La guerra dels tres avui

war_1L’ofensiva és acarnissada. L’estrèpit de les bombes és eixordador. El terra s’il·lumina pel resplendor fugisser dels esclats. El soldat William jau malferit al llit de la trinxera. Arraulit en posició fetal, cerca l’escalf de la mare empresonada. La terra erma i freda són el dur embolcall del seu deliri febril.

Avui, William ha vist escolar-se llefiscosament dins la trinxera la metralla de la mentida. Els fragments esmolats com fiblons s’han endinsat dolorosament a la seva malmesa carn. Han esquinçat els seus teixits inoculant en el seu cos el verí de la impotència. Els seus ulls, envermellits de dolor, han ofegat un plor estèril i han clos dins seu la ràbia de la injustícia. El fàstic ha envaït la trinxera d’una pudor insuportable i en William, en la seva agonia, ha vist milers d’éssers repugnants i amorfs apropiar-se de tota la rasa, ferida de la terra, ara infectada de la ignomínia de la mentida. Mentre ressonaven grans riallades per tota la vall.

Avui, les bombes de l’insult han caigut com una pluja desenfrenada i malèvola. El soldat, atemorit i exhaust, ha buscat aixopluc en el no res de la terra, que l’ha deixat a la intempèrie més vergonyosa. Retrunyien els canons, vomitant morterades d’odi a la recerca de víctimes esporuguides i fràgils. El terrabastall feia tremolar des de les entranyes de la terra, les ànimes dels éssers vius. L’espectacle era dantesc. I allà, al fons, rere les màquines de la mort, la rialleta cínica i silenciosa del sàdic operador.

Avui, les bales de l’odi eren disparades a dojo per exèrcits farcits de mercenaris. El soldat William, ha provat d’esquivar-les. Ha avançat fent ziga-zagues, s’ha estès a terra cercant l’empara d’un turonet. Tot ha estat en va. Els poblats exèrcits del bàndol contrari, eren més i disposaven de sofisticades armes que convertien en inútil qualsevol intent d’escapolir-se. Un tret, dos trets han encalçat el cos del soldat. William ha caigut a terra, cargolant-se de dolor. Les bales de l’odi, un cop assolit el seu objectiu, esclaten dins en un sinistre intent de fer el mal més gran possible. Tan bon punt va poder, William va començar a arrossegar-se per l’ensangonat terra. Li cremaven les ferides i li lacerava el cor la mirada d’odi del soldat que li havia disparat. I la vall era una claveguera que recollia riuades d’odi per abocar-lo damunt els éssers humans.

Quan en William, va aconseguir rodolar dins la trinxera, va restar uns moments sense coneixement. En refer-se, el dolor era tan intens que el va fer entrar en un estat de war_3febrosos somnis. Malsons que neguitejaven el seu cor mentre se li escolava la vida. En el seu enterboliment, li queien al damunt papers timbrats que com cisalles amenaçaven de d’amputar-li els membres. Espectres sense rostre vestits de negre, es mofaven del seu estat, mostrant-li les manilles de l’esclavatge. Les paraules deambulaven orfes, fins a ser engolides pels tolls de sang que amaraven la pètria terra. La consciència de l’agonia l’aclaparava.

Un esclat, rabent com un llamp, va il·luminar per un instant la seva ànima. Tot i el seu cos malmès, va fer un esforç i va ser conscient que el seu cervell, ara, hi veia clar. Avui tinc por, es va dir. I aquesta por em fa més valent. Avui estic trist i la meva tristor em fa més conscient. Avui, la meva por i la meva tristor, m’injecten fermesa. Una fermesa resilient, més enllà de la mera resistència. Ferit de mor, arraulit com un infant abandonat a la seva sort, va romandre en un combat sord contra l’exterminació.

Octubre de 2017

By @fbrunes

Anuncis

El temps

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Va i ve. No para. S’atura. Roman estàtic. Espiral de vida que s’escola en l’instant que passa. Cursa de moments fugissers. Definir el temps. Existeix?

Pàgines d’una història. Maons d’un relat. Fum entre els dits. Buits que exigeixen contingut. Opcions perdudes. Expectatives vanes. Odre inexorable en el desgavell.

Escassetat. Vertigen. Lentitud i solitud. Por. Saldo sempre minvant i sempre creixent. L’avui, el demà i el sempre. L’abans i el després. L’onada perenne.

Mesura per viure. Vida mesurada. Espai de donació. Deliri d’acumulació. Pèrdua i guany alhora. Esgotament i repòs.

Perdre el temps. Guanyar temps. Temps de guanyar. Temps de perdre. Temps de recollir. Temps de sembrar.

Manca de temps. Patiment. El pas lent de les hores. Joia. Els segons que se’ns escapen. Temps imaginari. El record. La nostàlgia.

Temps de somiar. Temps d’aprendre. Temps de fer i desfer. Temps d’anar i de venir. Temps per a l’esforç. Temps del fred. La xafogor del temps.

El rostre de la vida. Pas del temps. Origen. Meta. Recorregut. Espai de temps. El temps mancat d’espai. Episodi. Obra entera.

La lleugeresa del temps. La profunditat de l’ara. La duresa de temps que no dura. Aclucar els ulls. Deixar passar el temps.

Temps per pujar i temps per baixar. L’alè del temps. La remor del temps. L’enrenou que el temps oblida. La desmemòria del temps.

Omplir el temps. Farcir la vida. Relligar fragments del temps. Cercar en els bocins de temps. Trobar espai per viure el temps.

Temps de vacances…

By @fbrunes

BON ESTIU A TOTHOM!

temps_2

Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes