Trencant barreres

cadira rodesMassa barreres. Portes tancades. Dificultats innecessàries. Riscos salvables. Desigualtats entre iguals. El dimecres passat, al Centre Cívic de Santa Eugènia de Ter (Can Ninetes) el grup municipal d’ERC-MES va organitzar una nova sessió de #PensantGirona dedicada, aquesta vegada, a les barreres arquitectòniques. Hi vaig assistir motivat, tant per la meva vinculació amb el món de la discapacitat, com per la meva implicació amb aquest grup municipal. El tema, sens dubte, va més enllà de l’arquitectura, dels pressupostos municipals, de les lleis i de les normatives, encara que, tot plegat hi té força a veure.

Fa trenta set anys vaig treure’m el carnet de conductor de cotxets de criatura. Una primera experiència en l’esport de sortejar obstacles. Efímera. Al cap de dos anys, és a dir, ara en fa trenta cinc, em vaig veure obligat a obtenir la llicència per conduir cadires de rodes. Són doncs, molts anys exercint de conductor d’un d’aquests vehicles. Cap infracció, cap accident. Una de les meves filles n’és la usuària. Ella no se n’adona del tot, però superem moltes dificultats i sovint, massa greuges.

Val a dir que, al començament d’aquesta singladura – llavors vivia a Figueres – sovint travessava la frontera cap a França. Allà existia una cosa, totalment desconeguda a casa nostra. N’hi deien, places d’aparcament reservades per a persones minusvàlides. Àmplies. Generalment, respectades per tothom.Allò mai vist, era real. Existia. Cal reconèixer que al llarg d’aquests 35 anys, la millora en la supressió de barreres arquitectòniques ha estat substancial a Catalunya. Ara, també a casa nostra, existeixen places d’aparcament per a persones amb discapacitats funcionals. Ha evolucionat el nom, s’hi han afegit adaptacions de les voreres, accessibilitat a edificis públics i privats, encaminadors per a persones en dificultat visual, semàfors sonors per a persones invidents, … Tot de forma parcial i, de llarg, insuficient.

A Catalunya, les estadístiques diuen que són més de mig milió les persones amb algun tipus de discapacitat. Aquesta classificació és també una ratlla que no entenc. Imagino que a mi em deuen considerar a l’altra costat d’aquesta ratlla, dins d’allò que hi ha gent que anomena persones “normals”. Ai las! Jo també en tinc de discapacitats. No em feu fer una llista de la quantitat de coses que sóc incapaç de fer. I amb els anys, cada cop més. Per això, em sembla que aquesta, com la immensa majoria de classificacions, resulta més inútil que res més. Per això, com molt bé es va dir al llarg de l’acte de dimecres, valdria la pena pensar en persones, sense necessitat de posar-hi cap altre qualificatiu.

Tots aquests anys de contacte, més o menys proper, amb el món de les persones amb capacitats diverses (que de fet, som tots) m’hi ha fet rumiar força. Tracto de resumir, tot seguit, com veig la situació des de la perspectiva dels anys:

  • El que s’ha fet, des del punt de vista legal i arquitectònic, és molt. Com que, tot i ser molt, és totalment insuficient, cal continuar en aquesta línia. Per això, tal com va demanar l’Isaac Padró el dimecres, és necessari no conformar-se i marcar-se objectius realistes, però ambiciosos. Preveure, en els pressupostos de les diverses administracions, quantitats significatives i anuals, per poder anar progressant paulatinament, però continuadament, sense interrupcions.
  • Massa sovint, les actuacions que es fan són correctives. Ho són perquè quan s’ha dissenyat una obra, sigui pública o privada, s’ha fet pensant en aquell col·lectiu de persones que se’ns considera al costat “normal” de la ratlla. Dissenyar les coses de forma absolutament inclusiva, ha de ser sempre la primera (jo diria, i la única) opció. Si planifiquem els espais aptes per a tothom, ens hi sentirem més còmodes tots i totes. Sense oblidar que tothom, en alguns moments de la seva vida, traspassa la ratlla per passar a ser, ni que sigui temporalment, dependent, persona amb dificultats de mobilitat, amb alguna discapacitat, ni que sigui transitòria.cecs
  • He deixat, conscientment, per al final la barrera més difícil de trencar. L’obstacle més insalvable de tots. Les mirades. Aquelles mirades que neixen de les múltiples barreres mentals amagades entre els replecs del cervell de cadascú. Aquella mirada vers una persona amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial que la fa sentir diferent. Una mirada que mira diferent. Una mirada que veu la discapacitat i no veu la persona. Una mirada, la major part de les vegades, involuntàriament feridora. Una mirada que traspua dificultat per assumir la diferència. Una mirada cega envers les pròpies incapacitats i generosa a l’hora d’avaluar les capacitats diferents de l’altra persona.

En una societat cada cop més diversa, aquesta és una diferència que també cal considerar. Des de tots els àmbits cal treballar-hi. La família i l’escola són dos fonaments bàsics per normalitzar la mirada entre persones tan iguals com diferents. I, quan no hi ha més remei, les lleis, l’arquitectura i els poders públics han de fer la resta. Reparar les estructures allà on els cors no han arribat a construir millor un món més humà.

Ah! Per cert, encara que siguin dos minuts, evitem les voreres i les places reservades per aparcar… forma part d’una discapacitat que s’anomena manca de civisme.

By @fbrunes

Girona i les seves flors

florsUn any més, i ja en són 62, a Girona torna a ser “Temps de flors”. Però, què és Girona? Una ciutat, són els seus barris. Un barri, és la seva gent. Els que hi viuen, els que hi passen, els que hi treballen, els que se l’estimen. Ara que és temps de flors, podríem veure la ciutat com un gran jardí. Però, en un jardí cal que hi hagi totes les flors. O, al menys, quanta més varietat millor. Un jardí és més bonic si hi ha diversitat de colors, d’espècies, de composicions. Un jardí excessivament concentrat, massa monotemàtic, és sempre parcial i, com a tal, millorable. Hi són totes les seves flors a Girona?

Quines són les flors de Girona? N’hi ha tantes! I tan diverses! Són flors gironines: Can Gibert, l’Avellaneda, les Pedreres, Santa Eugènia de Ter, Mas Ramada, el Barri Vell, Sant Narcís, Pont Major, Vila-Roja d’Onyar, Montilivi, La Vall de Sant Daniel, Font de la Pólvora, la Devesa / Güell, Germans Sàbat, l’Eixample, Domeny, Montjuic, Vista Alegre, Fontajau, la Torrassa, Palau, el Mercadal, Torre Gironella, Sant Ponç, Fora Muralla, la Rambla, el Pla de Palau, …

I també ho són: associacions, entitats, voluntaris i voluntàries, administracions públiques i privades, botiguers, esportistes, artistes, estudiants, treballadors, aturats, empresaris, jubilats, sans o malalts, de tota la vida o acabats d’arribar, home o dona, del país o estranger, amb mobilitat reduïda o no, amb la pell colrada o blanca com la llet, … Totes les flors de Girona!

El Barri Vell té un encant indubtable. El seu patrimoni cultural, històric, artístic i arquitectònic, el converteixen en una peça singular del jardí. Les seves pedres! I, perOLYMPUS DIGITAL CAMERA damunt de tot, la seva gent. I les altres flors? No tenen el mateix encant. En tenen un altre, cadascuna el seu, sense excepció. Cada flor és estimada per un bon grapat de persones, que la tenen, com la ‘seva’ flor. Aquella que flairen cada matí quan es lleven. Aquella que els acomboia el capvespre, quan cansats de la jornada, prenen el camí de casa cercant el repòs reparador. Cada flor té la seva flaire, el seu color, el seu matís imprescindible per a un jardí que sigui de tothom i per a tothom.

Són dies bonics aquests de la ‘Girona, temps de flors’. Ho podrien ser encara més? Ben segur. Girona mostra totes les seves flors? Penso, sincerament, que no. Però és un bon moment per gaudir de la ciutat, de la seva gent i dels que ens visiten. És un bon moment per sentir-nos acompanyats, per fer-nos conscients que no vivim aïllats en càpsules de ciment, més o menys àmplies i boniques. Ha de ser una bona oportunitat, una més, per sentir que la ciutat és, ha de ser, una comunitat de persones. Trobar, més enllà de les pedres mil·lenàries o modernes, totes les seves flors.

Bona passejada pel jardí!

By @fbrunes

Les dones

dones_1Dia Internacional de les Dones. Setmana farcida d’actes al voltant del tema de la dona. Tret que la dona no és un tema, és una persona. Tampoc la dona és un concepte, de fet, només existeixen les dones. Cadascuna diferent i, alhora, igual en dignitat a tots els éssers humans. Aquesta divisió que es fa entre homes i dones, no m’agrada gota. En realitat, no m’agrada cap divisió. O, en tot cas, només aquelles que serveixen per unir.

Les dones són una pluralitat de sers humans, com ho som també els homes. Una pluralitat on s’hi encabeixen formes molt diverses de viure la feminitat. De la mateixa manera que hi ha moltes i diferents formes de viure la masculinitat. Res de nou. El món és una xarxa de singularitats, que ens esforcem en construir un plural compartit, amb resultats incerts. Aquest mur que sembla enlairar-se entre el món masculí i el femení, no és altra cosa que una ficció més de la miopia col·lectiva i dels interessos inconfessables. És una classificació sense massa sentit. Qui està segur de ser cent per cent home? Qui pot posar la mà al foc de ser cent per cent dona? Una línia vermella, que només troba la seva lamentable raó de ser, quan volem establir un espai de privilegi en relació a qui es troba de l’altra costat de la imaginària ratlla.

Tenim una extraordinària facilitat en etiquetar i classificar. Sabedors de la radical igualtat de la dignitat humana, ens fa por la nostra nuesa. Per això posem etiquetes, sempre als altres. Classifiquem coses i persones, mentre nosaltres restem sempre a la part bona de la llista. Quina etiqueta ens posem a nosaltres mateixos? Dona? Home? O, en cercaríem d’altres? Possiblement no en tindríem prou, parlant de nosaltres mateixos, amb l’etiqueta de gènere. En buscaríem de més… refinades. Perquè el gènere, en el fons, no diu gran cosa, més enllà d’unes característiques biològiques diverses. Però, almenys als homes, ens va bé això de fer blocs. Ens és còmode – potser també rendible? – parlar de la dona, com un bloc homogeni. Com si fos una etiqueta d’aquelles que no se’n van ni amb l’esperit de vi del més fort.

Però els blocs només serveixen per enfrontar, per fer la guerra. I nosaltres, els homes, d’això en sabem molt. Sembla que ens han plantificat al bell mig del front l’etiqueta de mascle lluitador, competitiu, fort, valent, … i no sé quantes bajanades més. Quin trist paper! Però, al sistema, especialment al sistema econòmic, això ja l’hi va bé. De fet, endones_2 bona part, és l’autor d’aquesta obra teatral. El mercat necessita mà d’obra que vulgui guanyar, que s’esforci per ser el millor, que s’autoexigeixi fins la depressió i l’ansietat si cal. Obrers que lluitin per estar a dalt. Una superioritat que sempre serà inferior. Per a aquesta part de la comèdia, compta amb el bloc dels homes. Fent-nos creure que som importants, millor dit, que som més importants, ens té com escarrassos al seu servei. També necessita submissió. I aquesta, a més, intenta imposar-la – amb la col·laboració i complicitat dels homes – al bloc de la dona. Elles tindran assignat un paper fora del mercat, es dedicaran a tasques que no tenen un valor econòmic – o el tenen menor – i restaran sempre aclaparades sota el jou invisible d’un seguit de dependències, venudes com insalvables.

Quin panorama! No és això, companys (i companyes) no és això, que deia el cantant. No hi ha dos blocs, n’hi ha un de sol. Se’n diu: humanitat. És plegats que hem d‘escriure una nova obra de teatre. És plegats que ens hem de retrobar com a persones lliures i iguals. Profundament diferents en les nostres formes de fer i de desfer. Profundament iguals, en una dignitat – existent des de sempre – i escrita amb lletres de foc a l’espai més profund de cadascuna i de cadascun. Si em deixen triar el meu paper en aquesta nova obra, no estic gens segur de voler fer de vencedor i fort. Potser en demanaré un menys lluït, però més important. Què hi ha més important que tenir cura de les persones? Què és més valuós que tenir cura els uns dels altres? Aprofitant la coincidència de la celebració, reivindico aquest paper per a tothom.

By @fbrunes