Desarrelats

paintSense arrels? De cap manera! Tots tenim arrels. I… al mateix temps, qui més qui menys, viu instal·lat en la sensació de desarrelament. Com aquella planta que ha vist erosionat el sòl fins percebre clarament el risc de ser arrencada per qualsevol ventada inesperada. No vivim permanentment amb l’ai al cor. Seria un mal viure. Però sí que transitem per viaranys d’incertesa, de dubte i de fragilitat. Un cop una brisa lleu o un potent bufarut ens hagi arrencat del nostre sòl, potser conservarem les nostres arrels, però ens caldrà cercar d’altres sòls on arrelar-nos, possiblement de forma transitòria. Desarrelament. Aquesta sensació generadora de conflictes dins i fora nostre.

Desarrelats del propi país, empesos pel vent globalitzador emmetzinat. Desarrelats de la pròpia cultura, a la recerca de noves identitats. Desarrelats de les seguretats del passat, embrancats en l’incert camí del futur. Desarrelats d’una professió que ja no reconeixem. Desarrelats d’una feina que ens empeny a l’esclavatge 3.0. Desarrelats d’una comunitat, esdevinguda societat amorfa. Desarrelats de la família, bressol d’amor, reconvertida en societat anònima. Desarrelats dels vincles, substituïts per baules individualistes aïllades. Desarrelats de les emocions, racionalitzades fins la mercantilització. Desarrelats de la solidaritat del veïnatge, mal substituïda per la burocràcia administrativa. Desarrelats dels espais de gratuïtat, envaïts pel càlcul d’interessos. Desarrelats de la convivència, amenaçada per l’odi. Desarrelats de la pau, víctima de les armes i la violència. Desarrelats del transcendent, aclaparats pel materialisme. Desarrelats de la ciutadania, transformada en club de consumidors. Desarrelats del gènere, arma al servei de la desigualtat. Desarrelats de la cooperació, infiltrada amb el virus de la competició. Desarrelats de l’esport, mercat immoral de compravenda d’ídols. Desarrelats de l’habitatge, cimal d’especulació desenfrenada. Desarrelats de la natura; espremuda, espoliada i embrutida. Desarrelats de l’alimentació, transmutada en enginyeria conreadora. Desarrelats del món rural, ofegat fins l’èxode. Desarrelats del pensament, camí cientificotècnic de via única. Desarrelats…arrels_1

Desarrelats, sí. Sense melangia. Sense nostàlgia. Desarrelats mirant endavant. Arrelats al moment present de la història. Sense enyorança. Ben plantats al sòl que ens acull, en l’ara fugisser. Provisionalment ferms, apuntant al cel i guaitant l’horitzó. Sabedors que ens trobem a mercè dels vents. Conscients que serem arrencats sovint de soc a rel. Invitats per força, a desarrelar-nos per arrelar en nous espais, en nous sòls. A voltes més fèrtils, a voltes més erms. Sense perdre les arrels, anirem arrelant-nos en una diversitat de terrenys. Cercarem sempre aquella sàvia oculta a les capes més profundes del subsòl. Aquella limfa comuna que nodreix la dignitat humana. La superfície ens servirà de base per aferrar-nos a l’avui divers i canviant. I… d’etapa en etapa la profunditat de les arrels serà cada cop més fonda. Més capaç de copsar l’aliment imprescindible per fer-nos diferents i alhora ben iguals.

Els torbs ens portaran pels corriols de la història i els successius desarrelaments ens faran anar tan al fons, a les capes més ocultes de l’aspra terra, que assolirem la capacitat de créixer, de desenvolupar-nos, de fer-nos cada cop més forts. Conquerirem la flexibilitat de l’instant i la fermesa del sempre. Desarrelats…

By @fbrunes

Anuncis

El temps

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va i ve. No para. S’atura. Roman estàtic. Espiral de vida que s’escola en l’instant que passa. Cursa de moments fugissers. Definir el temps. Existeix?

Pàgines d’una història. Maons d’un relat. Fum entre els dits. Buits que exigeixen contingut. Opcions perdudes. Expectatives vanes. Odre inexorable en el desgavell.

Escassetat. Vertigen. Lentitud i solitud. Por. Saldo sempre minvant i sempre creixent. L’avui, el demà i el sempre. L’abans i el després. L’onada perenne.

Mesura per viure. Vida mesurada. Espai de donació. Deliri d’acumulació. Pèrdua i guany alhora. Esgotament i repòs.

Perdre el temps. Guanyar temps. Temps de guanyar. Temps de perdre. Temps de recollir. Temps de sembrar.

Manca de temps. Patiment. El pas lent de les hores. Joia. Els segons que se’ns escapen. Temps imaginari. El record. La nostàlgia.

Temps de somiar. Temps d’aprendre. Temps de fer i desfer. Temps d’anar i de venir. Temps per a l’esforç. Temps del fred. La xafogor del temps.

El rostre de la vida. Pas del temps. Origen. Meta. Recorregut. Espai de temps. El temps mancat d’espai. Episodi. Obra entera.

La lleugeresa del temps. La profunditat de l’ara. La duresa de temps que no dura. Aclucar els ulls. Deixar passar el temps.

Temps per pujar i temps per baixar. L’alè del temps. La remor del temps. L’enrenou que el temps oblida. La desmemòria del temps.

Omplir el temps. Farcir la vida. Relligar fragments del temps. Cercar en els bocins de temps. Trobar espai per viure el temps.

Temps de vacances…

By @fbrunes

BON ESTIU A TOTHOM!

temps_2

La cordialitat

ciutatEn època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també camppot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes