix.

En el fons és com repartir culpes. Tal faràs tal trobaràs. Si les coses no et van bé, és que no t’ho mereixes. Així s’ha substituït la injustícia per la culpa. Una càrrega ben pesada. Tant, que arriba a tenallar persones i pobles. Objectiu assolit!

Perpetuar-se és l’objectiu més preuat del sistema. A mesura que s’avança en la superació de la crisi sanitària, progressa el perill que tot torni a ser com abans. Sentir-se culpable és una subtil forma de restar paralitzat, pensant que no s’hi pot fer res, ja que… en el fons… ens mereixem el què ens passa.

Ja se sap, és normal, hi ha països que tenim vacunes i d’altres que no. Són pobres. No les poden pagar. Hi ha persones que poden gaudir d’una bona assistència sanitària i d’altres que no. No han estat previsors. Ens empassem com una medecina les desigualtats i les injustícies, llunyanes i properes. Les coses són així…

No és cert! Les coses no són així, les hem fet així. I la culpa no és tota nostra. Potser cadascú en té una petita part. Uns més, altres menys. Però segur que la càrrega de la culpa no pot ser tan pesada com per impedir-nos fer-hi alguna cosa. Potser petita. Potser invisible. N’hi ha prou en fer allò que es pot, per començar a desfer-nos de la càrrega. Per tornar a obrir portes i finestres. Per retrobar-nos i continuar caminant junts. Per acompanyar-nos fins tenir el coratge de canviar de rumb. Incert i, potser, desconegut, però nostre.

Sobre això i altres coses reflexiono en aquesta Guspira 12 que t’invito a veure, escoltar i reflexionar.

Francesc Brunés