Girona i les seves flors

florsUn any més, i ja en són 62, a Girona torna a ser “Temps de flors”. Però, què és Girona? Una ciutat, són els seus barris. Un barri, és la seva gent. Els que hi viuen, els que hi passen, els que hi treballen, els que se l’estimen. Ara que és temps de flors, podríem veure la ciutat com un gran jardí. Però, en un jardí cal que hi hagi totes les flors. O, al menys, quanta més varietat millor. Un jardí és més bonic si hi ha diversitat de colors, d’espècies, de composicions. Un jardí excessivament concentrat, massa monotemàtic, és sempre parcial i, com a tal, millorable. Hi són totes les seves flors a Girona?

Quines són les flors de Girona? N’hi ha tantes! I tan diverses! Són flors gironines: Can Gibert, l’Avellaneda, les Pedreres, Santa Eugènia de Ter, Mas Ramada, el Barri Vell, Sant Narcís, Pont Major, Vila-Roja d’Onyar, Montilivi, La Vall de Sant Daniel, Font de la Pólvora, la Devesa / Güell, Germans Sàbat, l’Eixample, Domeny, Montjuic, Vista Alegre, Fontajau, la Torrassa, Palau, el Mercadal, Torre Gironella, Sant Ponç, Fora Muralla, la Rambla, el Pla de Palau, …

I també ho són: associacions, entitats, voluntaris i voluntàries, administracions públiques i privades, botiguers, esportistes, artistes, estudiants, treballadors, aturats, empresaris, jubilats, sans o malalts, de tota la vida o acabats d’arribar, home o dona, del país o estranger, amb mobilitat reduïda o no, amb la pell colrada o blanca com la llet, … Totes les flors de Girona!

El Barri Vell té un encant indubtable. El seu patrimoni cultural, històric, artístic i arquitectònic, el converteixen en una peça singular del jardí. Les seves pedres! I, perOLYMPUS DIGITAL CAMERA damunt de tot, la seva gent. I les altres flors? No tenen el mateix encant. En tenen un altre, cadascuna el seu, sense excepció. Cada flor és estimada per un bon grapat de persones, que la tenen, com la ‘seva’ flor. Aquella que flairen cada matí quan es lleven. Aquella que els acomboia el capvespre, quan cansats de la jornada, prenen el camí de casa cercant el repòs reparador. Cada flor té la seva flaire, el seu color, el seu matís imprescindible per a un jardí que sigui de tothom i per a tothom.

Són dies bonics aquests de la ‘Girona, temps de flors’. Ho podrien ser encara més? Ben segur. Girona mostra totes les seves flors? Penso, sincerament, que no. Però és un bon moment per gaudir de la ciutat, de la seva gent i dels que ens visiten. És un bon moment per sentir-nos acompanyats, per fer-nos conscients que no vivim aïllats en càpsules de ciment, més o menys àmplies i boniques. Ha de ser una bona oportunitat, una més, per sentir que la ciutat és, ha de ser, una comunitat de persones. Trobar, més enllà de les pedres mil·lenàries o modernes, totes les seves flors.

Bona passejada pel jardí!

By @fbrunes

El mal menor

visio_1Parlar avui del mal menor es pot interpretar que un parla d’Emmanuel Macron. Potser també, però no és la intenció. Darrerament, en diferents àmbits, veig que massa sovint aspirem al mal menor, com si aquesta, fos la millor opció. És com si s’hagués instal·lat en la consciència col·lectiva, una mena de resignació a conformar-se amb el mal menor. L’aspiració a l’excel·lència ha fugit de l’imaginari col·lectiu. El panorama es percep talment fosc que en tenim prou amb alguna ullada de sol de tant en tant, que els núvols no siguin massa amenaçadors, que els xàfecs siguin suportables i que la tempesta no descarregui sobre nosaltres amb tota la força dels déus. Com en Patufet, ens amaguem sota una fulla de col per no mullar-nos, desconeixedors del risc de ser engolits per qualsevol bèstia grossa.

Aquesta espècie d’elogi de la mediocritat, malauradament, el trobem més present en l’àmbit de la cosa pública. En aquest context, el tremolor que ens envaeix quan pensem què pot passar si s’obre camí l’opció pitjor, ens fa percebre el mal menor com la millor de les opcions. I quan, com succeeix en més d’una ocasió, la catàstrofe s’acaba confirmant, tampoc passa res. Ens fem passar el tremolor a base de dosis suplementàries de resignació i, poc a poc, ens anem convencent que el pitjor, tampoc ho serà tant. I, el més greu de tot, és que tot això ens sembla normal. Tenim el convenciment que les coses són així, que no hi ha res a fer. Que és normal que la política s’escrigui sempre en minúscules. Que, qui dirigeix l’escenari d’aquesta política mesquina, acabin essent sempre minúsculs funcionaris al servei dels interessos personals i del poder malentès. Servidors del poder econòmic capaços d’escriure, en minúscules, polítiques de pa sucat amb oli. És aquesta una fatalitat del destí?

Vull pensar que no i, a més, penso que no. Ho crec des d’un profund convenciment que la política també es pot escriure amb majúscules. No és possible perpetuar una situació on ningú s’hi trobi plenament satisfet. Aquest atzucac on ens trobem ha de tenir sortida. No és admissible que en la societat del segle XXI no hi hagi cap opció política mínimament vertebrada, que pugui donar resposta coherent i adequada als anhels socials. Però, per què no trobem el desllorigador? Doncs, al meu entendre mirem massa cap a el vèrtex superior de la piràmide i no abaixem el cap per mirar cap a la base. D’altra banda, no fem prou cas dels moviments convulsos que està fent la piràmide i que, apunten a un capgirament. Sempre he pensat que les solucions no venen de dalt, no cauen del cel i, molt menys encara, venen de qui ostenta, amb més o menys legitimitat, el poder polític. Les respostes als reptes sorgeixen sempre des de baix. És allà on les persones, enmig d’incomoditats, malestars i frustracions, van teixint, van construint, van gestant nous piramidecamins que, tard o d’hora, acabaran veient la llum.

Una piràmide capgirada té un equilibri molt més fràgil. Cal distribuir molt bé els pesos, les càrregues i les tensions per assolir una mínima estabilitat. Llavors, el poder es troba a baix, al servei de la resta i suportant el pes de l’entramat social. El poder és el punt de confluència on la resta pot prendre impuls per implementar les accions necessàries per al benestar de tothom. El poder, des de baix, no pot imposar sinó proposar. És un poder que només té sentit si serveix per mantenir en equilibri la piràmide. És des d’aquest punt, privilegiadament servidor, des d’on s’escriuen relats socials en majúscules. Només des d’aquesta fragilitat es pot fer política en majúscules. Les maquinàries al servei d’ascendir al vèrtex del poder, resten oxidades com monstres inútils tot esperant el seu definitiu desballestament. És llavors quan l’excel·lència de la generositat, la humilitat i la solidaritat es posen veritablement al servei de tothom per portar a terme la tasca més poderosa de totes: fer possible el protagonisme de les persones, de totes les persones.

By @fbrunes

Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes