La cordialitat

ciutatEn època de bon temps, les excuses per no sortir a caminar s’esvaeixen com el fum. Cada cop resulta més difícil trobar una coartada per no fer el recomanat i recomanable exercici matinal. No queda doncs més remei que endossar-se la indumentària ‘ad hoc’ i sortir a caminar una estona. A fer salut! Com si la salut es fabriqués, però tant se val… En tot aquest ritual, hi ha una realitat que amb el temps he anat constatant. Es tracta de la cordialitat que impera fora de la ciutat. M’explico.

Tan bon punt s’abandona l’asfalt urbanita, sembla obrir-se un escenari diferent. No només pel paisatge. També per la forma de comportar-se les persones. Aquella indiferència que impera, gairebé de forma natural, entre les persones que ens creuem apressadament per les voreres de la ciutat, de sobte, és substituïda per una mena de cordialitat. La gent es saluda, les bicicletes demanen pas i donen les gràcies, la gent és més procliu a col·laborar que a competir, tot plegat sembla més amable. És l’ambient que impera també en les caminades per la muntanya, les travesses i les ascensions. La natura ens fa amables.

Possiblement la consciència de fragilitat de l’ésser humà, enfront la grandiositat de la natura, ens mena vers camins de major solidaritat entre nosaltres. L’enormitat de l’entorn ens porta a aferrar-nos a la petitesa dels altres, semblants a mi, enfront la magnificència que ens acull. Les diferències, tan accentuades a l’asfalt, semblen difuminar-se transitòriament a cel obert.

La cordialitat no és suficient, certament. Pot ser només una façana i res més. Però també camppot ser la porta d’entrada. La salutació, més enllà de la pura cortesia, pot ser una invitació al diàleg. La comunicació i l’intercanvi amb l’altre; diferent a l’asfalt, però esdevingut proper a la terra polsosa; necessita sempre l’amabilitat d’una invitació. Requereix però a l’ensems el coratge de la trobada. L’encontre amb l’altre suposa sempre un risc, que exigeix confiança, si no volem convertir-lo en un desacord. La desavinença és l’espurna fàcil de sorgir de la desconfiança i capaç d’incendiar la fragilitat d’una relació. Travessar la porta de la cordialitat i entrar al món de l’altre, exigeix la valentia de deixar entrar l’altre al nostre món. Sense fer aquesta experiència de nuesa recíproca, sense aquest intercanvi de realitats, la relació retorna al llindar de la cordialitat.

Visc a ciutat, m’agraden les ciutats petites, però no sóc urbanita. Enyoro la cordialitat i la reivindico com a porta d’entrada. La falsa seguretat de les estructures urbanes, amaguen la fragilitat humana, tornant-nos inaccessibles, infranquejables. Estaria bé deixar entrar l’aire lliure per les escletxes de carrers i places i així, poder flairar més sovint la invitació cordial a parlar, a dialogar, a comunicar-nos.

By @fbrunes

De primera

“Un equip, una afició, una ciutat de primera”

CF GironaAquest és el lema que llegeixo reiterativament a les esquenes de molts gironins i gironines. La marea blanc-i-vermella envaeix carrers i places de la ciutat. La rua dels jugadors i tècnics que han assolit el tan desitjat ascens a primera ja surt de Montilivi. Hi ha expectació. Recorda, salvades totes les distàncies, la cavalcada dels reis mags. Bufandes ja n’hi han; però el sol que torra els clatells i l’absència de fanalets configuren un altre escenari. Mainada també n’hi ha força, però els càntics que s’entonen són també diversos. El Girona, de futbol, ha pujat a primera divisió!

Els carrers farcits de gent que segueix, de prop o de lluny, els protagonistes d’aquesta fita històrica. La plaça del Vi, centre polític de la ciutat, és plena de gom a gom. Impossible accedir-hi. No hi cap ni una agulla i vessa pels carrers que hi conflueixen. Riuades de gent que va amunt i avall, fent gal·la de tota mena de símbols del club de la ciutat. Una improvisada i, en certa manera, inesperada fira, s’apodera de Girona en ple mes de juny. La Copa comença ja a estar plena, però encara permet una certa comoditat. M’adreço al turonet habitual. Vull dir aquell lloc, lleugerament elevat, freqüentat per pares i mares certes nits de Fires, tot gaudint (i a estones suportant) les actuacions dels grups del moment, mentre els nois i noies adolescents, perduts en la marea humana del recinte, salten esbojarradament. Sí, m’instal·lo al turonet, on altres famílies ja ho han fet abans. Des d’allà aniré vivint la festa que s’hi està preparant. Fins i tot, tindré temps de practicar un dels meus esports preferits: rumiar.

Què hi faig aquí? No sóc pas un apassionat de la pilota. Ni de bon tros. Hi doncs? En certa manera, crec que li dec a un bon amic. Ell sí era un seguidor incondicional del seu Girona. Malauradament fa tres anys ens va deixar. Prematurament. Hauria estat tan content avui! També ho dec a molts altres bons amics que estic segur viuen aquests dies moments d’il·lusió i de joia. Ho dec també a la meva família perquè, més enllà del futbol, aquests moments de vida col·lectiva de la ciutat, van creant un patrimoni històric personal que ens vincula més estretament a la ciutat on vivim. Els afluents humans van emplenant la Copa fins convertir-la en un mar de caparrons que belluguen com les onades del mar. Impossible moure’s, la festa fa estona que ha començat.

M’agrada veure la gent contenta. Molta gent feliç. Ni que sigui per un motiu potser tan OLYMPUS DIGITAL CAMERApoc transcendent com el futbol. Però està bé que la gent trobi sovint coses a celebrar junts. Coses senzilles. De fet, a les famílies aprofitem qualsevol motiu per celebrar-ho. Per exemple, celebrem una cosa tan poc extraordinària com complir anys. I això està be! Les ciutats també necessiten aquests moments on la gent se sent aplegada al voltant d’un fet, si pot ser joiós millor, esdevingut a la ciutat. I el lema de la celebració, a més de l’equip i l’afició, proclama també una ciutat de primera. Què deu ser una ciutat de primera?

Potser, sobretot és això, una ciutat on tots els seus ciutadans i ciutadanes se senten persones, iguals i lliures, que formen part d’una comunitat. Un espai humà on podem tenir cura els uns dels altres. Perquè som veïns, som amics, som coneguts. Ens trobem a les festes col·lectives i també quan cal reivindicar els nostres drets: socials, de país, … Ens trobem també en moments de dolor que afecten la ciutat, que colpegen directament o indirecta persones de l’entorn. I sobretot, ens trobem dia rere dia, a les botigues, al carrer, a les places, a la consulta del metge o esperant l’autobús. Ens trobem perquè vivim a la mateixa ciutat i no som estranys que deambulen sense nord. Som en Pep, la Júlia, la Neus, l’Antoni, en Jordi, la Marta, …

By @fbrunes

Post #300

Numero 300No es tracta d’una nova realitat. Tampoc virtual. Cap lligam amb la postmodernitat. Ni tan sols amb la postveritat. Només és una celebració. L’article que estàs llegint és el número 300 dels que he publicat en aquest blog. Diuen que les xifrers rodones fan de bon celebrar. No penso doncs desaprofitar l’ocasió. Senzilla celebració, com senzill és tot aquest espai d’intercanvi i de diàleg. Senzilla però compartida. Quan es comparteix, es multiplica la festa, la joia, la celebració.

