Ridículs


No us penseu pas que em refereixo a les mascaretes. Que sí, que és ridícul que avui s’imposi barroerament la continuïtat de l’ús de mascaretes al carrer i l’endemà, s’anunciï que deixaran de ser obligatòries al cap d’uns dies.

Si no fos que el tema més aviat fa plorar, n’hi hauria per riure, que d’això va. Ridícul, allò que es digne de que se’n riguin, allò que és grotesc. No trobeu que el tema de les mascaretes hi escau? Però, ens quedem només en les mascaretes?

Ridícul aprovar una llei tan importat i de tanta transcendència com la (suposada) reforma laboral, només per un vot, per error i de rebot.

Ridícul portar fins el paroxisme la victòria d’un esportista home, mentre hi ha dones que superen amb escreix l’èxit del mascle i que passen amb més pena que glòria.

Ridícul esgrimir un pla secret i meravellós per esquivar la repressió de les togues, quan en realitat s’està acatant i obeint.

Ridícul que la ciutadania esculli els seus representants i, per uns llaços grocs penjats a la finestra del despatx, un òrgan administratiu obligui a posar-n’hi uns altres.

Ridícul proclamar la sobirania del Parlament, quan és evident que de fa anys està tutelat des dels poders foscos de la metròpoli.

Ridícul escollir un Parlament, un lloc on s’ha de parlar, d’enraonar, de dialogar i de raonar, i es tanqui a la presó a qui permet que es parli, s’enraoni, es dialogui i es raoni.

Ridícul que, per parlar i negociar, calgui acumular a banda i banda de la frontera tancs, soldats, armaments i maquinària bèl·lica d’allò més diversa.

Ridícul que un model pedagògic d’èxit, reconegut per la comunitat educativa i per experts internacionals i que assoleix els objectius lingüístics proposats i la cohesió social, sigui aniquilat per una minoria amb el recolzament imprescindible de les togues del règim.

Ridícul, potser, escriure una peça com aquesta. I tants i tants d’altres ridículs individuals, personals i intransferibles que, qui més qui menys, cometem. Cadascú se sap els seus…

Ridícul, que fa riure, a vegades per no plorar. Però ridícul també vol dir allò extraordinàriament petit, esquifit, insignificant. Per això, la ridiculesa deu anar associada a la condició humana. Hem fet, fem i farem el ridícul al llarg de la història. En els dos sentits. Continuarem fent coses grotesques i, alhora, coses que, en el fons, són insignificants, per molta parafernàlia que hi posem.

Fem el ridícul tot sovint. Personalment, gairebé cada dia; col·lectivament només cal llegir diaris o veure telenotícies. Però són ridículs infinitament més petits que la grandesa de la Política, la bellesa de l’Esport, la profunditat de la Cultura; la capacitat de regeneració, de convivència i de solidaritat dels pobles; la inalienable dignitat de tota persona.

Per això, podem continuar fent el ridícul amb la certesa que el potencial de progrés (ben entès i en tots els sentits) de la humanitat, és enormement més gran que tots els ridículs junts. I és que, en el fons, la ridiculesa, resulta ridícula.

2 thoughts on “Ridículs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.