El símbol del full en blanc es fa servir sovint quan una cosa es troba als seus inicis. Com per exemple, quan comencem un any, com ara. El tòpic diu que ens trobem davant d’un full (o d’un llibre) en blanc i que ens pertoca a nosaltres, a cadascú, escriure-hi el seu relat.
És una imatge bonica que suggereix allò de ser protagonista de la pròpia història. No donar res per fet, no caure en el desencís de pensar que no hi ha res a fer. En definitiva, posar mans a l’obra. Iniciar el procés de buscar lletres per formar paraules i endreçar-les adequadament per construir frases amb sentit. Dit d’una altra manera, prendre retalls de vida per encaixar-los de forma que en resulti una història, la meva història.
Tot plegat, és poètic. Però a les beceroles d’aquest any 2023 de la nostra era, em pregunto: de veritat el full està ben bé en blanc? Està del tot per estrenar? Absolutament verge? O més aviat el full forma part d’un llibre que ja no és nou del tot?
Tret dels nadons que estrenen full i llibre, la resta dels humans gastem un llibre que ja sembla un xic de segona mà. Evidentment uns estan més atrotinats que d’altres, però tots presenten ja signes evidents del seu ús quotidià. Petits (o grans) estrips, rascades, guixades, anotacions, subratllats, ratllades… Tot un seguit de signes evidents de desgast que afecten coberta i fulls interiors.
El fulls ja no són del tot blancs. Tots, també el d’aquest 2023, estan ja una mica esgrogueïts. Han pres alguna coloració en funció de les vicissituds que han passat. Potser el llibre ha estat obert, abandonat en una lleixa, exposat a sol i serena. O potser ben tancat i guardat en un calaix. Potser gairebé ningú hi ha escrit res o, ben al contrari, algú se n’ha fet un fart. Potser molts s’han atipat de cercar-hi allò inconfessable, de trobar-hi mots que després han llençat a la paperera. Qui sap si ha estat exposat a la humitat, lliurat al fred hivernal o ben a prop d’un foc amenaçador. Potser, fins i tot, s’ha encongit davant el perill d’extinció o s’ha engruixit pensant-se qui sap què.
El meu full, com tots, acumula els colors de les experiències viscudes i es prepara per rebre aquelles que espera en la incertesa. Si pot escriure, sens dubte. És més, cal escriure-hi. Ningú ho farà per mi. Sobre aquesta pàtina acolorida que el temps ha dipositat, el full continua esperant tot allò que la vida m’obligarà a escriure-hi. Seran fets, sentiments, pensaments, projectes… Qui sap quantes coses. Les recollirà totes sense classificar-les. Hauran passat pels meus filtres que cataloguen: això és bo, això es dolent, llàstima que… Tan se val, el full acollirà amb gratitud tot allò que hi escrigui.
I les paraules noves prendran aquell color antic, una mica vell, perquè no. Aquell color que les farà comprensibles i alhora les mantindrà fresques i lluents. I les paraules s’obriran camí per transitar entre el present acolorit i el futur transparent. I mentre les paraules avancin, la vida esdevindrà aquella cançó d’agraïment, aquell poema de serenor, que tot full espera i desitja.
Prop de l'Onyar 