A cop de cimera


La COP26 no pot ser un objectiu. Els acords o desacords tampoc. L’únic objectiu vàlid és l’aplicació efectiva i immediata de mesures que menin cap a la recuperació d’un equilibri ecològic integral.

La cimera

Reunió d’alts dignataris. Això és una cimera. Un punt on conflueixen aquells que estan al cim, aquelles persones que són dipositàries d’autoritat, de poder, d’influència. El nom de COP prové de “Conferència de les parts”, en referència a les 197 nacions que van accedir a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, en una reunió celebrada el 1992.

Fa 29 anys es constatava negre sobre blanc la perillosa interferència humana en el sistema climàtic i la necessitat d’estabilitzar els nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Han passat 26 cimeres. La darrera ha acabat fa pocs dies a Glasgow. 26 cops, 26 oportunitats, 26 vegades on aquells que estan al cim del món s’han trobat, han parlat, han discutit, han acordat… Els resultats, fins ara, són més que dubtosos.

Crec que tantes cimeres han generat una serralada de dubtes, més que no pas de respostes concretes i aplicades a revertir la situació ambiental, que s’ha anat agreujant a mesura que ha anat passant el temps. Quina mena d’autoritat ens cal? On rau el poder? Què hi ha més enllà dels acords? Qui els aplica? Per què cal aplicar-los?

Urgències

El rètol que veiem quan arribem a un hospital, colpits per un sobtat malestar o un malaurat accident, diu això: urgències. Llavors, angoixats per la situació, se’ns obre un bri d’esperança. Tal com a Glasgow, on tot i la negativitat de mesures i paràmetres, l’objectiu segons NU, era també obrir una finestra d’esperança. Un missatge de que encara hi som a temps, que encara es pot limitar per sota dels 1’5ºC l’escalfament global del planeta.

La urgència ha impregnat tot el desenvolupament de la cimera COP26. Com si es tractés del final d’una festa insostenible, han proliferat els missatges adreçats a apressar la implantació de mesures eficaces. Potser sí, hi som a temps, però no podem entretenir-nos més, ara tot corre pressa.

És urgent mantenir l’esperança, és urgent aplicar de debò els Acords de París de 2015, és urgent no continuar fent servir la natura com una claveguera, com ha recordat el secretari general de NU, Antonio Guterres. És urgent reduir un 30% les emissions de gas metà per al 2030, tal com s’ha acordat a la cimera, tot i que sense el consens de tres grans països.

Segons el meu parer, però, hi dues urgències (que potser en són una de sola) que són prèvies i condicionen tota la resta. La urgència de transformar el sistema: la forma de produir, el què produir, com fer-ho, per a qui i per a què; les relacions de producció i els hàbits de consum. La transició d’un capitalisme que mata, a un nou sistema econòmic que guareix les persones i el planeta. I la urgència de caminar tots junts, sense exclusions: avançar decididament en la línia de l’Agenda 2030, amb els seus 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible. Transformar la competició en cooperació; restablir connexions esquinçades, crear-ne de noves; avançar envers la inclusió de tots els pobles, institucions, empreses, governs, associacions, entitats… sense la qual, sanejar el clima, el planeta, resta sempre només una quimera.

Tensions

Totes aquestes urgències (i d’altres) han amarat la COP26 de tensions, que s’han fet paleses dins de les sales de conferències i, sobretot, fora, als carrers. Dins, fora. Cim, base. Aquesta és una de les principals tensions a resoldre. Diria que es tracta d’una tensió de confiança i d’autoritat. La ciutadania és cada cop més conscient de la gravetat de les conseqüències del canvi climàtic, perquè comença a percebre’n els efectes. Tanmateix, desconfia de la voluntat dels mandataris per aplicar mesures concretes. Mentre aquests, ni fan un ús adequat de l’autoritat que se’ls ha atorgat, que hauria de ser motor de lideratge col·lectiu i participatiu; ni poden exercir cap mena de poder efectiu que està en mans de les grans corporacions multinacionals.

Tensió també nord – sud, o si ho preferiu, tensió entre països rics i països pobres. “Justícia climàtica” resava una de les pancartes de les manifestacions d’aquests dies. Els grans contaminadors no són els més perjudicats. Els grans consumidors externalitzen les deixalles cap als països pobres. Minories que perjudiquen majories. Mentre no s’avanci en justícia i igualtat, difícilment es podrà fer en la millora climàtica. Són dues cares de la mateixa moneda.

Transcendental resulta la tensió local – global. Qui pren les mesures no és qui les ha d’aplicar. Qui les aplica, sovint se sent sol, desemparat i sense trobar sentit al seu compromís i esforç. Cal avançar en una veritable cooperació i complicitat entre el món global i el local. Cal la implicació de tots els estaments, a tots els nivells, des del principi fins al final del procés, tal com proposa l’Agenda 2030.

La gran tensió, aquella per excel·lència, segurament és la tensió economia – política. Res serà possible sense la política, sense avançar decididament envers una governança global, inclusiva i fraterna, plural i lliure. Però tampoc farem res de bo si no retornem l’economia al seu veritable paper de tenir cura del oikos (casa), aquella de cadascú i aquella comuna. La política no pot estar sotmesa a l’economia, com succeeix actualment, i l’economia ha de retrobar el rol de servidor de les necessitats de tothom.

I els carrers eren plens de joves, perquè hi ha també tensió entre generacions. La destrucció d’avui és la desesperança per demà. La joventut ha de ser el nostre present, perquè ens estem jugant als daus el seu futur. Aquesta és una tensió que penso anirà a més i cal gestionar-la bé. És una tensió que és bo que creixi si ho fa bé. És necessari i convenient que els joves prenguin el protagonisme que els pertoca, perquè en tot aquest desgavell, són els únics que s’ho juguen tot.

I ara què?

Doncs ara, a Glasgow, els llums s’han apagat a les sales de conferències. Encara s’hi flairen les corredisses del darrer moment, el neguit de les últimes negociacions i, possiblement, el mercadeig entre el desencís i la resignació. Les hores de pròrroga han salvat un acord, qualificat de mínims per gairebé tothom. Per als països rics, instal·lats en la seva superioritat de recursos, haver arribat a l’acord és ja un èxit. Per als països pobres, conscients de l’extrema vulnerabilitat i fragilitat davant el canvi climàtic, la cimera ha resultat una pantomima que acaba no resolent res.

A mi, m’agrada pensar que l’acord assolit a gairebé 200 parts, és insuficient, però possiblement sigui l’únic acord possible al que es pot arribar en aquest moment. Al marge de la reducció sobre el metà esmentada anteriorment; és positiu el pacte de reduir les emissions de diòxid de carboni a un 45% per al 2030, amb obligació de revisar els avenços l’any 2022. L’acord climàtic assolit, no sense tocs de teatralitat, per les dues grans potències EUA i Xina, és un pas endavant. El pacte parcial signat per alguns països i alguns fabricants d’automòbils  de deixar de fabricar vehicles de combustió l’any 2035, assenyala una bona direcció. La recomanació als països rics de duplicar les aportacions d’ajuts als països pobres a partir del 2025, és només això, una recomanació, però hi és.

Possiblement un aspecte força rellevant és el fet que per primera vegada en les 26 cimeres, l’acord inclou un esment explícit al carbó, principal font d’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Certament la paraula de la discòrdia a aigualit la festa. On hi deia que cal “l’abandonament progressiu de les emissions de carbó”, s’hi acabat posant “la reducció progressiva”. Un canvi de terme que suposa un retrocés evident. Malgrat tot, el canvi ha salvat l’acord i la recomanació no ha caigut del text.

Totes aquestes resolucions i d’altres que configuren el text final de l’acord són avenços, alguns massa tímids i d’altres més agosarats. Però ara, qui més qui menys, es pregunta: i tot això, es complirà? I arriba el moment de passar de les grans sales de conferències a la saleta del menjador de casa…

Per fer front al canvi climàtic confiem en cimeres, acords i mesures públiques sobre l’energia i altres sector productius. Cal fer-ho! Però això porta la il·lusió que els remeis s’han d’orquestrar a nivell institucional, macroeconòmic i organitzatiu. I això és només una il·lusió! Cap acord o llei, per ells sols, salvaran el planeta. En realitat, tenen la finalitat d’afavorir els canvis en els comportaments individuals i concrets de les persones i de les comunitats.

Sí, ara la partida es juga als carrers, des d’on caldrà continuar exigint l’acompliment estricte dels acords i, si s’escau, l’ampliació. I es juga també dins de cada casa, especialment en aquell sector de món benestant, on caldrà assumir aquell grau d’incomoditat personal necessari, per tal de transformar aquells estils de vida insostenibles que deixen en paper mullat qualsevol acord, fent-lo inviable.

Aquest article ha estat publicat en primer lloc a Ciutat Nova

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.