Category Archives: Igualtat

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

Ciutat educadora

monopatíAhir vaig assistir a un debat de la sèrie #pensantgirona dedicat aquesta vegada al tema: “L’equitat comença a l’escola”. Va ser prou interessant. Tant el moderador, com els ponents, persones molt qualificades en l’àmbit educatiu, varen donar dades i pautes per mirar d’evitar la segregació escolar a la ciutat de Girona. És un problema molt complex. L’educació en sí, és un fet que va molt més enllà del propi sistema educatiu. Organitzem de forma fragmentada i el resultat no pot ser altre que la classificació, la divisió i, al cap d’avall, la segregació. No només en l’educació, sinó en moltes altres facetes de la vida de les ciutats.

Posar l’etiqueta de “ciutat educadora” a un determinat indret, pot resultar més o menys interessant, però ser-ho de veritat, és tota una altra cosa. És un repte que posa en qüestió tot el sistema de gestió municipal. Un objectiu que estira al màxim les possibilitats de la democràcia. Un projecte que capgira els paradigmes convencionals de tota la societat. Per tal que una ciutat sigui educadora de veritat, i no merament educativa, cal avançar extraordinàriament en les capacitats relacionals de tota la xarxa social. La transversalitat, en tots els sentits, implica un atapeït teixit de relacions positives. Sense això, les estructures restaran esquelets sense carn. El conegut proverbi africà diu: “Cal tota la tribu per educar un infant”, reflexa tota la saviesa ancestral dels pobles educadors.

La gestió i el sistema educatiu està fragmentat. Hi ha escoles públiques, privades i concertades. Aquest fet classifica i no pas en una bona direcció. No afavoreix l’equitat, sinó la desigualtat. Els currículums escolars estan dividits en compartiments estancs: matemàtiques, llengua, anglès, socials, … Pura ficció! Pot ser una entelèquia útil per mirar d’ensenyar, però no per educar. Els governs locals, s’estructuren també en àrees de competència força estanques: urbanisme, educació, serveis socials, medi ambient, … Però tot això ha d’estar inevitablement en relació, no pot actuar cada àrea com un regne de taifes. Les situacions estan totes elles interconnectades i exigeixen la transversalitat d’actuacions. Cadascuna de les àrees té un component educador important que ha de posar al servei del projecte comú. La funció educadora ha d’esdevenir estratègica en el projecte de ciutat.

La societat mateixa està fragmentada. Vivim en illes, uns al costat dels altres. Vivim, però no convivim. La ciutat està fragmentada, els barris segreguen, les barreres arquitectòniques exclouen. L’equitat comença a l’escola, era el títol del debat; però, on acaba l’equitat? Malauradament massa sovint acaba en la via morta de la no equitat, de la desigualtat. Per què? Doncs perquè l’escola és només una part de l’educació. L’escola, ni està ben encarrilada a l’equitat, ni ella sola pot resoldre allò que és tasca de “tota la tribu”. Com podem avançar en el camí de l’equitat? Crec que essent de veritat “ciutat educadora”. Com?

biblioSeguint el professor Castiñeira assenyalaria tres aspectes importants i un repicó transcendental:

1 – Assolir una visió sistèmica de la ciutat. Trencar les fragmentacions i treballar en la via de la ciutat integral, com un tot, on tot és transversal. Els diferents àmbits d’actuació (urbanisme, medi ambient, …), els grups (infants, joves, gent gran, …), les polítiques (els projectes de ciutat), els agents (escoles, associacions, entitats, …)

2 – Tenir uns valors inspiradors: equitat, inclusió, participació democràtica, … Posar al límit les possibilitats del sistema democràtic.

3 – Model de lideratge. Ha de ser un model de lideratge col·laboratiu, compartit, descentralitzat. Els “responsables” de la ciutat, són els qui lliguen tots els elements, els qui fan de lligam entre els actors. Deia Josep Pallach que “Política és pedagogia”.

El repicó – per a mi transcendental – és no escombrar la fraternitat de les ciutats educadores. Sense una veritable comunitat, no hi ha educació. Sense educació no és possible assolir ni la llibertat, ni la igualtat.

By @fbrunes

Les dones

dones_1Dia Internacional de les Dones. Setmana farcida d’actes al voltant del tema de la dona. Tret que la dona no és un tema, és una persona. Tampoc la dona és un concepte, de fet, només existeixen les dones. Cadascuna diferent i, alhora, igual en dignitat a tots els éssers humans. Aquesta divisió que es fa entre homes i dones, no m’agrada gota. En realitat, no m’agrada cap divisió. O, en tot cas, només aquelles que serveixen per unir.

Les dones són una pluralitat de sers humans, com ho som també els homes. Una pluralitat on s’hi encabeixen formes molt diverses de viure la feminitat. De la mateixa manera que hi ha moltes i diferents formes de viure la masculinitat. Res de nou. El món és una xarxa de singularitats, que ens esforcem en construir un plural compartit, amb resultats incerts. Aquest mur que sembla enlairar-se entre el món masculí i el femení, no és altra cosa que una ficció més de la miopia col·lectiva i dels interessos inconfessables. És una classificació sense massa sentit. Qui està segur de ser cent per cent home? Qui pot posar la mà al foc de ser cent per cent dona? Una línia vermella, que només troba la seva lamentable raó de ser, quan volem establir un espai de privilegi en relació a qui es troba de l’altra costat de la imaginària ratlla.

Tenim una extraordinària facilitat en etiquetar i classificar. Sabedors de la radical igualtat de la dignitat humana, ens fa por la nostra nuesa. Per això posem etiquetes, sempre als altres. Classifiquem coses i persones, mentre nosaltres restem sempre a la part bona de la llista. Quina etiqueta ens posem a nosaltres mateixos? Dona? Home? O, en cercaríem d’altres? Possiblement no en tindríem prou, parlant de nosaltres mateixos, amb l’etiqueta de gènere. En buscaríem de més… refinades. Perquè el gènere, en el fons, no diu gran cosa, més enllà d’unes característiques biològiques diverses. Però, almenys als homes, ens va bé això de fer blocs. Ens és còmode – potser també rendible? – parlar de la dona, com un bloc homogeni. Com si fos una etiqueta d’aquelles que no se’n van ni amb l’esperit de vi del més fort.

Però els blocs només serveixen per enfrontar, per fer la guerra. I nosaltres, els homes, d’això en sabem molt. Sembla que ens han plantificat al bell mig del front l’etiqueta de mascle lluitador, competitiu, fort, valent, … i no sé quantes bajanades més. Quin trist paper! Però, al sistema, especialment al sistema econòmic, això ja l’hi va bé. De fet, endones_2 bona part, és l’autor d’aquesta obra teatral. El mercat necessita mà d’obra que vulgui guanyar, que s’esforci per ser el millor, que s’autoexigeixi fins la depressió i l’ansietat si cal. Obrers que lluitin per estar a dalt. Una superioritat que sempre serà inferior. Per a aquesta part de la comèdia, compta amb el bloc dels homes. Fent-nos creure que som importants, millor dit, que som més importants, ens té com escarrassos al seu servei. També necessita submissió. I aquesta, a més, intenta imposar-la – amb la col·laboració i complicitat dels homes – al bloc de la dona. Elles tindran assignat un paper fora del mercat, es dedicaran a tasques que no tenen un valor econòmic – o el tenen menor – i restaran sempre aclaparades sota el jou invisible d’un seguit de dependències, venudes com insalvables.

Quin panorama! No és això, companys (i companyes) no és això, que deia el cantant. No hi ha dos blocs, n’hi ha un de sol. Se’n diu: humanitat. És plegats que hem d‘escriure una nova obra de teatre. És plegats que ens hem de retrobar com a persones lliures i iguals. Profundament diferents en les nostres formes de fer i de desfer. Profundament iguals, en una dignitat – existent des de sempre – i escrita amb lletres de foc a l’espai més profund de cadascuna i de cadascun. Si em deixen triar el meu paper en aquesta nova obra, no estic gens segur de voler fer de vencedor i fort. Potser en demanaré un menys lluït, però més important. Què hi ha més important que tenir cura de les persones? Què és més valuós que tenir cura els uns dels altres? Aprofitant la coincidència de la celebració, reivindico aquest paper per a tothom.

By @fbrunes

%d bloggers like this: