Minuts de silenci


Els actes i esdeveniments als que he assistit darrerament, comencen sempre amb un minut de silenci. Massa minuts de silenci. O potser massa pocs?

Dones assassinades per homes, a casa o al carrer. Homes morts per altres homes, en guerres sempre injustes i cruels. Catàstrofes naturals (o suposadament naturals) que maten persones, gairebé sempre les més febles, les més vulnerables, les més marginades. Virus que maten persones, massa sovint en negocis que haurien de ser llocs de cura i delicada atenció a les persones ancianes o amb determinats graus de dependència. Morts inevitables, i també, morts provocades per un sistema que només té cura del rendiment i l’eficiència. Morts naturals, pròpies de la naturalesa humana; i també, morts inhumanes, morts que una persona causa voluntàriament a una altra, morts que degraden la societat a les més baixes categories d’humanitat.

No només la gran mort, aquella irreversible, sinó també una multitud de petites morts travessen la societat actual. Petites morts en forma d’agressions de tota mena: físiques, verbals, econòmiques, sexuals, climàtiques, psicològiques… Petites morts que continuen afectant especialment dones, infants, persones ancianes, persones dependents, pobres, persones sense llar… Violències arreu: a les llars, a determinades institucions, als barris, a les ciutats, de dia i de nit, als camps de batalla, a les xarxes socials, als mitjans de comunicació, a les empreses, als estadis esportius…

I per a aquestes petites morts no hi ha minuts de silenci. Potser si n’hi hagués, els minuts de silenci serien tants, que hauríem de fer llargues estones de silenci. Tant de bo els féssim! Tant de bo ens atrevíssim a fer callar el soroll de les violències de la vida, per cercar espais i temps per al silenci. Aquell silenci que és exterior i interior a l’hora. Aquell silenci que permet meditar, reflexionar, interioritzar, trobar sentit a les coses i a la vida. Aquell silenci que ens faria conscients que no vivim en un món de monstres. Vivim en un món de persones, de germans i germanes, de membres de la mateixa família humana. Capaces, lamentablement, de d’agredir-se i de matar-se els uns als altres.

El silenci, una reivindicació emmudida. Una reivindicació punyent. Una reivindicació perillosa. El silenci, una necessitat de l’ànima humana. El silenci, cercat per homes i dones; del passat, del present i del futur. El silenci, soterrat ara per tones de soroll que volen impedir-nos de trobar la nostra humanitat més pregona.

Cal molt coratge per excavar fins assolir aquest necessari silenci. Potser, fins i tot, cal massa coratge. Però és tan imprescindible… Coneixem l’alternativa. Són els minuts de silenci, cada vegada més freqüents, per recordar unes vides que han desaparegut per sempre o han vist malmesa la seva dignitat de forma greu. Vides irrepetibles, vides amb noms i cognoms, vides plenes d’esperança, d’il·lusió, d’anhels, de potencialitats… Arrabassades de la vida per les moltes violències que la inhumanitat genera.

Té sentit continuar submergits en un sense sentit tan descomunal? Ens hi podem conformar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.