Trencant barreres

cadira rodesMassa barreres. Portes tancades. Dificultats innecessàries. Riscos salvables. Desigualtats entre iguals. El dimecres passat, al Centre Cívic de Santa Eugènia de Ter (Can Ninetes) el grup municipal d’ERC-MES va organitzar una nova sessió de #PensantGirona dedicada, aquesta vegada, a les barreres arquitectòniques. Hi vaig assistir motivat, tant per la meva vinculació amb el món de la discapacitat, com per la meva implicació amb aquest grup municipal. El tema, sens dubte, va més enllà de l’arquitectura, dels pressupostos municipals, de les lleis i de les normatives, encara que, tot plegat hi té força a veure.

Fa trenta set anys vaig treure’m el carnet de conductor de cotxets de criatura. Una primera experiència en l’esport de sortejar obstacles. Efímera. Al cap de dos anys, és a dir, ara en fa trenta cinc, em vaig veure obligat a obtenir la llicència per conduir cadires de rodes. Són doncs, molts anys exercint de conductor d’un d’aquests vehicles. Cap infracció, cap accident. Una de les meves filles n’és la usuària. Ella no se n’adona del tot, però superem moltes dificultats i sovint, massa greuges.

Val a dir que, al començament d’aquesta singladura – llavors vivia a Figueres – sovint travessava la frontera cap a França. Allà existia una cosa, totalment desconeguda a casa nostra. N’hi deien, places d’aparcament reservades per a persones minusvàlides. Àmplies. Generalment, respectades per tothom.Allò mai vist, era real. Existia. Cal reconèixer que al llarg d’aquests 35 anys, la millora en la supressió de barreres arquitectòniques ha estat substancial a Catalunya. Ara, també a casa nostra, existeixen places d’aparcament per a persones amb discapacitats funcionals. Ha evolucionat el nom, s’hi han afegit adaptacions de les voreres, accessibilitat a edificis públics i privats, encaminadors per a persones en dificultat visual, semàfors sonors per a persones invidents, … Tot de forma parcial i, de llarg, insuficient.

A Catalunya, les estadístiques diuen que són més de mig milió les persones amb algun tipus de discapacitat. Aquesta classificació és també una ratlla que no entenc. Imagino que a mi em deuen considerar a l’altra costat d’aquesta ratlla, dins d’allò que hi ha gent que anomena persones “normals”. Ai las! Jo també en tinc de discapacitats. No em feu fer una llista de la quantitat de coses que sóc incapaç de fer. I amb els anys, cada cop més. Per això, em sembla que aquesta, com la immensa majoria de classificacions, resulta més inútil que res més. Per això, com molt bé es va dir al llarg de l’acte de dimecres, valdria la pena pensar en persones, sense necessitat de posar-hi cap altre qualificatiu.

Tots aquests anys de contacte, més o menys proper, amb el món de les persones amb capacitats diverses (que de fet, som tots) m’hi ha fet rumiar força. Tracto de resumir, tot seguit, com veig la situació des de la perspectiva dels anys:

  • El que s’ha fet, des del punt de vista legal i arquitectònic, és molt. Com que, tot i ser molt, és totalment insuficient, cal continuar en aquesta línia. Per això, tal com va demanar l’Isaac Padró el dimecres, és necessari no conformar-se i marcar-se objectius realistes, però ambiciosos. Preveure, en els pressupostos de les diverses administracions, quantitats significatives i anuals, per poder anar progressant paulatinament, però continuadament, sense interrupcions.
  • Massa sovint, les actuacions que es fan són correctives. Ho són perquè quan s’ha dissenyat una obra, sigui pública o privada, s’ha fet pensant en aquell col·lectiu de persones que se’ns considera al costat “normal” de la ratlla. Dissenyar les coses de forma absolutament inclusiva, ha de ser sempre la primera (jo diria, i la única) opció. Si planifiquem els espais aptes per a tothom, ens hi sentirem més còmodes tots i totes. Sense oblidar que tothom, en alguns moments de la seva vida, traspassa la ratlla per passar a ser, ni que sigui temporalment, dependent, persona amb dificultats de mobilitat, amb alguna discapacitat, ni que sigui transitòria.cecs
  • He deixat, conscientment, per al final la barrera més difícil de trencar. L’obstacle més insalvable de tots. Les mirades. Aquelles mirades que neixen de les múltiples barreres mentals amagades entre els replecs del cervell de cadascú. Aquella mirada vers una persona amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial que la fa sentir diferent. Una mirada que mira diferent. Una mirada que veu la discapacitat i no veu la persona. Una mirada, la major part de les vegades, involuntàriament feridora. Una mirada que traspua dificultat per assumir la diferència. Una mirada cega envers les pròpies incapacitats i generosa a l’hora d’avaluar les capacitats diferents de l’altra persona.

En una societat cada cop més diversa, aquesta és una diferència que també cal considerar. Des de tots els àmbits cal treballar-hi. La família i l’escola són dos fonaments bàsics per normalitzar la mirada entre persones tan iguals com diferents. I, quan no hi ha més remei, les lleis, l’arquitectura i els poders públics han de fer la resta. Reparar les estructures allà on els cors no han arribat a construir millor un món més humà.

Ah! Per cert, encara que siguin dos minuts, evitem les voreres i les places reservades per aparcar… forma part d’una discapacitat que s’anomena manca de civisme.

By @fbrunes

El mal menor

visio_1Parlar avui del mal menor es pot interpretar que un parla d’Emmanuel Macron. Potser també, però no és la intenció. Darrerament, en diferents àmbits, veig que massa sovint aspirem al mal menor, com si aquesta, fos la millor opció. És com si s’hagués instal·lat en la consciència col·lectiva, una mena de resignació a conformar-se amb el mal menor. L’aspiració a l’excel·lència ha fugit de l’imaginari col·lectiu. El panorama es percep talment fosc que en tenim prou amb alguna ullada de sol de tant en tant, que els núvols no siguin massa amenaçadors, que els xàfecs siguin suportables i que la tempesta no descarregui sobre nosaltres amb tota la força dels déus. Com en Patufet, ens amaguem sota una fulla de col per no mullar-nos, desconeixedors del risc de ser engolits per qualsevol bèstia grossa.

Aquesta espècie d’elogi de la mediocritat, malauradament, el trobem més present en l’àmbit de la cosa pública. En aquest context, el tremolor que ens envaeix quan pensem què pot passar si s’obre camí l’opció pitjor, ens fa percebre el mal menor com la millor de les opcions. I quan, com succeeix en més d’una ocasió, la catàstrofe s’acaba confirmant, tampoc passa res. Ens fem passar el tremolor a base de dosis suplementàries de resignació i, poc a poc, ens anem convencent que el pitjor, tampoc ho serà tant. I, el més greu de tot, és que tot això ens sembla normal. Tenim el convenciment que les coses són així, que no hi ha res a fer. Que és normal que la política s’escrigui sempre en minúscules. Que, qui dirigeix l’escenari d’aquesta política mesquina, acabin essent sempre minúsculs funcionaris al servei dels interessos personals i del poder malentès. Servidors del poder econòmic capaços d’escriure, en minúscules, polítiques de pa sucat amb oli. És aquesta una fatalitat del destí?

Vull pensar que no i, a més, penso que no. Ho crec des d’un profund convenciment que la política també es pot escriure amb majúscules. No és possible perpetuar una situació on ningú s’hi trobi plenament satisfet. Aquest atzucac on ens trobem ha de tenir sortida. No és admissible que en la societat del segle XXI no hi hagi cap opció política mínimament vertebrada, que pugui donar resposta coherent i adequada als anhels socials. Però, per què no trobem el desllorigador? Doncs, al meu entendre mirem massa cap a el vèrtex superior de la piràmide i no abaixem el cap per mirar cap a la base. D’altra banda, no fem prou cas dels moviments convulsos que està fent la piràmide i que, apunten a un capgirament. Sempre he pensat que les solucions no venen de dalt, no cauen del cel i, molt menys encara, venen de qui ostenta, amb més o menys legitimitat, el poder polític. Les respostes als reptes sorgeixen sempre des de baix. És allà on les persones, enmig d’incomoditats, malestars i frustracions, van teixint, van construint, van gestant nous piramidecamins que, tard o d’hora, acabaran veient la llum.

Una piràmide capgirada té un equilibri molt més fràgil. Cal distribuir molt bé els pesos, les càrregues i les tensions per assolir una mínima estabilitat. Llavors, el poder es troba a baix, al servei de la resta i suportant el pes de l’entramat social. El poder és el punt de confluència on la resta pot prendre impuls per implementar les accions necessàries per al benestar de tothom. El poder, des de baix, no pot imposar sinó proposar. És un poder que només té sentit si serveix per mantenir en equilibri la piràmide. És des d’aquest punt, privilegiadament servidor, des d’on s’escriuen relats socials en majúscules. Només des d’aquesta fragilitat es pot fer política en majúscules. Les maquinàries al servei d’ascendir al vèrtex del poder, resten oxidades com monstres inútils tot esperant el seu definitiu desballestament. És llavors quan l’excel·lència de la generositat, la humilitat i la solidaritat es posen veritablement al servei de tothom per portar a terme la tasca més poderosa de totes: fer possible el protagonisme de les persones, de totes les persones.

By @fbrunes

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes