Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes

Segle XXI: la religió en diàleg

Amb aquest article es completa la sèrie de 15, dedicats al pensament social. El meu agraïment a la revista Ciutat Nova per la seva publicació. Trobareu la sèrie completa a l’apartat Pensament social.

article_cnPostmodernitat. Post veritat. Post religió? Una societat que en prou feines té alguna idea de cap a on va i de què hi va a fer. Societat cada cop més interconnectada i interdependent, on sovintegen de forma creixent les preguntes sobre la identitat o el pluralisme (cultural, moral, religiós, …) i on la multiplicitat de camins de cerca de la veritat, lluiten per fer-se lloc. Viaranys plens d’amenaces i dificultats, on la sensació personal de vulnerabilitat no decreix i, en canvi, augmenta la consciència d’una vulnerabilitat a nivell macro, alimentada per l’allau d’informació existent i per la profunda crisi econòmica amb arrels morals.

Del “Déu ha mort” de Nietzsche, passant per la frase atribuïda al novel·lista francès André Malraux “El segle XXI serà espiritual o no serà” i l’afirmació del teòleg Karl Rahner “En el segle XXI els cristians seran místics o no seran”, la confusió ens acompanya a tots els àpats. Mentre el sociòleg i teòleg luterà Peter L. Berger assegura que vivim en un “moment de religiositat exuberant”, la presència del fet religiós en la vida pública és cada cop més minsa i en determinats països i àmbits, pràcticament inexistent. Mentre, en el context mundial es fa cada cop més palesa la importància política de les religions i el tractament polític i social de la seva diversitat. A més, les tres grans creences monoteistes no són doctrines abstractes o místiques, sinó projectes de convivència humana, propostes de com assolir el bé de la persona en el sí de la comunitat. Admetent doncs, que en les grans religions, la pròpia creença no és només un sentiment, sinó també una determinada manera d’entendre la vida, sembla lògic que cadascú intenti promoure la seva visió del bé comú en l’esfera pública. Per si encara no n’hi hagués prou, en la societat actual hi ha una gran quantitat de persones agnòstiques, atees o sense cap referència religiosa explícita. El garbuix està ben servit.

L’esfera pública del segle XXI és plural i democràtica. La independència dels Estats moderns de l’autoritat eclesiàstica, ha de garantir els drets de les minories religioses i, al mateix temps, els drets de tots els ciutadans i ciutadanes, tinguin o no referents religiosos en la seva manera d’entendre el món. En aquest creuament de drets, diu Habermas que no n’hi ha prou amb la benvolença condescendent d’una autoritat secularitzada, sinó que cal que les parts afectades cerquin maneres per posar-se d’acord entre elles. Per poder regular amb eficàcia la convivència ciutadana, els ciutadans lliures i iguals s’han de reconèixer mútuament. En aquest sentit Rawls afirma que “en situacions de desacord sobre qüestions relacionades amb les visions del món, qüestions normatives i conviccions religioses, els ciutadans han de respectar-se els uns als altres com a membres amb els mateixos drets i cercar una entesa racionalment motivada”. Seguint el raonament d’Habermas, voler executar una regla que no pugui ser justificada d’una manera imparcial és il·legítim perquè posa de manifest que una part imposa la seva voluntat a les altres. Els ciutadans d’una comunitat democràtica estan obligats a donar-se raons recíprocament, perquè només així el poder polític perd el seu caràcter repressiu.

Certament, hi ha defensors del paper polític de la religió que remeten a exemples històrics de la influència favorable que han tingut esglésies i moviments religiosos en la defensa i lluita per la democràcia i els drets humans. En seria un cas paradigmàtic Martin Luther King i el moviment dels drets civils als Estats Units. El cert és que, en l’Estat laic i liberal només compten les raons civils, independents de les cosmovisions religioses, amb les seves normes morals. Els ciutadans creients es veuen obligats a establir un mena d’equilibri entre les seves conviccions religioses i les civils o, com diu el filòsof Robert Audi, un equilibri teo-ètic. Els Estats no poden però, descoratjar als ciutadans creients, demanant-los que s’abstinguin de manifestar-se com a tals també en l’àmbit polític. De fet, si fan això, renuncien a una important reserva per a la creació de sentit i d’identitat, evitant que els ciutadans de cultura no religiosa puguin trobar elements enriquidors en les contribucions que provenen de l’àmbit religiós.

Malgrat el camí fet per les esglésies, reconeixent el pluralisme religiós, l’avenç de les ciències modernes i la consagració del dret positiu, la càrrega asimètrica en els processos socials, semblen avocar als creients a una crisi, mentre no afecta als ciutadans sense referències religioses. Per què? Possiblement la creença que les tradicions religioses sónreligion una relíquia del passat hi té molt a veure. La realitat s’entossudeix però a demostrar que no és així, i que també en una societat pluralista i democràtica, és necessari no fer callar la veu pública de la religió. No parlo d’institucions eclesiàstiques, sinó de religió, d’aquell componen espiritual que tot ser humà custodia en el seu interior. El propi Habermas admet que la mateixa filosofia ha d’estar disposada a l’aprenentatge davant les tradicions religioses, sempre que aquestes evitin el fonamentalisme i la coerció sobre les consciències. El pati sembla prou animat…

La necessària separació Església – Estat, una societat multireligiosa i pluricultural, uns estats laics i democràtics, una complexitat que fa pensar en la necessitat d’un “pacte de convivència” com proposa Rorty. Davant la multiplicació del pluralisme, no és possible imposar una doctrina i una moral com si fossin les úniques veritables, però tampoc és possible fer callar la veu pública de les religions. En el pluralisme democràtic és consubstancial el conflicte d’interpretacions. Cal mantenir la comunicació ciutadana en l’espai públic i democràtic per a totes les contribucions, vinguin de l’àmbit religiós o no. Però, aquest pacte de convivència no serà possible si una de les parts vol continuar imposant la seva pròpia agenda en l’esfera pública, excloent-ne la resta. Fer-ho possible està en mans d’una paraula: DIÀLEG. Un mot que és quelcom més, és una manera de viure i de conviure. Un concepte que, com en una espiral de cercles concèntrics, inicia en l’àmbit personal i familiar, passa pel fet religiós i cultural i traspassar les fronteres dels estats albirant l’horitzó de la fraternitat universal.

15è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 169 – febrer / març 2017)

Com es pot governar un món global?

mapamundi-3Governar un país, segur que té les seves dificultats. Governar el món, és una fita que no és a l’abast de ningú i, alhora, és a l’abast de tothom. Al meu article anterior, vàrem parlar de la globalització. Vivim en un món econòmicament global, però políticament i socialment fragmentat. S’alcen moltes veus que reclamen una espècie de govern d’abast  mundial. Però, anem a pams. Governar implica dotar-se d’un sistema polític, és a dir, disposar d’un conjunt d’agents, institucions, organitzacions i també creences, actituds, valors i normes que facin possible els processos de decisió política. Si el món fos com un sac, on s’hi atapeeixen elements que conformen una massa uniforme, seria possible pensar en un poder regulador a nivell planetari . Però resulta que el món continua sent profundament local i divers. Ho veiem prou bé, fins i tot a l’intern dels propis estats. L’aparició històrica de l’Estat, a l’inici de l’Edat Moderna, va concentrar el poder polític en una unitat. Partia d’una base falsa: un estat una nació. Això es compleix només excepcionalment, ja que el més habitual és la coexistència de diverses nacions dins dels estats. Això, a vegades té un bon encaix (EUA, Alemanya, …) i, en canvi, en d’altres ocasions la cosa és més complicada (Canadà, Regne Unit, Espanya, …).

A més, l’acabament de la guerra freda, provoca un canvi en l’ordre bipolar (EUA – Unió Soviètica), produint-se un impuls de les relacions multilaterals, on la sobirania dels estats entra en crisi. El poder queda difuminat i descentralitzat. Els centres de decisió diversos i transversals, limiten el poder i la capacitat de decisió dels estats. Aquests, presenten problemes per mantenir la seva legitimitat, ja que no poden donar resposta eficient a moltes de les demandes ciutadanes. Les xarxes ignoren les fronteres i posen en crisi el principi de territorialitat. Es produeix un divorci entre els interessos del capital i els dels estats, i una subordinació de la política a l’economia.

Tot plegat, configura un escenari on el director d’escena no pot ser únic. Es configura una obra on els actors, escenògrafs, porters, maquilladors, apuntadors, … en són protagonistes i directors alhora. És per això que a finals del segle XX va començar a parlar-se de governança global. Cal fer esment que quan cerquem camins per tirar endavant aquest món “glocal”, no podem parlar de govern, sinó de governança. Quina diferència hi ha? Parlar de govern, implica una activitat estructurada a partir d’una autoritat formal, amb poders polítics que asseguren l’execució de les decisions preses. En canvi, quan parlem de governança, ens referim a activitats que poden derivar o no de formes legals o formals i que no es basen en les forces polítiques. Es tracta d’un concepte més ampli que comporta la presència d’institucions governamentals i, al mateix temps, d’altres mecanismes informals i no governamentals; sense una jerarquia clara de poder entre els diferents actors. S. Linkelstein, en el primer número de la revista Global Governance (1995), deia que la governança global és “l’activitat de governar, sense autoritat sobirana, les relacions que transcendeixen les fronteres nacionals”.

La necessitat és peremptòria, però el tema no està – ni molt menys – resolt. No és possible que l’economia campi sense control, mentre els governs locals s’esforcen a posar portes al camp. El planeta se’ns està fonent a les mans, mentre els acords es vinculen a una espècie de mercat del medi ambient. Algú, amb una autoritat que no pot derivar de la força, ha de poder prendre les regnes, calmar els cavalls ara desbocats i fer virar el carro vers un desenvolupament sostenible per a tothom. Lluny de la solució, qualsevol intent d’un messies salvador (persona o país) capaç d’instaurar un ordre jeràrquic mundial. Aquest “algú” només pot ser tot un teixit de relacions, al voltant d’un projecte compartit, a la recerca de la unitat en la diversitat. Són molts els experts que fan les seves aportacions sobre el tema, oferint un ventall d’ítems a considerar.

Els professors David Held i Anthony McGregor, proposen: multilateralitat, visió plural de l’autoritat, geometria variable, complexitat estructural, transformació dels governs nacionals, emergència de noves modalitats de presa de decisions globals. Mentre Jean Christophe Graz i Andreas Nölke, consideren la governança global com una forma d’organització política que es basa en la lògica del poder policèntric, multinivell i multiespacial, que va més enllà d’una lògica d’acció informal i no jeràrquica. Valuoses aportacions del món acadèmic que, necessiten inevitablement d’altres ingredients, provinents dels més diferents àmbits del coneixement humà.

En aquest sentit, pot ser força orientador l’anàlisi del capítol V de l’encíclica “Caritas in mansveritate” (2009) del Papa emèrit Benet XVI. En aquest capítol dedicat a “la col·laboració de la família humana”, s’apunta la necessitat d’una reforma de l’organització de les Nacions Unides i de l’arquitectura econòmica i financera internacional (Banc Mundial, FMI, Organització Mundial del Comerç), per tal de donar una concreció real al concepte de família de nacions. Sembla clar doncs, que instituir un grau superior d’ordre internacional per a governar la globalització, ha d’estar íntimament lligat d’una banda, al desenvolupament dels pobles, que depèn en gran mesura del reconeixement de tots ells com a membres de la família humana. I de l’altra, del fet de no caure en la trampa de voler construir una espècie d’Estat mundial que reprodueixi a escala planetària les estructures dels estats. Altrament, cal trobar les vies per globalitzar la democràcia, permetent la configuració d’una governança “glocal”, on allò local i allò global no resultin excloents, i on el sistema impliqui un repartiment equitatiu del poder mundial que doni la paraula als necessitats, protegeixi la llibertat de tothom, tingui cura del medi ambient i la sostenibilitat i equilibri les estructures de poder.

Hi ha res més il·lusionant, i alhora compromès, que trobar-nos immersos en un moment històric de construcció social que requereix l’aportació de tots i cadascú de nosaltres?

13è article de la sèrie “Pensament Social”, publicat a l’edició en paper de la revista Ciutat Nova       (número 168 – desembre 2016 / gener 2017)

By @fbrunes