L’aventura d’aquest blog va començar a les acaballes  del mes d’agost de 2011, ara fa gairebé sis anys. La seva trajectòria vital s’assembla més a una llarga caminada tranquil·la per la natura, que no pas a una cursa de velocitat sorollosa i espectacular. Nascut sense pretensions d’assolir qui sap quines fites, el blog va fent el seu camí, sense defallir, amb la constància que imprimeix el meu propi recorregut vital. No aplico cap tècnica SEO, ni de cap altra mena, per tal d’atreure visitants. M’interessa més la interacció que l’espectacularitat d’unes estadístiques que, com podreu comprovar, d’espectacular no en tenen res. L’objectiu ha estat sempre el de compartir el meu pensament sobre les coses, la vida i els fets de forma lliure i desinteressada. Propiciar el diàleg, eixamplar la conversa més enllà de la plaça del poble. Aprofitar els nous espais de relació per a crear més xarxa, més relacions.

La comunitat de seguidors de l’ÀGORA està formada actualment per quaranta persones que, com unGRÀFICA VISITANTS degoteig, al llarg d’aquests anys heu anat subscrivint-vos al blog. Alguns coneguts, amb qui parlo sovint personalment. D’altres, només ens coneixem de forma virtual. Tots plegats podem celebrar avui aquesta etapa en el camí. Hem compartit 300 articles. Això significa 300 moments en que he reflexionat sobre alguna cosa, ho he escrit, ho he compartit i us he donat la possibilitat de dir-hi també la vostra. 300 ocasions de diàleg. 300 oportunitats d’entrar en el món d’un altre, per escoltar-lo, tractar de comprendre’l i enriquir-nos mútuament. Oferir el meu pensament només és cosa meva, la resta la feu vosaltres, està a les vostres mans.

Tres-cents pensaments escrits en gairebé sis anys, significa una mitjana de 4,3 articles al mes. La dada ja lliga amb el meu propòsit de publicar un article per setmana. En alguns mesos són més, mentre en d’altres…faig vacances. Al llarg d’aquests anys, les pàgines han estat vistes en 6.982 ocasions (una mitjana de 3,3 vistes/dia). Els visitants al blog han estat 3.657 (una mitjana d’1,75 visitants/dia), suposant una ràtio de gairebé 2 vistes per cada visitant. És a dir, que la mitjana de visitants miren més d’una pàgina del blog (gairebé 2). Com deia abans, les estadístiques són senzilles, com s’escau al tarannà del blog i de les pretensions del seu autor. Trobareu detall a les gràfiques, tot i que comencen el 2013, ja GRÀFICA VISITESque els primers anys les dades que en tinc no són del tot fiables (vaig començar usant una altra plataforma).

Més d’un cop he pensat a fer-hi canvis. Però aquests, mai han anat més enllà de l’aspecte del blog. Com ara, que he renovat la imatge. Amb 300 articles a l’esquena, ja s’ho mereix. He pensat en especialitzar-me, en prendre una orientació diferent, en acotar més els seus continguts. Però sempre arribo a la conclusió que la meva especialització és, precisament, la no especialització. L’amplitud de temàtiques, l’obertura en els plantejaments, els pensaments mai acabats del tot perquè sempre cal completar-los amb les aportacions d’altres. De vosaltres, si voleu. El meu agraïment doncs, a tothom qui segueix aquest blog, també als visitants ocasionals, per la vostra “escolta” , per les vostres aportacions i comentaris. Us encoratjo a ser cada vegada més actius, fent l’espai cada cop més ric de noves idees, nous pensaments, noves aportacions.

Per part meva, tractaré de mantenir la fidelitat a la línia del blog. Procuraré continuar oferint els meus pensaments que són fruit d’allò que visc i no pas d’especulacions intel·lectuals desarrelades (encara que a vegades ho puguin semblar). Esperant que l’espai continuï essent del vostre interès i sabent que, si no és així, teniu la llibertat de dir-ho, de fer suggeriments i propostes. De moment, avui toca celebrar que hem assolit 300 moments, en cadascun dels quals hem tingut la possibilitat d’establir un diàleg.

gracies_2

By @fbrunes