Girona i les seves flors

florsUn any més, i ja en són 62, a Girona torna a ser “Temps de flors”. Però, què és Girona? Una ciutat, són els seus barris. Un barri, és la seva gent. Els que hi viuen, els que hi passen, els que hi treballen, els que se l’estimen. Ara que és temps de flors, podríem veure la ciutat com un gran jardí. Però, en un jardí cal que hi hagi totes les flors. O, al menys, quanta més varietat millor. Un jardí és més bonic si hi ha diversitat de colors, d’espècies, de composicions. Un jardí excessivament concentrat, massa monotemàtic, és sempre parcial i, com a tal, millorable. Hi són totes les seves flors a Girona?

Quines són les flors de Girona? N’hi ha tantes! I tan diverses! Són flors gironines: Can Gibert, l’Avellaneda, les Pedreres, Santa Eugènia de Ter, Mas Ramada, el Barri Vell, Sant Narcís, Pont Major, Vila-Roja d’Onyar, Montilivi, La Vall de Sant Daniel, Font de la Pólvora, la Devesa / Güell, Germans Sàbat, l’Eixample, Domeny, Montjuic, Vista Alegre, Fontajau, la Torrassa, Palau, el Mercadal, Torre Gironella, Sant Ponç, Fora Muralla, la Rambla, el Pla de Palau, …

I també ho són: associacions, entitats, voluntaris i voluntàries, administracions públiques i privades, botiguers, esportistes, artistes, estudiants, treballadors, aturats, empresaris, jubilats, sans o malalts, de tota la vida o acabats d’arribar, home o dona, del país o estranger, amb mobilitat reduïda o no, amb la pell colrada o blanca com la llet, … Totes les flors de Girona!

El Barri Vell té un encant indubtable. El seu patrimoni cultural, històric, artístic i arquitectònic, el converteixen en una peça singular del jardí. Les seves pedres! I, perOLYMPUS DIGITAL CAMERA damunt de tot, la seva gent. I les altres flors? No tenen el mateix encant. En tenen un altre, cadascuna el seu, sense excepció. Cada flor és estimada per un bon grapat de persones, que la tenen, com la ‘seva’ flor. Aquella que flairen cada matí quan es lleven. Aquella que els acomboia el capvespre, quan cansats de la jornada, prenen el camí de casa cercant el repòs reparador. Cada flor té la seva flaire, el seu color, el seu matís imprescindible per a un jardí que sigui de tothom i per a tothom.

Són dies bonics aquests de la ‘Girona, temps de flors’. Ho podrien ser encara més? Ben segur. Girona mostra totes les seves flors? Penso, sincerament, que no. Però és un bon moment per gaudir de la ciutat, de la seva gent i dels que ens visiten. És un bon moment per sentir-nos acompanyats, per fer-nos conscients que no vivim aïllats en càpsules de ciment, més o menys àmplies i boniques. Ha de ser una bona oportunitat, una més, per sentir que la ciutat és, ha de ser, una comunitat de persones. Trobar, més enllà de les pedres mil·lenàries o modernes, totes les seves flors.

Bona passejada pel jardí!

By @fbrunes

L’estornell i la mallerenga

estornellL’albada havia estat rogenca. El cel, poc a poc, esdevenia blau. D’una intensitat gairebé impossible. D’un blau transparent i lluminós. El vent suau, en prou feines bressolava les fulles dels arbres. La primavera incipient començava a tacar la terra de clapes acolorides. Aquí i allà sorgien, d’avui per demà, flors inesperades dels colors més diversos. Les tonalitats del verd, feien la seva aparició, suaument, sense molestar. Animalons i plantes, dubtaven entre la viu – viu de l’hivern i l’esclat de la primavera. La natura es mostrava esplèndida i harmoniosa, només perquè era natura. L’equilibri de donar i rebre, semblava compondre una delicada melodia, imperceptible a l’oïda. L’estira i arronsa, convivien amb unes lleis no escrites i ineficaces enfront dels decrets del cor de la vida. Plançons, arbres centenaris, nadons, mascles i femelles, fruits i flors, exhibien una eficiència sense estrebades ni neguits.

Res feia pensar que calgués introduir canvis en aquest equilibri. Tot rutllava! Mentre tot això succeïa, en el subsòl, a les entranyes de la terra s’hi gestava la devastació. Forces incontrolades experimentaven estranys procediments d’explotació desenfrenada de la natura. Més rendiment! Més producció! Més… de tot! Gairebé sense adonar-se’n, s’anaven estroncant els invisibles circuits que alimentaven la sàvia de la vida. L’aire es feia més difícil de respirar. La calor era xafogor i el fred un gèlid alè de mort. Els fruiters s’afanyaven a florir i fruitar, però no donaven l’abast i uns fruits escarransits, eren el resultat inacceptable d’un esforç desmesurat. Les flors es marcien només de néixer i jeien exhaustes sense color i sense vida. Els plançons creixien torts, mirant el terra; mentre els arbres ancians, abandonats, es corsecaven i emmalaltien de tristesa. Els nadons morien o eren engolits pels de la seva pròpia espècie. Els arbres no reeixien a fer ombra. Les seves fulles espetegaven contra el terra sense cap motiu, deixant les branques nues i un podrimener estèril al terra. Tot esdevingué erm!

Les tempestes eren cada cop més freqüents i cruels. El vent es tornà com la bufera fètida d’un gegant que maldés per anorrear tot el que trobava al seu pas. Els llamps esberlaven els troncs més sòlids, mentre les guspires incendiaven l’herbam, deixant al seu pas una ferum de socarrim i un color agre. Els animalons s’escarrassaven per adaptar-se a les exigències d’un temps  que semblava etern. Qui més qui menys verbalitzava la normalitat del daltabaix, per mirar si així era capaç d’acceptar-lo. Aquells que no ho aconseguien, fugien esperitats i, massa sovint, trobats ofegats en rius pestilents, basses àcides o llacs amb regust químic. La devastació s’obria pas grollerament!

En una d’aquestes, sobre una branca gairebé carbonitzada d’un vell roure, dos ocellets s’hi arrauleixen El vent bufava d’allò més, l’aigua queia torrencial i la tempesta amenaçava en arrencar de soc a rel, l’escassa vida que restava, esporuguida i tremolosa. L’estornell i la mallerenga es fitaran amb desconfiança. Prement ben fort la branca amb els seus fràgils dits per mirar de no caure; l’un vigilava altiu cap a l’est, mentre l’altra esmallerenga girava esporuguida cap al nord, com si esperés algú. De tant en tant, una llambregada de reüll, semblava cercar algun apropament entre la por i el fred. Passada una bona estona i quan la calma que sempre era tensa, s’imposà; l’estornell digué aixecant el cap: ets bonica. La mallerenga amb el cap cot, va respondre: i tu, com estàs? L’inconnex diàleg es perllongà una estona fins que, gairebé a l’uníson, els dos ocellets preguntaren: què podem fer-hi?  L’estornell s’apressà a dir: tu ets petita i delicada, no crec que puguis fer-hi gran cosa. Jo sóc més gros i valent, tinc més possibilitats de lluitar. He vist un estol de pinsans que tot i que són de la teva mida, són molts, mascles i valents. Podem formar un exèrcit i foragitar el mal que ens turmenta. La mallerenga callà. Després d’un silenci dens, l’estornell hi tornà: tu no et preocupis, quedat aquí aixoplugada, nosaltres et protegirem. No pateixis que et respectarem. Som comprensius i tolerants. Tot d’una, la mallerenga aixecar el cap, feu una breu volada i es col·locà a tocar de l’estornell, com si mesurés la seva petitesa. Li digué: està bé això que dius, però, per què no comptes amb mi? Sóc més bonica que tu, més àgil que tu, més resistent que la majoria de pinsans que has vist i… potser rumio més que tu. Un silenci encara més dens, deixà sentir un tro esfereïdor i llavors, la mallerenga hi tornà: has sentit? El perill és molt gran. No valdria més que em proposessis alguna cosa per a fer junts? Tens idea del què podríem aconseguir plegats? Les caderneres s’afegirien als pinsans i vindrien altres estornells i més mallerengues i, amb el temps, altres espècies més grosses i fortes. Com ho veus? L’estornell se la mirà amb cara d’astorament i digué: és possible. Però… n’estàs segura? La mallerenga capcota digué en veu baixa: no. Restaren en silenci fins que un llamp espetegà a pocs metres de la branca que els servia d’improvisada llar. Finalment l’estornell digué: saps, tinc por.

By @fbrunes

Caminar

caminar_1L’emoció de caminar. L’aventura.

Caminar, solcar mars i cels, capbussar, córrer, grimpar, saltironejar, davallar, deambular, planejar, errar, vagarejar, …

Caminar, amb dos peus, tres o quatre, sobre rodes, caminar.

El camí per caminar. L’emoció del repte, l’aventura de l’avui, la por del demà, la recança de l’ahir.

El pas ferm de l’adult. La marxa vacil·lant de l’infant, de l’ancià. L’atreviment, el temor, la prudència, la rauxa, la serenor, l’angoixa, l’avenç, la pressa, el retrocés, el neguit, la incertesa, el defalliment, la lentitud, la represa, …

Caminar l’entorn. Caminar el camí. Fresar el camí quan no n’hi ha. Eixamplar. Esquivar els perills. Submergir la mirada en la bellesa. Amarar-se d’aire pur. Deixar-se acaronar per la suau brisa. Rosada que humiteja l’herba. Claror i foscor. Tebiesa que revifa les flors.

Caminar. Al caire del barranc. Enmig de bardisses urticants. Ensopegar amb el pedruscall. Caure i aixecar-se. Travessar les aigües gèlides del riu, suportant els còdols amb els peus nus. Trepitjar el glaç i la neu. Relliscar.

Caminar. Enlluernat per l’esclat de llum que em colpeja a la sortida del forat. Gaudir de caminar_3tots els colors del verd. Cercar d’atrapar la sorra de la platja, l’aigua del mar que s’esmuny entre els dits. Recollir els blaus dins la retina impregnada de celestial simfonia. Tancar els ulls, escoltar el silenci que s’escola entre les valls. Arrupir-se a l’aixopluc d’un arbre centenari implorant la seva saviesa. Extasiar-se davant la bellesa de la vellesa. Natura morta, natura viva.

Caminar. Embolcallat amb les més simples vestimentes. Nu. Revestit amb els ornaments de la vida. Guarnit amb les més estrafolàries disfresses.

Caminar. Fràgil. Feble. Amb el pòsit de la vida a la motxilla. Enfortit per la feblesa del dolor, el coratge de l’amor, la lucidesa de la joia.

Aturar-se. Reposar per caminar. Caminar.

By @fbrunes

Para versión en castellano clicar AQUÍ.