La cordialitat

En època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també pot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

Mestra natura

Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del costat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes

Trencant barreres

Massa barreres. Portes tancades. Dificultats innecessàries. Riscos salvables. Desigualtats entre iguals. El dimecres passat, al Centre Cívic de Santa Eugènia de Ter (Can Ninetes) el grup municipal d’ERC-MES va organitzar una nova sessió de #PensantGirona dedicada, aquesta vegada, a les barreres arquitectòniques. Hi vaig assistir motivat, tant per la meva vinculació amb el món de la discapacitat, com per la meva implicació amb aquest grup municipal. El tema, sens dubte, va més enllà de l’arquitectura, dels pressupostos municipals, de les lleis i de les normatives, encara que, tot plegat hi té força a veure.

Fa trenta set anys vaig treure’m el carnet de conductor de cotxets de criatura. Una primera experiència en l’esport de sortejar obstacles. Efímera. Al cap de dos anys, és a dir, ara en fa trenta cinc, em vaig veure obligat a obtenir la llicència per conduir cadires de rodes. Són doncs, molts anys exercint de conductor d’un d’aquests vehicles. Cap infracció, cap accident. Una de les meves filles n’és la usuària. Ella no se n’adona del tot, però superem moltes dificultats i sovint, massa greuges.

Val a dir que, al començament d’aquesta singladura – llavors vivia a Figueres – sovint travessava la frontera cap a França. Allà existia una cosa, totalment desconeguda a casa nostra. N’hi deien, places d’aparcament reservades per a persones minusvàlides. Àmplies. Generalment, respectades per tothom.Allò mai vist, era real. Existia. Cal reconèixer que al llarg d’aquests 35 anys, la millora en la supressió de barreres arquitectòniques ha estat substancial a Catalunya. Ara, també a casa nostra, existeixen places d’aparcament per a persones amb discapacitats funcionals. Ha evolucionat el nom, s’hi han afegit adaptacions de les voreres, accessibilitat a edificis públics i privats, encaminadors per a persones en dificultat visual, semàfors sonors per a persones invidents, … Tot de forma parcial i, de llarg, insuficient.

A Catalunya, les estadístiques diuen que són més de mig milió les persones amb algun tipus de discapacitat. Aquesta classificació és també una ratlla que no entenc. Imagino que a mi em deuen considerar a l’altra costat d’aquesta ratlla, dins d’allò que hi ha gent que anomena persones “normals”. Ai las! Jo també en tinc de discapacitats. No em feu fer una llista de la quantitat de coses que sóc incapaç de fer. I amb els anys, cada cop més. Per això, em sembla que aquesta, com la immensa majoria de classificacions, resulta més inútil que res més. Per això, com molt bé es va dir al llarg de l’acte de dimecres, valdria la pena pensar en persones, sense necessitat de posar-hi cap altre qualificatiu.

Tots aquests anys de contacte, més o menys proper, amb el món de les persones amb capacitats diverses (que de fet, som tots) m’hi ha fet rumiar força. Tracto de resumir, tot seguit, com veig la situació des de la perspectiva dels anys:

• El que s’ha fet, des del punt de vista legal i arquitectònic, és molt. Com que, tot i ser molt, és totalment insuficient, cal continuar en aquesta línia. Per això, tal com va demanar l’Isaac Padró el dimecres, és necessari no conformar-se i marcar-se objectius realistes, però ambiciosos. Preveure, en els pressupostos de les diverses administracions, quantitats significatives i anuals, per poder anar progressant paulatinament, però continuadament, sense interrupcions.
• Massa sovint, les actuacions que es fan són correctives. Ho són perquè quan s’ha dissenyat una obra, sigui pública o privada, s’ha fet pensant en aquell col·lectiu de persones que se’ns considera al costat “normal” de la ratlla. Dissenyar les coses de forma absolutament inclusiva, ha de ser sempre la primera (jo diria, i la única) opció. Si planifiquem els espais aptes per a tothom, ens hi sentirem més còmodes tots i totes. Sense oblidar que tothom, en alguns moments de la seva vida, traspassa la ratlla per passar a ser, ni que sigui temporalment, dependent, persona amb dificultats de mobilitat, amb alguna discapacitat, ni que sigui transitòria.
• He deixat, conscientment, per al final la barrera més difícil de trencar. L’obstacle més insalvable de tots. Les mirades. Aquelles mirades que neixen de les múltiples barreres mentals amagades entre els replecs del cervell de cadascú. Aquella mirada vers una persona amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial que la fa sentir diferent. Una mirada que mira diferent. Una mirada que veu la discapacitat i no veu la persona. Una mirada, la major part de les vegades, involuntàriament feridora. Una mirada que traspua dificultat per assumir la diferència. Una mirada cega envers les pròpies incapacitats i generosa a l’hora d’avaluar les capacitats diferents de l’altra persona.

En una societat cada cop més diversa, aquesta és una diferència que també cal considerar. Des de tots els àmbits cal treballar-hi. La família i l’escola són dos fonaments bàsics per normalitzar la mirada entre persones tan iguals com diferents. I, quan no hi ha més remei, les lleis, l’arquitectura i els poders públics han de fer la resta. Reparar les estructures allà on els cors no han arribat a construir millor un món més humà.

Ah! Per cert, encara que siguin dos minuts, evitem les voreres i les places reservades per aparcar… forma part d’una discapacitat que s’anomena manca de civisme.

By @fbrunes