Aquest matí el dia és rúfol, però no massa fred per l’època que som. Nadal és a tocar. Aquest clima, producte d’un terrabastall climàtic global, representa un avantatge personal per a la passejada matutina d’un jubilat.
Travesso la ciutat sense presses. Passo voluntàriament per parcs i places. Em deturo allà on alguna cosa em crida l’atenció. A aquella hora del matí l’activitat encara és calma. Els comerços tot just comencen a aixecar les persianes. El moviment es concentra a les voreres, plenes de vianants apressats, de patinets esbojarrats i de bicicletes silencioses. L’asfalt vessa de cotxes.
A mesura que m’apropo a aquell barri tan especial, que porta amb orgull el nom del patró de la ciutat des de la seva senzillesa i laboriositat; m’envaeix una serenor pròpia del fet d’apropar-me a un espai urbà de convivència des de la consciència del veïnatge. Alguns carrers s’han pacificat, fins al punt d’esdevenir gairebé d’ús exclusiu dels vianants. Els patis de les cases configuren una protecció amable per al caminant ocasional.
Alço els ulls al cel per contemplar un estol d’ocells que, en mode de formació desordenada, potser fugen de climes més freds, potser retornen per gaudir de la placidesa del barri, o qui sap si es preparen per marxar, anticipant-se a tempestes futures. El cel és d’un blau gris, s’entossudeix a no deixar passar del tot la llum solar i els ocells dibuixen figures fugisseres allà dalt.
Quan més abstret estic, escolto encara una mica lluny les campanes. No toquen hores ni quarts, toquen a missa mentre un veí ordena pausadament el pati, potser preparant el Nadal. Quan arribo a la plaça, les campanes ja han callat, la missa deu ser a punt de començar. Em reben aquelles voltes característiques que voltegen la plaça, tan tranquil·la, tan amable. Voltes fora i voltes dins. Les mateixes voltes i les persones que van i venen, entren i surten.
Passejo sota les voltes. A aquella hora algunes veïnes s’apleguen per fer el cafetó del matí. Uns treballadors municipals miren con posar-s’hi mentre continuen pendents de si la sort, de probabilitat molt incerta, els hi pot caure al damunt aquell mateix matí. L’àvia, saluda sense entrar, a l’encarregada de l’expenedoria de loteria. Una salutació més còmplice que mai. I l’avi, que porta el carret de la compra per company i suport, entra al celler. No ho fa per comprar, sinó per fer petar la xerrada amb la propietària que somriu darrere el taulell. I qui s’adreça cap al forn de pa, qui ho fa a l’estanc per agafar el diari del dia i qui no sap on dar-la.
La vida aquí traspua barri i el barri traspua vida. L’enyor de poble m’envaeix aturat sota una volta. Poble de portes obertes i de cors generosos, de vincles gairebé familiars, de relacions que entren i surten, entre voltes i voreres, i portes de les cases que ara es mantenen obertes tot i tancar-se a pany i forrellat. Ara les campanes ja toquen les hores.
I començo pausadament el meu camí de retorn, un xic més asserenat, una mica menys remogut. El defora suau ha envaït el meu dedins convuls, per transportar-me a la consciència comunitària del col·lectiu on som i vivim. M’aturaré a la biblioteca abans de tornar al meu barri. No fos cas que les festes m’agafessin sense aquells espais de paper que em procuren la protecció amable per transitar camins desconeguts.
Allà m’hi espera el trànsit agressiu, les voreres estretes, plenes d’entrebancs i, sovint, de mala educació. M’hi espera també el meu aixopluc, aquell espai on gaudir de les relacions i l’amor de la família. L’espai que intenta evitar la intempèrie i em permet també conviure amb els meus amics de paper que m’ofereixen viatges inimaginables. I sí, quan entri per la porta, em rebrà el pessebre. I aquell nen no deixarà de somriure des de la seva intempèrie.
Prop de l'Onyar 