Societat i compromís

M’estic mirant una fusta vella, però no antiga. És plena de foradets. Està corcada. El corc va fent la seva feina. Si no s’hi posa remei, s’acabarà fent tan feble que es trencarà a la primera de canvi. Em fa pensar en la nostra societat. Me l’imagino també corcada. Plena de forats i mancances que n’afebleixen el seu cos i la fan extremament vulnerable.

Un d’aquets buits és, al meu parer, la manca de compromís. A vegades tinc la impressió que coses del tot serioses, es tracten amb una frivolitat del tot irresponsable i només explicable per una manca de compromís generalitzada. Sembla com si tot fos un joc, on cadascú tracta de treure’n el màxim profit, sense arriscar massa i sobretot, sense comprometre’s gens ni mica. Bé, siguem benèvols, i acceptem que a vegades hi ha una mica de compromís. A més, i per ser honestos del tot, cal admetre que totes les generalitzacions són enganyoses. També aquesta ho és. Trobem en la nostra societat, persones extraordinàriament compromeses en moltes i diverses causes. Tots en coneixem. Jo també. Però, deixeu-me que us digui, que si analitzem bé què implica un compromís, tampoc són moltes.

La paraula compromís té moltes accepcions, en funció de l’àmbit en que l’emprem. Per a mi, parlar d’una persona compromesa en una causa, significa la voluntat i l’acció, aplicades de forma continuada i constant, per tal d’assolir una finalitat, uns objectius. Entès el compromís d’aquesta forma, trobo que a la societat actual, s’hi troba molt a faltar. Manca compromís en les nostres relacions personals, familiars. Manca compromís a nivell personal, amb un mateix. Manca compromís social i polític. Manca compromís històric. Manca compromís comunitari, veïnal, de ciutat, de barri. Manca compromís amb l’entorn, amb la natura. Sí, certament aquesta mancança, juntament amb d’altres, actua com un corc afeblint el teixit social.

Potser sóc massa exigent amb la paraula compromís. Per a mi, aquest mot té sentit només si inclou el concepte de continuïtat i constància. Ai las! En aquesta societat tan líquida, com diu Bauman, demanar això possiblement sigui demanar massa. Acostumats a les coses efímeres, a les pantalles que passen ràpidament d’una a l’altra. Als mitjans audiovisuals que inoculen cada dia grans dosis de superficialitat i de neguit en passar d’una cosa a l’altra a un ritme frenètic. Fins i tot hi ha establiments comercials tipus “pop up”, és a dir, dissenyats per aparèixer i desaparèixer en pocs dies. Un món de finestres emergents. Tot és fugisser, tot se’ns escapa. Demanar compromís continuat i constant és anar contra corrent. Ja ho sé. Hi estic acostumat. Possiblement és el que he fet tota la vida.

És fàcil adherir apassionadament a una causa, per abandonar-la tot seguit, mentre ens embadalim amb una de nova. És molt més difícil mantenir-se fidel a un objectiu, especialment quan pinten bastos. Aixecar una bandera està bé, però tot seguit cal arremangar-se i posar-s’hi. Enfangar-se si cal, embrutir-se les mans, ser allà on ens estimaríem més no haver-hi de ser. Treballar des d’aquell lloc on ningú ens veu, on la feina queda soterrada. Ningú vindrà a donar-nos un copet a l’esquena. Però és així com les causes tiren endavant. És d’aquesta manera com molta gent pot sortir-se’n. Sense aquest tipus de compromís, la societat està corcada, fràgil, feble.

En la política això és extraordinàriament punyent. Deixant constància de casos admirables de compromís i de treball callat i continuat, massa sovint no és així. Veiem personatges que sempre surten a les fotos, enarboren pancartes i fan declaracions. Però a l’hora de mullar-se, de capbussar-se a la piscina, d’anar a les profunditats a cercar allò necessari per assolir l’objectiu … On són? Quan la institució no m’agrada, no jugo. Quan el personatge no m’agrada, no el vull, no m’hi parlo. Quan no hi ha mitjans, no hi vaig. Quan no hi ha vots a guanyar, no cal fer res. On és el compromís? Som o no som? Volem arribar a la meta, o no? Ara, a Espanya, hi ha unes eleccions en curs. Tot això, també a Catalunya, és sobre la taula més que mai. Aquestes eleccions, per a mi personalment, de motivador no en tenen gens ni mica. Al meu entorn, a la meva ciutat, la veritat, no sembla pas que estiguem en campanya electoral. Només alguns rètols escadussers de personatges que estranyament i hipòcritament retolen els seus missatges en la llengua que persegueixen, ens ho recorden. Tot i així, el compromís ciutadà no pot mancar. Malgrat el desencís, la incertesa, el cansament, la indignació, l’emprenyament, … tot el que vulgueu, cal la participació de tothom. Cal continuar sense defallir. La democràcia i el país, són causes que exigeixen compromís, especialment quan la tempesta amenaça. La convivència i la societat, també. No deixem que la fusta es corqui encara més, perquè no en tenim d’altra. No ho oblidem.

El llenyataire

El bosc era fred i fosc. Cada dia que passava l’hivern prenia força a passes gegantines. Eren poques les hores de llum, i la foscor envairia sobtadament l’espessor boscosa, abans les busques del rellotge aconseguissin arribar a mitja tarda. Veient com la negror li queia al damunt com una llosa aclaparadora, en Pol va començar a cercar les eines que encara tenia escampades per la zona on havia estat feinejant al llarg del dia.

Un altre dia!, barrinava el cap d’en Pol. Dia rere dia, tot era monòton i gris. La solitud li pesava cada cop més i semblava ensorrar les seves espatlles, donant-li un aire envellit i cansat. Mentre recollia la destral, la serra i el sarró d’esma i amb moviments mecànics, com apresos de memòria, anava pensant què soparia aquell vespre. Les provisions començaven a ser escasses i més d’hora que tard, hauria de baixar al poble a la recerca dels queviures que necessitava. Abans el darrer ble de claror no quedés soterrat per la negra nit, va endreçar-ho tot i va entrar al seu refugi. Quatre troncs mal clavats que em prou feines l’aixoplugaven de la mullena de la nit.

Dins el seu espartà habitacle, es va sentir com a casa seva. Era el seu lloc, el seu espai. Allà on somiava. El lloc on pensava amb les seves coses. La cova des d’on imaginava què faria algun dia, on aniria quan fos lliure. No ho era ja de lliure? Bé, tan se val. Allà dins entrava en una estança interior plaent, envoltat de perills i tenebres. Entre ell i el no res amenaçador, només hi havia unes quantes fustes entrellaçades que s’aguantaven per no caure. En Pol va encendre la torxa que l’hi feia de fanal i pacientment va preparar les poques menges que encara li quedaven. Assegut a terra, sobre la màrfega que ben aviat s’esdevindria el seu llit, va menjar lentament. Semblava rossegar cada mos barrejat amb pensaments amargs, feixucs de pair. Potser només era una aparença.

El darrer glop d’un vi espès, sec i aspre, era cada nit la portalada d’una nit de son, amatent als perills que rondaven pel bosc. Ajaçat sobre la minsa màrfega, que amb prou feines l’aïllava de la humitat que desprenia el sòl, va mirar d’aclucar els ulls. Aquesta nit serà difícil agafar el son, va pensar en Pol. El seu cos desprenia neguit i el seu cap giravoltava com les atraccions de les fires que de jove freqüentava amb el seu amic Quim. Com gairebé cada nit, va encomanar al cel el seu amic. Havia perdut el compte, però encara no feia un any, una fera terrible, sota la forma de malaltia, havia esbudellat el seu amic. Els havia separat per sempre. Mala bèstia! Remugava en Pol massa sovint.

Com dues cuques de llum, els ulls d’en Pol, oberts de bat a bat, burxaven la fosca cercant alguna cosa que li assegurés que encara era viu. Però aquella nit, no es veia res. La foscor era tan intensa que, entre les clarianes que s’obrien enmig les fustes mal posades, hi havia només un buit absolut. Va sentir un tro llunyà i un temor inesperat s’apoderà d’ell. Hi haurà tempesta! El vent va començar a bufar amb força. Es va arraulir dins el seu sac de dormir, tot imaginant un escalf que feia temps li mancava. La tempesta va descarregar amb una fúria incomprensible. Els llamps espetegaven molt a prop de les fustes que, abandonant la seva funció d’aixopluc, es desfeien empeses per la intensitat de l’aigua i el vent. Atemorit per la inusitada violència que s’abatia damunt seu, en Pol es va sorprendre mussitant pregàries als déus en qui havia deixat de creure, quan el seu amic Quim va traspassar prematurament un llindar sense retorn.

Quan el silenci va avisar que tot retornava a la calma, en Pol va esperar mut les primeres clarors de l’albada. Va reconstruir dins seu l’aixopluc que a fora havia desaparegut per complert. Quan una tènue llum va començar a insinuar-se entre l’espès fullam dels arbres, en Pol va saber del cert que era viu. Va mirar d’entrellucar si per alguna raó tot hagués estat un somni. La mullena del cos li pesava infinitament, però dins seu sentia una estranya sensació de benestar. Com si el seu esperit habités en una estança confortable. El seu espai interior l’emparava novament dels embats externs. Tot d’una, alçà els ulls i veié una ombra. Era una persona. Amb els ulls esbatanats cridà: Renoi Quim! Què hi fas aquí? Encaixats en una forta abraçada, en Quim li xiuxiuejà a cau d’orella. He vingut a donar-te un cop de mà, suposo que tot això ho penses reconstruir, oi?

Festa Major

Tarda de principis d’agost. Enfilo tot xino – xano el camí que porta del Port de la Selva fins a Selva de Mar. Una suau passejada per a un capvespre d’estiu. L’objectiu inicial queda reduït a un projecte incomplert tot just arribat a destinació. És Festa Major!

En apropar-me a la Plaça del poble sento refilar la tenora. Hi ha sardanes a la plaça. Veient definitivament que la meva intenció inicial en sortir a caminar, es quedarà en això, una intenció; aprofito l’avinentesa per gaudir de les sardanes. Casualment trobo una taula lliure a la terrassa del bar de la plaça i m’hi assec. Demano un refresc i em disposo a escoltar, observar i gaudir del moment.

La plaça és un formiguer de persones que van, venen, s’aturen, parlen, es saluden, ballen, … Molta gent del poble, força estiuejants ocasionals – com jo mateix – o habituals. Joves, gent gran, mainada, generacions en festiva convivència. Mentre la cobla va construint els acords cadenciosos d’una alegre sardana. Feia molt temps que no gaudia d’aquesta sensació de viure la festa major, des de la plaça del poble. A ciutat les fires i festes, són tot una altra cosa.

Davant meu, una parella jove, es comporta de manera juganera, desplegant tot un ventall de complicitats, insinuacions i mudes paraules.  Poc a poc, l’ambient festiu, relaxat, amable i tranquil, m’envaeixen i m’omple d’una agradable sensació de benestar. Les notes de la sardana em provoquen una vegada més aquella emoció que brolla del fons del fons i que és del tot irreprimible. Una emoció que, per molt que m’estimi altres danses, altres pobles i altres folklores, no experimento amb la mateixa intensitat.

A mesura que la música avança, la rotllana es va eixamplant. Aquesta dansa pensada i creada, no per al poble, sinó per a ser feta i viscuda amb el poble. Aquesta rotllana, amb una paritat de gènere gairebé perfecta, les mans enllaçades, signe de germanor. El saltiró àgil del jovent, convivint harmoniosament amb el punteig més feixuc d’aquells dansaires més experimentats. Cabells rossos voleiant al vent, contrastant amb la blancor d’altres caps que acumulen més anys de vida. La rotllana es mou acompassadament, tot seguint el ritme de la verra. Mans enlaire, saltiró, mans avall, mans al centre. Descans.

Els nens juguen a la plaça sota la mirada atenta de mares, pares, avis i àvies. D’altres passen i traspassen. Alguns comencen a mostrar-se atrafegats per iniciar la preparació del concert de la nit. M’agradaria restar en aquesta plaça. Sobretot m’agradaria restar en aquest estat on la convivència regne. La joia del poble que celebra la seva festa amb les seves formes més genuïnes. Gairebé es percep amb els sentits, les arrels profundes com les de l’arbre que domina la plaça, les branques del qual m’han procurat bona ombra durant aquesta estona.

Desfaig el camí d’anada. De cara a mar. De cara, novament al Port de la Selva. El sol cau. El mar brilla. El poble apareix sota la llum especial de la posta de sol que fa resplendir, més que en cap altre moment, la blancor de les cases arrenglerades de cara a mar. Aquesta immersió fugissera i gairebé accidental en la festa major del poble, m’ha encomanat un fort anhel d’allò que deu ser un model de convivència fraterna. El sol tot just s’amaga rere les muntanyes, tot i que ben segur que continua brillant en altres indrets.