Category Archives: Cultura

L’esperit de Sant Jordi

roses_1Un any més la primavera ens apropa la festivitat de Sant Jordi. Patró d’una nació que viu moments especials, la festa d’enguany coincideix en diumenge. Personalment m’estimo més que sigui en dia feiner. M’agrada la festivitat de la laboriositat i el treball festiu. Crec que, en això no dec ser l’únic. També, pels que s’imposen l’obligació d’haver de venir de fora, els deu resultar incòmode i feixuc haver-ho de fer en dia no laborable. Sigui com sigui, no hi ha res a fer, el calendari mana.

Sempre, però aquest any especialment, la celebració d’aquesta diada em resulta tan entranyable com contrastant. Entranyable perquè és la nostra, la pròpia, aquella que millor defineix el tarannà del poble de Catalunya. Contrastant perquè posa de relleu una manera peculiar de fer i de ser, que xoca frontalment amb altres tipus de festa i amb altres formes de ser i de fer. Sant Jordi és un símbol, un dels més emblemàtics, de la identitat catalana que, com totes, es va construint al llarg de la història. No és doncs una caixa tancada, ben al contrari, la identitat es va configurant amb l’intercanvi, amb les relacions, amb el diàleg que es genera en el sí d’una terra, que ha estat sempre d’acollida. Sentir-se protagonista, participar d’aquesta construcció col·lectiva de la identitat catalana, és quelcom imprescindible, lloable i desitjable. Així s’ha construït aquesta nació no reconeguda per alguns, però més real que l’aire que respirem. Voler posar matusserament la grapa en el moll de l’os d’una tradició tan arrelada, només amb finalitats interessades i amb el risc d’atiar encara més l’enfrontament, és una opció del tot desencertada que provoca reaccions entre la indignació i la indiferència.

Deixant de banda polèmiques estèrils, centrem-nos en la celebració en ella mateixa. Una festa sense sang (ni que sigui de brau), sense espases (tret de la de Sant Jordi per matar el drac), sense autoritats, sense desfilades amb lluentons ni demostracions de grandesa. Una festa que la fa el poble i que sense ell no tindria cap mena de sentit. Una festa on el poder, el protocol i la magnificència, deixen l’espai a dos elements cabdals: la cultura i l’amor. Dos puntals d’un poble que s’expressen i es posen de manifest en la seva festa. La cultura que es destil·la dels llibres, escriptors, editors, llibreters, lectors i tota mena de protagonistes d’un univers cultural ric i fecund. L’amor que s’expressa en forma  deroses_2 present, llibre o rosa, cada cop amb menys connotacions patriarcals i sempre amb un esperit de relació, d’obertura, d’amistat i d’acolliment. Això és Sant Jordi, els carrers i places plenes de gent. No d’autoritats o càrrecs, sinó de gent, d’aquella que dia rere dia trobem a mercat i al barri, de la gent dels nostres pobles i ciutats, de la gent vinguda d’aquí i d’allà, de tota la gent. Sant Jordi són somriures, és joia, és il·lusió, és … recordar-nos els uns dels altres, fer-se més conscients que no estem sols, que tothom té algú que pensa quin llibre li agradarà o si s’estima més una rosa, i si ha de ser vermella o blanca.

Sant Jordi és la nostra festa. La de totes i tots aquells que s’identifiquen amb els valors que hi ha al darrera. No és un folklore. És la manifestació profunda de les arrels d’un poble, d’una nació on tothom qui vol integrar-s’hi, hi té cabuda. Perquè la cultura és universal com ho és també l’amor. No és una celebració provinciana o estrictament local. Ben al contrari, té les arrels ben endinsades en la terra catalana i, al mateix temps, ofereix uns valors tan universals com ho puguin arribar a ser la capacitat d’obertura del cor i la ment d’un home o d’una dona.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!

By @fbrunes

Sembrar i recollir

cardoSembrem bombes i recollim morts. Sembrem odi i recollim més morts. Sembrem desigualtat i recollim amenaces. Sembrem intolerància i recollim menyspreu. Sembrem supèrbia i recollim odi. Sembrem joc brut i recollim violència. Sembrem persecució i recollim enfrontament. Sembrem imposició i recollim desobediència. Sembrem pobresa i recollim sang. Sembrem hegemonia i recollim dispersió. Sembrem mentides i recollim desconfiança. Sembrem absolutisme i recollim indiferència. Sembrem por i recollim lluita. Sembrem certeses i recollim incredulitats. Sembrem euros i recollim amargor. Sembrem verí i recollim mort. Sembrem cinisme i recollim rebel·lia. Sembrem esterilitat i recollim plors. Sembrem tancament i recollim implosió. Sembrem guerra i recollim encara més morts…

És possible que ens agradi viure en aquest sembrat. Fins i tot és possible que ens hi haguem acostumat. Encara més, pot ser que pensem que és normal, que no hi ha cap altra manera de viure. De sobreviure. Viure envoltats de fruits tan amargs, tan hostils, ens fa més forts. Més aptes per continuar sembrant i recollint. La llei de la selva. Qui és fort sobreviu i qui no… La vida és això, diuen uns. O menges o se’t mengen, diuen d’altres. I anem sembrant i recollint fruits letals per a la convivència. Anem fent el joc als grans sembradors, per tal que puguin continuar sembrant. I cada cop la collita és més abundosa, els fruits més enverinats i les seves punxes més afilades. Les fiblades ens enforteixen, els cops ens endureixen i la toxicitat ens immunitza. La vida és dura. La vida és una lluita. La vida és així…

Només uns quants sobreviuen, els més forts. I, com sobreviuen? El cor de la dona i de l’home, no està pensat per endurir-se, sinó per bategar. És un cor de carn, no de pedra. Un cor dissenyat amb una enorme capacitat d’estimar. És normal viure envoltats d’amargor? És inevitable tractar de sobreviure enmig d’una collita d’hostilitat? No hi ha alternativa a haver de viure ancorats en la desconfiança, la por i el recel? Fer-se fort és l’objectiu de la vida? De veritat, la vida és una lluita?

I si provem de sembrar unes altres llavors? Llavors que donin una collita menys llavorsagressiva per al cor de la humanitat. Llavors que facin possible un sembrat on l’home i la dona es facin veritablement forts. Enfortits per l’amor i no per la lluita. Endurits en l’art d’estimar i no d’odiar. Caldria canviar els sembradors principals? Potser sí. Però, la platja es nodreix d’infinitat de granets de sorra. El mar, s’omple gota a gota. Els viatges més llargs, comencen per un primer pas. I, el viatge de la vida, no pot ser només una dura cursa d’obstacles que ens posem nosaltres mateixos per fer-nos més difícil el camí. La biologia de l’home i de la dona està pensada per a la vida, no per a la mort. És un gran enginy relacional i no d’enfrontament. La nostra psique ens empeny vers la felicitat, no cap a l’amargor i la lluita. La nostra intel·ligència ens fa capaços de remar plegats en la direcció precisa de la plenitud.

En lloc d’anar a comprar les llavors al mercat, podríem provar de cercar-les dins del nostre cor. Allà dins, on hi regne el silenci i l’euro és un absolut desconegut, hi trobarem la llavor. Aquella llavor que sempre hi portem amagada. Una llavor que ens ha servit des del principi, ens és útil avui i ens servirà pel demà. I si provem de sembrar-la?

By @fbrunes

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes

%d bloggers like this: