Només una porta


El consumisme ens empeny a pensar les realitats en termes d’experiències que cal fer… i pagar, és clar. Així, ens hem acostumat a pensar en altres cultures, imaginant-nos asseguts al seient d’un avió rumb cap a països exòtics i llunyans. Allà, en contacte amb cultures estranyes als nostres ulls occidentals i a la nostra ment unidireccional, tindrem l’oportunitat única d’experimentar desconegudes maneres de viure, a canvi d’un bon grapat d’euros (o de dòlars).

Ha hagut d’envair-nos un virus per situar-nos a la realitat més pregona. De fet, sovint, n’hi ha prou en travessar el llindar d’una porta per submergir-nos de sobte i completament en una cultura diferent. Ho he experimentat en primera persona. Vaig creuar la porta d’aquella eixida, una porta que semblava tancada i, en canvi, era ben oberta. A l’altra banda, només uns centímetres més enllà, tot era diferent. El temps prenia un altre ritme, l’egocentrisme habitual deixava pas a un nosaltres inclusiu i les maneres de fer, de cop, s’havien traslladat fora de l’occident predominant. Només una porta… Només uns metres… No calia enverinar més el medi ambient cremant tones de querosè per salvar llargues distàncies. La distància era allà, a l’altra banda d’una porta.

Les cultures de tota mena, més o menys diverses, les tenim al costat de casa. Només cal la gosadia de travessar una porta. Si és oberta, podem passar. Si és tancada, podem trucar. Cal, però, coratge per caminar uns metres i situar-nos a l’altra costat de la porta, conscients que aquestes poques passes ens portaran a la llunyania d’un lloc remot i ignot. Disposats a sentir-nos estrangers a prop de casa. Disposats a trobar-nos desorientats a pocs metres de distància de les nostres certeses i seguretats.

Obrir les portes i creuar-les és sinònim de prescindir dels escuts que ens protegeixen de l’altre diferent. Escuts que més aviat ens reclouen en la nostra reduïda dimensió de la realitat. Escuts que, de fet, no ens protegeixen, perquè no hi ha res a protegir. Partir de la idea que l’altre és una amenaça perquè és diferent, és tan il·lògic com inhumà. Tancar-se esporuguits dins la pròpia cleda, és renegar a allò més valuós que té la vida humana: l’amor.

Les societats, avui en dia, són multiculturals. Això és una certesa difícilment qüestionable. Però aquesta afirmació no resol res. En realitat el que estem dient és que les societats són una pila de cases tancades a pany i forrellat, on hi viuen persones que esmaperdudes han llençat les claus a mar en un atac de desesperació. Així s’ha configurat una estranya convivència sense conviure, on la manca de conflictes només és una aparença, més propera a la pau dels cementiris que a la vitalitat de l’intercanvi i la proximitat.

Només una porta ens separa de l’enorme riquesa de la diferència. És a les nostres mans restar pobres, farcits de nosaltres mateixos, o atrevir-nos a plantar la llavor de la veritable convivència intercultural que, certament, transformarà el nostre conegut paisatge, però ens aportarà la riquesa humana que ens manca per esdevenir plenament humans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.