El mal menor

visio_1Parlar avui del mal menor es pot interpretar que un parla d’Emmanuel Macron. Potser també, però no és la intenció. Darrerament, en diferents àmbits, veig que massa sovint aspirem al mal menor, com si aquesta, fos la millor opció. És com si s’hagués instal·lat en la consciència col·lectiva, una mena de resignació a conformar-se amb el mal menor. L’aspiració a l’excel·lència ha fugit de l’imaginari col·lectiu. El panorama es percep talment fosc que en tenim prou amb alguna ullada de sol de tant en tant, que els núvols no siguin massa amenaçadors, que els xàfecs siguin suportables i que la tempesta no descarregui sobre nosaltres amb tota la força dels déus. Com en Patufet, ens amaguem sota una fulla de col per no mullar-nos, desconeixedors del risc de ser engolits per qualsevol bèstia grossa.

Aquesta espècie d’elogi de la mediocritat, malauradament, el trobem més present en l’àmbit de la cosa pública. En aquest context, el tremolor que ens envaeix quan pensem què pot passar si s’obre camí l’opció pitjor, ens fa percebre el mal menor com la millor de les opcions. I quan, com succeeix en més d’una ocasió, la catàstrofe s’acaba confirmant, tampoc passa res. Ens fem passar el tremolor a base de dosis suplementàries de resignació i, poc a poc, ens anem convencent que el pitjor, tampoc ho serà tant. I, el més greu de tot, és que tot això ens sembla normal. Tenim el convenciment que les coses són així, que no hi ha res a fer. Que és normal que la política s’escrigui sempre en minúscules. Que, qui dirigeix l’escenari d’aquesta política mesquina, acabin essent sempre minúsculs funcionaris al servei dels interessos personals i del poder malentès. Servidors del poder econòmic capaços d’escriure, en minúscules, polítiques de pa sucat amb oli. És aquesta una fatalitat del destí?

Vull pensar que no i, a més, penso que no. Ho crec des d’un profund convenciment que la política també es pot escriure amb majúscules. No és possible perpetuar una situació on ningú s’hi trobi plenament satisfet. Aquest atzucac on ens trobem ha de tenir sortida. No és admissible que en la societat del segle XXI no hi hagi cap opció política mínimament vertebrada, que pugui donar resposta coherent i adequada als anhels socials. Però, per què no trobem el desllorigador? Doncs, al meu entendre mirem massa cap a el vèrtex superior de la piràmide i no abaixem el cap per mirar cap a la base. D’altra banda, no fem prou cas dels moviments convulsos que està fent la piràmide i que, apunten a un capgirament. Sempre he pensat que les solucions no venen de dalt, no cauen del cel i, molt menys encara, venen de qui ostenta, amb més o menys legitimitat, el poder polític. Les respostes als reptes sorgeixen sempre des de baix. És allà on les persones, enmig d’incomoditats, malestars i frustracions, van teixint, van construint, van gestant nous piramidecamins que, tard o d’hora, acabaran veient la llum.

Una piràmide capgirada té un equilibri molt més fràgil. Cal distribuir molt bé els pesos, les càrregues i les tensions per assolir una mínima estabilitat. Llavors, el poder es troba a baix, al servei de la resta i suportant el pes de l’entramat social. El poder és el punt de confluència on la resta pot prendre impuls per implementar les accions necessàries per al benestar de tothom. El poder, des de baix, no pot imposar sinó proposar. És un poder que només té sentit si serveix per mantenir en equilibri la piràmide. És des d’aquest punt, privilegiadament servidor, des d’on s’escriuen relats socials en majúscules. Només des d’aquesta fragilitat es pot fer política en majúscules. Les maquinàries al servei d’ascendir al vèrtex del poder, resten oxidades com monstres inútils tot esperant el seu definitiu desballestament. És llavors quan l’excel·lència de la generositat, la humilitat i la solidaritat es posen veritablement al servei de tothom per portar a terme la tasca més poderosa de totes: fer possible el protagonisme de les persones, de totes les persones.

By @fbrunes

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes