Qui guanya?


Mentre ens continuem fent aquesta pregunta, probablement estem caminant cap un indret on ningú hi guanya.

Guanyadors i perdedors, poderosos i invisibles, rics i pobres… Polaritzacions, competitivitat, masclisme, enfrontament, divisió, desigualtat, injustícia… guerra.

La situació global del món que habitem tots plegats, sembla que està passant moments d’extrema gravetat. Crisi: risc i oportunitat, segons els dos ideogrames japonesos que defineixen aquest terme. Crisi global, segurament sistèmica, que afecta al conjunt i també a cadascú individualment. Riscos globals, riscos personals. Oportunitats globals? Oportunitats personals?

Cada vegada es fa més palesa la precarietat del transport públic, especialment a les grans ciutats, però també a poblacions intermèdies i petites. Treballadors i estudiants que opten per desplaçar-se en mitjans públics, sigui per economia o per consciència ecològica, troben molts punts foscos en una xarxa col·lapsada o insuficient, que provoca mancances, retards i cancel·lacions cada dos per tres.

I si voleu, podem parlar de la sanitat pública. La pandèmia ho va mostrar amb tota la seva cruesa, però un cop superats els pitjors moments de les onades de contagis, el sistema públic de sanitat continua donant mostres clares d’estrès, amb professionals tan entregats com cremats, amb llargues llistes d’espera, instal·lacions i serveis precaris.

En realitat, és tot el sector públic que es troba en estat cada cop més deficitari. El sistema educatiu, mereixeria plat a part; els serveis socials, l’atenció a la gent gran; l’atenció a una joventut sense esperances de futur, sense accés a habitatge, ni de lloguer ni de propietat; l’acollida a les persones migrants, els serveis penitenciaris… i si voleu, continuem. Tot el sector públic es troba extraordinàriament afeblit.

I mentre això passa, s’abaixen els impostos, per exemple l’IVA, per poder ajudar els que més ho necessiten a superar la crisi. Segur? Una onada ideològica amb una estratègia ben marcada, opta paral·lelament per eliminar o rebaixar els impostos a les classes més benestants. Diuen que això ens fa més lliures i reactiva l’economia. Segur?

En realitat, continuem preguntant-nos: Qui guanya? Deixar de prestar serveis públics per a tothom o que aquests siguin cada cop més insuficients i deficients, vol dir engreixar l’oferta privada de serveis, que és només per aquells que s’ho poden pagar. Sí, guanya el sector privat per golejada… de moment. Un sector privat que porta també el germen de la lluita. Grans corporacions que pretenen guanys il·limitats, versus treballadors cada vegada més afectats de malalties mentals, de suïcidis, d’accidents i de trencaments de tota mena. Qui guanya?

Thomas Piketty a “Una breu història de la igualtat”, assegura repetidament i documentadament que són les mobilitzacions fortes, les revolucions, les revoltes, els xocs, els que han fet avançar la humanitat al llarg de la història cap a una major igualtat, encara molt insuficient i, probablement, en època de retrocés. És que, mentre són només uns quants, els qui no poden accedir a cobrir necessitats bàsiques a través del sector privat, tot continua essent un negoci. Però quan la mancança afecta una àmplia majoria de persones, la revolta és a la cantonada.

Comencen a haver-hi símptomes de revoltes i mobilitzacions. De moment arriben de mans de les dones, les grans perdedores de la història. Molts homes, però, que mai s’han identificat amb la prepotència del mascle, s’hi van afegint. Perquè ja no és possible continua preguntant-se: Qui guanya? Això no va de lluitar, sinó de col·laborar. Això va de sortir-se’n tots plegats.

De moment, però, un sector molt minoritari se sent encara guanyador. Ben segur que, ara per ara, poden sentir-se’n. Però crec que, si continuem per aquest camí, més aviat que tard, sigui la revolta del planeta, sigui la revolta de les persones, sigui totes dues, acabaran per revertir aquest escenari que no porta enlloc.

No dubto que les persones som mesells i, qui encara se sent guanyador i vol perpetuar-se en aquest podi, encara més. Per això, tampoc dubto, que caldran sotracs encara més forts. Potser més guerres de les que ja tenim, potser fenòmens climatològics encara més extrems dels que ja patim, potser encara més mobilitzacions… Tot són riscos que segurament caldrà assumir – tot i ser evitables -, per provocar que tothom – especialment els qui ara guanyen – s’adoni de les oportunitats que la col·laboració ofereix per superar les crisis.

El camí del podi on només hi caben uns quants, és un camí barrat. La humanitat avança quan és capaç de superar les crisis a través de la col·laboració. I és que, en el fons, no hi ha alternativa. Millor dit, l’única alternativa seria la destrucció que ningú – tampoc els qui ara guanyen – vol.

Perfil
Francesc Brunés


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: