La cordialitat

ciutatEn època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també camppot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes

Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes