En femení també, si us plau


Avui ha penjat les vambes la mítica jugadora de bàsquet Laia Palau, ho ha anunciat fa poques hores. Em sap greu, però en l’esport i en la vida, l’edat fa el seu camí sense demanar permís. Darrerament l’havia vist jugar sovint, sigui en directe o a través de la pantalla, en el seu UniGirona. La Laia és tot força, tot cor, tot compromís. Sens dubte ‘vitamines’ per a tot l’equip, especialment quan les coses van maldades.

Sigui com sigui, el fet és que darrerament segueixo amb més freqüència que temps enrere, l’esport femení en general. Potser cansat de les històries de sempre, dels mascles – ídols que, sovint sobrats de recursos i recoberts d’una pàtina daurada, ofereixen tristos espectacles que justifiquen, poc o gens sous d’escàndol. Serials de fitxatges, finances fosques, corrupcions soterrades i sospites inexplicades, són tot un embolcall per a un circ que, a vegades, recorda més el circ romà que la grandesa de l’esport.

Certament, l’esport femení tampoc es pot idealitzar. Les seves ‘bondats’ no es poden generalitzar i els punts foscos hi són igualment. Amb tot, quan un s’atura a caminar una mica més enllà del marcador pels corriols de l’esport femení, pot trobar-hi coses força interessants. Resulta fàcil descobrir que la competició no exclou la col·laboració, que la persona està per sobre dels punts a guanyar, que les complicitats van més enllà de la competència i que el respecte vers l’equip rival, no és cap signe de feblesa. Que la vida és una lluita que pot estar exempta d’agressivitat. Que es pot jugar a futbol sense escopir a terra cada vuit minuts i mig. Que la complicitat en la vida no exclou la competència sana per un triomf esportiu.

Soc conscient que molts d’aquests ingredients es troben també en alguns esports masculins, especialment aquells minoritaris, que no apareixen mai per la pantalla. També els podem trobar, i els hi hauríem de trobar cada cop més, en l’esport base. És allí on rau el fonament d’un comportament humà en el món de l’esport d’alta competició. Però… i a la societat?

Com n’és de necessària aquesta mirada femenina en la societat actual! No parlo només de quotes o de major presència de dones en els llocs de responsabilitat a tots nivells i àmbits, que també. Parlo d’incrementar la mirada femenina sobre els problemes, sobre les situacions, sobre la vida, sobre els conflictes, sobre les cures. I això ho podem (ho hem) de fer també els homes. Tots tenim una certa capacitat de mirar les coses des del component femení de la vida. Ben segur és una capacitat majoritàriament poc desenvolupada i, sobretot, infravalorada. Una capacitat sotmesa i esclafada sota les estridències dominadores del mascle – alfa que malda per continuar essent l’amo del tros.

Si volem una societat més igualitària, més justa, més pacífica, amb una millor convivència, amb una millor cultura i praxis de les cures i amb un respecte més curós per la vida, per la persona i per la seva dignitat, cal que canviem la mirada. És necessari que els homes posem al servei de les dones la nostra capacitat de mirar les coses en masculí, comprenent profundament la mirada femenina. Possiblement per a elles serà més fàcil la reciprocitat en aquestes mirades, perquè no defensen cap situació de privilegi com ho fem els mascles.

Segons el meu parer, només així podem avançar de veritat en la construcció d’un món més humà i, per tant, més vivible. Un món, on tothom té el seu lloc independentment del gènere i on els predominis derivats del baix ventre, siguin només història.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.