Fenòmens extrems


Som a finals de primavera i ens trobem molt allunyats de la placidesa que evoca aquesta estació de l’any. El clar divorci entre el calendari i el termòmetre és un símptoma que alguna cosa (o potser moltes) no van a l’hora. Si fem una recerca en el calendari per mirar de trobar registres de temperatures similars a les actuals, és molt possible que ens faltin dies i no ensopeguem amb l’estació que ens caldria.

Vivim al nord d’un país del sud d’Europa però, si tanquem els ulls, ben bé podríem tenir la impressió de trobar-nos al sud d’un país del nord del continent africà. Patim una calorada, ens trobem sota els efectes d’un fenomen extrem pel que fa al clima. Algú diu que ‘el temps s’ha tornat boig’, algú altre ho fa de ‘canvi climàtic’. Possiblement tothom té raó, però, és el clima el que s’ha trastocat? No serem pas nosaltres, els humans, que estem una mica tocats de la xaveta?

Potser hauríem d’acostumar-nos a dir que, al clima, l’hem canviat nosaltres amb la nostra insensatesa. L’estem canviant amb la insistència irresponsable en l’explotació dels recursos naturals molt més enllà del que és humanament assolible i sostenible. Sí, ja ho sé, tenir cura del llenguatge no resol el problema. Canviar els hàbits decididament i radicalment és tot allò que està al nostre abans per mirar de revertir la situació, si és que encara hi som a temps. No és poca cosa, però simultàniament calen altres canvis de gran magnitud a tots els nivells.

La força del llenguatge, però, no és gens menyspreable. No tindríem una perspectiva diferent si quan parlem de canvi climàtic, ens en sentíssim poc o molt responsables? Una cosa semblant passa quan parlem de països pobres, en lloc de fer-ho de països empobrits. Països sovint amb força recursos naturals que han estat (i encara ho són) esquilats i devastats per processos colonials o per saquejos de la seva vida cultural, política i econòmica.

En certa manera, la perversió del llenguatge també genera fenòmens extrems. No és una perversió espontània. És un llenguatge al servei de qui ha fet del seu modus vivendi un màster d’aprofitament dels fenòmens extrems. Utilitzem un llenguatge, a vegades, pràcticament bèl·lic. Un llenguatge que no permet modular, matisar, raonar, explicar. Paraules que només menen a aprofundir el fossar entre un nosaltres indefinit i un vosaltres aliè.

La natura que estem malmenant, ens sotmet a fenòmens extrems, de sequera, de temperatura, d’inundacions, pandèmies, incendis… Però, mirem al nostre voltant i descobrirem tot un catàleg de fenòmens extrems de tota mena, de tots colors. Fa temps que ens hem instal·lat en el terreny de la polarització, de la confrontació, dels enfrontaments, de les guerres, de la manca de diàleg, del menyspreu, de la falta de tolerància, de les baralles, dels insults, del negacionisme, del supremacisme, de la violència… Còmplice, imprescindible i necessària, l’economia malaltissa que tenim per sistema: desigualtats creixents, pobresa, fam, misèria; crisis continuades que no se’n van i que, ara mateix, posen de nou sobre la taula qui mereix ser salvat: pujant els tipus d’interès potser baixaran els preus (no és segur), però allò que no fallarà és que es generaran enormes bosses d’atur i, per tant, d’extrema pobresa.

Extremismes que tensionen el sistema i que amenacen d’esquinçar la vida mateixa. Extremismes, especialment d’ultra dreta, disposats a anorrear democràcies i a generar més confrontació, més divisió, més violència. Sí, l’ambient està molt calent! Tantes friccions generen, inevitablement, un clima de malestar, una sensació gens tranquil·litzadora, una espècie de xafogor irrespirable, més enllà del termòmetre.

I com sempre, aquí i allà, apareixen delicades i boniques flors de solidaritat, de fraternitat, d’acompanyament i cura de qui es va quedant pel camí. Flors que criden ben fort, esperança, esperança, esperança… Sí, ni ingenuïtat ni pura il·lusió, esperança en el potencial de l’ésser humà, capaç de modular tants fenòmens extrems, per trobar una sintonia vivible. No sabem del cert com ens en sortirem. És més, crec que no en tenim ni idea, però potser només es tracta de regar, de fer créixer, de plantar, de confegir, de recosir, de construir… en definitiva, d’oferir aire i aigua a més i més flors cada vegada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.