I si tots facturem…


Si tots facturem això serà un desastre. No en tinc cap dubte.

No soc gens seguidor de la carrera musical de la cantant Shakira. El seu darrer èxit, aquell que parla d’un fracàs, no passa desapercebut a ningú. No l’he sentit sencer cap vegada, però és impossible no escoltar-ne retalls aquí i allà. És per tot arreu.

L’únic tall que se’m queda (i que soc capaç d’entendre) és aquell on assegura que “les dones no ploren, les dones facturen”. Contraposar facturar a plorar no se m’hagués acudit mai. Em sembla força original i crec entendre què vol dir en llavis d’una dona. Tot i així, substituir un sentiment humà de tristesa (exterioritzat en la ploranera), pel pas previ a fer caixa, em resulta com a mínim incòmode.

Cada cop que no puc evitar escoltar aquest tros de la cançó, m’esborrono imaginant un món on, homes i dones haguem deixat al calaix dels mals endreços els sentiments més pregonament humans, per esdevenir caixes registradores del gran supermercat dels interessos.

Plorar és una expressió que ens fa més humans, tant a homes com a dones. Plorar és l’explosió d’un sentiment humà. Quan les llàgrimes brollen dels nostres ulls i ens regalimen per les galtes, és senyal que un sentiment de por, de feblesa, d’impotència, d’ira, de joia, de ràbia… ha estat capaç d’omplir fins a vessar la nostra capacitat humana d’entomar les més variades emocions que la vida ens regala.

Plorem quan ja no podem més. Quan ja no som capaços de guardar només per a nosaltres la nostra humanitat. Ens han ferit i per aquesta escletxa apareix la nostra vulnerabilitat. El més valent plora, el més feble s’escapa. Plorar ens fa més homes i més dones, més humans, perquè expressa la fragilitat més essencial. Ens trenquem perquè estimem, perquè ens relacionem, perquè estimem la vida i els altres, perquè arrisquem fins a la ferida.

Si tots, homes i dones, facturem en lloc de plorar, el món esdevindrà una fàbrica expenedora d’emocions a preu de mercat. Quin desastre! Que els déus ens deslliurin de fer aquest camí. Canviar relacions per transaccions significaria una deshumanització de llarg abast. Es factura quan s’ha venut una mercaderia. De debò podem arribar a l’extrem de pensar que tot el que vivim, tot el que fem, totes les emocions que sentim, són un producte que podem posar al lineal del supermercat?

Fins i tot en llavis d’una dona em sembla una contraposició desassenyada. Les empreses facturen. I hem d’esperar que cada vegada ho facin més des del respecte i la justícia vers persones i natura. Les persones aprenem a viure, no per facturar, sinó per viure millor. Per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos i amb tothom amb qui ens relacionem; per anar teixint al nostre voltant una xarxa que no ens estalviarà les ferides. Per això necessitem plorar, per ser cada cop més humans. Tots i totes, dones i homes.


Perfil
Francesc Brunés

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.



A %d bloguers els agrada això: