Post #300

Numero 300No es tracta d’una nova realitat. Tampoc virtual. Cap lligam amb la postmodernitat. Ni tan sols amb la postveritat. Només és una celebració. L’article que estàs llegint és el número 300 dels que he publicat en aquest blog. Diuen que les xifrers rodones fan de bon celebrar. No penso doncs desaprofitar l’ocasió. Senzilla celebració, com senzill és tot aquest espai d’intercanvi i de diàleg. Senzilla però compartida. Quan es comparteix, es multiplica la festa, la joia, la celebració.

L’aventura d’aquest blog va començar a les acaballes  del mes d’agost de 2011, ara fa gairebé sis anys. La seva trajectòria vital s’assembla més a una llarga caminada tranquil·la per la natura, que no pas a una cursa de velocitat sorollosa i espectacular. Nascut sense pretensions d’assolir qui sap quines fites, el blog va fent el seu camí, sense defallir, amb la constància que imprimeix el meu propi recorregut vital. No aplico cap tècnica SEO, ni de cap altra mena, per tal d’atreure visitants. M’interessa més la interacció que l’espectacularitat d’unes estadístiques que, com podreu comprovar, d’espectacular no en tenen res. L’objectiu ha estat sempre el de compartir el meu pensament sobre les coses, la vida i els fets de forma lliure i desinteressada. Propiciar el diàleg, eixamplar la conversa més enllà de la plaça del poble. Aprofitar els nous espais de relació per a crear més xarxa, més relacions.

La comunitat de seguidors de l’ÀGORA està formada actualment per quaranta persones que, com unGRÀFICA VISITANTS degoteig, al llarg d’aquests anys heu anat subscrivint-vos al blog. Alguns coneguts, amb qui parlo sovint personalment. D’altres, només ens coneixem de forma virtual. Tots plegats podem celebrar avui aquesta etapa en el camí. Hem compartit 300 articles. Això significa 300 moments en que he reflexionat sobre alguna cosa, ho he escrit, ho he compartit i us he donat la possibilitat de dir-hi també la vostra. 300 ocasions de diàleg. 300 oportunitats d’entrar en el món d’un altre, per escoltar-lo, tractar de comprendre’l i enriquir-nos mútuament. Oferir el meu pensament només és cosa meva, la resta la feu vosaltres, està a les vostres mans.

Tres-cents pensaments escrits en gairebé sis anys, significa una mitjana de 4,3 articles al mes. La dada ja lliga amb el meu propòsit de publicar un article per setmana. En alguns mesos són més, mentre en d’altres…faig vacances. Al llarg d’aquests anys, les pàgines han estat vistes en 6.982 ocasions (una mitjana de 3,3 vistes/dia). Els visitants al blog han estat 3.657 (una mitjana d’1,75 visitants/dia), suposant una ràtio de gairebé 2 vistes per cada visitant. És a dir, que la mitjana de visitants miren més d’una pàgina del blog (gairebé 2). Com deia abans, les estadístiques són senzilles, com s’escau al tarannà del blog i de les pretensions del seu autor. Trobareu detall a les gràfiques, tot i que comencen el 2013, ja GRÀFICA VISITESque els primers anys les dades que en tinc no són del tot fiables (vaig començar usant una altra plataforma).

Més d’un cop he pensat a fer-hi canvis. Però aquests, mai han anat més enllà de l’aspecte del blog. Com ara, que he renovat la imatge. Amb 300 articles a l’esquena, ja s’ho mereix. He pensat en especialitzar-me, en prendre una orientació diferent, en acotar més els seus continguts. Però sempre arribo a la conclusió que la meva especialització és, precisament, la no especialització. L’amplitud de temàtiques, l’obertura en els plantejaments, els pensaments mai acabats del tot perquè sempre cal completar-los amb les aportacions d’altres. De vosaltres, si voleu. El meu agraïment doncs, a tothom qui segueix aquest blog, també als visitants ocasionals, per la vostra “escolta” , per les vostres aportacions i comentaris. Us encoratjo a ser cada vegada més actius, fent l’espai cada cop més ric de noves idees, nous pensaments, noves aportacions.

Per part meva, tractaré de mantenir la fidelitat a la línia del blog. Procuraré continuar oferint els meus pensaments que són fruit d’allò que visc i no pas d’especulacions intel·lectuals desarrelades (encara que a vegades ho puguin semblar). Esperant que l’espai continuï essent del vostre interès i sabent que, si no és així, teniu la llibertat de dir-ho, de fer suggeriments i propostes. De moment, avui toca celebrar que hem assolit 300 moments, en cadascun dels quals hem tingut la possibilitat d’establir un diàleg.

gracies_2

By @fbrunes

Girona i les seves flors

florsUn any més, i ja en són 62, a Girona torna a ser “Temps de flors”. Però, què és Girona? Una ciutat, són els seus barris. Un barri, és la seva gent. Els que hi viuen, els que hi passen, els que hi treballen, els que se l’estimen. Ara que és temps de flors, podríem veure la ciutat com un gran jardí. Però, en un jardí cal que hi hagi totes les flors. O, al menys, quanta més varietat millor. Un jardí és més bonic si hi ha diversitat de colors, d’espècies, de composicions. Un jardí excessivament concentrat, massa monotemàtic, és sempre parcial i, com a tal, millorable. Hi són totes les seves flors a Girona?

Quines són les flors de Girona? N’hi ha tantes! I tan diverses! Són flors gironines: Can Gibert, l’Avellaneda, les Pedreres, Santa Eugènia de Ter, Mas Ramada, el Barri Vell, Sant Narcís, Pont Major, Vila-Roja d’Onyar, Montilivi, La Vall de Sant Daniel, Font de la Pólvora, la Devesa / Güell, Germans Sàbat, l’Eixample, Domeny, Montjuic, Vista Alegre, Fontajau, la Torrassa, Palau, el Mercadal, Torre Gironella, Sant Ponç, Fora Muralla, la Rambla, el Pla de Palau, …

I també ho són: associacions, entitats, voluntaris i voluntàries, administracions públiques i privades, botiguers, esportistes, artistes, estudiants, treballadors, aturats, empresaris, jubilats, sans o malalts, de tota la vida o acabats d’arribar, home o dona, del país o estranger, amb mobilitat reduïda o no, amb la pell colrada o blanca com la llet, … Totes les flors de Girona!

El Barri Vell té un encant indubtable. El seu patrimoni cultural, històric, artístic i arquitectònic, el converteixen en una peça singular del jardí. Les seves pedres! I, perOLYMPUS DIGITAL CAMERA damunt de tot, la seva gent. I les altres flors? No tenen el mateix encant. En tenen un altre, cadascuna el seu, sense excepció. Cada flor és estimada per un bon grapat de persones, que la tenen, com la ‘seva’ flor. Aquella que flairen cada matí quan es lleven. Aquella que els acomboia el capvespre, quan cansats de la jornada, prenen el camí de casa cercant el repòs reparador. Cada flor té la seva flaire, el seu color, el seu matís imprescindible per a un jardí que sigui de tothom i per a tothom.

Són dies bonics aquests de la ‘Girona, temps de flors’. Ho podrien ser encara més? Ben segur. Girona mostra totes les seves flors? Penso, sincerament, que no. Però és un bon moment per gaudir de la ciutat, de la seva gent i dels que ens visiten. És un bon moment per sentir-nos acompanyats, per fer-nos conscients que no vivim aïllats en càpsules de ciment, més o menys àmplies i boniques. Ha de ser una bona oportunitat, una més, per sentir que la ciutat és, ha de ser, una comunitat de persones. Trobar, més enllà de les pedres mil·lenàries o modernes, totes les seves flors.

Bona passejada pel jardí!

By @fbrunes

Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes