L’arbre i jo


Diàleg absurd (o no) amb un arbre, tractant d’aprendre sense envejar i de contemplar sense distreure’m. O potser és només l’obertura a una lliçó d’humanitat.

T’he vingut a veure a casa teva, al teu bosc. Bellugadís com soc, t’he visitat a tu, immòbil, palplantat, ben arrelat.

Arrelat jo també, però inquiet, intranquil. Incapaç de només ser. Impossibilitat per estar, i prou. Maldestre per a l’espiral contemplativa que t’atorga la quietud.

Quietud que et permet aquest creixement lent que enyoro, o no… Aquest pòsit de vida que es va dipositant lentament en el temps, mentre tot al voltant està en transformació.

Transformació a la que tu contribueixes oferint colors i vestits diferents quan el temps canvia. I jo vinc a aixoplugar-me, a aprofitar la teva ombra, a contemplar la teva nuesa.

Nuesa que em fa sentir el teu calfred. Aquell fred radical que ve de dins. I jo no tinc aquella saba que puja de la terra i et reconforta. I tu vas creixent sempre i lent.

Lent com les fulles que neixen dels teus dits. Lent com els fruits que maduren a poc a poc, arrapats als teus braços. I jo corro amunt i avall cercant la teva generositat.

Generositat que et permet desprendre’t de fulles i fruits gratuïtament. I tornar-hi, un cop i un altre, any rere any. I vius en aquesta perenne pèrdua.

Pèrdua que esdevé guany per a la terra que et nodreix, per a bestioles i petits humans com jo, que busquem aliment allà on podem abastar-lo. I venim a trobar-lo allà on tu vius, en aquest defora.

Defora que és una intempèrie per a tu i un aixopluc per als demés. Sol i serena que et fa fort i valent, mentre no pares de créixer.

Créixer al ritme del teu ésser arbre, mentre jo maldo per fer-ho al ritme dels humans, sense aconseguir-ho. Perquè necessitaria empeltar-me de tu, del teu ser natura.

Natura que voldria que tu i jo naveguéssim bressolats per les ones de les estacions i del suau esdevenir del temps. Tu, fidel; jo, esmaperdut.

Esmaperdut per no saber ben bé qui soc. Confós per no tenir la teva majestuositat, mentre em vanto d’una superioritat fugissera. Desorientat en el meu frenètic moviment.

Moviment que no em porta enlloc, perquè voldria arribar on tu ja ets des de sempre. Allà on ser arbre és el tot de cada moment. Per això t’he vingut a veure.

Perfil

Francesc Brunés

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: