Category Archives: diversitat

Les dones

dones_1Dia Internacional de les Dones. Setmana farcida d’actes al voltant del tema de la dona. Tret que la dona no és un tema, és una persona. Tampoc la dona és un concepte, de fet, només existeixen les dones. Cadascuna diferent i, alhora, igual en dignitat a tots els éssers humans. Aquesta divisió que es fa entre homes i dones, no m’agrada gota. En realitat, no m’agrada cap divisió. O, en tot cas, només aquelles que serveixen per unir.

Les dones són una pluralitat de sers humans, com ho som també els homes. Una pluralitat on s’hi encabeixen formes molt diverses de viure la feminitat. De la mateixa manera que hi ha moltes i diferents formes de viure la masculinitat. Res de nou. El món és una xarxa de singularitats, que ens esforcem en construir un plural compartit, amb resultats incerts. Aquest mur que sembla enlairar-se entre el món masculí i el femení, no és altra cosa que una ficció més de la miopia col·lectiva i dels interessos inconfessables. És una classificació sense massa sentit. Qui està segur de ser cent per cent home? Qui pot posar la mà al foc de ser cent per cent dona? Una línia vermella, que només troba la seva lamentable raó de ser, quan volem establir un espai de privilegi en relació a qui es troba de l’altra costat de la imaginària ratlla.

Tenim una extraordinària facilitat en etiquetar i classificar. Sabedors de la radical igualtat de la dignitat humana, ens fa por la nostra nuesa. Per això posem etiquetes, sempre als altres. Classifiquem coses i persones, mentre nosaltres restem sempre a la part bona de la llista. Quina etiqueta ens posem a nosaltres mateixos? Dona? Home? O, en cercaríem d’altres? Possiblement no en tindríem prou, parlant de nosaltres mateixos, amb l’etiqueta de gènere. En buscaríem de més… refinades. Perquè el gènere, en el fons, no diu gran cosa, més enllà d’unes característiques biològiques diverses. Però, almenys als homes, ens va bé això de fer blocs. Ens és còmode – potser també rendible? – parlar de la dona, com un bloc homogeni. Com si fos una etiqueta d’aquelles que no se’n van ni amb l’esperit de vi del més fort.

Però els blocs només serveixen per enfrontar, per fer la guerra. I nosaltres, els homes, d’això en sabem molt. Sembla que ens han plantificat al bell mig del front l’etiqueta de mascle lluitador, competitiu, fort, valent, … i no sé quantes bajanades més. Quin trist paper! Però, al sistema, especialment al sistema econòmic, això ja l’hi va bé. De fet, endones_2 bona part, és l’autor d’aquesta obra teatral. El mercat necessita mà d’obra que vulgui guanyar, que s’esforci per ser el millor, que s’autoexigeixi fins la depressió i l’ansietat si cal. Obrers que lluitin per estar a dalt. Una superioritat que sempre serà inferior. Per a aquesta part de la comèdia, compta amb el bloc dels homes. Fent-nos creure que som importants, millor dit, que som més importants, ens té com escarrassos al seu servei. També necessita submissió. I aquesta, a més, intenta imposar-la – amb la col·laboració i complicitat dels homes – al bloc de la dona. Elles tindran assignat un paper fora del mercat, es dedicaran a tasques que no tenen un valor econòmic – o el tenen menor – i restaran sempre aclaparades sota el jou invisible d’un seguit de dependències, venudes com insalvables.

Quin panorama! No és això, companys (i companyes) no és això, que deia el cantant. No hi ha dos blocs, n’hi ha un de sol. Se’n diu: humanitat. És plegats que hem d‘escriure una nova obra de teatre. És plegats que ens hem de retrobar com a persones lliures i iguals. Profundament diferents en les nostres formes de fer i de desfer. Profundament iguals, en una dignitat – existent des de sempre – i escrita amb lletres de foc a l’espai més profund de cadascuna i de cadascun. Si em deixen triar el meu paper en aquesta nova obra, no estic gens segur de voler fer de vencedor i fort. Potser en demanaré un menys lluït, però més important. Què hi ha més important que tenir cura de les persones? Què és més valuós que tenir cura els uns dels altres? Aprofitant la coincidència de la celebració, reivindico aquest paper per a tothom.

By @fbrunes

El fracàs de l’èxit

bridgeSón pocs els dies que resten de l’any 2016. Ben aviat, la seva vida es començarà a mesurar per hores, minuts, segons. Una mort anunciada que donarà pas a un naixement més que previst. El cava trontollarà dins les copes que, xocant lleument les unes amb les altres, dringaran escampant bons desitjos per al nou nascut. I el primer dia de l’any es despertarà mig endormiscat, el sol sortirà de nou per a tothom, tot i que, malgrat tot, molts no el veuran. La roda continuarà girant i els bons auguris, tan efímers com el dringar del cristall, semblaran engolits per la voracitat de la rutina quotidiana.

L’any finat, des del meu punt de vista, ha estat any de sorpreses. O potser d’ensurts, depèn com es miri. Aquí, allà i més enllà èxits no previstos han col·locat al cap davant presidències estranyes, fins i tot estrafolàries. Èxits que podrien menar-nos cap al fracàs. Morts inesperades, esperades i previstes. Guerres que no acaben i d’altres que comencen. La indústria de les armes que sembla no poder fracassar mai. Immoralitats elevades al podi de la normalitat. Ensurts mortals, esquitxant la geografia de por i sang. Ensurts d’arrels profundes, gens casuals. Violència dels uns contra les altres i també dels uns contra els altres. Llibertat, massa sovint encadenada. Igualtat, cada cop més desigual. Fraternitat, tancada en el bagul a pany i forrellat.

Cada dia, a cada lloc, notícies bones. Invisibles. Bones notícies que només surten a la llum en un lloable, però insuficient, dossier de premsa del dia de Nadal. La bondat de les persones, que fa suportable viure en un món hostil. La solidaritat, que fa camí fins a topar amb els murs dels interessos. L’amor que neix i creix dia rere dia malgrat l’ofec (mal)intencionat del mercat. El diàleg que malda per sobreviure enmig les paraules llancívoles que prenen en va el seu nom. El perdó que soterradament apaivaga l’odi, a casa i fora de casa. La justícia que amb la respiració assistida, esbufega per no anar a raure en la mort cerebral. La tendresa, amagada sota mil cuirasses, que no para d’alleujar el sofriment aliè. El somriure que, vencent la ganyota de la fredor, ofereix espurnes de joia a qui passa.

I el perill que continua viu. En aquest 2017 que ens disposem a encetar, em fa l’efecte, que el perill més punyent és el fracàs de l’èxit. Tots aquests èxits aconseguits a base d’imposicions, hegemonies, corrupcions, immoralitats, interessos gens confessables i year-2017cops de talonari, ens poden portar a un seguit de fracassos estrepitosos. Fracassos que acaben arrossegant sempre als mateixos, mentre els culpables resten aparentment indemnes. Un món cada cop més plural i més interdependent, no pot continuar sota el guiatge d’èxits imposats, sinó compartits. Les hegemonies  haurien de formar part d’un passat per oblidar, donant pas a la riquesa de la diversitat compartida. L’èxit del poder hauria de restar inútil davant la necessitat de compartir els fracassos.

Possiblement el fracàs col·lectiu més lacerant a compartir és la vergonya dels milers de persones que truquen a la porta d’Europa, fugint de la mort i la desesperació, i troben els murs per frontera, la indiferència per resposta, la diplomàcia de la mentida per viàtic. Tan de bo iniciatives com “Casa nostra, casa vostra” es multipliquin fins trencar tots aquests murs de la vergonya. Tan de bo la força de la comunitat, s’obri camí per damunt dels letals èxits que empenyen la humanitat pel pedregar de l’individualisme i l’egoisme. Tan de bo la persona perdi el seu paper de mer consumidor, per prendre el protagonisme que li pertoca en la història. Tan de bo la humilitat, la transparència i la generositat esdevinguin els únics títols necessaris per a ser servidor del bé comú. Tan de bo d’aquí a 365 dies, aquest article estigui absolutament desfasat i calgui escriure’n un altre de bell nou. Tan de bo aquest 2017, sigui un any ple de vida per a tothom, sense exclusions.

By @fbrunes

Violència i societat

zobel1Aquest any, el Col·lectiu de Dones de Sant Narcís m’ha demanat de fer una intervenció en l’acte que han organitzat per commemorar el Dia Internacional per eliminar la violència contra les dones. Per a mi ha estat una sorpresa i alhora un plaer fer-ho. Una sorpresa, perquè un home pacífic com sóc jo, no sembla la persona més adequada per parlar de violència. També un plaer, per l’oportunitat que ha estat poder compartir les meves reflexions en el marc d’un acte com aquest, en un barri emblemàtic de la ciutat de Girona. Tot i no viure-hi, m’estimo aquest barri. El seu teixit associatiu és un exemple d’implicació de la societat civil en la vida de la ciutat. La Plaça de l’Assumpció és un espai on m’agrada aturar-m’hi, seure, llegir o no fer res durant una estona. El seu Centre Cívic que tant em recorda aquells “casinos” de poble que eren el centre de la vida veïnal, el lloc de trobada de la gent , l’espai on compartir, xerrar, jugar, aprendre, debatre, …

Com se sap, cada 25 de novembre, es commemora la mort de les germanes Mirabal a mans del dictador Trujillo a la República Dominicana. La lluita contra l’opressió política va fer víctimes i, com passa massa sovint, qui rep la pitjor part són les dones. En la meva aportació a l’acte he mirat de no fer un recull de la violència contra les dones que encara perdura. Hagués estat massa trist i massa llarg. En canvi he tractat d’oferir algunes reflexions sobre la violència en general, en clau femenina, a la societat on ens movem. Tracto de sintetitzar a continuació el que ha estat la meva intervenció, que ofereixo d’aquesta manera als amics d’aquest espai de diàleg. He basat els meu comentaris en quatre consideracions:

1 – La casualitat. El fet de ser home o dona, es fruit de la casualitat. Com ho és també ser català o senegalès, gironí o figuerenc, cristià o musulmà, de pell fosca o clara. Casualitats però que ens situen a un costat o a un altre de les ratlles imaginàries que perfila la nostra societat i que configuren espais d’inferioritat o de benestar. Camí planer o costerut. En definitiva, incomprensiblement, configuren injustícies que acostumen durar tota la vida.

2 – Viure en societat. La globalització és econòmica i financera, però en realitat la societat actual es configura com un arxipèlag, sense “ferry“ ni ponts. Aïllats en una societat multicultural, on vivim uns al costat dels altres, sense conviure. Cadascú a casa seva. He trobat un culpable, no és l’únic, però per deformació professional per a mi és un dels més importants. L’anomenat “homo economicus”, aquest home racional, egoista, competitiu, … Aquest “home” – que a vegades pot ser també dona – que ha relegat tot allò que no és productiu, eficaç, eficient i que, per tant no procura el màxim benefici, a la invisibilitat. Aquesta economia que ho envaeix tot i que proclama que només el creixement econòmic, derivat de la recerca individual del màxim benefici, pot apropar-nos a una societat més justa i pacífica. Gran fal·làcia!

3 – Societat violenta. Des que Caín va matar al seu germà Abel, el món resolt massa sovint els seus conflictes a plantofades. La història és farcida de guerres, enfrontaments, reis i governants. Hi hauria tantes guerres si governessin veritablement les dones? “L’home econòmic”, porta la competició, l’agressivitat i la violència. En lloc d’una societat millor, constatem que el que aconseguim per aquest camí, és una societat amb més desigualtat, injustícia, pobresa, immigració forçada, por, mort, gana, … Segons a quin costat de la ratlla ens trobem, la violència és més subtil i, sovint, es transforma també en autoviolència. La pressió d’un consumisme, esdevingut la nova religió, porta a cotes d’insatisfacció personal i col·lectiva cada cop més grans.

4 – Què ens estem perdent? Potser ens estem perdent la mateixa vida. Sense adonar-violencia_2nos-en estem competint per no arribar enlloc. O més ben dit, on arribem és a nivells de precarietat cada cop més estesos, on molta gent es queda pel camí. Arribem a un societat excloent i que genera violència. Una societat on el component espiritual de la persona ha estat anorreat, perquè no és productiu, no cotitza als mercats. En Carles Capdevila deia en un dels seus extraordinaris articles: “Hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant a cuidar-nos”. És en aquest tenir cura els uns dels altres on ens estem perdent la capacitat de viure, de construir una societat amb més confiança, igualtat, pau, comunitat, convivència, tendresa, … Una societat on fer comunitat, construir ponts, fer xarxa, … prengui el lloc a aquesta obsessió de “l’homo economicus” a qui hauríem d’acomiadar sense indemnització.

Utopia? Jo en dic necessitat. La pressió de l’economia que beneficia només uns quants cada cop és més intensa. De fet, mentre ens hem aplegat per compartir la reivindicació d’acabar, d’una vegada per sempre, amb la violència contra les dones; el món celebra el Black Friday i a la ciutat, encenen els llums, que en diuen de Nadal. Tret de sortida a la competició consumista per excel·lència de l’any. He volgut acabar amb una frase d’en David Fernández, exdiputat de la CUP: “Jo ja no em pregunto si un altre món és possible, sinó que em pregunto com és possible aquest món, el capitalista”.

By @fbrunes

%d bloggers like this: