Alcarràs


No m’atreveixo a parlar de cinema perquè no hi entenc. Tampoc he vist la pel·lícula que recentment ha guanyat l’Ós d’Or del Festival de Berlín i que porta el nom d’aquest municipi del Segrià de poc més de 9.000 habitants: Alcarràs. El seu nom oficial, l’únic vàlid, cal escriure’l així, amb l’accent obert a la darrera ‘a’, tot i que, part de la premsa espanyola s’ha afanyat a escriure’l, erròniament, amb l’accent tancat.

Soc conscient que la Berlinale, un festival de categoria ‘A’ com Cannes, Venècia, Sant Sebastià o el de Mar del Plata, no és una anècdota. Alemanya no és un país de fireta, fins i tot escriuen perfectament el nom del film guanyador, amb l’accent obert. No estem parlant doncs d’un premi qualsevol. Estem parlant d’un reconeixement a una manera particular de fer cinema i que, en el fons, posa de manifest quins elements, quins valors, quins missatges, provoquen un interès especial en la societat actual.

Tampoc puc parlar d’aquest poble de ponent perquè no l’he visitat mai. Llavors, de què puc parlar? Doncs d’allò que m’ha suggerit aquest extraordinari èxit de la guionista i directora de cinema catalana, Carla Simón. Podríem dir que voldria parlar d’aquest premi, que ens cau tan a prop, com a símptoma d’alguns anhels, d’algunes tendències, d’algunes necessitats que, en aquesta etapa possiblement postpandèmica, estan sorgint amb més força que mai.

El premi recau sobre una pel·lícula rodada enterament en una llengua minoritària. Una parla que en aquest cas, a més, respon a un accent propi de les terres de ponent. Una llengua que, com totes les llengües, expressa una manera particular, única i insubstituïble de veure el món, d’interpretar la realitat que ens envolta. Una llengua que, com totes les altres, hauria de ser protegida per la riquesa que representa en ella mateixa. Una llengua mai hauria de ser una amenaça per a una altra. Les llengües mai han de desencadenar una guerra, mai s’han de combatre les unes a les altres. Fer-ho és entrar en una dinàmica perdedora per a tothom. Les llengües grans – que s’han de mostrar protectores envers les més febles – i les més petites – que mai són cap amenaça per a ningú – han de conviure, com expressió suprema de la convivència humana que sempre és plural, diversa i enriquidora en la seves reciprocitats.

Però Alcarràs, la pel·lícula, també mostra sobre la pantalla gran, la natura i la naturalitat de la vida de pagès, de la vida senzilla d’un poble mitjanament gran o, si voleu, mitjanament petit. Les actrius i els actors, no professionals, posen a l’abast de tothom la seva vida de cada dia. Aquella vida estretament lligada a la terra, al clima, a les intempèries, als rigors i també, perquè no, a l’amabilitat dels dolços fruits. Una vida local que, gràcies al premi, esdevé global; posant de relleu que les grans solucions de complexos problemes globals, tenen el seu inici als molts ‘Alcarràs’ d’arreu del món.

Aquestes actrius i actors – insisteixo, no professionals – actuen, en certa manera sense fer-ho. Allò que  mostren és, en bona mesura la realitat quotidiana, la seva realitat. La ficció s’aprima, la mentida gairebé desapareix, per deixar pas a allò que és real, a allò que passa a persones reals, a allò que també ens podria passar a tu o a mi. I és que de ficcions i mentides ja n’estem farts!

I en aquell Alcarràs concret, sobre aquelles terres concretes, cada cop més castigades per la sequera i les conseqüències d’un canvi climàtic en el qual, pageses i pagesos, hi ha contribuït ben poc; allà, precisament allà, la directora hi fa esclatar els grans desafiaments del món d’avui. En aquelles terres s’hi acabaran ‘plantant’ plaques solars? Més punyent impossible! Aquest símbol de progrés sostenible, les energies netes i renovables, com s’han de gestionar? Quin equilibri territorial volem? Quin tipus d’alimentació? Com els fluxos migratoris camp – ciutat i viceversa, poden ajudar més i millor a la convivència i al benestar de tothom? Qui ha de patir els costos (de tota mena) de la generació d’energia? A favor de qui? Per a sostenir quin tipus de progrés?

Ens podríem anar fent preguntes… Preguntes que ningú pot respondre. Preguntes que, en el fons, només admeten respostes col·lectives, corals, fruit del diàleg (no aquell de la taula, sinó el de veritat), dels consensos, dels acords i dels desacords. Respostes que han d’anar de la mà d’una governança participativa a tots els nivells, del local al global. Respostes que estan doncs, per construir.

És impossible concloure aquest text sense felicitar a la Carla Simón; a tot el seu equip, de la primera al darrer; a la població d’Alcarràs i a les terres del Segrià i de ponent en general, per aquest premi que situa allò menut al cap d’amunt de l’art i la cultura internacionals. Enhorabona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.