El temps

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va i ve. No para. S’atura. Roman estàtic. Espiral de vida que s’escola en l’instant que passa. Cursa de moments fugissers. Definir el temps. Existeix?

Pàgines d’una història. Maons d’un relat. Fum entre els dits. Buits que exigeixen contingut. Opcions perdudes. Expectatives vanes. Odre inexorable en el desgavell.

Escassetat. Vertigen. Lentitud i solitud. Por. Saldo sempre minvant i sempre creixent. L’avui, el demà i el sempre. L’abans i el després. L’onada perenne.

Mesura per viure. Vida mesurada. Espai de donació. Deliri d’acumulació. Pèrdua i guany alhora. Esgotament i repòs.

Perdre el temps. Guanyar temps. Temps de guanyar. Temps de perdre. Temps de recollir. Temps de sembrar.

Manca de temps. Patiment. El pas lent de les hores. Joia. Els segons que se’ns escapen. Temps imaginari. El record. La nostàlgia.

Temps de somiar. Temps d’aprendre. Temps de fer i desfer. Temps d’anar i de venir. Temps per a l’esforç. Temps del fred. La xafogor del temps.

El rostre de la vida. Pas del temps. Origen. Meta. Recorregut. Espai de temps. El temps mancat d’espai. Episodi. Obra entera.

La lleugeresa del temps. La profunditat de l’ara. La duresa de temps que no dura. Aclucar els ulls. Deixar passar el temps.

Temps per pujar i temps per baixar. L’alè del temps. La remor del temps. L’enrenou que el temps oblida. La desmemòria del temps.

Omplir el temps. Farcir la vida. Relligar fragments del temps. Cercar en els bocins de temps. Trobar espai per viure el temps.

Temps de vacances…

By @fbrunes

BON ESTIU A TOTHOM!

temps_2

La cordialitat

ciutatEn època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també camppot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes