Category Archives: Narrativa

L’estornell i la mallerenga

estornellL’albada havia estat rogenca. El cel, poc a poc, esdevenia blau. D’una intensitat gairebé impossible. D’un blau transparent i lluminós. El vent suau, en prou feines bressolava les fulles dels arbres. La primavera incipient començava a tacar la terra de clapes acolorides. Aquí i allà sorgien, d’avui per demà, flors inesperades dels colors més diversos. Les tonalitats del verd, feien la seva aparició, suaument, sense molestar. Animalons i plantes, dubtaven entre la viu – viu de l’hivern i l’esclat de la primavera. La natura es mostrava esplèndida i harmoniosa, només perquè era natura. L’equilibri de donar i rebre, semblava compondre una delicada melodia, imperceptible a l’oïda. L’estira i arronsa, convivien amb unes lleis no escrites i ineficaces enfront dels decrets del cor de la vida. Plançons, arbres centenaris, nadons, mascles i femelles, fruits i flors, exhibien una eficiència sense estrebades ni neguits.

Res feia pensar que calgués introduir canvis en aquest equilibri. Tot rutllava! Mentre tot això succeïa, en el subsòl, a les entranyes de la terra s’hi gestava la devastació. Forces incontrolades experimentaven estranys procediments d’explotació desenfrenada de la natura. Més rendiment! Més producció! Més… de tot! Gairebé sense adonar-se’n, s’anaven estroncant els invisibles circuits que alimentaven la sàvia de la vida. L’aire es feia més difícil de respirar. La calor era xafogor i el fred un gèlid alè de mort. Els fruiters s’afanyaven a florir i fruitar, però no donaven l’abast i uns fruits escarransits, eren el resultat inacceptable d’un esforç desmesurat. Les flors es marcien només de néixer i jeien exhaustes sense color i sense vida. Els plançons creixien torts, mirant el terra; mentre els arbres ancians, abandonats, es corsecaven i emmalaltien de tristesa. Els nadons morien o eren engolits pels de la seva pròpia espècie. Els arbres no reeixien a fer ombra. Les seves fulles espetegaven contra el terra sense cap motiu, deixant les branques nues i un podrimener estèril al terra. Tot esdevingué erm!

Les tempestes eren cada cop més freqüents i cruels. El vent es tornà com la bufera fètida d’un gegant que maldés per anorrear tot el que trobava al seu pas. Els llamps esberlaven els troncs més sòlids, mentre les guspires incendiaven l’herbam, deixant al seu pas una ferum de socarrim i un color agre. Els animalons s’escarrassaven per adaptar-se a les exigències d’un temps  que semblava etern. Qui més qui menys verbalitzava la normalitat del daltabaix, per mirar si així era capaç d’acceptar-lo. Aquells que no ho aconseguien, fugien esperitats i, massa sovint, trobats ofegats en rius pestilents, basses àcides o llacs amb regust químic. La devastació s’obria pas grollerament!

En una d’aquestes, sobre una branca gairebé carbonitzada d’un vell roure, dos ocellets s’hi arrauleixen El vent bufava d’allò més, l’aigua queia torrencial i la tempesta amenaçava en arrencar de soc a rel, l’escassa vida que restava, esporuguida i tremolosa. L’estornell i la mallerenga es fitaran amb desconfiança. Prement ben fort la branca amb els seus fràgils dits per mirar de no caure; l’un vigilava altiu cap a l’est, mentre l’altra esmallerenga girava esporuguida cap al nord, com si esperés algú. De tant en tant, una llambregada de reüll, semblava cercar algun apropament entre la por i el fred. Passada una bona estona i quan la calma que sempre era tensa, s’imposà; l’estornell digué aixecant el cap: ets bonica. La mallerenga amb el cap cot, va respondre: i tu, com estàs? L’inconnex diàleg es perllongà una estona fins que, gairebé a l’uníson, els dos ocellets preguntaren: què podem fer-hi?  L’estornell s’apressà a dir: tu ets petita i delicada, no crec que puguis fer-hi gran cosa. Jo sóc més gros i valent, tinc més possibilitats de lluitar. He vist un estol de pinsans que tot i que són de la teva mida, són molts, mascles i valents. Podem formar un exèrcit i foragitar el mal que ens turmenta. La mallerenga callà. Després d’un silenci dens, l’estornell hi tornà: tu no et preocupis, quedat aquí aixoplugada, nosaltres et protegirem. No pateixis que et respectarem. Som comprensius i tolerants. Tot d’una, la mallerenga aixecar el cap, feu una breu volada i es col·locà a tocar de l’estornell, com si mesurés la seva petitesa. Li digué: està bé això que dius, però, per què no comptes amb mi? Sóc més bonica que tu, més àgil que tu, més resistent que la majoria de pinsans que has vist i… potser rumio més que tu. Un silenci encara més dens, deixà sentir un tro esfereïdor i llavors, la mallerenga hi tornà: has sentit? El perill és molt gran. No valdria més que em proposessis alguna cosa per a fer junts? Tens idea del què podríem aconseguir plegats? Les caderneres s’afegirien als pinsans i vindrien altres estornells i més mallerengues i, amb el temps, altres espècies més grosses i fortes. Com ho veus? L’estornell se la mirà amb cara d’astorament i digué: és possible. Però… n’estàs segura? La mallerenga capcota digué en veu baixa: no. Restaren en silenci fins que un llamp espetegà a pocs metres de la branca que els servia d’improvisada llar. Finalment l’estornell digué: saps, tinc por.

By @fbrunes

Caminar

caminar_1L’emoció de caminar. L’aventura.

Caminar, solcar mars i cels, capbussar, córrer, grimpar, saltironejar, davallar, deambular, planejar, errar, vagarejar, …

Caminar, amb dos peus, tres o quatre, sobre rodes, caminar.

El camí per caminar. L’emoció del repte, l’aventura de l’avui, la por del demà, la recança de l’ahir.

El pas ferm de l’adult. La marxa vacil·lant de l’infant, de l’ancià. L’atreviment, el temor, la prudència, la rauxa, la serenor, l’angoixa, l’avenç, la pressa, el retrocés, el neguit, la incertesa, el defalliment, la lentitud, la represa, …

Caminar l’entorn. Caminar el camí. Fresar el camí quan no n’hi ha. Eixamplar. Esquivar els perills. Submergir la mirada en la bellesa. Amarar-se d’aire pur. Deixar-se acaronar per la suau brisa. Rosada que humiteja l’herba. Claror i foscor. Tebiesa que revifa les flors.

Caminar. Al caire del barranc. Enmig de bardisses urticants. Ensopegar amb el pedruscall. Caure i aixecar-se. Travessar les aigües gèlides del riu, suportant els còdols amb els peus nus. Trepitjar el glaç i la neu. Relliscar.

Caminar. Enlluernat per l’esclat de llum que em colpeja a la sortida del forat. Gaudir de caminar_3tots els colors del verd. Cercar d’atrapar la sorra de la platja, l’aigua del mar que s’esmuny entre els dits. Recollir els blaus dins la retina impregnada de celestial simfonia. Tancar els ulls, escoltar el silenci que s’escola entre les valls. Arrupir-se a l’aixopluc d’un arbre centenari implorant la seva saviesa. Extasiar-se davant la bellesa de la vellesa. Natura morta, natura viva.

Caminar. Embolcallat amb les més simples vestimentes. Nu. Revestit amb els ornaments de la vida. Guarnit amb les més estrafolàries disfresses.

Caminar. Fràgil. Feble. Amb el pòsit de la vida a la motxilla. Enfortit per la feblesa del dolor, el coratge de l’amor, la lucidesa de la joia.

Aturar-se. Reposar per caminar. Caminar.

By @fbrunes

Para versión en castellano clicar AQUÍ.

 

La fusteria

clausEn Jep era el fuster del poble. N’hi havia d’altres, però ell era, de sempre, el fuster del poble. Un indret ni gran ni petit, més aviat tot al contrari. Un negoci modest, heretat del seu avi, del seu pare. Tradició familiar de feina ben feta, de no estirar més el braç que la màniga; d’anar fent, a poc a poc però amb bona lletra. Una herència que més que un negoci, era un art de viure. Una manera honrada de tirar endavant una família modesta. Aquí caic i allà m’aixeco, era la senda que li havia tocat viure.

Ben bé a sobre la fusteria hi havia l’habitatge on vivien en Jep i la Margaret, amb el seu fill Paul. Un pis auster, d’acord amb els ingressos familiars. Els hi havia costat molt pujar en Paul. Un lleuger retard en el seu aprenentatge, feia més feixuc el procés de maduració de l’infant. Un procés per ell mateix prou complex. En Jep, sabia fer mobles, però educar criatures! Sort que la Margaret tenia tota aquella saviesa que l’instint i la mare natura, sovint aboquen damunt les persones. La seva feina d’assistenta de persones grans, la dotava d’una especial sensibilitat per al tracte amb tota mena de gent. En Paul, havia reeixit en els estudis bàsics i ara començava a fer d’aprenent de fuster.

La família de la fusteria, com l’anomenaven al poble, era molt coneguda i, alhora, apreciada pels seus veïns i convilatans. Als capvespres de primavera, quan en Jep i la Margaret, feien una passejada, s’aturaven sovint a saludar uns i altres. Tot preguntant per la salut de l’àvia, per les trapelleries del net o per la millora del gosset, recentment atropellat; de tant en tant, queia també alguna comanda. Una taula perquè el noi pugui estudiar, unes lleixes per a l’habitació de la fadrina, unes reparacions en el mobiliari de cuina, … Benvinguda feina!

Moltes cases del poble tenien, en algun racó o altre, algun element que recordava la bona mà del fuster. Era home de tracte just. Bona feina, feta acuradament i a un preu raonable. Qui li havia encarregat alguna cosa, esdevenia client habitual d’en Jep. Però, és clar, la seva capacitat de producció era limitada, tot i l’ajut del Paul. Ampliar, no formava part del seu univers empresarial. Ni el seu avi, ni el seu pare havien engrandit mai el negoci. Per en Jep, això era senyal inequívoc que no ho havia de fer. Sense litigis, amb amabilitat i correcció, feia camí sense defallir. De pujada o de baixada, amb sol o tempesta, mantenia el cap ben alt, com esguardant un horitzó segur.

Els temps van anar girant al voltant de la família del fuster. Ell va anar fent mobles, ben fets, a un preu raonable, com sempre. Li agradava que la gent quedés contenta amb el seu treball. Més enllà del preu, això li provocava una íntima satisfacció. Però els temps anaven girant. Un dia, les lleis, brandades com arma de foc per homes implacables, vanfusta arrencar de soc a rel la placidesa del negoci secular. Una competència enfurismada, va escometre com una bèstia salvatge, l’harmonia de clients i veïns. Els inconfessables interessos d’autoritats sense ànima, van acabar destruint allò que la bondat havia edificat pas a pas. Quan en Jep va esbossar una salutació vers aquells a qui sempre havia servit honradament, va topar amb impertorbables rostres d’acer. Ulls inexpressius on s’intuïa només la buidor.

Aquella setmana, un dia qualsevol, cap al tard, en Jep va sortir sol de casa. Sense aturar-se a mirar enrere per contemplar la porta tancada de la fusteria, va enfilar el camí de sortida del poble. Per primera vegada semblava vagar per un camí que coneixia prou bé. Va girar a l’esquerra per prendre una drecera, va esbufegar tot pujant el turó i es va aturar quan el va veure. Era l’arbre, aquell l’arbre de fusta bona, on el seu avi, fa molts anys, li va confessar els secrets de la fusteria. Va asseure’s, recolzant l’esquena en el tronc. Va mirar el cel. Va fixar la mirada a l’horitzó, el seu horitzó. Mentre la vista se li enterbolia, es va sentir l’home més feliç del món.

By @fbrunes

[Relat escrit per a un bon amic, fuster, greument malalt i que potser mai podrá llegir-lo]

%d bloggers like this: