Category Archives: Espiritualitat

Sembrar i recollir

cardoSembrem bombes i recollim morts. Sembrem odi i recollim més morts. Sembrem desigualtat i recollim amenaces. Sembrem intolerància i recollim menyspreu. Sembrem supèrbia i recollim odi. Sembrem joc brut i recollim violència. Sembrem persecució i recollim enfrontament. Sembrem imposició i recollim desobediència. Sembrem pobresa i recollim sang. Sembrem hegemonia i recollim dispersió. Sembrem mentides i recollim desconfiança. Sembrem absolutisme i recollim indiferència. Sembrem por i recollim lluita. Sembrem certeses i recollim incredulitats. Sembrem euros i recollim amargor. Sembrem verí i recollim mort. Sembrem cinisme i recollim rebel·lia. Sembrem esterilitat i recollim plors. Sembrem tancament i recollim implosió. Sembrem guerra i recollim encara més morts…

És possible que ens agradi viure en aquest sembrat. Fins i tot és possible que ens hi haguem acostumat. Encara més, pot ser que pensem que és normal, que no hi ha cap altra manera de viure. De sobreviure. Viure envoltats de fruits tan amargs, tan hostils, ens fa més forts. Més aptes per continuar sembrant i recollint. La llei de la selva. Qui és fort sobreviu i qui no… La vida és això, diuen uns. O menges o se’t mengen, diuen d’altres. I anem sembrant i recollint fruits letals per a la convivència. Anem fent el joc als grans sembradors, per tal que puguin continuar sembrant. I cada cop la collita és més abundosa, els fruits més enverinats i les seves punxes més afilades. Les fiblades ens enforteixen, els cops ens endureixen i la toxicitat ens immunitza. La vida és dura. La vida és una lluita. La vida és així…

Només uns quants sobreviuen, els més forts. I, com sobreviuen? El cor de la dona i de l’home, no està pensat per endurir-se, sinó per bategar. És un cor de carn, no de pedra. Un cor dissenyat amb una enorme capacitat d’estimar. És normal viure envoltats d’amargor? És inevitable tractar de sobreviure enmig d’una collita d’hostilitat? No hi ha alternativa a haver de viure ancorats en la desconfiança, la por i el recel? Fer-se fort és l’objectiu de la vida? De veritat, la vida és una lluita?

I si provem de sembrar unes altres llavors? Llavors que donin una collita menys llavorsagressiva per al cor de la humanitat. Llavors que facin possible un sembrat on l’home i la dona es facin veritablement forts. Enfortits per l’amor i no per la lluita. Endurits en l’art d’estimar i no d’odiar. Caldria canviar els sembradors principals? Potser sí. Però, la platja es nodreix d’infinitat de granets de sorra. El mar, s’omple gota a gota. Els viatges més llargs, comencen per un primer pas. I, el viatge de la vida, no pot ser només una dura cursa d’obstacles que ens posem nosaltres mateixos per fer-nos més difícil el camí. La biologia de l’home i de la dona està pensada per a la vida, no per a la mort. És un gran enginy relacional i no d’enfrontament. La nostra psique ens empeny vers la felicitat, no cap a l’amargor i la lluita. La nostra intel·ligència ens fa capaços de remar plegats en la direcció precisa de la plenitud.

En lloc d’anar a comprar les llavors al mercat, podríem provar de cercar-les dins del nostre cor. Allà dins, on hi regne el silenci i l’euro és un absolut desconegut, hi trobarem la llavor. Aquella llavor que sempre hi portem amagada. Una llavor que ens ha servit des del principi, ens és útil avui i ens servirà pel demà. I si provem de sembrar-la?

By @fbrunes

Segle XXI: la religió en diàleg

Amb aquest article es completa la sèrie de 15, dedicats al pensament social. El meu agraïment a la revista Ciutat Nova per la seva publicació. Trobareu la sèrie completa a l’apartat Pensament social.

article_cnPostmodernitat. Post veritat. Post religió? Una societat que en prou feines té alguna idea de cap a on va i de què hi va a fer. Societat cada cop més interconnectada i interdependent, on sovintegen de forma creixent les preguntes sobre la identitat o el pluralisme (cultural, moral, religiós, …) i on la multiplicitat de camins de cerca de la veritat, lluiten per fer-se lloc. Viaranys plens d’amenaces i dificultats, on la sensació personal de vulnerabilitat no decreix i, en canvi, augmenta la consciència d’una vulnerabilitat a nivell macro, alimentada per l’allau d’informació existent i per la profunda crisi econòmica amb arrels morals.

Del “Déu ha mort” de Nietzsche, passant per la frase atribuïda al novel·lista francès André Malraux “El segle XXI serà espiritual o no serà” i l’afirmació del teòleg Karl Rahner “En el segle XXI els cristians seran místics o no seran”, la confusió ens acompanya a tots els àpats. Mentre el sociòleg i teòleg luterà Peter L. Berger assegura que vivim en un “moment de religiositat exuberant”, la presència del fet religiós en la vida pública és cada cop més minsa i en determinats països i àmbits, pràcticament inexistent. Mentre, en el context mundial es fa cada cop més palesa la importància política de les religions i el tractament polític i social de la seva diversitat. A més, les tres grans creences monoteistes no són doctrines abstractes o místiques, sinó projectes de convivència humana, propostes de com assolir el bé de la persona en el sí de la comunitat. Admetent doncs, que en les grans religions, la pròpia creença no és només un sentiment, sinó també una determinada manera d’entendre la vida, sembla lògic que cadascú intenti promoure la seva visió del bé comú en l’esfera pública. Per si encara no n’hi hagués prou, en la societat actual hi ha una gran quantitat de persones agnòstiques, atees o sense cap referència religiosa explícita. El garbuix està ben servit.

L’esfera pública del segle XXI és plural i democràtica. La independència dels Estats moderns de l’autoritat eclesiàstica, ha de garantir els drets de les minories religioses i, al mateix temps, els drets de tots els ciutadans i ciutadanes, tinguin o no referents religiosos en la seva manera d’entendre el món. En aquest creuament de drets, diu Habermas que no n’hi ha prou amb la benvolença condescendent d’una autoritat secularitzada, sinó que cal que les parts afectades cerquin maneres per posar-se d’acord entre elles. Per poder regular amb eficàcia la convivència ciutadana, els ciutadans lliures i iguals s’han de reconèixer mútuament. En aquest sentit Rawls afirma que “en situacions de desacord sobre qüestions relacionades amb les visions del món, qüestions normatives i conviccions religioses, els ciutadans han de respectar-se els uns als altres com a membres amb els mateixos drets i cercar una entesa racionalment motivada”. Seguint el raonament d’Habermas, voler executar una regla que no pugui ser justificada d’una manera imparcial és il·legítim perquè posa de manifest que una part imposa la seva voluntat a les altres. Els ciutadans d’una comunitat democràtica estan obligats a donar-se raons recíprocament, perquè només així el poder polític perd el seu caràcter repressiu.

Certament, hi ha defensors del paper polític de la religió que remeten a exemples històrics de la influència favorable que han tingut esglésies i moviments religiosos en la defensa i lluita per la democràcia i els drets humans. En seria un cas paradigmàtic Martin Luther King i el moviment dels drets civils als Estats Units. El cert és que, en l’Estat laic i liberal només compten les raons civils, independents de les cosmovisions religioses, amb les seves normes morals. Els ciutadans creients es veuen obligats a establir un mena d’equilibri entre les seves conviccions religioses i les civils o, com diu el filòsof Robert Audi, un equilibri teo-ètic. Els Estats no poden però, descoratjar als ciutadans creients, demanant-los que s’abstinguin de manifestar-se com a tals també en l’àmbit polític. De fet, si fan això, renuncien a una important reserva per a la creació de sentit i d’identitat, evitant que els ciutadans de cultura no religiosa puguin trobar elements enriquidors en les contribucions que provenen de l’àmbit religiós.

Malgrat el camí fet per les esglésies, reconeixent el pluralisme religiós, l’avenç de les ciències modernes i la consagració del dret positiu, la càrrega asimètrica en els processos socials, semblen avocar als creients a una crisi, mentre no afecta als ciutadans sense referències religioses. Per què? Possiblement la creença que les tradicions religioses sónreligion una relíquia del passat hi té molt a veure. La realitat s’entossudeix però a demostrar que no és així, i que també en una societat pluralista i democràtica, és necessari no fer callar la veu pública de la religió. No parlo d’institucions eclesiàstiques, sinó de religió, d’aquell componen espiritual que tot ser humà custodia en el seu interior. El propi Habermas admet que la mateixa filosofia ha d’estar disposada a l’aprenentatge davant les tradicions religioses, sempre que aquestes evitin el fonamentalisme i la coerció sobre les consciències. El pati sembla prou animat…

La necessària separació Església – Estat, una societat multireligiosa i pluricultural, uns estats laics i democràtics, una complexitat que fa pensar en la necessitat d’un “pacte de convivència” com proposa Rorty. Davant la multiplicació del pluralisme, no és possible imposar una doctrina i una moral com si fossin les úniques veritables, però tampoc és possible fer callar la veu pública de les religions. En el pluralisme democràtic és consubstancial el conflicte d’interpretacions. Cal mantenir la comunicació ciutadana en l’espai públic i democràtic per a totes les contribucions, vinguin de l’àmbit religiós o no. Però, aquest pacte de convivència no serà possible si una de les parts vol continuar imposant la seva pròpia agenda en l’esfera pública, excloent-ne la resta. Fer-ho possible està en mans d’una paraula: DIÀLEG. Un mot que és quelcom més, és una manera de viure i de conviure. Un concepte que, com en una espiral de cercles concèntrics, inicia en l’àmbit personal i familiar, passa pel fet religiós i cultural i traspassar les fronteres dels estats albirant l’horitzó de la fraternitat universal.

15è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 169 – febrer / març 2017)

L’espelma de la mort

espelmaÉs difícil trobar algú en el meu entorn quotidià que no es mostri indignat per la mort de la dona de 81 anys a Reus, víctima de la pobresa energètica. No cal dir que també jo em sento profundament emprenyat per un fet com aquest. Millor dit, no és un fet, és una vida. La vida d’una persona, d’una dona. La violència, també econòmica, que acaba afectant sempre als col·lectius més vulnerables. Incomprensiblement vulnerables. Em costa molt de comprendre, més ben dit, no puc comprendre, com a la Catalunya del segle XXI, una persona es veu obligada a recórrer a les espelmes per tenir un bri de claror en el seu humil habitatge, per manca de recursos materials. No té cap sentit. És una injustícia, una salvatjada. És un crim.

Es poden buscar moltes excuses de mal pagador per intentar capgirar la situació i tractar de culpabilitzar la pròpia víctima. Tothom viu com sap i com pot. Qui estigui lliure de “pecat” que llenci la primera pedra. Però l’única realitat és que hi ha empreses que aprofiten la seva privilegiada situació per aconseguir beneficis tan sucosos com immorals.  El mercat salvatge i sense control fa de la recerca dels màxims beneficis una llei gairebé divina. Un dogma que no es pot discutir. Els mitjans per arribar a aquests beneficis extrems els coneixem: sous de misèria, condicions de treball cada cop més esclavistes, preus a l’alça amb la benedicció del govern de torn, cap mirament amb els usuaris. Qui no paga, es queda sense servei. Tan se val, criatures, persones grans, famílies, malalts, … El mercat no té cor, ni entranyes, ni sentiments. Per no tenir, crec que no té ni cap. Ai, si pensés una mica!

El cercle és certament pervers. Bons beneficis, dividends excel·lents per a minories privilegiades. Recol·locació de polítics als consells d’administració. Cobrament de favors. Vista grossa en les deficiències. Subvenció en els fracassos. Me’n deus una. Això t’ho arreglo. Corrupció. I el poble? El poble és només la mà d’obra barata, a qui es paga un sou tan minso que acabarà no  podent pagar els serveis bàsics. Quan no ho faci, es tallarà el subministrament i au! Vinga beneficis! Fins quan?

La història ens ensenya que les injustícies mai perduren eternament. La lògica del neoliberalisme desbocat porta, tard o d’hora, a la rebel·lia d’aquelles persones, cada cop més nombroses, que arriben al límit de les seves forces. Es van quedant a les cunetes de la vida, cada cop són més. La sensació que tots ens hi podem trobar es va estenent com 4410198629_ae154a6ccf_buna taca d’oli. I, al capdavall, serem tants que ja no caldrà camí, ni carretera, ni res, perquè per a la majoria no hi haurà futur. Llavors és quan el futur s’obrirà camí inexorablement, esbotzant murs, dics i tanques. El futur serà ple de vida i obrirà camins on no n’hi havia. Sembrarà on tot era erm. Assolirà fites fins aleshores amagades.

El mercat no té cor, però les persones sí. Un cor que batega al costat d’altres cors. Un cor capaç de compartir els afanys de la vida. Un cor capaç de comprendre, d’estimar. Un cor que conté la força de la vida, la tenacitat del temps, la constància del present i l’esperança del futur. Un cor que és el motor de la persona. I la persona és el motor de la societat. I la societat, esdevinguda convivència, conté en el seu si el germen que pot governar el món. La llavor que mena vers un món per a tothom, sense fronteres, ni classificacions. Un món on les espelmes serveixen només per celebrar plegats. Unes llars on les espelmes són únicament bonics elements de decoració. Un món on la natura, mare de l’energia, és per a tothom.

By @fbrunes

%d bloggers like this: