Llibres: 2021

En aquesta pàgina hi trobareu una selecció dels llibres llegits durant el 2021

Pandèmia i postveritat

Un molt bon amic em va regalar aquest nou assaig de Jordi Pigem publicat per Fragmenta Editorial, on l’autor reflexiona de forma brillant sobre la vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial, immers en la situació convulsa, incerta i desconeguda que vivim. El text transita entre dues novel·les distòpiques: Un món feliç d’Aldous Huxley i 1984 de George Orwell. Aprofundeix entre la societat controlada (Orwell) i la societat distreta (Huxley), dibuixant els panorama on ens trobem en el que “estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones”. Amb la ironia que el caracteritza, l’autor no s’està de referir-se amb rigor als estudis pioners sobre la biologia i les ciències de la salut, de la filosofia i la psicologia a la sociologia del poder polític, digital i financer. “La física quàntica implica que el món no és fet de coses, sinó de relacions”, afirmacions com aquestes fan del llibre un pou d’on extreure reflexions que poden ajudar-nos a entendre millor el què passa i, sobretot, com podem construir un demà més humà.

Covidosofía

Potser el més significatiu d’aquesta obra sigui, així d’entrada, el fet que 24 filòsofs de provinences i edats diverses hagin creat aquest text coral de la mà de la Dulcinea Tomás Cámara. Tota una declaració de principis sobre la necessitat de construir un futur plural, participatiu i cooperatiu. El llibre acaba sent un mosaic ric i divers al voltant de les filosofies que es deriven de la situació pandèmica que vivim. Per als autors resulta de gran atractiu pensar sobre un fet tan radical sense el filtre del temps de la reflexió pausada, afrontant així l’esdeveniment immediat. La filosofia s’erigeix, en aquesta obra, com un element privilegiat per teixir unes primeres reflexions al voltant de l’impacte i les conseqüències del virus, posant així de manifest que el pensament és l’única cosa que resisteix els confinaments.

L’enveja

Després de llegir ‘La ira’ i ‘L’avarícia’, de la sèrie dels 7 pecats capitals que publica Fragmenta Editorial, ara l’hi ha tocat el torn a ‘L’enveja’ de Marina Porras. Deixo a la llista de desitjos de lectura per al 2022: La mandra (Oriol Quintana), La gola (Adrià Pujol Cruells), La luxúria (Anna Punsoda) i La supèrbia (Jordi Graupera). L’enveja és mala companya. Un pecat capital que té molt a veure amb la mirada, la mala mirada, aquella que desitja el mal de l’altre, aquella que vol allò que no em pertany. És doncs un pecat que porta a l’angoixa, perquè impedeix el desenvolupament personal ple, mentre desitjo allò que no és per a mi, allò que no soc jo. L’autora ens apropa a l’enveja a través de grans veus de la literatura: Dante, Cervantes, La Rochefoucauld, Austen, Balzac, Proust, Valéry, Faulkner, Pla, Rodoreda, Ferrater. El llibret procura intensos moments de reflexió personal, sempre recomanables.

L’avarícia

Aquest és el segon que llegeixo d’aquests petits llibres que publica Fragmenta Editorial dins la sèrie ‘Pecats capitals’. En aquesta ocasió el professor de filosofia Oriol Ponsatí-Murlà ens aporta interessants reflexions sobre l’avarícia. Un pecat que podria també ser una virtut. L’obsessió per tenir, per acumular, pot ser sens dubte un defecte personal que aporta infelicitat, però el sistema capitalista pot haver-lo elevat a la categoria de virtut col·lectiva. O no… Tanmateix, si no tinguéssim una certa tendència a l’avarícia, seria més difícil poder parlar de generositat i de solidaritat com a valors positius de la persona i de la societat. Val molt la pena reflexionar sobre tot plegat a través de les sàvies paraules de l’autor, per fer-nos la nostra pròpia composició al voltant del fenomen de l’avarícia, sigui pecat o no.

Parlant amb tu d’amor i llibertat

Un molt bon amic va oferir-me aquest llibre de l’Oriol Junqueras perquè el llegís. Vaig arrufar el nas. No acostumo llegir llibres de polítics en actiu, que massa sovint responen més a contingències, que no pas a veritables reflexions sobre la política de veritat. Aquest llibre, però, és diferent. El meu amic, sabia el què es feia! Aquí l’Oriol no parla de política. O potser sí… Parla d’amor i de llibertat. Ho fa de la mà d’escriptors i poetes. Es deixa portar pel seu extraordinari bagatge cultural i pel seu ben dotat patrimoni de coneixements històrics. Escriu sense rancúnies. Escriu a la seva estimada companya, als seus fills. Escriu des de la presó, és cert, però les seves paraules traspuen llibertat. La llibertat de l’amor. I no és potser la Política, una de les expressions més grans de l’amor? Gràcies amic!

Sociedades contingentes

Interessant assaig del professor de Sociologia i Administració Pública, Josep Pont Vidal, que aprofundeix sobre els efectes de la COVID-19 com a nou agent de canvi social. La pandèmia ha afectat tothom, també els països occidentals i s’ha convertit en un factor decisiu per a les transformacions en les relacions societat – Estat. Ha posat de relleu més que mai el caràcter contingent de les nostres societats: el moment actual es caracteritza per la inestabilitat i la incertesa davant d’un futur de possibilitats desconegudes. En aquest escenari, el model d’Estat i de governança de cada país ha estat decisiu per a la gestió de la pandèmia i la seva evolució. El coronavirus ha portat noves mesures de vigilància i control de la població, de les que no se’n preveu la seva eliminació a curt termini, sinó que més aviat tendiran a normalitzar-se en el futur, refermant una tendència que ja existia abans de l’arribada de la pandèmia. Des de l’enfocament de la complexitat i l’òptica dels sistemes, l’autor tracta d’identificar les tendències de canvi de les relacions Estat – societat.

El Llibre Blau de Nebo

Relat breu de l’escriptora gal·lesa Manon Steffan Ros, que en poques pàgines aconsegueix remoure profundament les poques certeses que ens queden. Navegant entre la distopia i la utopia, els dos protagonistes, mare i fill, configuren un intel·ligent entramat de relacions, complicitats, esperances, dubtes, neguits… Tot allò que pot recórrer l’ànima humana quan dos éssers, mare i fill, queden suposadament sols al món, després d’una catàstrofe nuclear. Rics silencis, pàgines no escrites en un llibre, el llibre blau de Nesbo, que construeix una relació. Joc de transparències i foscors que van teixint el fil d’una vida que cal construir de cap a peus. La mort dela filla petita, la germana, inesperada i inexplicable, tant com el seu naixement. Els brins d’enyorança de la vida d’abans del Final, a mesura que avança el relat, es van transformant en por. Por d’un futur incert que es té la possibilitat de construir, però sobretot por d’un passat que no desitgem que torni. Cap al final de la novel·la, quan sembla que el món d’abans torna, en Siôn, el fill, escriu al llibre: “Està tornant, oi? El món com era està tronant. Volia preguntar: I això és dolent? però no tenia cap dubte que era així”.

Casta

En aquest llibre de la periodista del New York Times, guanyadora del premi Pulitzer, Isabel Wilkerson aprofundeix sobre l’origen d’allò que ens divideix. M’ha semblat un bon exercici per fer-nos més conscients d’allò que ens uneix: la igual dignitat d’éssers humans. En aquest extens text, l’autora constata com més enllà de la raça o la classe, les nostres vides estan definides per un poderós sistema tàcit de divisions i ofereix un sorprenent retrat d’aquest fenomen amagat. Associant els sistemes de castes d’Estats Units, Índia i l’Alemanya nazi, l’autora revela com han modelat el nostre món, i com les seves jerarquies rígides i arbitràries encara ens divideixen actualment. La Wilkerson acaba el capítol 28, amb aquesta qüestió: “La vertadera pregunta és, si deixessin escollir a la gent entre la democràcia i la supremacia blanca, quants escollirien la segona”. Només cal traslladar aquesta pregunta a altres àmbits per copsar les dificultats de superar massa barreres. Amb tot no és un llibre per a la desesperança, sinó més aviat per a la reflexió que precedeix el compromís i l’acció.

Reciclar la ecología

Possiblement Timothy Morton sigui un pensador original, desconcertant. Per això la seva obra és, en certa manera, poc previsible. Aquest llibre només es pot llegir assumint que, més d’una vegada, ens trobarem perduts enmig el que The Guardian anomena “la pirotècnia intelectual de Morton”. El text no és abocador d’informació, ni un passatge envers el sentiment de culpa ni un sermó convencional. Aquest assaig vol capgirar l’ecologia i ensenyar-nos a pensar-hi quan la natura ja ha desaparegut. No serveix de res la manera actual d’entendre-la, plena de metadades que confonen i ens instal·len en allò de: què serà de nosaltres? Segons l’autor, allò que ens aclapara no és la fi de la natura, sinó el qüestionament sobre el lloc que haurien els humans en el món. Per això, no es tracta de construir una societat més amable amb el medi ambient, sinó de canviar el paradigma de la nostra relació amb el món. Us asseguro que la lectura resulta una aventura d’allò més estimulant.

La societat pal·liativa

Novament Byung-Chul Han, un dels meus filòsofs de capçalera. Novament un petit llibre que es podria llegir en una tarda, però convé fer-ho a petites dosis. He tardat 11 dies a llegir-lo. Cada dia un capítol. Perquè Han no resulta pas especialment difícil de llegir (per això m’agrada), però cal deixar-lo reposar. Novament ens porta per les entranyes de la societat actual, ens parla d’algofòbia (la fòbia al dolor), de l’obligació de ser feliços, de la diferència entre vida i supervivència, del sense sentit del dolor (o no) de l’astúcia del dolor, del dolor com a veritat, de la poètica, de la dialèctica, de l’ontologia i de l’ètica del dolor. Acaba dedicant el darrer capítol a “l’últim home” de qui parla Francis Fukuyama a “La fi de la història”. Han, acaba el llibre amb aquestes frases: “La vida indolora en una felicitat permanent haurà deixat de ser vida humana. […] Qui pretengui eradicar tot dolor haurà d’eliminar també la mort. […] L’home abjura de si mateix per a sobreviure. Possiblement assoleixi la immortalitat, però haurà pagat el preu de la vida”.

El país dels altres

Aquesta novel·la de l’escriptora franco-marroquina Leïla Slimani, és la primera d’una trilogia basada en la història dels avis de l’autora. Se situa en el 1944 i narra la història de la jove alsaciana Mathilde que s’enamora de l’Amine Belhaj, oficial marroquí que lluita a l’exèrcit francès. El trasllat de la parella a Meknès (Marroc) un cop acabada la guerra, constitueix el nucli d’aquesta primera entrega de la trilogia. La història, escrita de forma amena i evocadora, admet una lectura superficial i senzilla. Però per poc que un s’hi aturi, hi descobrirà fàcilment tot un rerefons que posa de relleu la concepció occidental del món, els sentiments colonialistes i anticolonialistes, les dificultats d’encaix d’una persona en un constructe cultural molt diferent al seu originari i, a vegades, també hostil. Els afectes i l’amor semblen insuficients per vèncer la desconfiança envers l’estranger, la desconfiança per ser dona, per ser catòlica. En definitiva el rebuig a tot allò que ens interpel·la per ser diferent.

La mort dels altres

Aquesta novel·la d’en Pere Maruny haig de reconèixer que m’ha desconcertat i m’ha atrapat a parts iguals del començament fins al final. Si voleu és la història d’un noi que surt de casa per fer un llarg viatge. Però en realitat és molt més… Un viatge que durarà anys a la cerca de la mort, d’aquella mort de veritat, aquella que tenen els altres. Personalment hi he trobat un munt de reflexions sobre l’ànima humana. Un viatge al sentit de la vida. Un viatge desitjat i esbojarrat que, quan més avança, més deixa de ser-ho. Una necessitat de fugir que s’esvaeix quan es troba l’amistat, la tendresa, l’aixopluc. Un camí cap a la mort que només es pot recórrer pels viaranys de la vida, aquella de veritat, aquella que només podem viure en relació amb els altres.

De la ecología a la ecosofía

Aquest assaig del teòleg i filòsof Juan Carlos Valverde Campos, resulta de gran interès per situar-nos en el debat del canvi climàtic, no des de la superficialitat o la ideologia, sinó des de la profunditat de l’ésser humà. Profunditat que arriba de la mà de Raimon Panikkar i la seva intuïció cosmoteàndrica, la seva peculiar manera d’entendre el ritme de l’ésser, el seu concepte de Trinitat Radical, que més que una idea és una experiència, una proposta de manera de viure, de concebre la realitat que ens envolta i de trobar el necessari equilibri entre la persona humana, la natura i la dimensió transcendent. Davant del fracàs de la ciència, la tècnica, la política i l’economia per aturar la degradació del planeta, el text planteja la necessitat d’anar més enllà. Proposa la necessitat urgent de plantejar-se seriosament qui som i quin sentit té tot plegat per, des d’aquí, iniciar el camí de transformació personal i col·lectiu imprescindible per anar a les arrels del problema ecològic des de la saviesa amagada en el més profund de la persona.

Ética para tiempos oscuros

Aquesta cerca de valors universals per al segle XXI, que desenvolupa en aquest assaig el filòsof alemany Markus Gabriel, resulta de gran interès en l’època que vivim. Una mirada des del centre d’Europa a la realitat actual és necessària, com ho són la resta de mirades, per tal de burxar una mica en allò que l’autor anomena “nou realisme”, i on defensa la complexitat, amb la coexistència d’infinites perspectives que no configuren un tot sinó una realitat múltiple. El llibre ens porta a aprofundir en el concepte de valors i per què són universals; per què els fets morals existeixen, però no els dilemes ètics. També treballa sobre les identitats socials, i el per què el racisme, la xenofobia i la misogínia són dolentes. En un darrer capítol, al meu parer – des d’a prop de l’Onyar-, excel·lent i imprescindible, l’autor aborda el sentit del progrés moral en el segle XXI. Afirma: “Sense progrés moral no pot existir el progrés humà. En aquesta era naixent de la nova Il·lustració, el progrés humà consisteix en la cooperació del progrés científic, tecnològic i moral amb objectius èticament defensables”.

La mar rodona

No resulta fàcil parlar d’aquesta obra del mallorquí Sebastià Perelló. Possiblement caldria explorar qualificatius i gèneres o bé, fer mestissatges fins ara poc treballats. Parlar de novel·la resulta inadequat, fer-ho d’assaig és impropi. Potser es tracta d’uns relats entrellaçats, on els lligams són transversals i multinivell. De fet, són tres històries que potser n’és una de sola. Són tres històries de tres persones o, potser d’una de sola. Són històries personals, que ho són també d’una societat. d’uns temps, d’una illa que sempre és un laboratori, com afirma l’autor. 1936, els anys 70 del segle XX i qualsevol any d’inicis del segle XXI, serveixen a l’autor per descriure, però sobretot per reflexionar, per fer-nos reflexionar. Apropant-se ara a l’assaig, ara a la novel·la, ara al relat, l’autor ens fa transitar entre projectes de vida, projectes professionals, convencions socials, pors i tot allò que configuren la naturalesa humana. Després d’haver-la llegit, queda un bon pòsit a l’ànim. Val la pena!

No tengo tiempo

Amb el subtítol de “Geografías de la precariedad” en Jorge Moruno fa una interessant anàlisi del sentit del temps en aquesta època apressada que vivim. Més enllà d’aspectes ideològics, en els que podem coincidir o no, el tractament que fa l’autor respon abastament a la inspiradora frase que obra el pròleg de Raimundo Viejo: “En algún momento, allá por los albores del mundo moderno, el tiempo se volvió contra la vida”. Sovintejaven les ocasions en què havia de parlar als meus alumnes del treball, del seu sentit i del mercat de treball. Sempre ho feia cercant-hi els lligams amb el temps. I és que treballar vol dir, inevitablement, utilitzar (gastar) temps – és a dir, vida – per tractar de… sobreviure? enriquir-se? viure bé? Els temps, i per tant la vida, és el recurs més escàs que hi ha. Impossible fabricar-lo, per molts intents que fem. Llegim a la contraportada: “La vida y el trabajo se integran, no se concilian, y las relaciones sociales capitalistas colapsan las arterias sociales con ese colesterol llamado mercancía”. Justament això, el sistema envaeix l’espai privat, el temps privat. S’ha trencat del tot la línia entre feina i privacitat i aquest és un element altament tòxic per a la vida. Tot i que, molt profitós per als beneficis, és clar.

Tehanu

M’agrada la ficció de la Ursula K. Le Guin, té aquell punt de realitat que invita a reflexionar. Tehanu se situa al bell mig de la saga Terramar. És una obra que va necessitar una maduració de 18 anys per part de l’autora. Una obra que alguns titllen de feminista, però aquesta és una etiqueta massa perillosa per col·locar-la en una obra com aquesta. Explica l’autora: “En l’època que vaig escriure aquesta novel·la necessitava mirar-me l’heroisme des de fora i des de sota, des del punt de vista de la gent que no hi està inclosa, Els qui no poden fer màgia. Els qui no tenen vares brillants ni espases. Les dones, els nens, els pobres, els vells, els desposseïts del poder. Antiherois, gent ordinària… la meva gent”. I encara més endavant diu: “Potser el canvi que arriba a Terramar té alguna cosa a veure amb deixar d’identificar la llibertat amb el poder, amb separar el fet de ser lliure de tenir el control. Hi ha una mena de rebuig de servir el poder que no és una revolta ni una rebel·lió, sinó una revolució en el sentit d’invertir significats, de canviar com s’entenen les coses”.

El futuro por decidir

Explicar tot el que va malament, tots els desastres que ens esperen, això ho fa gairebé tothom. Però en aquest text, la Christiana Figueres i el Tom Rivett-Carnac, fan molt més que això. Dissenyen el futur que és possible construir si, de veritat, ens decidim a fer-ho possible. No ho fan des de la utopia desencarnada o el ‘tot anirà bé’ sense fonaments, sinó des de l’experiència a més alt nivell. No només fan visualitzar un futur millor, sinó que inviten a construir-lo amb 10 propostes concretes: deixar enrere el vell món, enfrontar-se al desencís sense perdre la visió de futur, defensar la veritat, considerar-se ciutadà i no consumidor, veure més enllà dels combustibles fòssils, reforestar la terra, invertir en economies netes, utilitzar responsablement la tecnologia, construir la igualtat de gènere, implicar-se en la política a tots els nivells. Un text que en Yuval Noah Harari considera que hauria de calar profundament en tots nosaltres.

Hacia una antropología de los mundos contemporáneos

Per a un profà de l’antropologia com jo, no ha estat fàcil del tot llegir aquest assaig de l’antropòleg francés Marc Augé. L’esforç ha valgut la pena per descobrir la necessitat d’aquesta mirada antropològica en aquesta crisi que obre la globalització de la cultura i la necessitat del respecte a les diferències. L’autor fa un tractament des de la revisió de les relacions amb la història, la crítica de les teories que s’ocupen de la unitat i la pluralitat de les societats humanes i des dels grans mitjans de difusió, la comunicació, els ritus polítics, els nous cultes… La seva anàlisi, els seus mons, es configuren en tres columnes: l’individu, els fenòmens religiosos i la ciutat. De cadascun en fa un aprofundiment molt interessant, dels que en destacaria el de la ciutat per la seva visió integral i integradora dels espais urbans que es configuren a la societat actual.

El colibrí

Excel·lent i desconcertant novel·la del premiat escriptor italià Sandro Veronesi. Llegim a la coberta del llibre: “Aquesta és la història d’en Marco Carrera, oftalmòleg italià tocat per la tragèdia, la nostàlgia i l’esperança. La seva vida es veu marcada per grans amors, pèrdues atroces i coincidències fatals que amenacen d’arrossegar-lo en un remolí cada cop més profund. Però en Marco persisteix i lluita per mantenir-se dret i entomar les cartes marcades que li brinda el destí”. Aquesta és la història. Però al seu darrera hi ha tot un rerefons de resiliència, empatia i amor. Una història d’una fragilitat que desapareix de sobte i d’unes capacitats, sempre existents i sempre qüestionades. Una història a salts, com la vida, que mai és lineal, avança i retrocedeix. Tot i que, en el fons, sempre avança.

La ira

Acabo aquesta tríada de petits llibres amb l’excel·lent assaig de Raül Garrigasait sobre la ira. Forma part d’una col·lecció que publica Fragmenta Editorial sobre ‘el pecats capitals’. És el primer dels llibres d’aquesta sèrie que llegeixo. No descaro pas que en vinguin d’altres a continuació. He volgut començar per la ira, perquè em sembla que és una de les xacres de la societat actual. Una societat cada cop més polaritzada i en la que molts discursos tenen com objectiu esperonar aquesta emoció tan forta i desbocada. Es llegeix a la contraportada: La ira és la passió més vehement: és com un alçament de totes les nostres potencialitats físiques i morals. L’autor acaba així el text: “La ira pot trasbalsar i enfortir, ens pot alliberar de viure una vida submisa o de repetir una versió rebaixada de les vides dels altres. Però la bèstia no es pot dominar mai del tot. La tenim sempre molt a prop, a la cova, mig adormida. Hi hem de baixar tot sovint, per presentar-li els nostres respectes i confiar.”

Ecosofia

Segon petit gran llibre d’aquesta tríada que he començat a llegir: Ecosofia, la saviesa de la Terra de Raimon Panikkar i de la mà de Jordi Pigem. Una obra necessària des de fa temps i, diria que imprescindible, en els moments que vivim. Ja fa un parell de dècades, Panikkar afirmava que no és la Terra la que està en perill, sinó l’home. Ara, amb la pandèmia de la Covid19 n’hem tingut una prova evident i continua… Panikkar alerta també que allò que anomenem ‘desenvolupament sostenible’ pot ser només un pedaç per mirar de perpetuar un sistema que enriqueix a pocs i empobreix la majoria, mentre continua tractant la Terra com una simpe subministradora de matèries primeres. L’ecosofia és alhora el nostre coneixement sobre la Terra i la saviesa de la Terra mateixa, que hem d’intentar escoltar. L’ecosofia vol honorar la consciència ecològica i alhora ampliar-la des d’una perspectiva intercultural. L’obra planteja un canvi radical de percepció tant de l’home com de la Terra i tracta la Terra mateixa com un ésser viu.

Petita teologia de la lentitud

Amb aquesta, inicio una tríada de tres obres molt petites de mida, però que intueixo grans en el seus continguts. Així ha estat amb la de José Tolentino Mendonça, un llibret ben petit, que es podria llegir ràpid, pero que cal assaborir lentament si volem que ens faci profit. De la contraportada: “Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l’aquí i l’ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u. L’autor convida a explorar la lentitud de l’agraïment, el perdó, l’espera, l’art de cuidar i habitar, la perseverança, la compassió, l’alegria, el desig i l’art de no saber.

Humà, més humà

Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita, és el darrer assaig que he llegit de Josep Ma Esquirol, un dels meus filòsofs de capçalera. Una obra extraordinària en la seva totalitat i que a mi m’ha semblat especialment excepcional a partir del capítol VIII. De la contraportada: Preguntes aparentment senzilles, com ara ¿què et passa?, ¿com et dius? o ¿d’on vens?, ens van acostant de mica en mica al centre més profund de la nostra ànima, allí on es descobreix la ferida originada per les quatre infinituds essencials: vida, mort, tu i món. No serem mai massa humans: si cap horitzó té sentit és el d’arribar a ser més humans. L’autor ens ensenya com d’aquest solc en l’ésser humà n’emergeix l’acció més beneficiosa, que ens orienta i ens enforteix perquè sap ajuntar sense confondre la gravetat i la lleugeresa, el dia i la nit, el cel i la terra, el present i l’esperança… Un assaig veritablement filosòfic, escrit amb un llenguatge tan entenedor i precís com evocador.

Uns germans inesperats

Un bon amic va deixar-me aquesta novel·la de l’Amin Maalouf, que tot just he acabat de llegir i demà l’hi tornaré. En aquesta obra, el conegut autor afronta en forma de ficció temes que ha aprofundit en diversos assajos. Es tracta d’un text que es llegeix amb interès i de forma amena. La història és una invitació contínua a la reflexió sobre l’aïllament, les identitats, la defensa del propi espai i les dificultats i desafiaments que la interacció suposen. Les amenaces que la intrusió d’una altra civilització, representen per a la nostra, fins i tot, quan ‘els germans inesperats’ són bona gent i actuen de forma fraternal i respectuosa. El context de la ficció ens situa en un món on la realitat més local i diminuta, entra en el joc de la globalitat. Un món on les amenaces globals són més presents que no pas la possibilitat que una nova civilització, millor i més humana, pugui arribar de sobte. Sobre la taula també la cultura de la desconfiança que predomina sobre l’acolliment i la de la indiferència que ens aïlla dels veïns més propers.

Paraules d’Arcadi

Aquest passat Sant Jordi, aquest llibre de l’Arcadi Oliveres va ser per a mi, juntament amb altres, la crònica d’una lectura anunciada. Les paraules d’un economista com jo, que va molt més enllà de l’economia i que al llarg de la seva vida ha defensat postures que coincideixen en un gran percentatge, amb les meves, no és només una satisfacció, sinó gairebé una obligació. Les paraules de l’Arcadi són sempre planeres, senzilles, entenedores i punyents. Obliguen a posicionar-se. Parla des de la vida, des de la coherència personal i no només des del pensament. Gaudir de la seva manera d’entendre la democràcia, el fenomen de les persones refugiades i de les migracions, el capitalisme, el canvi climàtic, l’antiarmamentisme, la cultura de la pau… és com tenir-lo al costat més enllà de la mort, i sentir el seu escalf, el seu acompanyament, el seu encoratjament… el seu testimoni que guia. Gràcies Arcadi! Per tot i per tant.

I ara jo què faig?

Aquest llibre de l’ambientòleg valencià Andreu Escrivà, porta el subtítol: Com vèncer la culpa climàtica i passar a l’acció. Es tracta d’un text relativament breu, rigorós però amè. La seva lectura atrapa per dos motius. El primer, perquè fa referència a la crisi climàtica que, sens dubte, és un dels reptes més grans a què ens enfrontem com a humanitat. I el segon, perquè és una invitació contínua a fer la nostra part, la de cadascú, sense angoixes, ni càrregues massa pesades que, al capdavall, el que fan és portar-nos a la inacció o al descoratjament. Em sembla especialment recomanable la tercera part del llibre. Tot un manual senzill i pràctic, però al mateix temps amb tota la profunditat que implica la consciència necessària per atrevir-se al canvi des de baix, a la transformació imprescindible que sempre comença per uns valors, unes prioritats que són personals. Un llibre ple de preguntes i amb eines per a guanyar un futur d’esperança, encara possible.

Terra inhòspita

L’escriptora de Sort, M. Dolors Millat, ens transporta a una Barcelona del 2048, amb aquesta novel·la distòpica. Una ficció que, llegint-la, m’ha semblat més aviat un toc d’alerta, una crida a la responsabilitat i al compromís per no perdre la democràcia imperfecta (a vegades, molt imperfecta) que ens queda. La novel·la se situa l’any del centenari de la Declaració Universal dels Drets Humans i això encara fa més punyent la visió d’allò que podem perdre: la nostra llibertat. En la ficció la democràcia ha estat substituida per la Netkràcia, on la ciència sense control i el desenvolupament econòmic desenfrenat han donat pas a una societat on els votants són accionistes i res queda fora de l’estricte control del món virtual, els fàrmacs que regulen les emocions i la vigilància estricte del que són i fan els habitants d’una ciutat freda, dura, inhòspita. Draco és el grup clandestí de resistents que teixeixen una trama per enderrocar el sistema. Ho aconseguiran?

Dependientes, vulnerables, capaces

Interessant assaig del catedràtic emèrit d’Ètica de la Universitat de Deusto, Xabier Etxeberria Mauleon. El text incorpora a més de la indubtable solidesa intel·lectual de l’autor, el seu compromís vital en favor de la pau i els drets humans, en diferents àmbits. La receptivitat és una de les característiques fonamentals que marca la nostra existència com a éssers humans. Estem permanentment oberts a allò que rebem de fora, als dons, als estímuls que ens arriben d’altres persones i de l’entorn. Això ens converteix en éssers fràgils, vulnerables, però també capaços de desenvolupar-nos si comptem amb els recursos i el suport necessaris. Som, doncs, dependents els uns dels altres, i d’aquesta dependència i receptivitat connaturals que hi ha en tots nosaltres, emergeixen les condicions de necessitat i de possibilitat per a la vida ètica.

Reis del món

La recent i interessant obra del mallorquí Sebastià Alzamora, segons assenyala la contraportada del llibre: “És una novel·la d’abast europeu que parteix de dos personatges reals i antagònics, dos gegants del segle XX. L’un és Joan Mascaró, el principal traductor i divulgador del pensament místic hindú a la cultura occidental. L’altre és Joan March, contrabandista i financer, un dels homes més rics i poderosos del seu temps, capaç de fer caure governs o de posar condicions a Franco o a Churchill. Tots dos havien nascut a Santa Margalida (Mallorca) i van mantenir durant molts anys una relació cordial, però també complexa i contradictòria. A partir d’aquí l’autor teixeix un relat que passa per Espanya, Suïssa, el Regne Unit, Alemanya, Algèria, el Marroc o Sri Lanka i que registra els tremolors del segle més convuls de la història de la humanitat”.

Una teoría de la democracia compleja

Excel·lent assaig del professor Daniel Innerarity en el qual formula una teoria de la democràcia i del govern per al segle XXI. Innerarity veu la simplicitat com la principal amenaça de la democràcia; més que no pas la violència, la corrupció o la ineficiència. Els conceptes polítics que utilitzem actualment van ser pensats en una època de relativa simplicitat social i política. Això provoca l’empobriment de la democràcia. En l’assaig s’assegura que si la democràcia ha fet el pas de la ‘polis’ a l’estat nacional, de la democràcia directa a la representativa, no hi ha cap raó per pensar que no pugui fer front als nous desafiaments, sempre que es doti d’una arquitectura política adequada.

Ordesa

En aquesta novela Manuel Vilas fa un relat autobiogràfic dirigit al seu pare i la seva mare, a vegades auto compassiu, d’altres justificant les seves absències, i mantenint ferm el seu dubte sobre si hagués pogut ser millor fill o no. Tanmateix, també és una profunda anàlisi sobre la societat espanyola de les dues darreres generacions. Tot està lligat i la relació entre els dos nivells del text és permeable, lúcida i brillant. Es tracta d’un relat sincer ja que per a l’autor “la veritat és el més important de la literatura. Dir tot allò que ens ha passat mentre hem estat vius. No explicar la vida, sinó la veritat”.

La desaparición de los rituales

El filòsof contemporani Byung-Chul Han afirma que els rituals, com accions simbòliques, creen una comunitat sense comunicació, ja que consoliden significants que, sense transmetre res, permeten que una col·lectivitat hi reconegui uns senyals d’identitat. En canvi, el que predomina avui en dia és una comunicació sense comunitat, ja que s’ha produït la pèrdua dels rituals socials. En el món contemporani, on la fluïdesa de la comunicació és un imperatiu, els ritus es perceben com una obsolescència i una nosa prescindible. L’autor es pregunta: per què les formes simbòliques cohesionen la societat i què ens espera quan deixem de conrear-les?

Conectografía

L’autor d’aquest interessant assaig, Parag Khanna, assegura que la connectivitat és la força més revolucionària del segle XXI. La humanitat està reestructurant el planeta, invertint ingents quantitats de diners en infraestructures de transport, energia i comunicacions que connecten les ciutats arreu del món. El poder ja no rau en els estats-nació, sinó en les ciutats o hubs de ciutats. Segons l’autor, les fronteres són fictícies, les infraestructures són reals. Tenen més rellevància les cadenes de subministraments que els llocs fronterers i els murs.

Gent normal

La jove escriptora irlandesa Sally Rooney, aconsegueix, amb aquesta novel·la, transformar el que podria ser una simple, història d’amor, en un relat de com es construeix la identitat i la personalitat de dos joves, en Connell i la Marianne. Posa de manifest que hi ha vincles afectius i d’amistat que són profundament transformadors al llarg de la vida. Hi ha persones que necessitem inevitablement si volem explicar com som de veritat, perquè amb elles hi hem establert relacions especials.

La quarta paret

Sorj Chalandon ens situa en una història tan senzilla pel seu desenvolupament com complexa per l’entramat de ‘viatges’ personals que amaga. La ‘quarta paret’ que pot semblar un mur infranquejable, esdevé una fràgil línia que pot creuar-se fàcilment. El pas de la ficció a la realitat, de la pau a la guerra, del drama a la tragèdia, de la fidelitat a l’obsessió, són límits invisibles que poden transgredir-se gairebé sense voler. O volent-ho aferrissadament, perquè un cop hem passat a l’altra banda, la realitat s’ha capgirat i el pont de retorn s’ha esfondrat.