El clau i la cabota

claus_3Quan de nano m’entossudia a voler alguna cosa, el meu pare – que era fuster – sempre em deia: “És que vols fer entrar el clau per la cabota”. Com volent-me donar a entendre que estava massa decidit a demanar un impossible. Una cosa que no pot ser. Els claus només poden entrar a la fusta per la punta, mai per la cabota. Aconseguir-ho, seria a base d’aplicar una violència injustificada i provocant un estrep considerable. Fins i tot corrent el risc de torçar el clau inutilitzant-lo per sempre més.

Voler resoldre els conflictes a base d’obstinar-se a ‘fer entrar el clau per la cabota’ és un camí que mena sempre al fracàs. Aquesta estratègia, a mi; ja em va costar més d’una ploranera, emprenyades de mil dimonis i frustració absoluta. Els conflictes s’han de resoldre amb les eines adequades, posant els claus en la seva posició natural, afavorint així la seva funció d’unir, de lligar, d’ajuntar dues parts inicialment separades.

Abans de res, cal posar-se d’acord sobre si la millor solució és unir els dos elements solts o si hi ha opcions alternatives i millors. En el cas que s’acordi ajuntar les dues parts, caldrà veure si allò millor és clavar-hi un clau o no. És possible que hi hagi altres possibilitats, com per exemple encolar ben encolades les parts o relligar-les amb cordills o filferros o, fins i tot, usar grapes metàl·liques. Tanmateix, si arribem a la conclusió que els claus són la millor alternativa, caldria seleccionar bé quin tipus de clau i de quina llargària. Això dependrà de les superfícies a unir, de les seves dimensions, geometria i característiques generals. Consensuat doncs el tipus concret de clau que utilitzarem, caldrà no caure en l’error de voler-lo fer entrar per la cabota, amb l’ús de la força.

Caure en aquest parany, seria ‘picar en ferro fred’ , una altra de les frases preferides del meu pare. Quan ja havia tastat a bastament la meva tossuderia, és quan m’etzibava aquesta frase. ‘Parlar amb tu, és com picar en ferro fred’, em deia. Amb això, em deixava per impossible. Em volia transmetre que tots els esforços eren inútils perquè a mi, les paraules, ‘m’entraven per una orella i em sortien per l’altra’. O sigui, ni cas. Doncs això és el que passa volent fer entrar el clau per la cabota. Fem molts esforços que, al capdavall, resulten inútils. El problema no és que l’eina no vagi bé. Tampoc que el clau no sigui bo. Simplement és que ho estem fent al revés. Ens encaparrem a resoldre el conflicte aplicant les estratègies ben al contrari d’allò que és recomanable i adequat.claus_4

És possible que actuem així, no per ser maldestres, sinó perquè estem convençuts que així anirà millor. Per això ens hi esforcem d’allò més, amb la certesa que la nostra manera de clavar claus és la més eficient. Pensem que és la ‘nostra manera’ de resoldre la qüestió, inconscients que ens pot ‘sortir el tret per la culata’. És a dir, que allò que pensàvem resoldre encara ho empitjorarem, fins al punt de fer-nos mal a nosaltres mateixos. Ja ens poden anar dient que ‘és com si sentíssim ploure’. Nosaltres, a la nostra, fins que ens piquem els dits amb el martell. Brollarà el renec, s’obrirà pas el dolor, l’emprenyada serà inevitable, la perplexitat ens desconcertarà i… les fustes separades i malmeses. El problema sense resoldre.

Fa temps que no puc evitar de pensar que és així com es tracta de resoldre els conflictes en la nostra societat. Es vol fer entrar el clau per la cabota, la qual cosa és picar en ferro fred. Tothom fa com si sentís ploure en relació a les recomanacions que li arriben de diversos fronts i, a tots plegats, ens pot sortir el tret per la culata.

By @fbrunes

Anuncios

Partit en joc

pilotaQui ha jugat a bàsquet coneix perfectament la sensació que tractaré de descriure. Es tracta d’un moment màgic, propi d’un joc estratègic amb moltes alternatives. En força partits es produeixen moments d’especial transcendència. Situacions en les que, un segon, sembla poder decantar la balança en un sentit o en un altre. Punts d’inflexió en el joc que poden implicar un canvi de rumb, esperat o inesperat. Un instant que sembla etern i que pot provocar l’esclat emocional més imprevisible.

És en aquest espai temporal incert quan un jugador pren consciència de la seva responsabilitat. Bota la pilota amb la mirada fixa en un punt indefinit i llunyà. S’atura. Planta amb fermesa els peus a terra. Roman un instant immòbil. La pilota surt de la seva mà impulsada per un cop de canell precís. L’esfèrica descriu una paràbola fins quedar sospesa en l’aire. Arriba al punt més àlgid on sembla restar-hi més temps del possible, com si dubtés del camí a seguir. Alguns jugadors semblen també sospesos en l’aire. El silenci s’estén arreu creant una estranya complicitat col·lectiva. Una mena de sensació de temor envaeix l’espai. Totes les mirades  dipositades damunt la bola semblen empènyer-la en direccions oposades. Finalment, iniciarà la seva trajectòria descendent fins a perdre’s en la glòria de la xarxa, en la impotència d’una mà contrària o en el fracàs del buit.

Sigui quin sigui el desenllaç, el partit és en joc. La jugada ha estat trenada. La responsabilitat assumida. Els protagonistes han pres posicions. El cronòmetre segueix el seu ritme immutable i la cadència dels sons retornen amb nou alè. El partit s’aturarà definitivament amb la botzina final, per donar pas a un nou matx. Caldrà temps per reprendre les forces, però el xiulet inicial, tard o d’hora, donarà pas a una nova contesa. Un nou joc, ple dels seus moments màgics, dels seus instants d’incertesa i de neguit.

Tanmateix la vida, la història, és un seguit de partits que cal jugar amb la màxima intensitat. No hi mancaran aquells moments transcendentals, amb la pilota sospesa en l’aire, amb l’ai al cor de no saber el desenllaç. Un reguitzell d’encerts, de frustracions i d’errades que aniran construint els temps presents i futurs. Com en una muntanya russa les emocions trontollaran dins nostre. El desencís obrirà la porta a la desconfiança. bàsquetL’eufòria de la remuntada ens portarà al cim de la seguretat. Amb confiança albirarem la certesa que es revelarà fugissera i incerta. Ens caldrà la fermesa que apaivaga el daltabaix i permet la constància. Insistirem. Persistirem. Ens aixecarem quan les coses vagin de mal borràs i mantindrem la serenor quan totes ens ponguin. Perdrem i guanyarem en sorts alternes. I acabat un partit, esperarem el següent. La història sempre ens oferirà noves partides, noves oportunitats, noves esperances, nous moments màgics on emmirallar-nos de la nostra capacitat de creació.

Els jugadors seran uns altres, portaran dorsals diferents, defensaran equips diversos. Els colors dels equips aniran variant, les estratègies seran cada cop noves. L’escenografia inaugurarà composicions desconegudes. Sovintejaran, com sempre, els moments màgics. I els partits es succeiran com una roda que gira i gira, mentre cada jugada va capgirant la petita història de cada moment.

By @fbrunes

La guerra dels tres avui

war_1L’ofensiva és acarnissada. L’estrèpit de les bombes és eixordador. El terra s’il·lumina pel resplendor fugisser dels esclats. El soldat William jau malferit al llit de la trinxera. Arraulit en posició fetal, cerca l’escalf de la mare empresonada. La terra erma i freda són el dur embolcall del seu deliri febril.

Avui, William ha vist escolar-se llefiscosament dins la trinxera la metralla de la mentida. Els fragments esmolats com fiblons s’han endinsat dolorosament a la seva malmesa carn. Han esquinçat els seus teixits inoculant en el seu cos el verí de la impotència. Els seus ulls, envermellits de dolor, han ofegat un plor estèril i han clos dins seu la ràbia de la injustícia. El fàstic ha envaït la trinxera d’una pudor insuportable i en William, en la seva agonia, ha vist milers d’éssers repugnants i amorfs apropiar-se de tota la rasa, ferida de la terra, ara infectada de la ignomínia de la mentida. Mentre ressonaven grans riallades per tota la vall.

Avui, les bombes de l’insult han caigut com una pluja desenfrenada i malèvola. El soldat, atemorit i exhaust, ha buscat aixopluc en el no res de la terra, que l’ha deixat a la intempèrie més vergonyosa. Retrunyien els canons, vomitant morterades d’odi a la recerca de víctimes esporuguides i fràgils. El terrabastall feia tremolar des de les entranyes de la terra, les ànimes dels éssers vius. L’espectacle era dantesc. I allà, al fons, rere les màquines de la mort, la rialleta cínica i silenciosa del sàdic operador.

Avui, les bales de l’odi eren disparades a dojo per exèrcits farcits de mercenaris. El soldat William, ha provat d’esquivar-les. Ha avançat fent ziga-zagues, s’ha estès a terra cercant l’empara d’un turonet. Tot ha estat en va. Els poblats exèrcits del bàndol contrari, eren més i disposaven de sofisticades armes que convertien en inútil qualsevol intent d’escapolir-se. Un tret, dos trets han encalçat el cos del soldat. William ha caigut a terra, cargolant-se de dolor. Les bales de l’odi, un cop assolit el seu objectiu, esclaten dins en un sinistre intent de fer el mal més gran possible. Tan bon punt va poder, William va començar a arrossegar-se per l’ensangonat terra. Li cremaven les ferides i li lacerava el cor la mirada d’odi del soldat que li havia disparat. I la vall era una claveguera que recollia riuades d’odi per abocar-lo damunt els éssers humans.

Quan en William, va aconseguir rodolar dins la trinxera, va restar uns moments sense coneixement. En refer-se, el dolor era tan intens que el va fer entrar en un estat de war_3febrosos somnis. Malsons que neguitejaven el seu cor mentre se li escolava la vida. En el seu enterboliment, li queien al damunt papers timbrats que com cisalles amenaçaven de d’amputar-li els membres. Espectres sense rostre vestits de negre, es mofaven del seu estat, mostrant-li les manilles de l’esclavatge. Les paraules deambulaven orfes, fins a ser engolides pels tolls de sang que amaraven la pètria terra. La consciència de l’agonia l’aclaparava.

Un esclat, rabent com un llamp, va il·luminar per un instant la seva ànima. Tot i el seu cos malmès, va fer un esforç i va ser conscient que el seu cervell, ara, hi veia clar. Avui tinc por, es va dir. I aquesta por em fa més valent. Avui estic trist i la meva tristor em fa més conscient. Avui, la meva por i la meva tristor, m’injecten fermesa. Una fermesa resilient, més enllà de la mera resistència. Ferit de mor, arraulit com un infant abandonat a la seva sort, va romandre en un combat sord contra l’exterminació.

Octubre de 2017

By @fbrunes