Cercles a la xarxa

cercles_1El món és global. Segur? Tots estem connectats. Vols dir? La xarxa és com una aldea global. Només una? La interdependència és un signe dels temps. Veus, en això hi estic més d’acord. Som interdependents però no ho practiquem pas massa. El que passa a un racó de món, impulsat per una estranya i invisible cadena de transmissió, ens acaba afectant personalment. Generalment afecta especialment la personalitat de la nostra butxaca. Sigui com sigui, no en som massa conscients i sovint desconeixem l’origen i el viatge que segueixen els fets, fins palplantar-se davant nostre, com si sempre haguessin estat aquí. Vaja! En una cosa que estàs d’acord i encara hi trobes pegues. Ets una mica… primmirat.

Que no veus que, qui més qui menys, està a la xarxa. Internet i les xarxes socials ens posen a tots en relació fins situar-nos en aquest lloc global que tots compartim. Ara no em diguis que no hi estàs d’acord amb això? Doncs mira, no. Hi ha estudis estadístics que ho neguen. Però no em facis aportar dades que no és la meva especialitat. Ja sé que no és científic però deixa’m que t’expliqui la meva experiència, la meva percepció. Sí, ja ho sé, és subjectiva. Però sembla que els estudis l’avalarien. Mira, aquests darrers mesos (força mesos), gràcies a allò que molts anomenen ‘el procés’ i que jo crec que és tota una altra cosa – però tan se val – he pogut comprovar que la xarxa, més que un espai compartit, és un munt de cercles aïllats, amb pocs punts d’intersecció.

A les xarxes, cadascú es relaciona dins d’un cercle tancat. Un espai acotat, dissenyat a la carta pel titular de cada compte. Tendim a relacionar-nos amb aquells que pensen aproximadament com nosaltres. Seguim els mitjans d’informació que ens diran el què volem sentir, veure o escoltar. Les interseccions esdevenen espais rars i complexos. Miro de compartir a les xarxes informacions destinades a enriquir i, si és possible, eixamplar aquestes interseccions, però les espurnes no tarden a saltar. Quan algú rep alguna informació que no és ‘de la seva corda’, reacciona defensant el seu espai emmurallat i, més d’un cop, tanca la porta. No vull pas dir, que jo, més d’una vegada, no hagi fet el mateix. Qui estigui lliure de ‘pecat’ que tiri la primera pedra…

Amb aquesta manera de procedir, desaprofitem d’allò més, l’extraordinari potencial que la xarxa té de posar-nos en relació, de crear vincles. Quan entra en el nostre cercle un input, diguem-ne, no desitjat; és quan tenim l’oportunitat d’establir un diàleg amb la diferència que no comprenem. Davant d’una determinada informació, que xoca frontalment amb les meves creences o percepcions, puc preguntar a l’altre per què, com és que allò  sembla no ser com jo crec, quina part de veritat hi ha també en allò que és radicalment contrari al meu pensament, quina fiabilitat tenen les meves fonts i les de l’altre, com ho visc jo i com ho viu l’altre, …

Aquest exercici requereix un mínim comú denominador: el respecte per totes les opcions. Però, aquesta és només la base, el punt de partida. Cal encara més, molt més. Cal la disposició i l’obertura a ‘escoltar’ profundament allò que m’és desconegut i que ve a envair el meu espai tranquil i còmode. Cal la voluntat de posar-me a la pell de l’altre. Cal la consciència que, si obro la porta a allò que és divers, la meva casa pot resultar encara més bonica. Serà diferent de com l’havia dissenyat, ben segur, però puc acabar trobant-m’hi més confortable. Si aquesta actitud és cercles_2mútua, la xarxa veurà com cada vegada són més els espais d’intersecció. No desapareixeran pas els cercles, perquè la xarxa és força neutral (encara que no del tot) i permet a cadascú romandre en la seva pròpia posició i convicció. No es tracta d’engrandir un cercle fins la desaparició de la resta. Ni de bon tros! Es tracta d’enriquir els espais propis, amb aquells aspectes dels espais dels altres que ens ajudaran a construir plegats nous espais fins ara inexistents.

Cada vegada estic més convençut que això, ara, és absolutament imprescindible. Ho és a la xarxa, al món virtual on, qui més qui menys, vivim part de les nostres relacions. Però, és necessari també en directe, presencialment, mirant-nos als ulls, cara a cara. Conversar, parlar, raonar, dialogar, donar-nos la ma, abraçar-nos, compartir, debatre i gaudir de la xerrada. No per convèncer a ningú, no per fer adeptes a la causa, no per discutir, no per enrocar les posicions, no per buscar claudicacions, no per engrandir el nostre cercle, no per continuar com illes isolades. Ben al contrari, la paraula i el gest han de servir per trobar nous espais de convivència més enllà de l’imprescindible respecte i tolerància. Altrament les coses aniran pel pedregar.

By @fbrunes

Anuncios

La paperera de la història

PapereraTothom viu la seva vida. Ho fa tan bé com pot. Ningú arriba a aquest món amb un manual d’instruccions sota el braç. Tots aprenem amb el mètode d’assaig i error. La nostra vida és un cúmul no lineal d’experiències que configuren un manual personal i intransferible per viure. Cada guió és diferent però igualment valuós per a una realització a vegades impensada. Podem tirar aquest text vital a la paperera?

És possible que la Història, amb la hac majúscula, tingui una paperera. Suposo que és allà on hi ha gent que hi vol llençà segons quins personatges públics. Dubto molt però, que la història tingui paperera. Permeteu-me aquesta vacil·lació però no crec que les històries, aquelles minúscules, aquelles de cadascú, siguin mai mereixedores d’anar a parar a la brossa. És veritat que moltes vegades no entenem les actuacions de determinades persones i llavors, massa fàcilment, la incomprensió ens porta al judici. Però, que jo sàpiga, a la immensa majoria  ningú ens ha nomenat jutges. Tenim una comprensió massa lineal de les coses i ens agradaria que la vida fos com una línia progressivament recta. Quan hi trobem revolts i trencants ens desorientem i tendim a cercar culpables.

És veritat que un és lliure de pensar que aquestes petites històries individuals no tenen importància, són insignificants per al gran llibre de la Història. En les grans fites històriques només hi apareixen uns pocs noms, selectes, poderosos i generalment masculins. Ja em perdonareu, però aquesta és una història que a mi m’ha interessat sempre ben poc. En canvi, sóc més procliu a focalitzar les petites històries, la meva, la teva, la nostra. Tinc la sensació que aquella que podríem anomenar la gran història de la humanitat, no és res més que la interacció de petites històries personals. Fixeu-vos bé que no dic la suma, sinó la interacció. La vida no és una integració de fets aïllats, sinó més aviat una xarxa de relacions vives i poderoses.

El consum creix i això determina un creixement de l’economia i del PIB del país. És la gran història macroeconòmica. Però, anem a l’arrel de la qüestió. El consumidor incrementa el seu nivell de consum quan té possibilitats de fer-ho i, especialment, quan creu que les coses van bé, quan es sent optimista. Pregunteu a una persona com li paperera_2sembla que va l’economia. Inevitablement la seva resposta anirà absolutament lligada a com l’hi van les coses a ell. Si li van bé, es mostrarà optimista i tendirà a pensar que, en general, les coses van bé. Quan aquesta percepció personal de les coses, positiva o negativa, interactua amb d’altres apreciacions individuals, va configurant una espècie d’estat d’ànim col·lectiu que acaba per escriure la gran novel·la de la història.

Guions individuals d’un valor incalculable per a cadascú. La gran i irrepetible història d’una persona. Una contribució imprescindible i inestimable a la història de la humanitat. Un creuament invisible però real de relacions entre les persones i les coses que van configurant un relat que explica el passat i el present. Un patrimoni valuós per al futur. Ben segur que la incomprensió i els judicis continuaran planant damunt petites històries de difícil i obscura acceptació. Revolts, paranys, dreceres o marrades en el camí. Necessàries totes elles per a una història que mai comprendrem del tot. L’angle des del qual mirem és sempre parcial i incapaç d’assolir la globalitat, la complexitat i la diversitat de la història. De les històries…

By @fbrunes

Nuestros abuelos

Avis_2En una de las múltiples y numerosas manifestaciones que ha habido esta semana en Catalunya he visto una pancarta que decía “Els nostres avis no es toquen” (nuestros abuelos no se tocan). Efectivamente, nuestros abuelos no se tocan, como tampoco se deberían haber tocado nuestras hermanas, padres, hijas, amigos y conocidos. Nadie debe ser objeto de la violencia por el simple hecho de querer votar pacíficamente. Al margen de supuestas legalidades o ilegalidades, al margen de ideas o ideologías, al margen de posicionamientos legítimos o menos, la brutalidad policial mostrada el domingo 1 de octubre en Catalunya es inadmisible, además de innecesaria e ineficaz.

Los hechos, para mí y para más de uno, han supuesto la desvinculación total, radical e irreversible de todo aquello que significa el concepto de España. Los lazos sentimentales familiares y de amistad con muchos ciudadanos españoles permanecerán siempre. No así, la adhesión a un modelo de convivencia que se basa sólo en la fuerza bruta y no en el diálogo, la escucha y la comprensión mutua. Desde el día 1, los acontecimientos se han ido desarrollando a gran velocidad y, sin duda, evolucionan en sentido negativo. ¿Cómo acabará? No lo sé. Creo que nadie lo sabe, pero tampoco es el objetivo de este artículo.

Más allá de la gravedad de las agresiones, que he vivido muy de cerca. Más allá de los acontecimientos que se van sucediendo y su interpretación aquí y allá. Más allá de todo esto, en estos días, he visto demasiada gente llorar. Yo mismo he llorado más de una vez. Llanto de impotencia, de rabia, de dolor y, sobre todo, de tristeza. De una profunda tristeza por haber vivido situaciones que creíamos ya superadas. Tristeza por tener la sensación de haber retrocedido a los más oscuros tiempos de la represión y la clandestinidad. Tristeza especial por la impotencia ante la mentira. La mentira convertida en estrategia sistemática de agresión. La mentira que tergiversa, niega y manipula las evidencias más constatables.

Es difícil imaginar la sensación tan amarga que uno siente cuando ha vivido un hecho en primera persona, ha sido testigo presencial de los hechos y observa como el aparato estatal, con todo su sistema mediático sumiso, da una versión absolutamente falsa y alejada de la realidad. Tristeza, mucha, rabia e impotencia. Tristeza también por la convivencia perdida. Quien ama su tierra, quiere lo mejor para las personas que en ella viven. Vengan de donde vengan, hablen el idioma que hablen o sea cual sea el color de su piel. A lo largo de los años he vivido en una Catalunya donde se convivía en paz, en armonía. No de una manera ejemplar, por supuesto, con errores y dificultades, sin duda. Una sociedad abierta y tolerante. Ningún conflicto real por la lengua, más allá de los que artificialmente se han querido crear. Diálogo interreligioso, no siempre fácil, pero de calidad suficiente y sin conflictos graves. Personas venidas de otras tierras de España plenamente integradas, más allá de la lengua que usen. Generaciones enteras de

violencia_2

Fotografia de Nació Digital

personas que forman parte de la sociedad catalana, de pleno derecho. Y todo esto, en una semana, se ha derrumbado. Siete años con manifestaciones multitudinarias, sin ningún incidente, con la simple vigilancia de los voluntarios de las organizaciones y los Mossos d’Esquadra. Y ahora, de pronto, aparece la violencia importada, buscada, querida, provocada. Y lo que nos espera… Para llorar. La convivencia tampoco se toca.

En aras de un bien superior y supremo que parece ser la unidad de España (aunque, sinceramente, en la Biblia no la he encontrado), todo vale. Una unidad que hay quien defiende, proclama y jalea que debe imponerse por la fuerza, a garrotazos, con sangre. ¡Madre mía! Como si el amor y el afecto pudieran imponerse por c… (perdón). Como si la unidad fuera un mandato militar de obligado cumplimiento. ¡Dios mío! En mi caso, y en el de muchos otros, las urgencias generacionales nos llevan a la prisa, la urgencia. Es necesario mantener la calma, en todos los sentidos. La historia, el tiempo, acaba siempre poniendo a cada uno en su lugar. Las sociedades que se han edificado sobre la base de la mentira, la fuerza, la imposición y la represión, pueden ganar batallas. Pero, sin ninguna duda, todos estos “valores”, un día, volverán como un ‘boomerang’ y les estallará entre las manos. Cada pueblo acaba recogiendo aquello que ha sembrado.

La sangre del domingo, las lágrimas de ahora, no pueden ser más que un precio para la construcción de una sociedad más respetuosa, más tolerante, más democrática, más abierta, más dialogante. No cabe otra opción o la tristeza sería infinita.

By @fbrunes