Category Archives: Política

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes

Universitat i empresa

parc1Potser no massa gent en deu ser conscient, però avui és un dia trist a la ciutat de Girona. Tot i alguna escletxa que sembla restar encara oberta, avui el Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, ha entrat en liquidació. Gestat a les acaballes del segle XX, el seu primer edifici (Jaume Casademont) veu la llum l’any 2004. La seva vocació de constituir-se en motor econòmic i de generació de talent empresarial en base al coneixement i a la tecnologia a les comarques gironines, fa que doni aixopluc a més d’un centenar d’empreses. Malgrat les dificultats, malda per aglutinar coneixement, recerca i innovació; afavorint l’intercanvi de tecnologia i experiències de noves realitats empresarials, cercant sempre sinergies entre elles.

Una eina d’aquesta mena, no ha de ser mai una aventura agosarada sorgida d’una època de suposada bonança econòmica. Ben al contrari, ha de ser una eina estratègica de desenvolupament econòmic al servei de la societat on es troba. Gestors i administradors, institucions públiques i privades, món acadèmic i empresarial, n’han de tenir cura com de la nineta dels seus ulls. No tinc cap element objectiu per fer el més mínim judici sobre les causes que han portat el Parc a mal borràs. Per tant, no pretenc en absolut fer-ne cap anàlisi, altres molt més qualificats i informats ho faran. Simplement constato que, de fa temps, les coses no anaven bé, i avui, malauradament, apareix la notícia de l’inici del seu procés de liquidació.

M’atreveixo a afirmar, amb el risc d’equivocar-me, que trobaríem fàcilment gironins i gironines que, tot i haver passat sovint per davant de les instal·lacions del Parc, no en sabrien dir què és, quina funció té, per a què serveix. Ben segur trobaríem també, ciutadans i ciutadanes de la ciutat dels quatre rius, que no estan pas assabentats de la trista situació en què es troba el Parc. És com si es tractés de quelcom que no té res a veure amb bona part de la societat gironina. És… alguna cosa relacionada amb la Universitat.

De tot plegat, tracto de treure’n algunes conclusions. Per a una ciutat, és important tenir universitat. Hi ha moltes raons que avalen aquesta afirmació. Però més enllà d’allò que anomenem “ambient universitari” que tant ens agrada, la transcendència de la presència universitària en una ciutat va molt més enllà. La universitat no pot romandre tancada entre les seves investigacions i la seva funció formadora. Cal una obertura envers la ciutat que l’acull. El coneixement es fruit del contacte amb la realitat i de les relacions que s’hi estableixen. Per això, ha d’estar a l’abast de tothom. La UdG ho intenta, amb èxit desigual. La societat ha de mostrar interès per ‘entrar’ en el món universitari i ha de tenir en gran estima l’aportació a la ciutat que la universitat pot oferir. En aquest sentit, resten murs a abatre…

Un dels murs a enderrocar definitivament, és el que separa la universitat i el teixit empresarial. L’estreta col·laboració entre empreses i universitat és de cabdal importància, peruniversitat a un creixement econòmic basat en el coneixement, la innovació i la creativitat. Hauria de ser una aposta estratègica clara de qualsevol govern municipal, comarcal i de país. Altrament continuem basant l’economia en sectors d’escàs valor afegit i de nul·les perspectives de futur. Deixeu-me que dubti tant de la veritable voluntat política, com de la capacitat de visió estratègica a llarg termini dels manaires de les nostres institucions. Serveixi de mostra la trista història del Parc Científic i Tecnològic. Tenir aquesta visió, no és una cirereta bonica a un pastís de gestió pública moderna. No! És molt més! És una obligació envers la societat que pateix la manca de llocs de treball. És un deure per evitar la fugida de tants i tants joves de les nostres comarques. Joves ben formats, preparats, que han d’anar a desenvolupar el seu potencial professional lluny del seu país i de la seva gent. Una situació que empobreix els nostres carrers des de tots els punts de vista. És una obligació en relació a les properes generacions, que es mereixen trobar oportunitats per al seu desenvolupament personal, professional i humà. No tractar com cal una eina tan valuosa com el Parc, avui en liquidació, és una greu irresponsabilitat i una manca de visió estratègica de país. El fet d’avui, pot tenir moltes lectures, ben segur; però, és una situació a la que s’hi ha arribat després d’un llarg camí. Em preocupa la gravetat de la situació. Però, potser em preocupa encara més la ceguesa del camí.

By @fbrunes

Ciutat educadora

monopatíAhir vaig assistir a un debat de la sèrie #pensantgirona dedicat aquesta vegada al tema: “L’equitat comença a l’escola”. Va ser prou interessant. Tant el moderador, com els ponents, persones molt qualificades en l’àmbit educatiu, varen donar dades i pautes per mirar d’evitar la segregació escolar a la ciutat de Girona. És un problema molt complex. L’educació en sí, és un fet que va molt més enllà del propi sistema educatiu. Organitzem de forma fragmentada i el resultat no pot ser altre que la classificació, la divisió i, al cap d’avall, la segregació. No només en l’educació, sinó en moltes altres facetes de la vida de les ciutats.

Posar l’etiqueta de “ciutat educadora” a un determinat indret, pot resultar més o menys interessant, però ser-ho de veritat, és tota una altra cosa. És un repte que posa en qüestió tot el sistema de gestió municipal. Un objectiu que estira al màxim les possibilitats de la democràcia. Un projecte que capgira els paradigmes convencionals de tota la societat. Per tal que una ciutat sigui educadora de veritat, i no merament educativa, cal avançar extraordinàriament en les capacitats relacionals de tota la xarxa social. La transversalitat, en tots els sentits, implica un atapeït teixit de relacions positives. Sense això, les estructures restaran esquelets sense carn. El conegut proverbi africà diu: “Cal tota la tribu per educar un infant”, reflexa tota la saviesa ancestral dels pobles educadors.

La gestió i el sistema educatiu està fragmentat. Hi ha escoles públiques, privades i concertades. Aquest fet classifica i no pas en una bona direcció. No afavoreix l’equitat, sinó la desigualtat. Els currículums escolars estan dividits en compartiments estancs: matemàtiques, llengua, anglès, socials, … Pura ficció! Pot ser una entelèquia útil per mirar d’ensenyar, però no per educar. Els governs locals, s’estructuren també en àrees de competència força estanques: urbanisme, educació, serveis socials, medi ambient, … Però tot això ha d’estar inevitablement en relació, no pot actuar cada àrea com un regne de taifes. Les situacions estan totes elles interconnectades i exigeixen la transversalitat d’actuacions. Cadascuna de les àrees té un component educador important que ha de posar al servei del projecte comú. La funció educadora ha d’esdevenir estratègica en el projecte de ciutat.

La societat mateixa està fragmentada. Vivim en illes, uns al costat dels altres. Vivim, però no convivim. La ciutat està fragmentada, els barris segreguen, les barreres arquitectòniques exclouen. L’equitat comença a l’escola, era el títol del debat; però, on acaba l’equitat? Malauradament massa sovint acaba en la via morta de la no equitat, de la desigualtat. Per què? Doncs perquè l’escola és només una part de l’educació. L’escola, ni està ben encarrilada a l’equitat, ni ella sola pot resoldre allò que és tasca de “tota la tribu”. Com podem avançar en el camí de l’equitat? Crec que essent de veritat “ciutat educadora”. Com?

biblioSeguint el professor Castiñeira assenyalaria tres aspectes importants i un repicó transcendental:

1 – Assolir una visió sistèmica de la ciutat. Trencar les fragmentacions i treballar en la via de la ciutat integral, com un tot, on tot és transversal. Els diferents àmbits d’actuació (urbanisme, medi ambient, …), els grups (infants, joves, gent gran, …), les polítiques (els projectes de ciutat), els agents (escoles, associacions, entitats, …)

2 – Tenir uns valors inspiradors: equitat, inclusió, participació democràtica, … Posar al límit les possibilitats del sistema democràtic.

3 – Model de lideratge. Ha de ser un model de lideratge col·laboratiu, compartit, descentralitzat. Els “responsables” de la ciutat, són els qui lliguen tots els elements, els qui fan de lligam entre els actors. Deia Josep Pallach que “Política és pedagogia”.

El repicó – per a mi transcendental – és no escombrar la fraternitat de les ciutats educadores. Sense una veritable comunitat, no hi ha educació. Sense educació no és possible assolir ni la llibertat, ni la igualtat.

By @fbrunes

%d bloggers like this: