Pessebre 2022


Soc al segle XXI. És a punt d’acabar-se l’any 2022. Nadal s’apropa. La gent es neguiteja per tantes compres com ha de fer, tants regals, tantes coses a preparar, tantes celebracions per concretar. I jo miro el pessebre. Quina cosa tan antiga!

Miro un pessebre, i un altre, i un altre. Què hi busco? Res. No hi busco res, però hi trobo tots aquells elements que considero necessaris per enfrontar els reptes que tenim plantejats. Aquells que ja estan encetats, els que ens portarà el 2023 i aquells que perduraran al llarg d’aquest segle. I penso, i miro aquest quadre de fa més de dos mil anys. I contemplant-lo, sé que no em cal comprar res, no cal que organitzi res, que fins i tot és possible que no necessiti celebrar res.

Contemplo aquell pessebre. Aquelles expressions als rostres, aquella composició sorgida de les mans d’un artista o de la imaginació d’un infant. Tant se val. No cal tampoc la perfecció, ni la completesa, ni tan sols la bellesa. Només cal l’empremta de l’amor. Aquella empremta sense la qual el pessebre seria només un vell record.

Escolto i contemplo una estona llarga. Un temps lent com el d’abans, un espai buit imprescindible per comprendre alguna cosa. Escolto el silenci que desprèn aquell pessebre. L’àngel calla, els pastors emmudeixen, la mare guaita, el pare rumia, el nen dorm. Només la imaginació em fa sentir la remor llunyana de l’aigua que corre o el fregadís dels peus cansats de les pastores. Tot és silenci, aquell silenci que ara ens manca com l’aigua de la pluja.

Sense veure-hi, contemplo. La nit, la foscor de la natura. Al pessebre tot és natura. No hi ha focus, no hi ha llums, no hi ha botigues. És fosc i fred, com la natura, com la nit. Una mica de calor prové només dels animals que fan costat a aquell naixement. L’escalf brolla amb abundor de les mirades de la mare, del pare, dels ulls senzills i bondadosos dels pastors i pastores. I en aquest segle XXI vivim en la foscor enmig de tanta llum, vivim en el fred de la precarietat; vivim sense natura, ens l’ha robada el mercat, els especuladors l’han malmesa. Vivim sense escalf, sense amor.

I miro aquells viaranys polsosos per on caminen lentament pastors i pastores, llauradors, bugaderes i caganers. Gent senzilla que té cura de la natura que els acull i que acullen les vides que els envolten. Escolten en el silenci l’anunci de l’àngel que els canta que aquell nen, acabat de néixer, sense sostre i en la més absoluta pobresa, és ni més ni menys que Déu mateix. Quin escàndol!

I aquelles persones senzilles acullen aquell anunci. No són savis, ni científics, ni intel·lectuals. Són només persones. Confien, acullen i estimen. No filtren els missatges fins a quedar-se tranquils sense fer res. Es posen en camí per compartir el poc que tenen amb aquella família desconeguda que ha trobat aixopluc a les seves contrades, en una situació ben difícil.

També en aquest segle XXI n’hi ha tantes de persones sempre disposades a ajudar, a compartir, a estar al costat d’aquells que no tenen res per oferir, dels qui necessiten de tot. I ens en calen moltes més. Ens calen multituds de persones amb l’extrema saviesa de la senzillesa que fa comprendre que ni la tècnica, ni la ciència ens salvaran. Que només l’amor pot guarir la natura i les relacions malmeses entre les persones.

Què bonic aquest pessebre!

Perfil
Francesc Brunés

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: