La mort, com la vida, remou profundament els sentiments. Aquest és el garbuix d’emocions que em provoca la mort de la meva cosina Gemma expressat en paraules maldestres.
aquell corrent subterrani
.
La vida s’escola a dalt i a baix,
en allò que es veu i en tot el que resta ocult.
I sovint, l’amor queda amagat, soterrat,
com aquell corrent que nodreix sense aparèixer.
.
Quan tot es redueix a cendra, emergeixen els records.
Aquell cavall de cartró, les joguines de reis,
aquella fotografia que immortalitza el moment ja caducat,
les bicicletes i les festes majors de poble.
.
Les llargues tardes de diumenge al so del ball de gitanes,
aquelles excursions, portalada per a les complicitats;
els silencis amarats d’anhels,
aquelles misses entre costum, norma i creença.
.
I l’amor, que treu el cap i s’amaga. Sempre l’amor,
motor de tot, principi i acabament.
I la família, i les incomprensions i el perdó,
les aparences i la realitat. I l’amor, sempre…
.
I ara, aquella trucada entre llàgrimes, que ja no hi serà.
La veu, callada i silenciosa, cridarà més que mai.
La pregària, sostinguda i somorta, romandrà en el misteri.
El record deixarà de ser un passat, per esdevenir un futur.
.
És aquell corrent subterrani que ho amara tot,
és l’amor que cobreix mancances i cicatritza ferides.
La vida, els afanys, la buidor, el dolor, aquell abisme insondable…
Tot deixa pas només a l’amor, l’únic lligam possible.
Girona, 7 de setembre de 2022
A prop de l'Onyar 
2 respostes a “Aquell corrent subterrani”
Una forta abraçada Francesc.
Gràcies Àngel!