Dia d’incomprensions

donaAvui no volia escriure. Estic cansat i volia reposar. Però no puc evitar-ho… M’he llevat ple d’incomprensions i no me’n puc desempallegar. Avui, especialment, em costa comprendre que haguem d’enterrar dones assassinades a mans d’homes. No comprenc les agressions masclistes que pateixen dia rere dia les dones. Tot plegat em fa avergonyir de pertànyer a un gènere que sembla portar a la sang, o no sé a on, l’agressivitat que sempre he rebutjat. Em resulta incomprensible que dibuixem imaginàries però terribles línies vermelles entre persones, amb l’únic objectiu de mantenir i defensar (de mala manera) un sistema patriarcal injust i clarament inhumà.

Però avui, no és l’única incomprensió que pateixo, per bé que en sigui la primera i, probablement, la més important. No entenc tampoc que el món continuï resolent els problemes amb violència extrema mentre ens estant bombardejant  amb el ‘Black Friday’, amb el ‘Cyber Monday’ i amb no sé quants paranys més per tal d’esperonar un consum que, diuen, ens provoca felicitat. S’obliden de dir-nos que aquesta suposada felicitat ens durarà l’estona que tardem a treure l’embolcall de l’andròmina que haguem comprat. Serà tan efímera com un gelat de vainilla un migdia de ple mes d’agost.

Em resulta impossible d’entendre perquè encenem les llumetes de Nadal en ple mes de novembre, només per alimentar fins l’empatx un consum desenfrenat i unes ànsies il·limitades de lucre. Ho fem mentre patim l’empresonament de conciutadans innocents, bones persones, que no podran veure les llumetes però, sobretot que no poden abraçar els seus fills i persones estimades. Potser encenem aquestes gegantines espelmes elèctriques per recordar-nos que no tenim res a celebrar en aquests moments on, l’autoritarisme i la repressió amenacen de manera cruel, una convivència democràtica assolida amb esforç.

I algú vindrà a donar-me lliçons nadalenques i tendres per mirar de fer-me entrar en raó. Però no. Tot això de les llumetes i les decoracions públiques nadalenques no té res a veure amb el veritable sentit del Nadal. No es pot oblidar que l’origen del Nadal és el naixement d’un nen, anomenat Jesús, a Betlem. O és que celebrem una altra cosa? I no hauria d’oblidar-se que diuen d’aquell nen que ‘va derrocar els poderosos del soli i va exalçar els humils’, també diuen que va fer fora a cops de fuet els que mercadejaven dinsllums_nadal del temple, que guaria malalts en dissabte fent cas omís de la llei, que es feia envoltar de persones senzilles i que va morir condemnat a mort com un criminal.

Lligar les llumetes amb el Nadal és només una fal·làcia per no haver de reconèixer que el nostre déu és ara una economia salvatge a qui retem lluminós homenatge. Un déu malèvol, certament, que es troba a l’origen de la majoria de conflictes i es manifesta com a precursor de massa morts. Mentre no superem aquesta dependència, crec que continuaré sense comprendre perquè els homes continuem agredit i matant les dones, perquè els uns continuen matant als altres; perquè encara parlem d’uns i d’altres; perquè el poder, la força i la violència continuen dictant la seva llei en la nostra societat. En definitiva, continuaré sense entendre les línies (vermelles o no) que ens separen, els murs que ens aïllen i els recels absurds entre persones que ens entossudim a mantenir.

By @fbrunes

Anuncios

Desarrelats

paintSense arrels? De cap manera! Tots tenim arrels. I… al mateix temps, qui més qui menys, viu instal·lat en la sensació de desarrelament. Com aquella planta que ha vist erosionat el sòl fins percebre clarament el risc de ser arrencada per qualsevol ventada inesperada. No vivim permanentment amb l’ai al cor. Seria un mal viure. Però sí que transitem per viaranys d’incertesa, de dubte i de fragilitat. Un cop una brisa lleu o un potent bufarut ens hagi arrencat del nostre sòl, potser conservarem les nostres arrels, però ens caldrà cercar d’altres sòls on arrelar-nos, possiblement de forma transitòria. Desarrelament. Aquesta sensació generadora de conflictes dins i fora nostre.

Desarrelats del propi país, empesos pel vent globalitzador emmetzinat. Desarrelats de la pròpia cultura, a la recerca de noves identitats. Desarrelats de les seguretats del passat, embrancats en l’incert camí del futur. Desarrelats d’una professió que ja no reconeixem. Desarrelats d’una feina que ens empeny a l’esclavatge 3.0. Desarrelats d’una comunitat, esdevinguda societat amorfa. Desarrelats de la família, bressol d’amor, reconvertida en societat anònima. Desarrelats dels vincles, substituïts per baules individualistes aïllades. Desarrelats de les emocions, racionalitzades fins la mercantilització. Desarrelats de la solidaritat del veïnatge, mal substituïda per la burocràcia administrativa. Desarrelats dels espais de gratuïtat, envaïts pel càlcul d’interessos. Desarrelats de la convivència, amenaçada per l’odi. Desarrelats de la pau, víctima de les armes i la violència. Desarrelats del transcendent, aclaparats pel materialisme. Desarrelats de la ciutadania, transformada en club de consumidors. Desarrelats del gènere, arma al servei de la desigualtat. Desarrelats de la cooperació, infiltrada amb el virus de la competició. Desarrelats de l’esport, mercat immoral de compravenda d’ídols. Desarrelats de l’habitatge, cimal d’especulació desenfrenada. Desarrelats de la natura; espremuda, espoliada i embrutida. Desarrelats de l’alimentació, transmutada en enginyeria conreadora. Desarrelats del món rural, ofegat fins l’èxode. Desarrelats del pensament, camí cientificotècnic de via única. Desarrelats…arrels_1

Desarrelats, sí. Sense melangia. Sense nostàlgia. Desarrelats mirant endavant. Arrelats al moment present de la història. Sense enyorança. Ben plantats al sòl que ens acull, en l’ara fugisser. Provisionalment ferms, apuntant al cel i guaitant l’horitzó. Sabedors que ens trobem a mercè dels vents. Conscients que serem arrencats sovint de soc a rel. Invitats per força, a desarrelar-nos per arrelar en nous espais, en nous sòls. A voltes més fèrtils, a voltes més erms. Sense perdre les arrels, anirem arrelant-nos en una diversitat de terrenys. Cercarem sempre aquella sàvia oculta a les capes més profundes del subsòl. Aquella limfa comuna que nodreix la dignitat humana. La superfície ens servirà de base per aferrar-nos a l’avui divers i canviant. I… d’etapa en etapa la profunditat de les arrels serà cada cop més fonda. Més capaç de copsar l’aliment imprescindible per fer-nos diferents i alhora ben iguals.

Els torbs ens portaran pels corriols de la història i els successius desarrelaments ens faran anar tan al fons, a les capes més ocultes de l’aspra terra, que assolirem la capacitat de créixer, de desenvolupar-nos, de fer-nos cada cop més forts. Conquerirem la flexibilitat de l’instant i la fermesa del sempre. Desarrelats…

By @fbrunes

Trencant barreres

cadira rodesMassa barreres. Portes tancades. Dificultats innecessàries. Riscos salvables. Desigualtats entre iguals. El dimecres passat, al Centre Cívic de Santa Eugènia de Ter (Can Ninetes) el grup municipal d’ERC-MES va organitzar una nova sessió de #PensantGirona dedicada, aquesta vegada, a les barreres arquitectòniques. Hi vaig assistir motivat, tant per la meva vinculació amb el món de la discapacitat, com per la meva implicació amb aquest grup municipal. El tema, sens dubte, va més enllà de l’arquitectura, dels pressupostos municipals, de les lleis i de les normatives, encara que, tot plegat hi té força a veure.

Fa trenta set anys vaig treure’m el carnet de conductor de cotxets de criatura. Una primera experiència en l’esport de sortejar obstacles. Efímera. Al cap de dos anys, és a dir, ara en fa trenta cinc, em vaig veure obligat a obtenir la llicència per conduir cadires de rodes. Són doncs, molts anys exercint de conductor d’un d’aquests vehicles. Cap infracció, cap accident. Una de les meves filles n’és la usuària. Ella no se n’adona del tot, però superem moltes dificultats i sovint, massa greuges.

Val a dir que, al començament d’aquesta singladura – llavors vivia a Figueres – sovint travessava la frontera cap a França. Allà existia una cosa, totalment desconeguda a casa nostra. N’hi deien, places d’aparcament reservades per a persones minusvàlides. Àmplies. Generalment, respectades per tothom.Allò mai vist, era real. Existia. Cal reconèixer que al llarg d’aquests 35 anys, la millora en la supressió de barreres arquitectòniques ha estat substancial a Catalunya. Ara, també a casa nostra, existeixen places d’aparcament per a persones amb discapacitats funcionals. Ha evolucionat el nom, s’hi han afegit adaptacions de les voreres, accessibilitat a edificis públics i privats, encaminadors per a persones en dificultat visual, semàfors sonors per a persones invidents, … Tot de forma parcial i, de llarg, insuficient.

A Catalunya, les estadístiques diuen que són més de mig milió les persones amb algun tipus de discapacitat. Aquesta classificació és també una ratlla que no entenc. Imagino que a mi em deuen considerar a l’altra costat d’aquesta ratlla, dins d’allò que hi ha gent que anomena persones “normals”. Ai las! Jo també en tinc de discapacitats. No em feu fer una llista de la quantitat de coses que sóc incapaç de fer. I amb els anys, cada cop més. Per això, em sembla que aquesta, com la immensa majoria de classificacions, resulta més inútil que res més. Per això, com molt bé es va dir al llarg de l’acte de dimecres, valdria la pena pensar en persones, sense necessitat de posar-hi cap altre qualificatiu.

Tots aquests anys de contacte, més o menys proper, amb el món de les persones amb capacitats diverses (que de fet, som tots) m’hi ha fet rumiar força. Tracto de resumir, tot seguit, com veig la situació des de la perspectiva dels anys:

  • El que s’ha fet, des del punt de vista legal i arquitectònic, és molt. Com que, tot i ser molt, és totalment insuficient, cal continuar en aquesta línia. Per això, tal com va demanar l’Isaac Padró el dimecres, és necessari no conformar-se i marcar-se objectius realistes, però ambiciosos. Preveure, en els pressupostos de les diverses administracions, quantitats significatives i anuals, per poder anar progressant paulatinament, però continuadament, sense interrupcions.
  • Massa sovint, les actuacions que es fan són correctives. Ho són perquè quan s’ha dissenyat una obra, sigui pública o privada, s’ha fet pensant en aquell col·lectiu de persones que se’ns considera al costat “normal” de la ratlla. Dissenyar les coses de forma absolutament inclusiva, ha de ser sempre la primera (jo diria, i la única) opció. Si planifiquem els espais aptes per a tothom, ens hi sentirem més còmodes tots i totes. Sense oblidar que tothom, en alguns moments de la seva vida, traspassa la ratlla per passar a ser, ni que sigui temporalment, dependent, persona amb dificultats de mobilitat, amb alguna discapacitat, ni que sigui transitòria.cecs
  • He deixat, conscientment, per al final la barrera més difícil de trencar. L’obstacle més insalvable de tots. Les mirades. Aquelles mirades que neixen de les múltiples barreres mentals amagades entre els replecs del cervell de cadascú. Aquella mirada vers una persona amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial que la fa sentir diferent. Una mirada que mira diferent. Una mirada que veu la discapacitat i no veu la persona. Una mirada, la major part de les vegades, involuntàriament feridora. Una mirada que traspua dificultat per assumir la diferència. Una mirada cega envers les pròpies incapacitats i generosa a l’hora d’avaluar les capacitats diferents de l’altra persona.

En una societat cada cop més diversa, aquesta és una diferència que també cal considerar. Des de tots els àmbits cal treballar-hi. La família i l’escola són dos fonaments bàsics per normalitzar la mirada entre persones tan iguals com diferents. I, quan no hi ha més remei, les lleis, l’arquitectura i els poders públics han de fer la resta. Reparar les estructures allà on els cors no han arribat a construir millor un món més humà.

Ah! Per cert, encara que siguin dos minuts, evitem les voreres i les places reservades per aparcar… forma part d’una discapacitat que s’anomena manca de civisme.

By @fbrunes