Nuestros abuelos

Avis_2En una de las múltiples y numerosas manifestaciones que ha habido esta semana en Catalunya he visto una pancarta que decía “Els nostres avis no es toquen” (nuestros abuelos no se tocan). Efectivamente, nuestros abuelos no se tocan, como tampoco se deberían haber tocado nuestras hermanas, padres, hijas, amigos y conocidos. Nadie debe ser objeto de la violencia por el simple hecho de querer votar pacíficamente. Al margen de supuestas legalidades o ilegalidades, al margen de ideas o ideologías, al margen de posicionamientos legítimos o menos, la brutalidad policial mostrada el domingo 1 de octubre en Catalunya es inadmisible, además de innecesaria e ineficaz.

Los hechos, para mí y para más de uno, han supuesto la desvinculación total, radical e irreversible de todo aquello que significa el concepto de España. Los lazos sentimentales familiares y de amistad con muchos ciudadanos españoles permanecerán siempre. No así, la adhesión a un modelo de convivencia que se basa sólo en la fuerza bruta y no en el diálogo, la escucha y la comprensión mutua. Desde el día 1, los acontecimientos se han ido desarrollando a gran velocidad y, sin duda, evolucionan en sentido negativo. ¿Cómo acabará? No lo sé. Creo que nadie lo sabe, pero tampoco es el objetivo de este artículo.

Más allá de la gravedad de las agresiones, que he vivido muy de cerca. Más allá de los acontecimientos que se van sucediendo y su interpretación aquí y allá. Más allá de todo esto, en estos días, he visto demasiada gente llorar. Yo mismo he llorado más de una vez. Llanto de impotencia, de rabia, de dolor y, sobre todo, de tristeza. De una profunda tristeza por haber vivido situaciones que creíamos ya superadas. Tristeza por tener la sensación de haber retrocedido a los más oscuros tiempos de la represión y la clandestinidad. Tristeza especial por la impotencia ante la mentira. La mentira convertida en estrategia sistemática de agresión. La mentira que tergiversa, niega y manipula las evidencias más constatables.

Es difícil imaginar la sensación tan amarga que uno siente cuando ha vivido un hecho en primera persona, ha sido testigo presencial de los hechos y observa como el aparato estatal, con todo su sistema mediático sumiso, da una versión absolutamente falsa y alejada de la realidad. Tristeza, mucha, rabia e impotencia. Tristeza también por la convivencia perdida. Quien ama su tierra, quiere lo mejor para las personas que en ella viven. Vengan de donde vengan, hablen el idioma que hablen o sea cual sea el color de su piel. A lo largo de los años he vivido en una Catalunya donde se convivía en paz, en armonía. No de una manera ejemplar, por supuesto, con errores y dificultades, sin duda. Una sociedad abierta y tolerante. Ningún conflicto real por la lengua, más allá de los que artificialmente se han querido crear. Diálogo interreligioso, no siempre fácil, pero de calidad suficiente y sin conflictos graves. Personas venidas de otras tierras de España plenamente integradas, más allá de la lengua que usen. Generaciones enteras de

violencia_2

Fotografia de Nació Digital

personas que forman parte de la sociedad catalana, de pleno derecho. Y todo esto, en una semana, se ha derrumbado. Siete años con manifestaciones multitudinarias, sin ningún incidente, con la simple vigilancia de los voluntarios de las organizaciones y los Mossos d’Esquadra. Y ahora, de pronto, aparece la violencia importada, buscada, querida, provocada. Y lo que nos espera… Para llorar. La convivencia tampoco se toca.

En aras de un bien superior y supremo que parece ser la unidad de España (aunque, sinceramente, en la Biblia no la he encontrado), todo vale. Una unidad que hay quien defiende, proclama y jalea que debe imponerse por la fuerza, a garrotazos, con sangre. ¡Madre mía! Como si el amor y el afecto pudieran imponerse por c… (perdón). Como si la unidad fuera un mandato militar de obligado cumplimiento. ¡Dios mío! En mi caso, y en el de muchos otros, las urgencias generacionales nos llevan a la prisa, la urgencia. Es necesario mantener la calma, en todos los sentidos. La historia, el tiempo, acaba siempre poniendo a cada uno en su lugar. Las sociedades que se han edificado sobre la base de la mentira, la fuerza, la imposición y la represión, pueden ganar batallas. Pero, sin ninguna duda, todos estos “valores”, un día, volverán como un ‘boomerang’ y les estallará entre las manos. Cada pueblo acaba recogiendo aquello que ha sembrado.

La sangre del domingo, las lágrimas de ahora, no pueden ser más que un precio para la construcción de una sociedad más respetuosa, más tolerante, más democrática, más abierta, más dialogante. No cabe otra opción o la tristeza sería infinita.

By @fbrunes

Anuncis

Diàleg i conflicte

diàleg_1És del tot sobrer dir que ens trobem en situació de conflicte. Tots ho vivim i ho palpem hora a hora, dia rere dia. D’aquí i d’allà, s’alcen veus que reclamen diàleg. M’hi adhereixo… Tot i que caldria establir un diàleg sobre què entenem per diàleg… N’he parlat altres vegades. El diàleg mai pot establir-se des de la superioritat. El diàleg exigeix la igualtat si no vol perdre el seu bonic nom, per esdevenir mera imposició. El diàleg no pot tenir línies vermelles, ni en les seves temàtiques, ni en els seus participants. El diàleg ha de ser honest, lleial i transparent. Ha de partir de la bona voluntat i la confiança. Tanmateix ha de ser fecund, ha d’estar obert a la possibilitat de transformació dels participants. El diàleg ha de tenir l’horitzó de noves relacions, de nous plantejaments, de camins que no són ni els meus ni els teus, sinó els nostres. El diàleg no ha de buscar vèncer, ni tan sols convèncer, sinó que ha de ser un exercici de deixar-se interpel·lar per l’altre, per cercar junts espais nous, no previstos inicialment.

És possible, doncs, el diàleg en situacions de conflicte? Si ens aturem a nivell de les actituds, rotundament no. Si pensem que el conflicte és referèndum sí o referèndum no, independència sí o independència no; el diàleg és del tot impossible. Si fóssim capaços de gratar una mica més en sota i situar-nos al nivell dels motius que hi ha darrere d’aquestes actituds contraposades, potser s’obririen escletxes per on el diàleg es podria colar. Si fos possible identificar quines motivacions avalen l’actitud a favor de la independència de Catalunya i quines avalen la de mantenir l’estat de coses actual, possiblement trobaríem vies de diàleg. I si resulta, que tots busquem un model de convivència que sigui el millor possible dins del respecte a la voluntat dels ciutadans i ciutadanes? No s’obririen en aquest camí possibilitats de buscar sortides a la crisi actual?

La pregunta que em faig és: de veritat estem en situació de conflicte? Fa ben poc, escrivia aquest tuit: Política és diàleg. Policia és força. Parlament és democràcia. Fiscalia sense política ni Parlament és dictadura. És aquí on som. I després? Fa més d’un any, he anat expressant en diverses ocasions la meva opinió en el sentit que, la situació que vivim s’assembla més a una guerra que no pas a un conflicte. Veig que darrerament hi ha altres veus que coincideixen en aquesta apreciació, com les del Joan Rovira en el seu article a “El Món” d’avui 28 de setembre de 2017. En aquestes darreres setmanes s’ha agreujat i molt, la meva sensació que el conflicte – que podia haver restat dins els límits de la democràcia – ha derivat en una situació bèl·lica on, les armes fan només la seva funció intimidatòria, però hi són. Força que vol imposar-se per damunt de tot – d’això en dic dictadura – assumint un cost altíssim en termes de possibilitats de diàleg i futura convivència.

Formulo de nou la pregunta: El diàleg és vàlid, fins i tot en situacions de guerra? Quan la democràcia s’afebleix fins assemblar-se a una dictadura, també és possible el diàleg? Voldria pensar que sí, que fins i tot en les situacions més difícils, la via del diàleg és la gran opció. De fet, no hi ha alternativa. O, dit d’una altra manera, la història ens ha ensenyat que les altres alternatives són del tot indesitjables. Inevitablement, però, diàleg_2s’obren dubtes no resolts que matisarien una resposta categòricament afirmativa. Com transitar de la incomprensió al diàleg? Com recórrer el camí de la asimetria a la igualtat? I si una de les parts no admet de cap manera el diàleg? I si les línies vermelles el fan inviable? I si hi ha un vencedor i un vençut, es pot dialogar en un pla d’igualtat? I si el diàleg és només un maquillatge per a la imposició? Es pot dialogar sense confiança? I si s’ha obert un abisme en la convivència? Dubtes, molt dubtes. Massa dubtes? No ho sé. M’agrada pensar que mai és tard per al diàleg, però la ingenuïtat també té límits.

Potser no he assolit del tot encara el meu límit d’ingenuitat. Per això, acabo d’adherir-me a la campanya que ha endegat el Moviment dels Focolars a nivell de tot l’Estat espanyol, per demanar diàleg en el conflicte obert actualment entre Catalunya i España. Us convido a adherir-vos-hi! La suma de calculades ingenuïtats pot convertir en possible allò que sembla impossible.

By @fbrunes

Convivència i referéndum

tristLa necessitat m’empeny a escriure, malgrat la incertesa de si seré capaç de fer-ho. Vagi doncs per endavant la més que probable brevetat del text o, fins i tot, la seva finalització sobtada. No és fàcil veure i escoltar les notícies, navegar per les xarxes socials, sentir paraules punyents de persones amigues, durant les darreres vint-i-quatre hores.

Me’n faig creus! Vull atribuir als quilòmetres, a la distància i a la mala praxi de molts mitjans de comunicació el grau d’incomprensió que percebo. No d’una manera genèrica, sinó d’aquella que m’afecta personalment.  És molt més que incomprensió, és intolerància, és rebuig, és menyspreu, és insult, és… Com és possible que, persones assenyades i de bona voluntat, sacralitzin d’una manera tan exaltada la unitat d’un territori? No em sembla possible que es dramatitzi d’aquesta manera. Es parla de sang, d’armes, … de tot el que vulgueu. Sembla com si res fos tan sagrat com una determinada forma d’articular un Estat. Déu meu!

No vull entrar de cap manera a argumentar sobre la necessitat d’un referèndum que resolgui les dificultats de convivència entre bona part de les persones que vivim a Catalunya i la resta d’Espanya. He constatat per activa i per passiva que això, és del tot impossible. Els arguments no tenen mai resposta racional. Predomina la visceralitat, el fugir d’estudi o la cantarella de torn. Feta doncs aquesta ferma renúncia, només em resta tractar d’expressar el meu sentiment.

Sóc independentista, sí. Milito en un partit socialista i sobiranista (MES – Moviment d’Esquerres), sí. El motor principal de la meva vida és la recerca de la unitat, sí. No la uniformitat. La unitat que s’alimenta de les diversitats més profundes. El malestar que, des de fa set anys, milions de catalans expressem d’una manera ben evident, és quelcom que cal resoldre. Cal fer-ho, per respecte, per dignitat a les persones i als pobles. I, sobretot cal fer-ho, per millorar la convivència amb la resta de pobles d’Espanya (i del món, si voleu). El meu convenciment, profund i madurat, (tot i que, hi ha amics que el qualifiquen ben diferent), és que això només és possible cercant un model polític de relacions divers a l’actual. Una relació que sigui d’Estat a Estat, ja que la resta d’opcions són del tot inviables. No hauria de ser un drama per a ningú, però…

Ho he constatat més d’un cop, ho certifico als carrers cada dia. Des d’aquí, no hi ha odi. No perdem el somriure, però tampoc la revolta. Només demanem existir amb la nostra identitat plena, la nostra llengua, els nostres drets. Deu ser massa i per això ens insulteu. La convivència ha d’estar per sobre de l’organització política, però conviure exigeix la reciprocitat. I malgrat tot, seguirem…

By @fbrunes