Giragonses del turisme

tourismQuan era petit, sentia dir a casa que ‘alguna gent’ marxava a estiuejar. Aquella ‘alguna gent’ mai érem nosaltres. Poc a poc vaig entendre que això era cosa de rics. Durant la meva infantesa, la paraula vacances no va mai formar part del diccionari familiar. Estiuejar, encara menys. Aquelles llargues estades a indrets de muntanya o de mar per fugir de les calors de l’estiu, era privilegi exclusiu d’alguna gent. Amb el temps, però, això de les vacances es va democratitzar.

Va arribar aquell temps que, qui més qui menys, carregava el ‘850’ o l’R5 vermell fins al cap d’amunt i fugia a passar uns dies fora. Era com un succedani reduït d’aquell concepte molt més complert d’estiuejar. Una fotocòpia al 50%, vaja. Els càmpings i apartaments feien l’agost – mai millor dit – amb aquesta nova classe mitjana que mirava d’estirar el pressupost amb un difícil equilibri entre durada i lloc. En aquells moments, la idea predominant era la de refer-se, reposar. Cercar la tranquil·litat per tornar a la feina amb la pell ben colrada pel sol i les forces renovades.

Amb l’evolució va venir la globalització i alhora la fragmentació. La necessitat de repòs va estar substituïda per la de conèixer món. Al principi, ‘alguna gent’ (com sempre) i més endavant les multituds varen començar a aprofitar els dies de vacances per anar amunt i avall. La por a la reflexió implica la necessitat d’ocupar el temps amb noves experiències. Els avions deixen les seves esteles de contaminació per les transitades autopistes aèries. El cel cada cop més poblat i un xic menys blau. Països exòtics, indrets llunyans, tot és a l’abast d’un cop de vol. Viatges d’aventura, turisme cultural, ofertes ‘low cost’, safaris fotogràfics (o no), creuers de luxe (o no)… Els supermercats de l’oci ben assortits.

Amb la precarietat que s’ha instal·lat a àmplies capes de la societat, ara torna a haver-hi infants i joves que viuen en famílies on, qui pot marxa de vacances, és sempre ‘alguna gent’. Però la globalització econòmica ha generat ingents masses de turistes viatgers. Diguem que, avui en dia, hi ha molta gent arreu del món que forma aquest exèrcit ‘d’alguna gent’. I la bombolla s’ha anat inflant, fins al punt que correm el risc que esclati. S’ha començat a parlar del model de turisme que volem. Han aparegut conflictes entre la pressió del sector turístic i la convivència ciutadana. Altres sectors econòmics han vist com el turisme alterava ràpidament les condicions del mercat, posant en entredit els esquemes tradicional de funcionament.

És l’economia, amics. L’economia envaeix tots els racons de la nostra vida. El turisme, és touristun sector més, que està al servei del salvatge model econòmic neoliberal. No es tracta de facilitar les necessitats d’oci de les persones. I ara! Es tracta d’aconseguir beneficis com sigui. Quants més beneficis millor. Beneficis el més ràpidament possible. Hi ha llocs on ja no et serveixen un cafè perquè s’estimen més ocupar la taula amb turistes que faran un consum més elevat. El turisme víctima de la violència econòmica i botxí alhora de drets laborals, de consum, ciutadans, … I direm que ja sortim de la crisi. L’atur ha baixat un parell de mesos amb contractes precaris i d’això en diem creixement. Alimentem una economia, turisme inclòs, que no consolida res, que no afavoreix cap ciutat, ni cap país, ni cap territori. Només afavoreix els comptes de beneficis de grans companyies anònimes. A la resta les engrunes i … encara gràcies.

Repensar l’economia és una necessitat imperiosa. No és una qüestió d’economistes, ni d’empresaris, ni de polítics. És cosa de tots, perquè tots en som víctimes. Les platges, tan visitades pels turistes, està formada de molts granets de sorra…

By @fbrunes

Anuncios

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes