Participació


Ahir, eleccions generals a França. Índex de participació a la baixa. Un símptoma que es repeteix en diferents conteses electorals, sigui quin sigui l’abast, el context i l’indret on es produeixen. Un símptoma que, possiblement, amagui una malaltia greu.

Acudir a les urnes quan se’ns crida és, en un entorn democràtic, el mínim nivell de participació exigible per tal de poder donar legitimitat als resultats electorals. Una legitimitat que, per descomptat, les persones electes s’han de guanyar a pols. Una legitimitat que no poden malbaratar ni amb pactes postelectorals indignes, ni amb corrupteles de cap mena, ni amb actuacions contràries als programes i promeses electorals. Que ho facin, no pot justificar mai la manca de participació. Ben al contrari. La immoralitat dels polítics hauria de ser un impuls a la participació. Una participació sense aturador, fins aconseguir que siguin escollides per a gestionar els recursos només en funció del bé comú; aquelles persones, no tan sols capaces de fer-ho, sinó també amb aquella enorme dosi d’ètica i de moral que la representació política exigeix.

Deixar de participar no serà mai una (bona) opció. És més, per a una democràcia sana, saludable, madura i de qualitat és necessari eixamplar a 360º les accions de participació real i efectiva. Dipositar el vot en una urna és transcendental, és el gran ritual gairebé sagrat, de tota democràcia. Però és només el primer pas. Un cop donat aquest primer pas, cal continuar caminant aprofitant tots els mitjans que la societat actual posa al nostra abast. Organitzacions de tota mena; entitats culturals, esportives, socials, recreatives; associacions veïnals, sindicats, partits polítics, fòrums de debat i d’opinió, xarxes socials… Molts canals amb un únic objectiu: enfortir la salut de la democràcia fins a aquell lideratge col·lectiu que porta al bé comú.

Aquest símptoma del creixement del nivell d’abstenció, possiblement va molt lligat a la proliferació de la indiferència envers allò públic i col·lectiu i al desànim que inocula el convenciment que ‘no hi ha res a fer’, que no hi ha futur, que les coses són així i no tenen remei. Tot plegat és un artefacte explosiu que pot esdevenir més letal que les immorals i sofisticades armes que es fan servir a les incomprensibles, injustes i inhumanes guerres que assolen el planeta.

Quan afegim al desinterès per la política, els grans reptes que tenim sobre la taula, és quan ens adonem de la perillositat de la situació. Crisis: econòmiques, ecològiques, sanitàries, socials… Desigualtats, pobresa, fam. Persones migrants per motius polítics, climàtics, de violència, de persecució… Intel·ligència artificial, big data, posthumanisme, transhumanisme… De veritat pensem que no s’hi pot fer res?

Participació i col·laboració serien, segons el meu parer, dos elements clau per a la supervivència i la convivència. Només la Política, així amb la ‘P’ majúscula, pot curar no una ferida, sinó moltes. La política és la forma civilitzada de procurar-nos entre tots i totes una bona convivència. Un trànsit a un model de convivència per a tothom sense exclusions. Una política que demana enormes dosis de participació i la generositat de la col·laboració. Una política que és construcció col·lectiva i que, ara més que mai, només pot ser construcció col·lectiva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.