El temps

Va i ve. No para. S’atura. Roman estàtic. Espiral de vida que s’escola en l’instant que passa. Cursa de moments fugissers. Definir el temps. Existeix?

Pàgines d’una història. Maons d’un relat. Fum entre els dits. Buits que exigeixen contingut. Opcions perdudes. Expectatives vanes. Odre inexorable en el desgavell.

Escassetat. Vertigen. Lentitud i solitud. Por. Saldo sempre minvant i sempre creixent. L’avui, el demà i el sempre. L’abans i el després. L’onada perenne.

Mesura per viure. Vida mesurada. Espai de donació. Deliri d’acumulació. Pèrdua i guany alhora. Esgotament i repòs.

Perdre el temps. Guanyar temps. Temps de guanyar. Temps de perdre. Temps de recollir. Temps de sembrar.

Manca de temps. Patiment. El pas lent de les hores. Joia. Els segons que se’ns escapen. Temps imaginari. El record. La nostàlgia.

Temps de somiar. Temps d’aprendre. Temps de fer i desfer. Temps d’anar i de venir. Temps per a l’esforç. Temps del fred. La xafogor del temps.

El rostre de la vida. Pas del temps. Origen. Meta. Recorregut. Espai de temps. El temps mancat d’espai. Episodi. Obra entera.

La lleugeresa del temps. La profunditat de l’ara. La duresa de temps que no dura. Aclucar els ulls. Deixar passar el temps.

Temps per pujar i temps per baixar. L’alè del temps. La remor del temps. L’enrenou que el temps oblida. La desmemòria del temps.

Omplir el temps. Farcir la vida. Relligar fragments del temps. Cercar en els bocins de temps. Trobar espai per viure el temps.

Temps de vacances…

By @fbrunes

BON ESTIU A TOTHOM!

La cordialitat

En època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també pot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

De primera

“Un equip, una afició, una ciutat de primera”

Aquest és el lema que llegeixo reiterativament a les esquenes de molts gironins i gironines. La marea blanc-i-vermella envaeix carrers i places de la ciutat. La rua dels jugadors i tècnics que han assolit el tan desitjat ascens a primera ja surt de Montilivi. Hi ha expectació. Recorda, salvades totes les distàncies, la cavalcada dels reis mags. Bufandes ja n’hi han; però el sol que torra els clatells i l’absència de fanalets configuren un altre escenari. Mainada també n’hi ha força, però els càntics que s’entonen són també diversos. El Girona, de futbol, ha pujat a primera divisió!

Els carrers farcits de gent que segueix, de prop o de lluny, els protagonistes d’aquesta fita històrica. La plaça del Vi, centre polític de la ciutat, és plena de gom a gom. Impossible accedir-hi. No hi cap ni una agulla i vessa pels carrers que hi conflueixen. Riuades de gent que va amunt i avall, fent gal·la de tota mena de símbols del club de la ciutat. Una improvisada i, en certa manera, inesperada fira, s’apodera de Girona en ple mes de juny. La Copa comença ja a estar plena, però encara permet una certa comoditat. M’adreço al turonet habitual. Vull dir aquell lloc, lleugerament elevat, freqüentat per pares i mares certes nits de Fires, tot gaudint (i a estones suportant) les actuacions dels grups del moment, mentre els nois i noies adolescents, perduts en la marea humana del recinte, salten esbojarradament. Sí, m’instal·lo al turonet, on altres famílies ja ho han fet abans. Des d’allà aniré vivint la festa que s’hi està preparant. Fins i tot, tindré temps de practicar un dels meus esports preferits: rumiar.

Què hi faig aquí? No sóc pas un apassionat de la pilota. Ni de bon tros. Hi doncs? En certa manera, crec que li dec a un bon amic. Ell sí era un seguidor incondicional del seu Girona. Malauradament fa tres anys ens va deixar. Prematurament. Hauria estat tan content avui! També ho dec a molts altres bons amics que estic segur viuen aquests dies moments d’il·lusió i de joia. Ho dec també a la meva família perquè, més enllà del futbol, aquests moments de vida col·lectiva de la ciutat, van creant un patrimoni històric personal que ens vincula més estretament a la ciutat on vivim. Els afluents humans van emplenant la Copa fins convertir-la en un mar de caparrons que belluguen com les onades del mar. Impossible moure’s, la festa fa estona que ha començat.

M’agrada veure la gent contenta. Molta gent feliç. Ni que sigui per un motiu potser tan poc transcendent com el futbol. Però està bé que la gent trobi sovint coses a celebrar junts. Coses senzilles. De fet, a les famílies aprofitem qualsevol motiu per celebrar-ho. Per exemple, celebrem una cosa tan poc extraordinària com complir anys. I això està be! Les ciutats també necessiten aquests moments on la gent se sent aplegada al voltant d’un fet, si pot ser joiós millor, esdevingut a la ciutat. I el lema de la celebració, a més de l’equip i l’afició, proclama també una ciutat de primera. Què deu ser una ciutat de primera?

Potser, sobretot és això, una ciutat on tots els seus ciutadans i ciutadanes se senten persones, iguals i lliures, que formen part d’una comunitat. Un espai humà on podem tenir cura els uns dels altres. Perquè som veïns, som amics, som coneguts. Ens trobem a les festes col·lectives i també quan cal reivindicar els nostres drets: socials, de país, … Ens trobem també en moments de dolor que afecten la ciutat, que colpegen directament o indirecta persones de l’entorn. I sobretot, ens trobem dia rere dia, a les botigues, al carrer, a les places, a la consulta del metge o esperant l’autobús. Ens trobem perquè vivim a la mateixa ciutat i no som estranys que deambulen sense nord. Som en Pep, la Júlia, la Neus, l’Antoni, en Jordi, la Marta, …

By @fbrunes