Jugues o treballes?


Jugar és més divertit que viure? No ho crec. Potser, com que a vegades ho sembla, jugar pot ajudar a viure. Jugar, en algunes etapes de la vida, és extremadament important. Saber jugar amb la vida, també…

Poques persones dubten de com d’important, per a una nena o un nen, és el joc per al seu desenvolupament cognitiu, emocional i relacional. La imaginació de l’infant experimenta un progrés majúscul, especialment si el joc només ofereix possibilitats, opcions, alternatives que cal desenvolupar. La mainada que juga sense massa joguines i sense pantalles, que viu allà on la família més aviat escasseja de recursos per destinar als jocs, és la que desenvolupa en grau excel·lent la seva creativitat i imaginació. Dos elements gens menyspreables per a la vida.

Amb el desenvolupament de la pedagogia moderna, també s’ha anat descobrint la idoneïtat del joc per a l’aprenentatge, més enllà de l’etapa infantil. Ara, en tots els nivells educatius es parla de la gamificació en el procés d’ensenyament de joves i, fins i tot, de persones adultes. Sens dubte és una eina interessant que va fent el seu recorregut i, possiblement, encara té molt camp per córrer. Però, ai las, quan canviem les paraules i les posem en anglès, és símptoma que el mercat ha començat a posar-hi les seves urpes.

No hi ha cap dubte que aquest element ‘juganer’ és una llaminadura per a la mercantilització de la vida. Més enllà de la tradicional fabricació de joguines i de la creació de videojocs de tota mena, ara s’obren noves oportunitats que el mercat no pot deixar escapar. No parlo només de la irrupció en el mercat de noves eines pedagògiques, que també; sinó especialment de com el mercat aprofita aquesta tendència al joc, aquesta gairebé addicció en molts casos, per fer-nos creure que la vida és un joc. El seu joc, és clar.

 No és cap novetat el fet que empreses grans, especialment tecnològiques multinacionals, ofereixin al seu personal la possibilitat de jugar durant la feina. Tenis taula, frontó, gimnàs, escacs i tota mena de jocs indoor i de sobretaula, formen part del paisatge d’aquestes empreses. Com si treballar fos un joc, com si la frontera entre el temps d’oci i el temps laboral ja s’hagués esvaït del tot. Com si, després d’apropiar-se de la major part del temps de la vida, ara volguessin fer-ho també de la resta. No poso en dubte els beneficis, per a les persones treballadores, de disposar d’aquests espais. Tampoc ho faig dels beneficis que tot plegat aporta a aquestes grans empreses.

Hi ha empreses, d’aquestes que gairebé no tenen personal propi i funcionen a base d’autònoms i riders, que creen competicions entre ells. Un joc per veure qui és més ràpid, qui és més eficient, qui ho fa més barat, qui és més ben valorat… El guanyador s’emportarà el premi de més feina. Uns s’hi juguen els beneficis, els altres la vida i la salut física i mental. El joc competitiu com un element ‘lúdic’ per aconseguir l’autoexplotació de persones que posen, gairebé sense adonar-se’n, la seva vida al servei del benefici empresarial. La majoria no tenen altre remei, perquè han de viure de les engrunes de la precarietat que els sistema neoliberal els hi té reservades, mentre callin i obeeixin.

No, la vida no és un joc. La feina, tampoc. No es poden pervertir les bondats del joc, posant-les al servei de l’explotació i l’esclavatge del segle XXI. Cal recuperar – en el cas de les dones, aconseguir – aquella ‘separació dels poders del temps’. Cal distingir clarament que hi ha temps per reposar, temps per jugar (oci), temps per treballar. Trencar les barreres entre aquests espais, és altament perjudicial per a l’equilibri de les persones i de la societat. Sí, cal jugar. Però cal fer-ho bé. Fer-ho quan toca, sense addiccions. Fer-ho per plaer, per ganes de distreure la ment o de compartir una bona estona amb familiars o amics.

El joc, ben entès, ens ensenyarà moltes coses. I sí, també ens ajudarà a viure. Perquè la vida és un joc seriós, però un joc al capdavall. Per això és fonamental que el joc no sigui un element d’autoexplotació, sinó una eina de creixement personal. Una eina per aprendre a jugar amb la vida, a saber entomar-la tal com ve, a saber compartir-la, a saber enfrontar els reptes, afluixar quan toca i empènyer quan cal; saber guanyar i, sobretot, saber perdre. La vida és un joc que va d’això, n’aprenem les regles mentre anem fent el camí, aprenem a jugar mentre ho fem, i ho fem tan bé com sabem i podem.

Perfil
Francesc Brunés


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: