Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes

Girona i les seves flors

florsUn any més, i ja en són 62, a Girona torna a ser “Temps de flors”. Però, què és Girona? Una ciutat, són els seus barris. Un barri, és la seva gent. Els que hi viuen, els que hi passen, els que hi treballen, els que se l’estimen. Ara que és temps de flors, podríem veure la ciutat com un gran jardí. Però, en un jardí cal que hi hagi totes les flors. O, al menys, quanta més varietat millor. Un jardí és més bonic si hi ha diversitat de colors, d’espècies, de composicions. Un jardí excessivament concentrat, massa monotemàtic, és sempre parcial i, com a tal, millorable. Hi són totes les seves flors a Girona?

Quines són les flors de Girona? N’hi ha tantes! I tan diverses! Són flors gironines: Can Gibert, l’Avellaneda, les Pedreres, Santa Eugènia de Ter, Mas Ramada, el Barri Vell, Sant Narcís, Pont Major, Vila-Roja d’Onyar, Montilivi, La Vall de Sant Daniel, Font de la Pólvora, la Devesa / Güell, Germans Sàbat, l’Eixample, Domeny, Montjuic, Vista Alegre, Fontajau, la Torrassa, Palau, el Mercadal, Torre Gironella, Sant Ponç, Fora Muralla, la Rambla, el Pla de Palau, …

I també ho són: associacions, entitats, voluntaris i voluntàries, administracions públiques i privades, botiguers, esportistes, artistes, estudiants, treballadors, aturats, empresaris, jubilats, sans o malalts, de tota la vida o acabats d’arribar, home o dona, del país o estranger, amb mobilitat reduïda o no, amb la pell colrada o blanca com la llet, … Totes les flors de Girona!

El Barri Vell té un encant indubtable. El seu patrimoni cultural, històric, artístic i arquitectònic, el converteixen en una peça singular del jardí. Les seves pedres! I, perOLYMPUS DIGITAL CAMERA damunt de tot, la seva gent. I les altres flors? No tenen el mateix encant. En tenen un altre, cadascuna el seu, sense excepció. Cada flor és estimada per un bon grapat de persones, que la tenen, com la ‘seva’ flor. Aquella que flairen cada matí quan es lleven. Aquella que els acomboia el capvespre, quan cansats de la jornada, prenen el camí de casa cercant el repòs reparador. Cada flor té la seva flaire, el seu color, el seu matís imprescindible per a un jardí que sigui de tothom i per a tothom.

Són dies bonics aquests de la ‘Girona, temps de flors’. Ho podrien ser encara més? Ben segur. Girona mostra totes les seves flors? Penso, sincerament, que no. Però és un bon moment per gaudir de la ciutat, de la seva gent i dels que ens visiten. És un bon moment per sentir-nos acompanyats, per fer-nos conscients que no vivim aïllats en càpsules de ciment, més o menys àmplies i boniques. Ha de ser una bona oportunitat, una més, per sentir que la ciutat és, ha de ser, una comunitat de persones. Trobar, més enllà de les pedres mil·lenàries o modernes, totes les seves flors.

Bona passejada pel jardí!

By @fbrunes

L’estornell i la mallerenga

estornellL’albada havia estat rogenca. El cel, poc a poc, esdevenia blau. D’una intensitat gairebé impossible. D’un blau transparent i lluminós. El vent suau, en prou feines bressolava les fulles dels arbres. La primavera incipient començava a tacar la terra de clapes acolorides. Aquí i allà sorgien, d’avui per demà, flors inesperades dels colors més diversos. Les tonalitats del verd, feien la seva aparició, suaument, sense molestar. Animalons i plantes, dubtaven entre la viu – viu de l’hivern i l’esclat de la primavera. La natura es mostrava esplèndida i harmoniosa, només perquè era natura. L’equilibri de donar i rebre, semblava compondre una delicada melodia, imperceptible a l’oïda. L’estira i arronsa, convivien amb unes lleis no escrites i ineficaces enfront dels decrets del cor de la vida. Plançons, arbres centenaris, nadons, mascles i femelles, fruits i flors, exhibien una eficiència sense estrebades ni neguits.

Res feia pensar que calgués introduir canvis en aquest equilibri. Tot rutllava! Mentre tot això succeïa, en el subsòl, a les entranyes de la terra s’hi gestava la devastació. Forces incontrolades experimentaven estranys procediments d’explotació desenfrenada de la natura. Més rendiment! Més producció! Més… de tot! Gairebé sense adonar-se’n, s’anaven estroncant els invisibles circuits que alimentaven la sàvia de la vida. L’aire es feia més difícil de respirar. La calor era xafogor i el fred un gèlid alè de mort. Els fruiters s’afanyaven a florir i fruitar, però no donaven l’abast i uns fruits escarransits, eren el resultat inacceptable d’un esforç desmesurat. Les flors es marcien només de néixer i jeien exhaustes sense color i sense vida. Els plançons creixien torts, mirant el terra; mentre els arbres ancians, abandonats, es corsecaven i emmalaltien de tristesa. Els nadons morien o eren engolits pels de la seva pròpia espècie. Els arbres no reeixien a fer ombra. Les seves fulles espetegaven contra el terra sense cap motiu, deixant les branques nues i un podrimener estèril al terra. Tot esdevingué erm!

Les tempestes eren cada cop més freqüents i cruels. El vent es tornà com la bufera fètida d’un gegant que maldés per anorrear tot el que trobava al seu pas. Els llamps esberlaven els troncs més sòlids, mentre les guspires incendiaven l’herbam, deixant al seu pas una ferum de socarrim i un color agre. Els animalons s’escarrassaven per adaptar-se a les exigències d’un temps  que semblava etern. Qui més qui menys verbalitzava la normalitat del daltabaix, per mirar si així era capaç d’acceptar-lo. Aquells que no ho aconseguien, fugien esperitats i, massa sovint, trobats ofegats en rius pestilents, basses àcides o llacs amb regust químic. La devastació s’obria pas grollerament!

En una d’aquestes, sobre una branca gairebé carbonitzada d’un vell roure, dos ocellets s’hi arrauleixen El vent bufava d’allò més, l’aigua queia torrencial i la tempesta amenaçava en arrencar de soc a rel, l’escassa vida que restava, esporuguida i tremolosa. L’estornell i la mallerenga es fitaran amb desconfiança. Prement ben fort la branca amb els seus fràgils dits per mirar de no caure; l’un vigilava altiu cap a l’est, mentre l’altra esmallerenga girava esporuguida cap al nord, com si esperés algú. De tant en tant, una llambregada de reüll, semblava cercar algun apropament entre la por i el fred. Passada una bona estona i quan la calma que sempre era tensa, s’imposà; l’estornell digué aixecant el cap: ets bonica. La mallerenga amb el cap cot, va respondre: i tu, com estàs? L’inconnex diàleg es perllongà una estona fins que, gairebé a l’uníson, els dos ocellets preguntaren: què podem fer-hi?  L’estornell s’apressà a dir: tu ets petita i delicada, no crec que puguis fer-hi gran cosa. Jo sóc més gros i valent, tinc més possibilitats de lluitar. He vist un estol de pinsans que tot i que són de la teva mida, són molts, mascles i valents. Podem formar un exèrcit i foragitar el mal que ens turmenta. La mallerenga callà. Després d’un silenci dens, l’estornell hi tornà: tu no et preocupis, quedat aquí aixoplugada, nosaltres et protegirem. No pateixis que et respectarem. Som comprensius i tolerants. Tot d’una, la mallerenga aixecar el cap, feu una breu volada i es col·locà a tocar de l’estornell, com si mesurés la seva petitesa. Li digué: està bé això que dius, però, per què no comptes amb mi? Sóc més bonica que tu, més àgil que tu, més resistent que la majoria de pinsans que has vist i… potser rumio més que tu. Un silenci encara més dens, deixà sentir un tro esfereïdor i llavors, la mallerenga hi tornà: has sentit? El perill és molt gran. No valdria més que em proposessis alguna cosa per a fer junts? Tens idea del què podríem aconseguir plegats? Les caderneres s’afegirien als pinsans i vindrien altres estornells i més mallerengues i, amb el temps, altres espècies més grosses i fortes. Com ho veus? L’estornell se la mirà amb cara d’astorament i digué: és possible. Però… n’estàs segura? La mallerenga capcota digué en veu baixa: no. Restaren en silenci fins que un llamp espetegà a pocs metres de la branca que els servia d’improvisada llar. Finalment l’estornell digué: saps, tinc por.

By @fbrunes