Un món de racons


Quan hi ha tempesta o als humans se’ns passa pel barret tirar petards, molts animalons s’arrauleixen en un racó del seu cau o del sofà de casa. També els nens petits quan, amb la seva refinada sensibilitat, perceben que les coses van de mal borràs, tendeixen a amagar-se en algun racó de la casa, dins d’un armari, a sota el llit o a qualsevol raconada on se sentin a resguard. Els practicants de l’esport de la boxa (esport que no m’interessa gens ni mica) també tenen el seu racó on cada contrincant reposa, es refà de l’estomacada i queda a l’empara dels atacs furibunds del rival.

Tot plegat és ben normal. De fet, tothom necessita un racó on aixoplugar-se de les moltes intempèries de la vida. Un racó físic on reposar el cos i que, malauradament, resulta gairebé impossible per a massa persones en la nostra societat de l’èxit i la felicitat obligatòria, però també de la injustícia i la desigualtat. Tanmateix ens cal un racó mental on poder endreçar i oxigenar les nostres idees i pensaments, a redós de l’allau d’informacions, massa cop interessades o directament falses que ens aclaparen a cada minut. I si voleu, també un racó espiritual que ens permeti respirar a 360º, obrir-nos a la transcendència que brolla del cor de cada persona, que traspua en la natura que ens envolta i que ens empenyi a sortir de la nostra capelleta.

Cercar aquests racons és un fet connatural a l’ésser humà. El problema rau, segons el meu parer, en el fet que ho puguem fer gairebé tot des del nostre racó. Poder interactuar sense haver de sortir del nostre racó, provoca que la nostra mirada quedi limitada per l’angle de visió que tenim, que és sempre el mateix. Quan ens habituem a no haver de sortir a les intempèries i ens instal·lem en la comoditat del nostre espai, és quan comencem a elaborar mecanismes de defensa per mantenir la situació.

Des de la nostra butaca iniciem un procés de justificació de les idees i actuacions de tot allò que configura el nostre racó. Construïm tesis, establim hipòtesis i creem tot un corpus doctrinal amb l’únic objectiu de trobar prou elements per fer cada cop més sòlid i impermeable el nostre aixopluc. Sense adonar-nos-en entrem en una mena de bombolla estanca de parets cada cop més gruixudes on els elements exteriors reboten sense gairebé pertorbar la nostra aparent tranquil·litat.

Però l’univers és dinàmic i tard o d’hora es produeixen convulsions, erupcions de gran magnitud, tot trontolla i els racons, les bombolles, comencen a friccionar entre elles. No cal massa temps perquè algunes comencin a esclatar. Llavors la devastació i la intempèrie són encara més evidents. La vulnerabilitat extrema ens posa davant del mirall i la necessitat d’interacció real, d’interdependència a tots nivells, deixa de ser una opció remota i passa a ser una necessitat imperiosa.

Sovint, assegut en el racó del sofà del meu aixopluc, em pregunto on som. Cadascú dins la seva bombolla? Estan friccionant ja les bombolles? Estan esclatant? I finalment, fins quan aguantarà el meu sofà?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.