Category Archives: Economia

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes

La intel·ligència

inteligencia-2Tingues seny! Sigues intel·ligent! Tingueu cap! Frases que, més o menys, es fan servir quan volem recomanar a algú que utilitzi més el cap que les vísceres a l’hora de decidir o d’actuar en relació a determinat afer. Ben segur que deu ser una indicació prou prudent. Però, també és assenyada? No pot passar que sigui, excessivament assenyada?

Des dels racionalistes del segle XVII (Descartes, Spinoza, Leibniz), passant per Locke i Hume, fins arribar a Kant, això del predomini de la raó té força requesta. Fins i tot sembla raonable. No és en va que s’acostuma a dir que la raó, és el principal element que separa el ser humà de la resta d’animals. Potser sí. La raó ens és útil per construir argumentacions lògiques que serveixen per aprofundir el coneixement que tenim sobre determinats fets o situacions. Quan diem a algú: tens raó; volem transmetre-li que ha donat uns arguments prou consistents com per convèncer-nos de les seves raons. També podria ser que li donem la raó perquè el deixem per impossible, però això ja entra en l’esfera d’un altre terreny.

Ser raonable, generalment, sempre sembla interessant. Ser intel·ligent, encara fa més important. És com si la intel·ligència fos com una manera qualificada de raonar. Un ‘plus’ que s’atorga a la capacitat de raonar. En realitat intel·ligència ve del llatí (inter legere) que voldria dir “escollir entre”.  O sigui, que la intel·ligència és la capacitat d’escollir entre una sèrie d’opcions donades. Se suposa que un és més intel·ligent quan és capaç d’escollir les opcions millors, mentre que la dificultat per identificar aquestes millors possibilitats, ho associaríem a una intel·ligència baixa. Però la tria es fa sempre entre opcions que ens venen donades. Qui estableix aquestes opcions? En fem prou amb la intel·ligència?

Tenim al davant problemes i situacions extremadament complexes. Ens trobem en un moment de la història que, qui més qui menys, reconeix que és un veritable canvi d’era. Ells vells paradigmes es revelen inservibles i encara no en tenim de nous. Com ens en sortirem? Amb intel·ligència? Doncs, em fa l’efecte que no n’hi haurà prou, tot i ser necessària. Els paràmetres de joc, les opcions per escollir, ens les dóna el sistema. Molt especialment el sistema econòmic, però també geopolític. Però si del que es tracta és de canviar el sistema, amb les intel·ligències – tot i que siguin múltiples – no serà suficient. Tenir l’extrema intel·ligència d’escollir la millor de les opcions que el sistema ens ofereix, ens manté dins del sistema. I això és el que el propi sistema intenta per tots els mitjans. Els pocs que maneguen les cireres, no poden deixar perdre els seus privilegis, obtinguts amb la precarietat, la pobresa i la dominació sobre la gran majoria.

El sistema és injust. Les injustícies no són mai eternes, encara que als humans ens ho sembli, perquè habitem només una petitíssima part de la història. Quan les injustícies s’aprofundeixen cada cop més, s’obre un abisme que ens condueix irremissiblement cap a un canvi d’època. Al  meu parer, ens trobem en aquest atzucac. Repeteixo, com ens en relacionssortirem? Ai las! Tan de bo tingués la resposta! Però no és així. Afortunadament, hi afegeixo. Segur que calen un munt de coses per a una travessa d’aquestes característiques. Una d’elles deu ser la gosadia, l’atreviment, la valentia d’anar a pescar fora del sistema. Potser aquesta sigui una condició prèvia. Són uns temps per a ser atrevits, fins i tot, un xic descarats si convé. Per què no?

També ens caldrà però, generositat de pensament i solidaritat de butxaca. Amplitud de mires a l’hora d’habitar espais inexplorats i, al mateix temps, capacitat de compartir les misèries que tenim més a prop i que, en el fons són les úniques que tenim a l’abast.  Però, tinc la intuïció que hi ha un element imprescindible que no podem oblidar: les relacions. Sense aquest element no crec que la resta pugui reeixir davant un repte d’aquesta magnitud. Les relacions entre persones i pobles, que són la garantia per a l’atreviment suficient i l’oli que lubrifica la generositat i la solidaritat. Les relacions que són la base per a que els sistemes avancin en cercles concèntrics que acaben donant vida a nous sistemes, com manté Bertalanffy en la seva “Teoria General dels Sistemes” i com també es deriva de la física quàntica. Potser sóc ingenu o potser no, però tinc el ferm convenciment que només amb la “intel·ligència de les relacions” serà possible la construcció d’un sistema nou, més just, més humà. En aquests moments, no crec que sigui un caprici, ni una utopia, sinó una absoluta i urgent necessitat.

By @fbrunes

%d bloggers like this: