Catalunya i España

(o el segrest de la política)

catalunya_1Fa força temps que no escric sobre el tema. Potser no és temps d’escriure. El tema, que alguns anomenen ‘procés’, d’altres ‘problema’ i d’altres ni l’anomenen. Sura a l’ambient. Omnipresent a les xarxes socials. Sempre notícia. Han passat set anys de l’esclat independentista. Deien que era un rampell, però una enrabiada no dura set anys. És molt més que això. La història acostuma explicar el present. La injustícia del present acostuma gestar el futur. La història i la injustícia acaben configurant l’esdevenidor d’un poble.

De tant explicar les causes d’una situació que exigeix solució, tenim les paraules gastades. Paraules que van i venen inútilment. Paraules que ens retornen sense trobar escolta. Paraules que, en tornar, nodreixen de fermesa allò que fa set anys era només una il·lusió. Paraules que farceixen de raó allò que podria ser només un sentiment. De tant explicar, arrela la certesa que no cal dir res més. Si ara torno a escriure, no és per explicar res. Ho faig perquè ara, l’aire esdevé ja irrespirable…

Fer balanç d’aquests set anys, resultaria tan prolix com inútil. Situacions i esdeveniments amb un denominador comú: empitjorar la situació. Set anys que serveixen per allunyar cada cop més les posicions. Set anys que, no sé si han fet créixer l’independentisme, però el que em sembla difícil de discutir és que la distància ha augmentat. Allò que algú anomenava desafecció de molts catalans respecte a Espanya ha rebut un tractament vitamínic tan acurat, que ha crescut en profunditat i en amplitud. Tant se val, ara som allà on som.

No vull especular sobre el referèndum del proper 1 d’octubre. Només una cosa tinc per certa. Encara que la concepció bèl·lica que el Govern espanyol té del tema, acabés amb la més humiliant derrota, el problema no estaria resolt. Encara que els caps nuclears de catalunya_2totes les lleis i inhabilitacions, fulminessin càrrecs i voluntaris, la qüestió continuaria exigint una solució. Perquè això, no és una guerra. Això hauria de ser una democràcia.

Sembla poc comprensible, si un es posiciona des de la raó, que no hi hagi sobre la taula una acurada anàlisi de les causes que provoquen aquest malestar i propostes de possibles solucions. Qualsevol govern de polítics hauria de voler donar solució a les ànsies d’una part important de la població de Catalunya. És més dubtós que un Govern, ocupat i segrestat per funcionaris d’elit, estigui disposat a fer política. Perquè fer política significa arriscar, buscar solucions i escoltar el que un bon gruix de ciutadans està exigint. Fer política no és guanyar eleccions, ni dissenyar estratègies per mantenir una poltrona; ni, molt menys, aplicar lleis com si fossin míssils teledirigits.

Amb la política segrestada, una democràcia mor d’inanició. Per això és urgent, vingui d’on vingui la iniciativa, alliberar la política de les tenalles que la mantenen, com en els pitjors temps del franquisme, als calabossos més infestes. Només així podrà començar a bufar un lleu bri d’esperança. Només amb la política serà possible trobar un camí on tothom s’hi senti còmode. Tard o d’hora caldrà trobar les solucions. Millor fer-ho abans que no prenguem mal tots plegats. O potser algú espera fer mal només a una part? Si fos així, caldria concloure que la política no està només segrestada, sinó definitivament enterrada. Mentre, el mal ja està fet…

By @fbrunes

El mal menor

visio_1Parlar avui del mal menor es pot interpretar que un parla d’Emmanuel Macron. Potser també, però no és la intenció. Darrerament, en diferents àmbits, veig que massa sovint aspirem al mal menor, com si aquesta, fos la millor opció. És com si s’hagués instal·lat en la consciència col·lectiva, una mena de resignació a conformar-se amb el mal menor. L’aspiració a l’excel·lència ha fugit de l’imaginari col·lectiu. El panorama es percep talment fosc que en tenim prou amb alguna ullada de sol de tant en tant, que els núvols no siguin massa amenaçadors, que els xàfecs siguin suportables i que la tempesta no descarregui sobre nosaltres amb tota la força dels déus. Com en Patufet, ens amaguem sota una fulla de col per no mullar-nos, desconeixedors del risc de ser engolits per qualsevol bèstia grossa.

Aquesta espècie d’elogi de la mediocritat, malauradament, el trobem més present en l’àmbit de la cosa pública. En aquest context, el tremolor que ens envaeix quan pensem què pot passar si s’obre camí l’opció pitjor, ens fa percebre el mal menor com la millor de les opcions. I quan, com succeeix en més d’una ocasió, la catàstrofe s’acaba confirmant, tampoc passa res. Ens fem passar el tremolor a base de dosis suplementàries de resignació i, poc a poc, ens anem convencent que el pitjor, tampoc ho serà tant. I, el més greu de tot, és que tot això ens sembla normal. Tenim el convenciment que les coses són així, que no hi ha res a fer. Que és normal que la política s’escrigui sempre en minúscules. Que, qui dirigeix l’escenari d’aquesta política mesquina, acabin essent sempre minúsculs funcionaris al servei dels interessos personals i del poder malentès. Servidors del poder econòmic capaços d’escriure, en minúscules, polítiques de pa sucat amb oli. És aquesta una fatalitat del destí?

Vull pensar que no i, a més, penso que no. Ho crec des d’un profund convenciment que la política també es pot escriure amb majúscules. No és possible perpetuar una situació on ningú s’hi trobi plenament satisfet. Aquest atzucac on ens trobem ha de tenir sortida. No és admissible que en la societat del segle XXI no hi hagi cap opció política mínimament vertebrada, que pugui donar resposta coherent i adequada als anhels socials. Però, per què no trobem el desllorigador? Doncs, al meu entendre mirem massa cap a el vèrtex superior de la piràmide i no abaixem el cap per mirar cap a la base. D’altra banda, no fem prou cas dels moviments convulsos que està fent la piràmide i que, apunten a un capgirament. Sempre he pensat que les solucions no venen de dalt, no cauen del cel i, molt menys encara, venen de qui ostenta, amb més o menys legitimitat, el poder polític. Les respostes als reptes sorgeixen sempre des de baix. És allà on les persones, enmig d’incomoditats, malestars i frustracions, van teixint, van construint, van gestant nous piramidecamins que, tard o d’hora, acabaran veient la llum.

Una piràmide capgirada té un equilibri molt més fràgil. Cal distribuir molt bé els pesos, les càrregues i les tensions per assolir una mínima estabilitat. Llavors, el poder es troba a baix, al servei de la resta i suportant el pes de l’entramat social. El poder és el punt de confluència on la resta pot prendre impuls per implementar les accions necessàries per al benestar de tothom. El poder, des de baix, no pot imposar sinó proposar. És un poder que només té sentit si serveix per mantenir en equilibri la piràmide. És des d’aquest punt, privilegiadament servidor, des d’on s’escriuen relats socials en majúscules. Només des d’aquesta fragilitat es pot fer política en majúscules. Les maquinàries al servei d’ascendir al vèrtex del poder, resten oxidades com monstres inútils tot esperant el seu definitiu desballestament. És llavors quan l’excel·lència de la generositat, la humilitat i la solidaritat es posen veritablement al servei de tothom per portar a terme la tasca més poderosa de totes: fer possible el protagonisme de les persones, de totes les persones.

By @fbrunes

Les formes i el fons

formes_1Darrerament estem veient com es perden les formes. Ho constatem a diferents nivells: nacional, estatal, internacional. Potser, fins i tot se’ns fa palès de més a prop: al municipi, al barri, anant pel carrer. Hi ha gent que perd els papers. Es perden les formes de manera manifesta. Hauríem de ser capaços de guardar les formes, diuen alguns. Jo, en canvi, em faig dues preguntes: Per què? I el fons?

Què està passant amb el fons? Allà on hi ha l’arrel dels problemes, Allà baix, on s’hi amaguen els consensos, els acords, les regles del joc que caldria respectar. Aquell espai on s’hi ha escrit, amb tinta tènue i traços fràgils, les idees clau de la nostra convivència. Els fonaments, potser febles, que permeten construir. Els lligams que, com un fil de teranyina, teixeixen xarxes que ens preserven dels espais més foscos de la feblesa humana. Vincles que s’ancoren en els pilars bàsics que haurien de suportar el pes de la nostra vida col·lectiva. Tot un fons que, de prop o de lluny, configura el sòl per on trepitjar amb certa seguretat. Camins, tot just encetats, però que assenyalen unes direccions precises. Tot aquest substrat està somogut, desapareix, muta, trontolla, vacil·la o s’esfondra. Hi ha mar de fons!

 Què és tot aquest terratrèmol? Les crisis. Quines crisis? Totes les crisis. Sistèmiques i personals. Ètiques i econòmiques. Socials i individuals. Estructurals i conjunturals. Crisis que vestim amb disfresses diverses per tractar de no reconèixer-ne el seu veritable origen: la cobdícia humana. Trampes, subterfugis, corrupció, joc brut, males arts, intimidacions, violència i… tot el que vulgueu. Accions humanes que volen anorrear tot el que queda d’aquell fons amagat, però imprescindible. Tot plegat, amb un únic objectiu: el benefici del ‘jo’. Un ‘jo’ que cerca el guany, sovint immoral, de l’individu, el nucli familiar, passant pel partit polític, l’organització, l’empresa, el govern, l’estat,… Tot allò que atorga un suposat poder a qui no vol deixar-lo anar, per continuar sacsejant de valent els fonaments de la convivència lliure i pacífica.

Per què es perden, doncs, les formes? Per impotència. Perdre les formes seria desitjable d’evitar-ho. Però… Més enllà de la paraula malsonant, l’insult improductiu o la fina ironia, hi ha el fons que es remou. Ho fa, esperonat per personatges capaços de posar en perill la convivència i el futur de la humanitat, per tal de continuar remenant les cireres, en benefici del seu ‘jo’ particular, de la seva situació de privilegi i de poder. Ho fan, això sí, sense perdre les formes, ben pentinats, ancorats en la mentida i fentformes_3gal·la d’un cinisme de postgrau. Davant d’aquesta situació, mantenir les formes, seria l’expressió més genuïna de la hipocresia. Guardar les formes seria admetre la complicitat i reconèixer la derrota humiliant. Mantenir la cortesia seria una aproximació perillosa al suïcidi. Perdre les formes, acaba sent un exercici inofensiu. Simple dret a la rebequeria.

Però, escenificar la revolta davant les càmeres, no és suficient. Potser és necessari, però no suficient. Cal baixar més avall, allà on els fons trontollen. Assumir els riscos que això suposa. I, des d’allà, empènyer per enderrocar els murs que han de provocar un tal terrabastall que doni pas a un nou ordre. Uns nous fons que, relliguin allò aprofitable dels vells, per construir les noves bases d’una societat més justa, igualitària i humana. No és tasca d’un heroi, és una feina col·lectiva. Un mur no cau per l’impacte d’un eixelebrat, sinó bocí a bocí, en una tasca de petits, però nombrosos, ‘obrers’ que l’enderroquen pedra a pedra . Llavors, ja no caldrà perdre les formes, perquè el fons serà tan sòlid i ferm que cap ninot desaprensiu tindrà la capacitat de remoure’l.

By @fbrunes