Cercles a la xarxa

cercles_1El món és global. Segur? Tots estem connectats. Vols dir? La xarxa és com una aldea global. Només una? La interdependència és un signe dels temps. Veus, en això hi estic més d’acord. Som interdependents però no ho practiquem pas massa. El que passa a un racó de món, impulsat per una estranya i invisible cadena de transmissió, ens acaba afectant personalment. Generalment afecta especialment la personalitat de la nostra butxaca. Sigui com sigui, no en som massa conscients i sovint desconeixem l’origen i el viatge que segueixen els fets, fins palplantar-se davant nostre, com si sempre haguessin estat aquí. Vaja! En una cosa que estàs d’acord i encara hi trobes pegues. Ets una mica… primmirat.

Que no veus que, qui més qui menys, està a la xarxa. Internet i les xarxes socials ens posen a tots en relació fins situar-nos en aquest lloc global que tots compartim. Ara no em diguis que no hi estàs d’acord amb això? Doncs mira, no. Hi ha estudis estadístics que ho neguen. Però no em facis aportar dades que no és la meva especialitat. Ja sé que no és científic però deixa’m que t’expliqui la meva experiència, la meva percepció. Sí, ja ho sé, és subjectiva. Però sembla que els estudis l’avalarien. Mira, aquests darrers mesos (força mesos), gràcies a allò que molts anomenen ‘el procés’ i que jo crec que és tota una altra cosa – però tan se val – he pogut comprovar que la xarxa, més que un espai compartit, és un munt de cercles aïllats, amb pocs punts d’intersecció.

A les xarxes, cadascú es relaciona dins d’un cercle tancat. Un espai acotat, dissenyat a la carta pel titular de cada compte. Tendim a relacionar-nos amb aquells que pensen aproximadament com nosaltres. Seguim els mitjans d’informació que ens diran el què volem sentir, veure o escoltar. Les interseccions esdevenen espais rars i complexos. Miro de compartir a les xarxes informacions destinades a enriquir i, si és possible, eixamplar aquestes interseccions, però les espurnes no tarden a saltar. Quan algú rep alguna informació que no és ‘de la seva corda’, reacciona defensant el seu espai emmurallat i, més d’un cop, tanca la porta. No vull pas dir, que jo, més d’una vegada, no hagi fet el mateix. Qui estigui lliure de ‘pecat’ que tiri la primera pedra…

Amb aquesta manera de procedir, desaprofitem d’allò més, l’extraordinari potencial que la xarxa té de posar-nos en relació, de crear vincles. Quan entra en el nostre cercle un input, diguem-ne, no desitjat; és quan tenim l’oportunitat d’establir un diàleg amb la diferència que no comprenem. Davant d’una determinada informació, que xoca frontalment amb les meves creences o percepcions, puc preguntar a l’altre per què, com és que allò  sembla no ser com jo crec, quina part de veritat hi ha també en allò que és radicalment contrari al meu pensament, quina fiabilitat tenen les meves fonts i les de l’altre, com ho visc jo i com ho viu l’altre, …

Aquest exercici requereix un mínim comú denominador: el respecte per totes les opcions. Però, aquesta és només la base, el punt de partida. Cal encara més, molt més. Cal la disposició i l’obertura a ‘escoltar’ profundament allò que m’és desconegut i que ve a envair el meu espai tranquil i còmode. Cal la voluntat de posar-me a la pell de l’altre. Cal la consciència que, si obro la porta a allò que és divers, la meva casa pot resultar encara més bonica. Serà diferent de com l’havia dissenyat, ben segur, però puc acabar trobant-m’hi més confortable. Si aquesta actitud és cercles_2mútua, la xarxa veurà com cada vegada són més els espais d’intersecció. No desapareixeran pas els cercles, perquè la xarxa és força neutral (encara que no del tot) i permet a cadascú romandre en la seva pròpia posició i convicció. No es tracta d’engrandir un cercle fins la desaparició de la resta. Ni de bon tros! Es tracta d’enriquir els espais propis, amb aquells aspectes dels espais dels altres que ens ajudaran a construir plegats nous espais fins ara inexistents.

Cada vegada estic més convençut que això, ara, és absolutament imprescindible. Ho és a la xarxa, al món virtual on, qui més qui menys, vivim part de les nostres relacions. Però, és necessari també en directe, presencialment, mirant-nos als ulls, cara a cara. Conversar, parlar, raonar, dialogar, donar-nos la ma, abraçar-nos, compartir, debatre i gaudir de la xerrada. No per convèncer a ningú, no per fer adeptes a la causa, no per discutir, no per enrocar les posicions, no per buscar claudicacions, no per engrandir el nostre cercle, no per continuar com illes isolades. Ben al contrari, la paraula i el gest han de servir per trobar nous espais de convivència més enllà de l’imprescindible respecte i tolerància. Altrament les coses aniran pel pedregar.

By @fbrunes

Anuncios

El clau i la cabota

claus_3Quan de nano m’entossudia a voler alguna cosa, el meu pare – que era fuster – sempre em deia: “És que vols fer entrar el clau per la cabota”. Com volent-me donar a entendre que estava massa decidit a demanar un impossible. Una cosa que no pot ser. Els claus només poden entrar a la fusta per la punta, mai per la cabota. Aconseguir-ho, seria a base d’aplicar una violència injustificada i provocant un estrep considerable. Fins i tot corrent el risc de torçar el clau inutilitzant-lo per sempre més.

Voler resoldre els conflictes a base d’obstinar-se a ‘fer entrar el clau per la cabota’ és un camí que mena sempre al fracàs. Aquesta estratègia, a mi; ja em va costar més d’una ploranera, emprenyades de mil dimonis i frustració absoluta. Els conflictes s’han de resoldre amb les eines adequades, posant els claus en la seva posició natural, afavorint així la seva funció d’unir, de lligar, d’ajuntar dues parts inicialment separades.

Abans de res, cal posar-se d’acord sobre si la millor solució és unir els dos elements solts o si hi ha opcions alternatives i millors. En el cas que s’acordi ajuntar les dues parts, caldrà veure si allò millor és clavar-hi un clau o no. És possible que hi hagi altres possibilitats, com per exemple encolar ben encolades les parts o relligar-les amb cordills o filferros o, fins i tot, usar grapes metàl·liques. Tanmateix, si arribem a la conclusió que els claus són la millor alternativa, caldria seleccionar bé quin tipus de clau i de quina llargària. Això dependrà de les superfícies a unir, de les seves dimensions, geometria i característiques generals. Consensuat doncs el tipus concret de clau que utilitzarem, caldrà no caure en l’error de voler-lo fer entrar per la cabota, amb l’ús de la força.

Caure en aquest parany, seria ‘picar en ferro fred’ , una altra de les frases preferides del meu pare. Quan ja havia tastat a bastament la meva tossuderia, és quan m’etzibava aquesta frase. ‘Parlar amb tu, és com picar en ferro fred’, em deia. Amb això, em deixava per impossible. Em volia transmetre que tots els esforços eren inútils perquè a mi, les paraules, ‘m’entraven per una orella i em sortien per l’altra’. O sigui, ni cas. Doncs això és el que passa volent fer entrar el clau per la cabota. Fem molts esforços que, al capdavall, resulten inútils. El problema no és que l’eina no vagi bé. Tampoc que el clau no sigui bo. Simplement és que ho estem fent al revés. Ens encaparrem a resoldre el conflicte aplicant les estratègies ben al contrari d’allò que és recomanable i adequat.claus_4

És possible que actuem així, no per ser maldestres, sinó perquè estem convençuts que així anirà millor. Per això ens hi esforcem d’allò més, amb la certesa que la nostra manera de clavar claus és la més eficient. Pensem que és la ‘nostra manera’ de resoldre la qüestió, inconscients que ens pot ‘sortir el tret per la culata’. És a dir, que allò que pensàvem resoldre encara ho empitjorarem, fins al punt de fer-nos mal a nosaltres mateixos. Ja ens poden anar dient que ‘és com si sentíssim ploure’. Nosaltres, a la nostra, fins que ens piquem els dits amb el martell. Brollarà el renec, s’obrirà pas el dolor, l’emprenyada serà inevitable, la perplexitat ens desconcertarà i… les fustes separades i malmeses. El problema sense resoldre.

Fa temps que no puc evitar de pensar que és així com es tracta de resoldre els conflictes en la nostra societat. Es vol fer entrar el clau per la cabota, la qual cosa és picar en ferro fred. Tothom fa com si sentís ploure en relació a les recomanacions que li arriben de diversos fronts i, a tots plegats, ens pot sortir el tret per la culata.

By @fbrunes

Partit en joc

pilotaQui ha jugat a bàsquet coneix perfectament la sensació que tractaré de descriure. Es tracta d’un moment màgic, propi d’un joc estratègic amb moltes alternatives. En força partits es produeixen moments d’especial transcendència. Situacions en les que, un segon, sembla poder decantar la balança en un sentit o en un altre. Punts d’inflexió en el joc que poden implicar un canvi de rumb, esperat o inesperat. Un instant que sembla etern i que pot provocar l’esclat emocional més imprevisible.

És en aquest espai temporal incert quan un jugador pren consciència de la seva responsabilitat. Bota la pilota amb la mirada fixa en un punt indefinit i llunyà. S’atura. Planta amb fermesa els peus a terra. Roman un instant immòbil. La pilota surt de la seva mà impulsada per un cop de canell precís. L’esfèrica descriu una paràbola fins quedar sospesa en l’aire. Arriba al punt més àlgid on sembla restar-hi més temps del possible, com si dubtés del camí a seguir. Alguns jugadors semblen també sospesos en l’aire. El silenci s’estén arreu creant una estranya complicitat col·lectiva. Una mena de sensació de temor envaeix l’espai. Totes les mirades  dipositades damunt la bola semblen empènyer-la en direccions oposades. Finalment, iniciarà la seva trajectòria descendent fins a perdre’s en la glòria de la xarxa, en la impotència d’una mà contrària o en el fracàs del buit.

Sigui quin sigui el desenllaç, el partit és en joc. La jugada ha estat trenada. La responsabilitat assumida. Els protagonistes han pres posicions. El cronòmetre segueix el seu ritme immutable i la cadència dels sons retornen amb nou alè. El partit s’aturarà definitivament amb la botzina final, per donar pas a un nou matx. Caldrà temps per reprendre les forces, però el xiulet inicial, tard o d’hora, donarà pas a una nova contesa. Un nou joc, ple dels seus moments màgics, dels seus instants d’incertesa i de neguit.

Tanmateix la vida, la història, és un seguit de partits que cal jugar amb la màxima intensitat. No hi mancaran aquells moments transcendentals, amb la pilota sospesa en l’aire, amb l’ai al cor de no saber el desenllaç. Un reguitzell d’encerts, de frustracions i d’errades que aniran construint els temps presents i futurs. Com en una muntanya russa les emocions trontollaran dins nostre. El desencís obrirà la porta a la desconfiança. bàsquetL’eufòria de la remuntada ens portarà al cim de la seguretat. Amb confiança albirarem la certesa que es revelarà fugissera i incerta. Ens caldrà la fermesa que apaivaga el daltabaix i permet la constància. Insistirem. Persistirem. Ens aixecarem quan les coses vagin de mal borràs i mantindrem la serenor quan totes ens ponguin. Perdrem i guanyarem en sorts alternes. I acabat un partit, esperarem el següent. La història sempre ens oferirà noves partides, noves oportunitats, noves esperances, nous moments màgics on emmirallar-nos de la nostra capacitat de creació.

Els jugadors seran uns altres, portaran dorsals diferents, defensaran equips diversos. Els colors dels equips aniran variant, les estratègies seran cada cop noves. L’escenografia inaugurarà composicions desconegudes. Sovintejaran, com sempre, els moments màgics. I els partits es succeiran com una roda que gira i gira, mentre cada jugada va capgirant la petita història de cada moment.

By @fbrunes