Un estiu únic


Ara fa un any, parlàvem de resistir, de trobar forces i d’un estiu diferent. Hores d’ara no tinc clar si aquest serà tan diferent com aquell, però és evident que serà únic. Certament, perquè tampoc en tenim cap altre per poder triar. Cada dia té el seu afany, sempre divers i inesperat. Cada estiu, també. Però aquest em sembla únic també per altres raons…

El virus fa més d’un any que va treballant, i renoi si en fa de feina. Ens aporta moltes lliçons i, malauradament, massa pocs aprenentatges. A més, sembla que no necessita vacances, no es cansa, no defalleix; muta, gira i regira, volta i s’escampa. Potser som les seves vacances?

Sigui com sigui, aquests darrers setze mesos ens han portat, i encara ens porten, per camins inesperats. Muntanya russa, a vegades; camí costerut sense cim, d’altres. Aquest visitant invisible que se’ns ha arrapat al damunt, ens ha anat construint una reserva ben estranya per aquest estiu. Sigui per raons sanitàries, sigui per motius econòmics, sigui per emocions trasbalsades, sigui per pors o inseguretats, sigui per horitzons incerts, sigui pel que sigui, encarem l’estiu tocats.

Si l’any passat creia que el més important era resistir, treure forces d’allà on fos; enguany, penso que hauria de ser fonamental viure amb plenitud aquest període d’estiu. Possiblement ens mourem menys o ho farem més a prop, o potser no ens mourem gens. Tant se val, qualsevol indret és ideal per trobar-se.

En aquest estiu únic, és precisament això el que considero fonamental, trobar-nos i retrobar-nos. Trobar i retrobar la nostra unicitat. Descobrir els vincles que el bitxo ha generat entre els fragments dispersos de la nostra persona.

L’estiu acostuma a ser un temps més lent de l’habitual. És en aquesta lentitud on podem trobar els espais per sanar trencaments, tancar esquerdes i amorosir ferides. És en el temps lent on podem recuperar el ritme propi de la persona humana, aquell que ajuda a trobar sentit a allò que fem i a allò que som.

Crec sincerament i fermament que, a aquestes alçades de la pandèmia, recompondre la nostra unicitat és del tot imprescindible. Sentir-nos part de la natura, refer amb ella els vincles amorosos, agrair-li tot allò que ens proporciona i demanar-li perdó per tota la degradació que provoquem. Aturar-nos a revisar les nostres relacions amb les coses. Qüestionar-nos el per què del consum sense sentit, de l’acumulació de béns inútils, de l’aferrament a falses promeses de felicitat… Retrobar la nostra dimensió espiritual, en el sentit més ampli i profund del terme. Enfortir, refer, crear o relligar els vincles amb les altres persones. Aquelles relacions que ens configuren i proporcionen el sentit a tantes joies, afanys i patiments.

El temps lent d’estiu, una oportunitat que no hauríem de desaprofitar. Temps lent que obra espai a la saviesa i a la unicitat. Tot és el mateix, perquè tot està relacionat. La saviesa mena cap a la unicitat i aquesta porta la saviesa de trobar-nos per descobrir el sentit de qui som i què fem en aquest festival de desconcerts. També el sentit d’un virus que ens sacseja la vida per ensenyar-nos a viure.

Bon estiu!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.