El repte de moure’s


Estigues quiet! No et moguis tant! T’hauries de moure més! Has de sortir més de casa! Sembla que tinguis el mal del Jaumet, que no sap estar-se mai quiet, deia l’àvia. Moure’s, un equilibri difícil d’assolir.

Moure’s és una necessitat. Per a segons qui, un repte. Per a d’altres, el repte és estar-se quiets. Depèn de l’edat, de la salut, de les circumstàncies, del caràcter, dels interessos, del grau de curiositat que gastem, de les companyies, dels mitjans, del temps (meteorològic i cronològic), de l’entorn…

El fet és que, poc o molt, ens hem de moure. Per a uns n’hi ha prou amb les cames que la natura ens ha atorgat gratuïtament. Altres necessiten l’ajut de medis mecànics o biomecànics (gens gratuïts) per poder-ho fer. Per als desplaçaments més llargs, a tots ens calen mitjans de transport adequats, en funció del trajecte o l’itinerari que haguem de fer. Moure’s, un repte, del bressol fins la vellesa. Moure’s bé, un equilibri més complex del que a vegades ens sembla.

Els humans naixem tan poc hàbils que ens cal aprendre a caminar. Un aprenentatge efímer que sovint esdevé poc útil en els darrers compassos de la vida. I ansiosos de conquerir el món, no ens conformem amb això. De petits aprenem a anar en bicicleta, en patinet, sobre patins. De més grans anhelem poder conduir una moto, un cotxe. Frissem per agafar el primer vol destinació a l’altra punta del món (una expressió ben curiosa, perquè el món és rodó). Utilitzem l’autobús, el metro, el tren per anar a la feina, a veure la família, els amics. De tant en tant, ens porten d’excursió en autocar, a visitar paratges desconeguts o bé museus, exposicions, cellers, monuments…

Actualment, la mobilitat s’ha convertit en un repte que malda per assolir un complex equilibri al centre d’un poliedre irregular de moltes cares: ecologia, economia, seguretat, benestar, igualtat… Com que els grans reptes, aquells que ara anomenem globals, en realitat comencen a entomar-se des de la vorera de sota casa, em limitaré a referir-me especialment a la mobilitat més propera. Aquella de cada dia, vaja.

Només treure el nas al portal de casa i abans de posar un peu a la vorera, cal mirar bé a dreta i esquerra, no fos cas que algun vianant abduït per la pantalla del seu telèfon mòbil ens envestís mentre envia un missatge a l’altre racó de món (expressió curiosa també, donat que el món rodó no hauria de tenir racons). Un cop situats a l’espai que ens ha estat atorgat per transitar els vianants, cal tenir en compte que la consciència ecològica de molts (especialment joves) i la precarietat econòmica de gairebé tothom, ha fet augmentar exponencialment els desplaçaments en mitjans econòmicament i ecològicament sostenibles. Això vol dir que haurem de connectar els nostres radars visuals i auditius per detectar bicicletes i patinets que amenaçaran a gran velocitat la nostra integritat física (i una mica també la mental).

Sí, les bicicletes i els patinets, a la majoria de ciutats tenen assignat el seu espai propi, però la insuficiència i sovint la perillositat d’aquests espais davant l’augment de tràfic d’aquesta mena, expulsa aquests dispositius gairebé voladors cap al terreny dels més vulnerables: els vianants. És clar que ells, que també són vulnerables, han estat prèviament expulsats de les calçades i els seus carrils reservats, per part de la fauna grossa (cotxes, motos, camions, furgonetes, autobusos). La llei de la selva!

Un bon embolic que a les grans ciutats caldria desllorigar, ordenar i pacificar. El tràfic motoritzat, poc a poc, es va electrificant. Això el fa més silenciós, més perillós i menys sostenible econòmicament. La resta, continua desplaçant-se sobre sorollosos motors de combustió fòssil, ecològicament gens sostenible, ara com ara majoritaris i que intenten perpetuar-se. I llavors, és quan apareixen els invents (urbanístics i de tota mena) per foragitar tots aquests motoritzats de les ciutats.

Però les persones ens hem de moure inevitablement. I de nou apareix la solució màgica: el transport públic. Un transport públic que ens aquests temps de rebaixes d’impostos i de regals al rei mercat, ha passat de ser un servei públic a ser un desastre social. Gent amuntegada, retards continus i considerables, manca de línies en determinats indrets, infraestructures obsoletes… La invitació a passar-se mitja vida asseguts al terra de la plataforma d’un tren de rodalies, no resulta gaire engrescadora, per dir-ho suaument.

És inevitable, cal trobar solucions complexes a problemes que també ho són. Solucions que només poden arribar des d’una intel·ligència col·lectiva que vagi generant sinergies i complicitats per trobar aquelles respostes a les necessitats de mobilitat de les persones, de totes les persones. Necessitats que han de ser compatibles amb la cura del medi ambient i amb la reversió del canvi climàtic, però que han de posar la persona al centre de qualsevol alternativa. I al capdavant de tot, les persones més vulnerables, més fràgils, les que tenen més dificultats per moure’s, per desplaçar-se, per viure.

Això sí, abans de sortir cap a l’aeroport per agafar un vol que us portarà de vacances a l’hemisferi contrari d’on residiu o a fer una reunió de treball com si encara fóssim al segle passat i no hi hagués opció de videoconferència, no us oblideu de posar el patinet elèctric a carregar, d’endreçar bé la bicicleta i de comprovar el nivell de càrrega de l’automòbil híbrid de darrera generació.

Perfil

Francesc Brunés

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: