Llibres: 2012 / 2020

La condició vulnerable

Breu però intens assaig de Joan-Carles Mèlich. A la contraportada del llibre podem llegir-hi: Som vulnerables i res no ens pot protegir del tot del sofriment inherent a la condició humana. Per bona que sigui la nostra vida, en algun moment una ferida pot deixar-nos una marca inesborrable. La nostra pròpia finitud ens fa fràgils. L’autor defuig la metafísica i s’endinsa en la filosofia literària per explorar la dimensió ètica de la nostra vida amb els altres, la qual es manifesta en les demandes compartides, la cura mútua, l’escolta, el sentiment de vergonya, el perdó i el reconeixementque donen sentit als límits de la nostra existència. Des del meu punt de vista, considero genials el capítol 6 (L’ombra del capità Ahab), dedicat al perdó i també el 7 (Teló: la carícia) basat justament en la carícia, la tendresa. Tot plegat, una lectura necessària en els temps que vivim.

Una economía decente en la era de la globalización

En aquest text, el teòleg suís Hans Küng, fa una aportació molt interessant per repensar una economia que va de crisi en crisi, provocant desigualtats creixents. L’autor parteix de la pregunta: Es pot participar amb decència en la vida económica i tenir èxit? En aquest llibre programàtic, Küng es pregunta pels fonaments de la globalització, per la justificació moral de l’afany de lucre i fa una detallada anàlisi dels veritables costos de l’economia de mercat. Sense falsos moralismes ni cap afany moralitzador, i respectant l’autonomia de les diferents esferes de la vida humana, com l’economia, la política o el dret, l’autor vol fer una ‘modesta’ aportació al redescobriment i revalorització de l’ètica en l’economia. Proposa una visió de futur realista, amb un propòsit pràctic – polític. L’argumentari del text, tot i haver estat escrit fa uns anys, manté rabiosament l’actualitat i constitueix una documentada i intel·ligent justificació del contingut del Manifest per una Ètica Econòmica Global que l’autor, sota els auspicis de Nacions Unides ha desenvolupat.

La vida también se piensa

Interessant assaig del Miquel Seguró, amb epíleg de l’Slavoj Žižek. El llibre comença amb un comentari de sobretaula: Així que tu et dediques a la filosofia! És d’aquí d’on s’inicia aquest itinerari filosòfic personal que l’autor converteix en una original invitació a la filosofia. A partir de quatre tòpics contrafilosòfics: la filosofia no serveix de res, perquè cal pensar tant si, al capdavall, tots morim, la ciència ho acabarà explicant tot… en Seguró posa en evidència fins a quin punt la filosofia forma part de la construcció de la nostra pròpia biografia. Temes com l’experiència de la llibertat, la pregunta per la naturalesa de l’amor, allò diví i allò mundà en la realització de la vida humana o les paradoxes del coneixement neurocientífic, es van desgranant d’una forma accessible amb la intenció de facilitar al lector la seva pròpia experiència filosòfica, és a dir, la seva pròpia experiència de la vida. Un no es pot perdre l’epíleg del Žižek escrit (des de Matrix) amb l’agudesa que el caracteritza. 

 

El tiempo regalado

Un interessant assaig sobre l’espera de l’escriptora i periodista alemanya Andrea Köhler, amb epíleg del Gregorio Luri. La vida està teixida d’un fil continu d’esdeveniments i esperes. “Esperar és una llauna” – diu la primera frase del llibre – però esperar és inevitable; és una cosa que fem contínuament: esperem que passi el dolor, esperem que ens contestin, esperem que es compleixi una promesa o que esclati el riure després d’un acudit; esperem a la consulta del metge, a la cua del supermercat o a l’estació del tren. Els ineludibles moments d’espera ens permeten valorar el nostre passat, però també configurar el futur. No hi ha creixement ni autèntic desenvolupament sense espera, la recompensa exigeix sempre un cert retràs, la gratificació immediata acaba per deixar-nos insatisfets. En aquest text, l’autora fa un repàs a diversos passatges clau de diferents obres del pensament i la literatura occidentals per fer-nos adonar que l’espera és, segurament, la més fonamental de les vivències humanes. El llibre està escrit per posar de relleu quan de grates poden ser l’espera i la lentitud. (de la conraportada del llibre)

El ferrocarril subterrani

Una gran novel·la  del Colson Whitehead que ficciona una de les xarxes de solidaritat més important dels Estats Units que va esdevenir un infern per als afroamericans. És una història d’esclaus, de lluites per la dignitat, de resistències, de pors i d’injustícies. Però també és molt més que això. La Cora, la protagonista, personifica la fugida desesperada per trobar una vida digna, gairebé impossible en una societat racista fins a límits difícils d’imaginar. La llibertat que es busca amb tenacitat, en un món on hi ha persones que poden ser propietats d’altres. I encara més enllà de la novel·la, l’autor fa reflexionar sobre quina societat estem construint actualment. Salvades les distàncies, continuem havent de sobreviure enmig de les lluites d’uns mercats salvatges, d’una precarietat que, a vegades, ens apropa a l’esclavatge i d’uns drets humans que sucumbeixen sota les exigències d’una economia mal entesa, centrada en els beneficis i no en les persones. La ficció fa pensar en la realitat de moltes persones, especialment dones, que com la Cora continuen lluitant per la seva dignitat en aquest segle XXI.

Hiperculturalidad

Un cop més en Byung-Chul Han resulta una lectura gairebé imprescindible per entendre una mica més els processos culturals i socials que impregnen la societat actual. A la contraportada del llibre hi llegim: “La globalització, accelerada per les noves tecnologies, apropa els espais culturals entre ells i genera un cúmul de pràctiques socials i formes d’expressió. Això té un efecte aglutinador en el camp cultural: els continguts culturals heterogenis es sobreposen i s’entrecreuen. Els seus límits o fronteres, les formes dels quals estan determinats per una aura d’autenticitat, es dissolen. Així, les cultures s’alliberen de totes les costures, limitacions o esquerdes i s’obren pas vers una hipercultura: han de procedir a la seva desfactifització per tornar-se genuïnament culturals, hiperculturals. En aquesta obra l’autor utilitza el concepte teòric d’hiperculturalitat per distingir-lo de conceptes normatius i mal emprats en el debat actual com multiculturalitat i transculturalitat. A través del pensament de diversos filòsofs moderns i contemporanis, aquest llibre posa en discussió la idea canviant de cultura i mostra fins a quin punt és necessària i possible una orientació del tot diferent del món que habitem. Vivim finalment en una cultura que ens dona la llibertat de dispersar-nos com joiosos ‘turistes’ per tot el món? Si fos així, estem assimilant bé aquest canvi de paradigma?

A les ciutats amagades

Un exquisit recull de relats de la Natàlia Cerezo que exigeix una lectura reposada. En acabar cadascun dels quinze relats que configuren el llibre, cal deixar un espai de reflexió, d’obertura d’ànima. Resulta com un bàlsam reparador en aquesta societat apressada i superficial on vivim (o desvivim). Ho reflexa molt bé la Marta Orriols en el paratext: “Els protagonistes, solitaris i profunds, esdevenen petits compendis de les vicissituds humanes que conformen un mosaic de tots nosaltres; és per això que A les ciutats amagades un s’hi troba, s’hi recorda, s’hi reconeix d’una manera tan íntima que és inevitable no espantar-se fins i tot una mica. Els temes de les històries acostumen a parlar de sensacions que no hem compartit mai, que ens quedat per a nosaltres perquè no poden definir-se amb un nom. Són ferides emocionals, dubtes que ens guardem a dins malgrat el pas dels anys i que ens parlen de pèrdues, de relacions trencades, d’accidents dels quals hem estat testimonis, de por i angoixa, i a pesar de tot, la ficció de Cerezo vesteix les experiències aspres i punyents amb instants d’absoluta bellesa que funcionen com petites pautes oxigenades.”

El poder de las ideas (Ensayos escogidos)

Aquesta obra d’Isaiah Berlin inclou una selecció  breus que mostra com les idees han donat forma al món modern, és a dir, quin és el paper social i polític – passat, present i futur – de les idees i dels seus progenitors. Es tracta de la faceta més lúcida i accessible de Berlin, i del punt de partida ideal per qui no coneix l’obra de l’autor. La vintena de peces de l’obra, cobreix una gran varietat de temes: la Il·lustració, el Romanticisme, la filosofia de Karl Marx, el paper de la intelligentsia, la qüestió jueva, la llibertat, el realisme en política, el nacionalisme. L’obra inclou el darrer assaig escrit per Berlin, “La meva trajectòria intel·lectual”, en el que l’autor ofereix la seva versió del seu desenvolupament com a pensador, i el text “Democràcia, comunisme i l’individu”, la primera declaració pública de Berlin sobre el pluralisme dels valors, que ha esdevingut una de les seves més cèlebres contribucions al pensament moral i polític.

4 3 2 1

Un miler de pàgines de bona literatura que m’he llegit en el que dura un cicle lunar. Pau Auster ha creat una obra mestra, una novel·la de novel·les, una història d’històries. En la vida del protagonista, Ferguson, l’únic fet immutable és que va néixer el 3 de març de 1047 a Newark (Nova Jersey), a partir d’aquí  se li obren diferents camins que el porten a viure quatre vides completament diferents, a explorar de maneres diverses l’amor, l’amistat, la família, l’art, la política i, fins i tot, la mort, amb el rerefons d’esdeveniments que han marcat la segona meitat del segle XX. L’obra t’atrapa des del primer moment, amb un estil narratiu, aparentment clàssic, allunyat de l’estil habitual d’Auster, perquè és una novel·la realista sense trucs; tot el què explica és directe, sense giragonses estilístiques. L’única gosadia és l’estructura del llibre que presenta quatre itineraris diferents per a una mateixa persona, des de la infància fins la seva entrada a l’edat adulta. El protagonista té molt a veure amb el propi autor, ambdós van néixer el 1947 a Newark; ambdós comparteixen la mateixa passió per tot allò que té a veure amb la literatura. A més, l’escriptura és una obsessió al llarg dels quatre itineraris vitals, a l’igual que ho és per a Auster.

La mà esquerra de la foscor

També aquesta és una extraordinària novel·la de la Ursula K. Le Guin. Una obra de ciència ficció d’aquelles que no deixen indiferent. És característica de l’autora. En aquesta ocasió, l’Ai arriba al planeta Hivern amb la intenció de que aquest s’alïi a la Federació Galàctica de mons habitats per éssers humans, l’Ekumen. L’habiten dues civilitzacions enfrontades i l’Ai haurà de trobar quina pot ser l’adequada per a l’aliança. A més, es troba una singularitat entre els éssers que hi viuen, no són ni homes ni dones, són hermafrodites que en el període de kémmer o zel adopten un sexe o l’altre. L’obra tracta temes com la desigualtat de gènere, l’abús de poder, els interessos polítics i la manipulació mediàtica i reflexiona sobre els conceptes com el temps, les relacions i les condicions de supervivència. El 2014, en el discurs d’acceptació de la medalla de la National Book Foundation, l’autora deia: “S’acosten temps durs en els quals voldrem les veus d’escriptors que puguin veure alternatives a com vivim ara, que puguin veure-hi a través de la nostra societat petrificada per la por i a través de les seves tecnologies obsessives per arribar a altres formes d’existir i, fins i tot, per imaginar motius reals per a l’esperança. Necessitarem escriptors que puguin recordar la llibertat – poetes, visionaris – realistes d’una realitat superior”. Afegeixo, escriptores com la Ursula K. Le Guin.

El alma del ateísmo

Aquest llibre del filòsof contemporani francés André Comte-Sponville, es presenta com una introducció a una espiritualitat sense Déu. L’autor exposa, amb l’honestedat intel·lectual que el caracteritza, la seva transparent manera de viure l’espiritualitat des d’un posicionament de persona no creient, però profundament espiritual, respectuosa i noble. És una bona lectura, tant per a persones creients com no, que ajuda a trobar punts de diàleg, coincidències i complicitats que configuren una convivència des de la diversitat i la confluència humanes. Afirma l’autor que religió i espiritualitat són coses diferents. Els ateus també tenen espiritualitat. Llavors, per què s’interessen menys que els altres per la vida espiritual? Cal pensar en una espiritualitat laica: una espiritualitat sense Déu, sense dogmes, sense Església, assegura Comte-Sponville. I això suposa que hem de respondre tres preguntes: Es pot viure sense religió? Déu existeix? Qui tipus d’espiritualitat necessiten els ateus? Aquest repte – en front del ‘retorn a allò religiós’ i al ‘xoc de civilitzacions’ – ha esdevingut decisiu. L’espiritualitat és una cosa massa important per abandonar-la en mans d’integristes i el laïcisme un bé massa preciós per confondre’l amb l’odi antireligiós. Més aviat ha de ser al contrari: un amor que exigeix llibertat, per a si mateix i per als altres

Maldad líquida

Una brillant i provocadora conversa, publicada el 2016, entre Leonidas Donskis i Zygmunt Bauman al voltant del tema del mal en aquesta societat líquida o, potser, fins i tot vaporosa com defensen ja alguns. Un dels eixos conductors del llibre és la doctrina TINA (There Is No Alternative) com un dels grans mals (potser ‘el’ gran mal) del món actual. En aquest sentit trobem un Bauman més pessimista enfront d’un Donskis més esperançat, que acaba el darrer capítol del text amb una brillant ‘oda’ al optimisme, compartida (potser parcialment) per en Bauman. Diuen els dos autors: “Tal com fan altres líquids, aquest mal xopa les barreres al seu pas, les humiteja, hi va calant i, molt sovint, les erosiona i les dissolt, absorbint aquesta solució en la seva pròpia substància per fer-se més gran i potenciar-se més a si mateix”. El mal no és una cosa nova; ha estat amb nosaltres des de temps immemorials. Però sí que hi ha alguna cosa nova en el tipus de maldat que caracteritza el nostre món contemporani líquida – modern. El mal s’ha tornat més penetrant, menys visible, s’amaga en el teixit mateix de la convivència humana i en el curs de la seva rutina i reproducció quotidiana. En la seva forma present, el mal és difícil de detectar, desemmascarar i resistir. Ens sedueix per la seva normalitat i després ataca sense previ avís, colpejant aparentment a l’atzar. El resultat és un món social comparable a un camp de mines: sabem que està ple d’explosius i que s’activaran tard o d’hora, però no tenim ni idea de quan ni on succeirà.

Història del silenci

Un interessant llibre de l’historiador francès Alain Corbin on fa un recorregut del concepte i la importància del silenci des del Renaixement fins l’actualitat. S’hi llegeix a la contraportada del llibre: “El silenci no és tan sols absència de soroll. En el passat, els homes d’Occident assaborien les profunditats i els matisos del silenci. El consideraven la condició per al recolliment, per a l’escolta d’un mateix, per a la meditació, per a l’oració, per a la fantasia, per a la creació; sobretot com el lloc interior d’on emergeix la paraula. Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escola d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada. Alain Corbin recorre els significats del silenci de la mà d’alguns dels grans escriptors i pensadors de la història dels últims segles. L’autor no només hi explica el silenci, sinó que fa que qui el llegeix en senti l’emoció gràcies a la forta càrrega estètica de les obres que ressegueix. D’aquesta manera, l’evocació del silenci, de la seva riquesa i de la força de la seva paraula, pot contribuir a reensenyar a estar en silenci, és a dir, a ser un mateix.”

La saviesa d’escoltar-se

Aquest llibre, amb el subtítol “El diàleg entre cosmovisions”, recull quatre aportacions diferents al tema: 1) “Les cosmovisions religioses: entre filosofia, ciència, comunicació intercultural i fenomenologia de la religió”, de Joan-Andreu Rocha, 2) “El diàleg amb les altres cosmovisions. La gran oportunitat”, de Joan-Andreu Alcina , 3) “El diàleg cristianomusulmà: de la confrontació a l’apropament”, de Jaume Flaquer i 4) “El diàleg amb els no creients: una visió possible i necessària”, de Francesc Torralba.  Dialogar és un exercici d’intercanvi de paraules, de recerca comuna de la veritat. Mai no s’ha d’interpretar com una competició, ni com una lluita dialèctica la finalitat de la qual sigui convèncer l’altre dels propis arguments. Per poder dialogar vertaderament resulta imprescindible la virtut de la humilitat, la capacitat de reconèixer el límit de la pròpia perspectiva i el coratge per identificar, si cal, les seminae veritatis en la postura de l’altre. El diàleg entre cosmovisions és un repte de primer ordre. L’objectiu del llibre és essencialment el de reflexionar sobre les condicions de possibilitat d’aquest diàleg.

Lliçó d’alemany

Una molt bona novel·la de Siegfried Lenz que evoca l’obra de Günter Grass “El tambor de llauna. El 1943 en un poblet de l’extrem nord d’Alemanya, el pintor Max Ludwig Nansen rep de Berlín una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic d’infància, Jens Ole Jepsen, agent de policia local, és l’encarregat de fer-la complir. Davant la resistència de Nansen, Jepsen reacciona amb un zel que supera l’estricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació tan poderosa com la de pintar: l’obediència. El 1954, en un correccional per a joves inadaptats enmig de l’Elba, Siggi Jepsen, el fill petit del policia, és castigat per haver lliurat un full en blanc el dia que el professor d’alemany els posa una redacció sobre ‘les alegries del deure’. No és que s’hagi negat a fer-la, és que el supera la massa de coses a dir. Siggi s’imposa una llarga temporada d’aïllament per tal d’escriure tot el que el tema li evoca. I és una miniatura del nazisme que sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant d’amor i odi a la comunitat humana de què és fill, allà a les ribes del mar del Nord, on els homes extreuen riquesa del fang i de les grans marees. (De la contraportada del llibre)

El derecho a la fraternidad

Interessant assaig del professor d’Ètica i Filosofia Política de la UAB Àngel Puyol on es fa un suggeridor repàs del recorregut de la idea de fraternitat al llarg de la història i en diferents àmbits, fins arribar a la reivindicació de la fraternitat com un dret. A la contraportada l’editor  de Pensamiento21 Manuel Cruz escriu el següent: “Afirmar que la fraternidad ha sido históricament la gran olvidada de la tríada revolucionaria francesa no pasa de ser una constatación obvia. Pero sostener, a partir de esto, que el lugar que antaño ocupaba aquella noble categoría lo ocupa la solidaridad constituye una severa confusión conceptual (se trata de conceptos con determinaciones diferentes). De la misma manera que nada más alejado del espíritu de la fraternidad que contentarse con la generalización de determinados afectos, como hace cierto fraternalismo light (más proximo al insustancial “todo el mundo es bueno” que al valor republicano en sentido propio). En realidad, la lista de malentendidos alrededor de la fraternidad podría ampliarse mucho más. Pero precisamente porque la lista se haría larga, vale la pena, en vez de intentar reconstruirla y criticarla, invitar al lector a que se adentre en las páginas del libro. En él encontrará un punto de vista tan original como estimulante, el de la reivindicación de la fraternidad como un derecho. No se trata, claro está, de promover la imposición de un determinado tipo de afectos, sino de reconocer que nadie, absolutamente nadie (puesto que no hay hermanos de primera y hermanos de segunda), debe quedar excluido de los beneficios y las cargas de la vida en sociedad.”

La religió de l’ateu

No he tardat pas massa a complir la prometença de llegir de nou alguna cosa del Joan-Carles Mèlich. En aquesta ocasió ha estat aquest petit llibret, farcit de saviesa. Tot un al·legat en contra de les visions absolutes i totalitàries del món. Una defensa de la vida prosaica, entesa com aquella que s’arrela en una experiència vital, en un lloc i un moment determinat i que va construint la realitat, va configuren les realitats. Podem llegir a la contraportada del llibre: “La mort de Déu és el final de l’Absolut, però no el final de la religió. Hi ha una altra manera de fer front a les preguntes fonamentals de la vida, als interrogants sobre el sentit de l’existència. És el que, seguint Milan Kundera, l’autor anomena prosa. La prosa és la vida de les singularitats, de la matèria no material, dels objectes que tenen la seva història, d’aquests petits instants de plaer que obren les portes a l’infinit. La prosa és el món de les trobades casuals, de les abraçades abans de sortir de viatge, de les carícies en els moments en què s’obren les portes de l’infern. La prosa és l’àmbit de l’experiència ètica, la del ser-hi, la de la resposta a la demanda del cos d’algú que pateix, la de l’amistat, la de la fecunditat, la de l’erostisme i la del plaer. I la prosa és també l’obertura a la religió de l’ateu, una religió contrària al sagrat en què la bondat ha substituït el Bé i en què la compassió ha ocupat el lloc de la Justícia”.

La mente paticipativa

El llibre que incloc avui en aquesta secció és una afortunada troballa, d’aquelles que només es produeixen quan un vaga per les lleixes de les biblioteques a la recerca d’alguna vaguetat. Aquesta obra del filòsof polonès Henryk Skolimowski (Varsòvia, 1930 – 2018) suposa a aportació interessant al pensament contemporani que he trobat d’allò més suggeridor. La idea de ment participativa juga amb una concepció del món basada en l’evolució pròpia que genera la participació i pivota sobre tres columnes relacionals: Les persones entre elles, les persones amb l’entorn (ecologia) i les persones amb el cosmos (transcendència). L’autor tracta de donar respostes al llarg del considerable volum sobre preguntes com: Quin paper juga la ment en la construcció de la realitat? Existeix una veritat absoluta i verificable o bé les veritats depenen de les percepcions, la sensibilitat i les facultats cognitives de la ment humana? Skolimowski sosté que el món no és només una suma d’objectes inertes i matèria objectivable, sinó una xarxa subtil de relacions complexes i participatives, en la que nosaltres, espectadors i actors, hi juguem un paper crucial. Reconèixer aquesta condició creativa de la ment, així com la dimensió holística i espiritual del cosmos, és el fonament del model evolutiu i transformador que planteja aquest llibre. L’autor postula un nou paradigma que cerca de donar resposta a la crisi de valors que assola la civilització occidental del segle XXI. La seva idea d’un univers participatiu recupera aspectes essencials del coneixement com l’empatia i l’acceptació del misteri del cosmos, inherent a l’ordre natural de les coses, i al mateix temps ofereix un camí de sortida al nihilisme contemporani i reclama l’esperança com element irrenunciable de la condició humana, no només com a part de la nostra estructura ontològica, sinó de la cultura mental que ens sosté cada dia.

Ébano

Una de les obres mestres de Ryszard Kapuściński, on aquest gran reporter ens permet endinsar-nos en la realitat del continent africà. Un gran desconegut en aquest món absolutament occidentalitzat. Ho fa fugint de les parades obligades, els estereotips i els llocs comuns. Viu a les cases de les barriades més pobres, plenes d’escarabats i suportant una calor extrema. Emmalalteix de malària cerebral, arriscar la seva vida a mans d’un guerriller. Passa por i es desespera. Tot i les penúries no perd mai la lucidesa de gran narrador: ens parla d’Amin Dada, de la tragèdia de Ruanda, d’una jornada passada en qualsevol poble o ciutat. Ens mostra la gran història – la de les guerres, els cops d’Estat, les revolucions – i també la història petita, aquella de la gent que lluita per sobreviure dia rere dia a les monstruoses megalòpolis farcides de camperols expulsats de les seves terres o en els pobles abandonats als marges de la civilització. Sens dubte és un llibre de lectura recomanable si un vol deixar de pensar en Àfrica com un tot, com una massa amorfa on hi viuen africans i africanes i començar a pensar en les nacions, els pobles, la gent, les cultures, les llengües, les ètnies… que configuren l’extraordinària riquesa d’un continent desconegut i sovint invisible.

Futuro perfecto

Un interessant assaig de Steven Johnson en el que invita a pensar sobre el present, què significa realment el progrés, que significa de veritat “anar a millor”, quines raons tenim per a l’optimisme o per a la desesperació. Johnson ho fa d’una manera original, aportant molts exemples per a donar suport a les seves tesis sobre les ‘xarxes entre iguals’ com a camí per fer front als reptes socials que se’ns plantegen. Una reflexió sobre el futur que ja estem construint a través de les noves xarxes del segle XXI. On ens porten aquestes ‘xarxes creatives’? En què milloraran o ens complicaran les nostres vides? Ens encaminem envers l’individualisme més radical, o serem capaços de compartir en lloc de competir? El llibre parla de xarxes, però no és un llibre sobre xarxes. Parla de ciutadans, de política i de moviments de progrés, però sobretot ens interpel·la personalment, perquè les xarxes entre iguals estan formades per una multitud diversa de ciutadans com cadascú de nosaltres. Això fa que les respostes, els camins, les solucions, no siguin conservadores ni progressistes, ni de dretes ni d’esquerres, sinó tot el contrari. En el fons es tracta de crear plataformes per a que els ciutadans solucionem junts els problemes. Una nova cultura que s’obre pas desafiant la xarxa centralitzada, pròpia de l’estrella de Legrand i també a la xarxa descentralitzada de la de Baran, per donar pas a una veritable xarxa diversificada, on cada node té la mateixa importància, una xarxa entre iguals (veure imatges aquí)

Filosofía de la finitud

Amb cert rubor haig de confessar que és la primera obra que llegeixo del Joan-Carles Mèlich. També afirmo sense embuts que no serà la darrera. Hi he trobat un llenguatge assequible, per a un contingut profund i una invitació constant a la reflexió personal, que és el què cercava. A la contraportada del llibre podem llegir-hi: “La finitud no és la mort sinó la vida. Si som finits és perquè vivim sempre en acomiadament i no podem controlar els desitjos, els records i els oblits, perquè el nostre és un món que mai ens acaba de pertànyer del tot ni serà plenament còsmic, ordenat o paradisíac. Som el resultat de l’atzar i de la contingència i no tenim més remei que escollir enmig d’una terrible i dolorosa incertesa. Una vida finita no aconseguirà eludir l’amenaça del caos ni estarà capacitada per creuar les portes del paradís. Ser finits significa que no podem crear a voluntat la nostra existència, perquè, ho vulguem o no, rebem una herència que ens obliga a resituar-nos a cada instant. En aquesta obra es tracen algunes escenes antropològiques que configuren la nostra vida quotidiana: l’experiència, l’oblit, el mal, el desig, el plaer, el silenci… La filosofia que l’autor apunta en aquest assaig, tracta de la nostra fragilitat i de la vulnerabilitat de la vida i de pensar l’ètica i l’educació des d’aquesta perspectiva. Ens trobem davant el relat fragmentari del recorregut per unes sendes per a les que no comptem amb brúixoles ni cartes de navegació.”

¿Humanos o posthumanos?

Estem disposats a acceptar una espècia humana millorada tecnològicament a partir de la transformació radical de les seves condicions naturals? S’està produint ja la singularitat tecnològica que portarà un salt evolutiu irreversible del gènere humà envers el posthumanisme? Quin paper desenvolupa la consciència, l’ètica i la democràcia per controlar els abusos d’aquest procés? Dos autors: Albert Cortina i Miquel Àngel Serra, dos articles que susciten, a través d’un mitjà de comunicació, 223 aportacions de persones especialitzades en els més diversos camps del saber. Un diàleg capaç de suggerir 250 preguntes que els autors recullen en el darrer capítol del llibre. 250 preguntes que els autors resumeixen en deu: 1) Què significa actualment i què implicarà en el futur immediat i remot, evolucionar com a éssers humans? 2) Què representa perfeccionar i millorar de forma integral totes les nostres dimensions i capacitats com a éssers humans? 3) Quina ha de ser la nostra relació amb les tecnologies emergents amb relació a nosaltres mateixos com individus i com espècia, amb relació a allò natural i a allò artificial, a la realitat física o virtual, a la vida sintètica o a la vida intel·ligent que pugui descobrir-se fora del nostre planeta? 4) Seria possible la convivència harmònica, en les properes dècades, entre els humans i els transhumans i una nova espècie de posthumans?  5) Com afrontarem, des de l’ètica i des de la consciència, la singularitat tecnològica, així com la interacció i la integració amb la intel·ligència artificial? 6) Quina responsabilitat tenim com a individus i com a col·lectivitat, en l’evolució de l’ésser humà i del conjunt de la humanitat, dels éssers vius que habiten Gaia i de tots els sistemes de la Terra? 7) Què significa per als creients, custodir la Creació? 8) Com podem construir un humanisme avançat, obert a la transcendència, que respongui a l’autèntica natura i dignitat humanes? 9) Com reforçar la condició de ciutadans i la bona governança justa i democràtica, en un món globalitzat, mitjançant un hàbitat urbà intel·ligent i un territori i un paisatge de qualitat que estan en permanent transformació i evolució? 10) Quina idea d’espiritualitat i de transcendència es va configurant en aquest segle XXI? Apassionant i esfereïdor! 

Capitalismo infelice

Com sempre, un extraordinari assaig del professor Luigino Bruni, amb el subtítol “Vida humana i religió del benefici”. Avui en dia la dimensió religiosa – sacra del capitalisme ha envaït la política, l’escola, les empreses i ha convertit el treball en un instrument per augmentar el consum idolàtric de béns. En el capitalisme individualista la meritocràcia i els incentius s’han convertit en un dogma i nosaltres només som clients d’aquesta nova religió. Amb un màrqueting narratiu que emfatitza el mèrit i no la necessitat, la ideologia dels negocis ha anat absorbint la visió del món, de la persona, de les relacions socials. Veritable i pròpia ideologia global, la new age empresarial del tercer mil·lenni ha exasperat la natura ‘espiritual’ del diner, ha esborrat la gratuïtat i la llibertat en les relacions entre treballadors i empreses. En aquest assaig Bruni discuteix i analitza el nou ‘esperit’ de l’economia del nostre temps i explica de quina manera la ideologia empresarial manipula i envileix valors com l’estima, el reconeixement, la comunitat. Bruni proposa de fer néixer organitzacions més bio-diversificades, més atentes als valors de la persona, per re-configurar l’economia i transformar el mercat en un laboratori de virtuts ètiques i civils.

Les formes del verb anar

Interessant novel·la de l’escriptora alemanya Jenny Erpenbeck, on des d’un angle de compromís personal del protagonista, afronta la punyent situació de les persones migrades. A la contraportada del llibre hi podem llegir: “Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls – un vell continent, culte, satisfet, insolidari – no li agradarà gens”. Una de les múltiples preguntes que l’autora ens deixa a l’aire, es produeix quan un grup de refugiats protesten des del teulat de l’edifici on malviuen: “Per què el salt d’un refugiat des d’una teulada seria molt pitjor per al prestigi del país que el fet que es vagi consumint lentament en una vida miserable? Probablement perquè just en aquell instant hi hauria un fotògraf al lloc del fet, disposat a disparar“.

Món volàtil

En aquest text breu en Francesc Torralba ajuda a reflexionar sobre un món que, més enllà de la societat líquida de Bauman, ha esdevingut un món volàtil. Es llegeix a la contraportada del llibre: “Aspirem a tenir més followers, lluitem contra el pas del temps i pensem que la nostra vida és plena perquè estem constantment ocupats. Els valors tradicionals es descomponen, el món polític, social, econòmic, religiós i cultural es desfà i ens sentim vulnerables i frustrats perquè tot canvia vertiginosament i ens preguntem què és el que es manté sòlid en un món en transformació”. Diu l’autor: “Necessitem mapes, cartografies culturals, plànols per orientar-nos, per saber on som, cap a on anem, què és el que està passant, perquè si coneixem mínimament l’escenari, podrem determinar i comprendre quin és el nostre lloc en el món i el nostre rol en la societat”. En el text, Torralba fa un repàs de la volatilització d’algunes paraules com amor, llibertat, amistat, felicitat, solidaritat i politeisme. També ofereix un ‘diccionari’ de paraules prohibides com compromís, dependència, desconnexió, malaltia, fracàs, humilitat i mort. Acaba el text apel·lant a allò que roman: l’anhel d’estimar i ser estimat, l’anhel de vida plena, el fluir del temps, l’omnipresència del sofriment i l’anhel d’un altre món.

La investigación

En aquesta faula amb  tocs kafkians, Philippe Claudel qüestiona la faceta més absurda i alienant de la nostra existència, traçant subtilment una crítica mordaç de la societat actual. Em sembla significatiu un fragment de l’obra en el que el protagonista (El Investigador) expressa aquests pensaments: “No pienso, piensan a través de mí, o más bien me piensan. No puedo tomar ninguna iniciativa. Me han hecho creer que tengo que llevar a cabo una investigación, pero en realidad no hay nada que investigar. Me marean, me maltratan, me golpean y luego me acarician, me empujan y después me sostienen… Me colocan y me descolocan, me impiden cruzar una calle y, a continuación, me abren paso, me sonríen, me abrazan, me reconfortan, para arrojarme contra un muro un instante después. Me lavan el cerebro con lluvias torrenciales e intensas nevadas, con heladas y chiharrinas, me matan de hambre y de sed, me atiborran de comida, me hacen vomitar, me humillan obligándome a llevar la ropa que les apetece, impiden que me lave, me emparedan en una habitación, me escuchan con atención para abandonarme a mi suerte al minuto siguiente… ¿Qué sentido tiene todo esto?” Després de dues de les seves novel·les (Almas grises i El informe de Brodeck) on evocaba la Primera i la Segona Guerra Mundial, ara sembla que Claudel ens presenta un camp de batalla contemporani, encara molt més esmunyedís.

Desobeir

El filòsof francès Frédéric Gros tracte en aquest assaig sobre les desigualtats econòmiques, les injustícies socials, la degradació progressiva del medi ambient, la indecència política, … i planteja la qüestió de la desobediència a partir de l’obediència, ja que, impotents davant la irracionalitat del món, la desobediència sembla l’actitud òbvia. No calen gaires explicacions. El que sorprèn és la manca de reacció, la passivitat en què estem immersos. Gros, fa un repàs a la submissió, la rebel·lió, la sobreobediència, la subordinació, el dret a la resistència, el conformisme, la transgressió, el consentiment, la desobediència civil, la dissidència cívica, l’obligació ètica, la responsabilitat sense límits, … Una lectura inspiradora en aquests temps on desobeir pot ser una forma radical d’obediència a un mateix.

L’absolut digital

Interessant aportació de Josep Lluís Micó per entendre millor el món present i futur. Test de la contraportada del llibre: El món no és com pensàvem; morfològicament, políticament, socialment, culturalment… s’ha modificat. Els sistemes ciberfísics que combinen infraestructures amb programari, sensors, nanotecnologia, etc., estan conformant una superesfera que ens envolta totalment. Això és l’absolut digital: l’estructura que ens encercla de manera constant i, sovint, invisible, des que ens llevem fins que anem a dormir, a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, quan anem a comprar, mentre viatgem. La finalitat d’aquest llibre és explicar les claus de la transformació en què estem immersos, perquè conceptes com la internet de les coses, la intel·ligència artificial, l’aprenentatge automàtic, la robòtica, el big data o el blockchain s’entenguin sense necessitat de comptar amb grans coneixements sobre informàtica o enginyeria.

La pregària de Txernòbil

Extraordinari llibre de la premi Nobel de literatura 2015 Svetlana Aleksiévitx . Una obra on l’autora calla. Un silenci que en si mateix constitueix una denúncia punyent. Deixa parlar les persones afectades, directament o indirecta, pel desastre de Txernòbil. Les seves pors, el seu patiment, la seva impotència, la seva desesperança, els seus neguits, … Tot va passant al llarg d’un llibre que es llegeix amb interès i que exigeix reflexió. En el fons, el que ens passa per davant, no és un terrible accident que va passar l’abril de 1986. En realitat el que es va descabdellant al llarg de les seves 424 pàgines, és una angoixant pregunta: cap a on va la humanitat? Diu la mateixa autora: “Aquest no és pas un llibre sobre Txernòbil, sinó sobre les conseqüències de Txernòbil, sobre gent que viu en una realitat que encara no ha estat entesa. Aquells que visqueren Txernòbil són els supervivents de la Tercera Guerra Mundial”. En aquest món hostil “tot sembla completament normal, el mal s’amaga rere una nova màscara, hom no pot veure’l, sentir-lo, tocar-lo o olorar-lo. Qualsevol cosa pot matar-te – l’aigua, el sòl, una poma, la pluja. El nostre diccionari està desfasat. No hi ha encara paraules ni sentiments per descriure’l”. Podria estar parlant d’allò que vivim i patim tots plegats…

Els desposseïts

Excel·lent novel·la de ciència ficció de la Úrsula K. Le Guin. En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una nova teoria. Anarres, el seu planeta, és una societat sense govern, jerarquies o institucions autoritàries. Fent recerca, en Shevek es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n’hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta Urras buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories. La novel·la detalla la seva lluita per alliberar-se tant a Urras com al seu propi món, Anarres. Text escrit des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme, és la creació de la primera utopia que no està basada en un imperi. Una novel·la molt recomanable, d’una profunda crítica social i política. (De la contraportada del llibre)

Fake News

Llibre del periodista Marc Amorós, subtitulat “La verdad de les noticias falsas”. És un text que es llegeix d’una tirada, molt ràpidament, i que t’atrapa des de l’inici. Farcit d’exemples, però també amb molts elements d’anàlisi i de reflexió sobre tot el món de les notícies falses que, segons l’informe Gartner, el 2022 seran ja la meitat de les notícies. No és per tant un fenomen menor. Les fake news es carreguen la nostra salut informativa. Una societat amb mala salut informativa, viu condemnada a la ceguesa. Si arribem al punt de no poder confiar en les notícies, només ens creurem les que reafirmin el nostre pensament, és a dir, aquelles que ens donin la raó. Això ens portarà a una societat impermeable al pensament aliè o contrari. Esdevindrem cecs i sords a totes les notícies contràries als nostres prejudicis i opinions preconcebudes. No estarem disposats a que la informació ens tregui la raó i això ens portarà a una polarització cada cop més radical. Estem abandonant una societat de la informació per endinsar-nos en la societat de la desinformació. En la societat de la informació falsa. Una frase que s’atribueix a Mark Twain diu: “És més fàcil enganyar la gent que convèncer-la de que ha estat enganyada”. Val la pena llegir aquest llibre per començar a aprofundir en aquesta perillosa realitat que ens envolta sense que ens n’adonem.

Wanderlust

Aquest assaig subtitulat “Una història del caminar” de la Rebecca Solnit  és un retrat de la infinita gamma de possibilitats que presenta el fet de caminar. Analitza temes que van des de l’evolució anatòmica fins el disseny de les ciutats, passant per les cintes de còrrer, els clubs de senderisme i els costums sexuals. L’autora sosté que les diverses variants del fet de desplaçar-se a peu suposen una acció política, estètica i de gran significació social. Per fer-ho es centra en la figura de caminants rellevants de la història i de la narrativa: filòsofs, poetes, alpinistes… De Wordsworth a Gary Snyder, de Jane Austen a Elizabeth Bennet i André Breton, existeix una llarga associació històrica entre caminar i pensar, reflexionar… filosofar. L’extens repàs històric que fa als diversos espais que l’home ha creat per caminar, l’evolució de les costums i les significacions que cada situació comporta. Posa de relleu, per exemple, la contradicció de l’automobilista que s’espera per poder aparcar al costat de la porta del centre comercial especialitzat en articles esportius, quan va a comprar les sabates més adients per a les caminades, els materials més sofisticats per al senderisme o la cinta de còrrer que lluirà a casa seva. El text resulta de lectura amena i va evolucionant pausadament, com una llarga caminada, mentre va desgranant aquells elements que expliquen que – segons Solnit – caminar sigui l’estat en que la ment, el cos i el món es troben alineats.

La penúltima bondat

En aquest ‘assaig sobre la vida humana’ com subtitula el llibre el seu autor, en Josep Maria Esquirol  tracta de manera sublim els ‘infinitius essencials’ de l’ésser humà: viure, pensar i estimar. El llibre és ric de pensament i de profunditat que poc a poc, a mesura que s’avança en la seva lectura, van generant uns espais de reflexió que podrien qualificar-se d’imprescindibles per sobreviure en la societat actual. Em permeto de reproduir el darrer paràgraf del text que m’ha semblat especialment significatiu: “Aquí, als afores, qui pensa i estima, viu. Als afores, hi ha zones molt àrides, on gairebé no plou mai. Quan ho fa, cada gota dona pas a un brot d’herba. Quan una gota cau als afores, en el desert, dona vida, fa néixer i és generadora. Qui va al desert no és un desertor, res té de gasiu, i genera la comunitat que viu. Aquí, als afores, qui pensa i estima, viu. Viu més que res més. Aquí, als afores, arraulits sobre allò que estimem, generem, però també esperem. No pas cap paradís perdut, ni cap veritat impersonal – que deixaria de ser veritat – sinó alguna mena de tendresa, de calidesa, d’abraçada”.

Ética de la razón cordial

Text de la contraportada del llibre: “En las cárceles de Abu Grahib y de Guantánamo, en el gulag ruso y en las atrocidades del Gran Paso Adelante, en las matanzas de tutsis en Rwanda y de campesinos en El Salvador o Guatemala, pero también en los centros de enseñanza, cuando grupos de alumnos golpean a los más débiles, quedan sin respuesta las preguntas: ¿hasta dónde podemos llegar cuando la presión social arropa a los desalmados, a los que desprecian el dolor y el sufrimiento de otros?, ¿por qué esa distancia entre nuestras grandes declaraciones sobre los derechos humanos y las realizaciones de la vida cotidiana? “No tienen corazón”, dicen las gentes. Y aciertan. No tienen corazón, y por eso es imposible salvar el abismo entre los grandes dichos y los hechos. El texto propone unas nuevas bases para una verdadera ética de la ciudadanía, fundamentada no sólo en argumentos, sino en una razón cordial, capaz de aunar inteligencia, sentimientos y coraje, de modo que los valores morales arraiguen en los ciudadanos. A partir del principio de que “conocemos la verdad no sólo por la razón, sino también por el corazón”, por decirlo con Pascal, es preciso recordar que corazón, en su origen etimológico, significa al mismo tiempo afecto, inteligencia, talento y estómago. Educar en una ciudadanía cordial, en la capacidad de estimar los valores, de compadecer y de argumentar, es el propósito del libro.

Estados amurallados, soberanía en declive

Interessant aportació de la Wendy Brown que planteja per què 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, són tantes les nacions que construeixen sofisticats mur a les seves fronteres. Què suposen aquests nous murs en els terrenys simbòlic, material i físic? En aquesta obra, l’autora reflexiona sobre la proliferació de murs en una època en la que s’han intensificat els poders transnacionals i la connectivitat global. Segons Brown, els nous murs marquen els límits, existents o desitjats, dels Estats nació, però no arriben a constituir-se en fortaleses contra exèrcits invasors i, ni tan sols, en manifestacions de la sobirania nacional. Més aviat, consagren la mateixa corrupció fronterera que volen impedir i representen, de forma teatral, una sobirania que ha entrat en una crisi irreversible. La distinció entre interior i exterior en que es basa el concepte de sobirania és cada cop menys sostenible. Utilitzant un intel·ligent anàlisi de les teories polítiques modernes més significatives, amb una precisa anàlisi històrica i econòmica, obre una nova perspectiva sobre les tanques dels Estats nació, com un fenomen característic de l’era contemporània.

Nova il·lustració radical

Molt encertat auto-regal del dia de Sant Jordi, aquest petit, però extraordinari, llibret de la Marina Garcés. És difícil escriure quatre ratlles d’un text tan essencial com aquest. El millor que crec que se’n pot dir és: cal llegir-lo! És una aportació imprescindible a la situació que vivim, a la societat que estem construint o destruint. Davant aquesta impossibilitat utilitzo el propi llibre per donar alguna orientació. Autoritarisme, fanatisme, catastrofisme, terrorisme… són cares d’una reacció antil·lustrada a l’actual crisi de civilització. El nostre present es veu atrapat en una disjuntiva (condemnar-se o salvar-se) que amaga una rendició, una renúncia a la llibertat. Per què ens creiem aquests relats? Com podem combatre aquesta fe cega i les seves formes d’opressió?. L’autora aposta per una nova il·lustració radical, per lluitar contra les credulitats del nostre temps i el temor i l’oportunisme que les alimenten. El llibre acaba així: “Imagino la nova il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora. ‘No us creiem’, som capaces de dir, mentre des de molts llocs refem els fils del temps i del món amb eines afinades i inesgotables.

Descolonitzar la ment

Proposo una nova lectura de l’autor kenyà Ngugi wa Thiong’o que resulta de gran interès per entendre els processos post colonials on destaca la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica. A partir de la seva experiència personal, l’autor explica que les armes conquereixen el país, però és la política cultural colonial i neocolonial la que subjuga el poble. Desenvolupa temes com la redistribució del poder, la lluita de classes o la importància de la posició dels intel·lectuals en aquesta lluita. En aquest assaig, Thiong’o assegura que “la qüestió de la llengua no es pot resoldre fora de l’àmbit més ampli de l’economia i de la política, o al marge de la qüestió de quin tipus de societat volem”. Per a ell, la llengua és una part indissoluble del conjunt de lluites contra l’imperialisme i afirma que “és part de la recerca d’un món en què la meva salut no depengui de la lepra d’algú altre; la meva netedat, del cos foradat pels cucs d’un altre; ni la meva humanitat, de la humanitat enterrada dels altres”. Cita Marx en el seu ‘Economic and Philosophic Manuscript’ on hi diu: “Assumim que l’home és home i que les seves relacions són humanes: llavors només es pot intercanviar amor per amor, confiança per confiança […] Si estimes sense evocar amor com a resposta, és a dir, si el teu amor com a amor que és, no produeix un amor recíproc; si mitjançant l’expressió vital de tu mateix com una persona amorosa no ets capaç de convertir-te en persona estimada, llavors el teu amor és impotent, una desgràcia”.

Pedir lo imposible

En aquests anys convulsos i de futur incert, en quina situació es troba el món? Què podem fer davant els impulsos conservadors que frenen la utopia? Slavoj Zizek (“el filòsof més perillós d’Occident”), reflexiona sobre aquestes qüestions en aquest llibre de converses. A partir d’una sèrie d’entrevistes, el llibre aconsegueix capturar el millor de Zizek, el pensador genuí i torrencial, afrontant temes com la Primavera Àrab, la crisi financera mundial, el populisme llatinoamericà, l’auge de Xina i, fins i tot, l’enigma nord coreà. Zizek analitza pel·lícules de Hollywood, informes policials veneçolans, novel·la negra sueca i molt més. Alhora que analitza els problemes actuals, explora també les possibilitats de transformació. Per quina mena de societat val la pena lluitar? Per què resulten tan difícil d’imaginar escenaris socials i polítics alternatius? Quines són les bases per a l’esperança? Les seves respostes, suggeridores i originals, són una introducció accessible al seu pensament. (De la contraportada del llibre)

La expulsión de lo distinto

Un breu text del filòsof coreà Byung-Chul Han que, com és habitual, toca el moll de l’os de la societat actual. L’autor defensa que els temps en que existia ‘l’altre’ han passat. La societat neoliberal de producció expulsa  tot allò que és diferent i imposa allò que és amorf, que és igual fent-ho passar per creixement. L’altre com amic, l’altre com infern, l’altre com a misteri, l’altre com a desig va desapareixent, donant pas a tot allò que és igual, afirma Han. Aquest fet el considera una de les alteracions patològiques del cos social. Els tres darrers capítols que dedica al llenguatge del que és diferent, al pensament de l’altre i a l’escolta; constitueixen un veritable aprofundiment dels mals de l’individualisme i l’egocentrisme que envaeix la cultura occidental predominant. Afirma que l’ego mai construeix la comunitat i que això fa que la voluntat política de configurar un espai públic estigui minvant radicalment. El darrer paràgraf del llibre és revelador: “A diferencia del tiempo del yo, que nos aísla y nos individualiza, el tiempo del otro crea una comunidad. Por eso es un tiempo bueno”.

Desplaçar el centre

Un veritable descobriment per a mi, ha estat el de l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiong’o.  La seva proposta no és la de canviar el centre occidental, des del que mirem i dominem totes les coses, sinó de substituir-lo per una multiplicitat de centres diversificats i interrelacionats. Durant els últims quatre-cents anys, les cultures del món han estat dominades per un conjunt d’estats occidentals, que han arribat a veure’s a si mateixos com a centre de l’univers, un centre des del qual han controlat, a més del poder econòmic i polític, el poder cultural. Un dels efectes més devastadors d’aquest domini ha estat l’anorreament i la repressió de les cultures africanes. Si la cultura que està al servei del poble és més feble, la lluita de la pagesia i el proletariat pels drets humans fonamentals i per la redistribució de la riquesa és més difícil. En aquest llibre, wa Thiong’o es preocupa de “desplaçar” aquest centre en dos sentits per tal d’alliberar no només les cultures africanes, sinó les de tot el món: internacionalment cal desplaçar-lo des d’Occident cap a la resta d’esferes culturals, i nacionalment s’ha d’apartar de les minories de poder i portar-lo cap a l’autèntic centre creatiu, les classes treballadores, en condicions d’igualtat racial, religiosa i de gènere. De lectura totalment estimulant en els temps que corren.

La edad de la ira

‘Una història del present’ subtitola aquest interessant assaig el seu autor, el novel·lista i assagista Pankaj Mishra (Jhansi, Uttar Pradesh, Índia, 1969). ¿Com podem explicar els orígens de la gran onada d’odis que semblen inevitables en el nostre món; des dels franctiradors americans i el DAESH a Donald Trump, des d’un augment del nacionalisme reivindicatiu en tot el planeta al racisme i la misogínia a les xarxes social? L’autor tracta de respondre aquesta qüestió que ens deixa perplexos, girant la mirada cap al segle XVIII abans de portar-nos al present. Ens mostra que, a mesura que el món va anar assolint la modernitat, aquells que no van aconseguir gaudir de la llibertat, l’estabilitat i la prosperitat que se’ls hi prometia, es van convertir cada vegada més en blanc dels demagogs. Molts del que varen arribar tard a aquest ‘nou món’ – o van quedar fora de joc – van reaccionar de manera similar: amb un odi intens envers suposats enemics, intents de reconstruir una edat d’or perduda i l’autoafirmació a través d’una violència cruel i espectacular. Els militants del segle XIX van sorgir de les files dels desafectes: joves irats que esdevingueren nacionalistes culturals a Alemanya, revolucionaris messiànics a Rússia, xovinistes guerrers a Itàlia i anarquistes que practicaven el terrorisme arreu del món. Avui, com llavors, l’àmplia adopció de la política de masses i de la tecnologia, així com la cerca de riquesa i l’individualisme, han deixat sense nord a milers de milions de persones en un món desmoralitzat, desarrelat de la tradició, però encara lluny de la modernitat, amb els mateixos terribles resultats. Tot i que sorgeixen respostes al desordre mundial, és imprescindible fer el més aviat possible un diagnòstic adequat. (De la contraportada del llibre)

Sobre la tiranía

Vint lliçons a aprendre del segle XX. Ens les ofereix Timothy Snyder, titular de la càtedra Housum d’Història de la Universitat de Yale. La història no es repeteix, però ens alliçona. Tant el nazisme com el comunisme van ser reaccions a la globalització: a les desigualtats reals o imaginades que creava, i a l’aparent impotència de les democràcies per fer-hi front. Eren moviments en els que un líder o un partit deien que donaven la veu al poble, prometien protegir-lo de les amenaces globals existents i rebutjaven la raó en favor del mite. La història europea ens mostra que les societats poden trencar-se, les democràcies poden caure, l’ètica pot anar-se’n en orris i la gent corrent es pot trobar en situacions inimaginables. Sembla molt útil comprendre això avui en dia. La història ens pot servir d’advertiment. No som més savis que els europeus que van veure com la democràcia cedia davant l’autoritarisme durant el segle XX. Però quan l’ordre polític sembla amenaçat, el nostre avantatge és que podem aprendre de la seva experiència per impedir l’avenç de la tirania. Ara és un bon moment per fer-ho. (Text de la contraportada del llibre)

Retrotopia

Obra pòstuma del pensador, sociòleg, Zygmunt Bauman. Text més aviat poc esperançat que, només cap al final, deixar passar una escletxa de llum. La retrotopia és la pèrdua de fe en la idea de construir una societat alternativa per al futur que ens porta a tendir a recórrer a les grans idees del passat, que havien estat ja abandonades. S’inscriu en l’escisió entre el poder i la política, entre la capacitat de fer coses i la de decidir quines cal fer. La utopia era optimista, entusiasta, afirmativa, segura, … La retrotopia es presenta pessimista, decaiguda, negativa, insegura. El nucli central d’aquest assaig s’estructura en tres capítols, sempre mirant enrere: Retorn a Hobbes?, retorn a les tribus, retorn a la desigualtat i retorn a l’úter. Si es pot prendre l’epíleg com les darreres paraules escrites del gran pensador, és precisament allà on s’obre mínimament l’esperança. M’ha sobtat, i voldria destacar-ho, que Bauman dedica una part important del seu epíleg – la part final – a comentar un text del Papa Francesc. Es tracta del discurs que el pontífex va fer al 2016 amb motiu de la concessió del premi Carlemany de la Unió Europea. Reprodueix una part considerable del discurs, després d’afirmar que “actualment el Papa Francesc és l’única persona entre les figures públiques amb una autoritat mundial considerable”. Les darreres paraules de Bauman, en aquesta obra, són: “o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna”.

La república

Una novel·la del jove escriptor holandès Joost de Vries (@devriesjoost) que, en forma de sàtira, alerta dels perills del creixent neofeixisme. Llegim a la contraportada del llibre: “Una comèdia d’embolics amb professors que fan d’espies? Una novel·la sobre les complexes relacions mestre – alumne? Una reflexió sobre l’amor, l’amistat i la gelosia? Una provocació que indaga en els límits de l’humor? Un joc literari erudit i pop carregat de pèrfida ironia? Un toc d’alerta sobre el neofeixisme? La républica, arrenca amb la mort de Josip Brik, carismàtic professor universitari expert en Hitler. El seu deixeble i col·laborador Friso de Vos maniobra per convertir-se en hereu oficial enmig d’una crisi sentimental i una lluita a mata-degolla amb un rival, Philip de Vries, que, aprofitant una convalescència d’en Friso, s’apropia del paper de delfí. Farsa esbojarrada i punyent, la novel·la és una potent narració sobre l’ambisió i l’engany i una lúcida meditacio sobre la realitat i la ficció.”

La vía

M’han interessat les aportacions del molt ancià filòsof i sociòleg francès sefardí Edgar Morin. A la seva obra “La via”, ofereix una excel·lent síntesi dels seus diagnòstics sobre els mals que afligeixen el món occidental i també de les aportacions que el pensament complex pot oferir per trobar un camí (una via) que permeti la transformació. Segons Morin, la nau espaial que és la Terra, segueix a tota velocitat la seva cursa en un procés format per tres elements: globalització, occidentalització i desenvolupament. Ara, tot és interdependent i al mateix temps, tot està fragmentat. La unificació tecnològica i econòmica del planeta, va acompanyada de conflictes ètnics, religiosos i polítics; de convulsions econòmiques, deteriorament de la biosfera i crisis de les civilitzacions tradicionals, però també de la modernitat. Una multitud de crisis que formen part d’una gran crisi de la humanitat que l’hi impedeixen esdevenir una veritable humanitat. Edgar Morin prepara el terreny d’una “via” practicable que podria dissenyar-se mitjançant la conjunció de múltiples vies reformadores i conduir-nos a una metamorfosi tan sorprenent com la que va engendrar les societats històriques a partir de les societats arcaiques.

Impromptus

Nova lectura del filòsof francès André Comte-Sponville on desenvolupa de manera àgil i breu l’únic tema que en realitat interessa a l’autor: què podem fer amb la nostra vida, com fer-la més viva. més feliç, més positiva… És a dir: millor. El text aborda tot un seguit d’arguments: l’angoixa, el diner, la correspondència, el plaer de viure, quan morir?, el suicidi, el dol, el nihilisme i tot el contrari. Sorprenen a continuació, tres capítols deliciosos dedicats a tres músics: Mozart, Schubert i Schumann. Per a l’autor, Mozart és la llum, un miracle. Mentre Schubert és el patiment, el dolor, l’esquinçament, la seva música és una refutació de Nierzsche. En canvi Schumann és el músic que desagrada a André Comte-Sponvill, sense pal·liatius, segons ell la seva música és alhora sorollosa i àtona, brillant i opaca. Encara més escels i sorpressiu resulta el darrer capítol dedicat a Jesús. En aquest darrer capítol, l’autor que es confessa ateu, hi escriu: “… l’única salvació esperable és l’amor, l’única religió és l’amor”. I més endavant: “Se m’acut pensar que Crist només ho va comprendre en la creu – “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” – on veritablement és germà nostre i el més humà de tots els déus: perquè finalment va conèixer la nostra soledat, el nostre desamparament, la nostra desesperança, perquè està del costat dels febles i de les víctimes definitivament.”

Nosaltres en la nit

Una novel·la difícil de qualificar, de l’escriptor nord-americà Kent Haruf.  El Washington Post la va titllar “d’obra tendra i acuradament polida“. Més que tendra, jo la qualificaria més aviat d’agredolça. És un lectura recomanable per als que hem estat ja admesos al prestigiós club dels 60′ i tenim aspiracions de ser-ho a les categories superiors. Però també ho és per a qualsevol persona, de qualsevol edat. És cert que els protagonistes, l’Addie Moore i el seu veí en Louis Waters, són dues persones grans. També és veritat que el tram final de la vida té un sabor especial. Però la necessitat de tenir una ma amiga on agafar-nos, la necessitat de compartir la vida, la necessitat d’estimar i sentir-se estimat, la necessitat d’intimitat i complicitat intel·lectual, més enllà del cos; la necessitat d’amistat, tot això és universal. Com també ho són les dificultats que les convencions socials i la pròpia família imposen. Tan dolça és la història com agra la incomprensió de qui no en participa.

Em dic vermell

Novament recomano una lectura del premi Nobel turc Orhan Pamuk. Aquesta vegada es tracta d’una novel·la ambientada al segle XVI, una època d’esplendor i decadència de l’imperi turc, El sultà vol quedar immortalitzat en un retrat, però la llei islàmica ho prohibeix. La temptació guanya i quatre artistes treballaran en secret per elaborar un llibre ple d’imatges que no s’havien pintat mai abans. Fins que un dels artistes desapareix. El Mestre Elegant, il·lustrador de miniatures de gran fama, clama venjança des del seu cos sense vida i fa una severa advertència: “Darrere la meva mort hi ha una conspiració repugnant contra la nostra religió, les nostres tradicions i la manera com veiem el món”. Pamuk uneix en aquesta obra la saviesa de la millor tradició històrica amb el ritme trepidant de la novel·la negra i una seductora història d’amor. El resultat és aquesta novel·la sobre l’art, la vida, el matrimoni i la felicitat. (De la contraportada del llibre). (Lectura gràcies al servei de préstec de la Biblioteca Carles Rahola – Girona)

Problemas en el paraíso

Nova lectura del filòsof Slavoj Zizek, com sempre provocador i punyent en les seves anàlisis. El “paradís” del títol fa referència al capitalisme democràtic i liberal que durant dècades ens han venut com el millor ordre social possible. Els “problemes” són les cadenes que arrossega i que, a falta d’un nom millor, anomenem crisi econòmica. En aquesta obra Zizek ofereix un diagnòstic d’aquest moment social i polític que condemna als ciutadans a un paper cada cop més passiu i impotent. Partint de la pel·lícula homònima d’Ernst Lubitsch, proposa una anàlisi basada en cinc grans apartats: 1) diagnosi de les coordenades bàsiques del sistema capitalista, 2) cardiognosi, un coneixement del cor del sistema furgant en els racons més foscos a partir de tres personatges: Julian Assange, Chelsea Manning i Edward Snowden; 3) prognosi on proposa de rebutjar la falsa dicotomia entre capitalisme liberal i fonamentalisme religiós, 4) epignosi  on proposa noves formes organitzatives amb les que combatre les finances “creatives” que han convertit l’economia en un gran casino on no tothom hi pot jugar i 5) un apèndix on analitza les recents lluites emancipadores (Primavera Àrab, Grècia, Ucrània) com una revolta contra el “Nou Ordre MUndial”. Zizek invita a reflexionar sobre la crisi més immediata a través de Lubitsch, Hegel, Batman, Lacan, Chesterton i Kant.

Psicopolítica

Sóc reincident en la lectura del filòsof Byung-Chul Han. En aquesta ocasió centra la seva atenció sobre les noves tècniques de poder del capitalisme neoliberal, que donen accés a l’esfera de la psique, convertint-la en la seva major força de producció. La psicopolítica és, segons Han, un sistema de dominació que, en lloc d’usar el poder opressor, utilitza un poder seductor, intel·ligent (smart), que aconsegueix que els homes se sotmetin per ells mateixos a l’entramat de dominació. El subjecte sotmès, no és conscient del seu sotmetiment. L’eficàcia del psicopoder radica en que l’individu es creu lliure, quan en realitat, és el sistema el que està explotant la seva llibertat. La psicopolítica se serveix del Big Data que s’apodera de les dades que els individus li lliuren de manera efusiva i voluntària. Això permet fer pronòstics sobre el comportament de les persones i condicionar-les a un nivell pre-reflexiu. L’expressió lliure i la hipercomunicació que es difonen per la xarxa, es converteixen en control i vigilància totals, conduint a una autèntica crisi de la llibertat. Segons Han, el nostre futur dependrà que siguem capaços de servir-nos d’allò inservible, de la singularitat no quantificable i de la idiotesa de qui no participa ni comparteix. (Extret de la contraportada del llibre)

La nueva lucha de clases

Llegir Slavoj Zizek, el filòsof i pensador esolvè té un punt de risc. Zizek et porta sempre al límit de la provocació. Arriba un punt on interiorment penses: “jo, amb aquest paio no hi estic d’acord”. Però superat el límit de la provocació, te n’adones que, tot plegat era només una forma d’estirar la corda fins a trencar-la per poder, a continuació, oferir els arguments que arribin fins a la màxima profunditat de la qüestió. És un risc que val la pena córrer. En aquest llibre Zizek, com gairebé sempre, baixa a l’arena de les contradiccions i incoherències de la societat actual. Afronta els fets dels atemptats terroristes del radicalisme islàmic i els posa en relació a l’arribada d’una multitud d’emigrants i refugiats. No és un pensador que es conformi amb receptes fàcils i superficials, posa el dit a la llaga. Planteja que no podem quedar-nos en les lamentacions, en la compasió davant les víctimes innocents, sinó que cal anar a les causes que generen l’espiral de retroalimentació entre l’islamofascisme i el racisme. Cal superar certs tabús de l’esquerra i al mateix temps denunciar el capitalisme global que genera noves formes d’esclavatge. La solució d’aquest atzucac passa, en opinió del filòsof, menys per l’acció militar que pel foment de la igualtat i la recuperació de la lluita de classes. “La postura realment valenta consisteix en admetre que és probable que la llum al final del túnel sigui un tren que s’apropa en direcció contrària” afirma Zizek. Acaba el seu llibre amb aquesta frase: “Potser la solidaritat global sigui una utopia, però si no lluitem per aconseguir-la, llavors estem realment perduts, i mereixem estar-ho”.

Una sensación extraña

Un dels autors en els que sóc reincident és el turc Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura de 2006. Aquesta seva recent novela és, un cop més, una obra mestra de la imbricació entre la vida d’una ciutat, Istambul; i la vida de la seva societat, de les persones que hi habiten. A través de la vida de Mevlut Karatas, un venedor de carrer de ‘boza’ (beguda tradicional turca), Pamuk narra l’evolució – també urbanística – de la ciutat d’Istambul a les darreries del segle XX i inicis del XXI. La transformació de la ciutat s’entrellaça amb els somnis, els amors i els desamors, les fidelitats i les incerteses de Mevlut. Aquest personatge veu com tothom al seu voltant ha aprofitat el desenvolupament urbanístic de zones deprimides de la ciutat per fer negocis suculents, sovint a canvi d’entrar en trasaccions de moralitat dubtosa. Ell, en canvi, es mantè fidel a les seves sortides nocturnes per vendre ‘boza’, esdevingudes també un viatge interior per a trobar-se ell mateix. El seu gran amor, malda per conduir-lo lluny de les seves conviccions més profundes, mentre la fidelitat al seu amor trobat per error, li permet de trobar-se a ell mateix. Retrat d’una societat, paisatge urbà i itinerari interior, tot en una mateixa obra. (Lectura gràcies al servei de préstec de la Biblioteca Carles Rahola – Girona)

Las más bellas reflexiones sobre la vida

Un bon amic em va parlar del filòsof francès André Comte-Sponville (París 1952) i em va despertar l’interès pel seu pensament. Aquest és el primer llibre seu que llegeixo i, per ser sincer, trobo que ha estat una troballa afortunada. Crec que no serà l’últim. El llibre tracta sis temes essencials de la filosofia i de la vida: L’amor, la moral, el coneixement, la llibertat, la política i la mort. Dedica un apartat del text a cadascun d’aquests temes, seguint sempre la mateixa pauta. En primer lloc fa una presentació de sis o set pàgines, que li permet expressar el seu posicionament en relació al tema. Després, sota el títol de “Reflexions” enceta una selecció de fragments de diferents filòsofs i pensadors al llarg de la història sobre el mateix tema. Les aportacions venen de molts diversos posicionaments, tot i que no deixa de traspuar-se una certa debilitat per Spinoza, Montaigne i Epicur. No hi manquen però, Nietzsche, Plató, Kant, Schopenhauer, Sartre, Hegel, entre molts altres. El conjunt resulta una lectura prou esperonadora de la reflexió i el pensament, per la diversitat de pensaments que s’hi apleguen.

Una barca nel bosco

Feia temps que no llegia una novela en llengua italiana. Gairebé per casualitat vaig descobrir aquesta a la Biblioteca Carles Rahola i vaig aprofitar. Ho vaig per provar endut pel fet que l’autora, Paola Mastrocola, és docent i a més, pràcticament de la meva edat. Sigui com sigui, haig de confessar que ha estat una troballa ben afortunada. El protagonista, Gaspare Torrente, és fill d’un pescador i aspirant a llatinista. Es trasllada a Torí des d’una petita illa del Sud d’Itàlia. Un noi com ell, que als tretze anys tradueix Horaci i llegeix Verlaine, ha de volar alt, fer el batxillerat i desfer-se del petit món sense temps, de la pròpia infància. Però, l’escola superior traeix les seves expectatives: ha de lluitar amb programes “flexibles”, docents incapaços i companys “a la moda”. Se sent sempre fora de lloc, fora de temps, com una barca en el bosc. Tampoc la universitat, uns anys després, millorarà gaire la seva experiència. Però precisament quan ja tot semblava perdut, la vida li procura una inesperada sorpresa, un rescat ètic i estètic enfront d’una societat que només reconeix els que són gregaris i un sistema educatiu que es mostra inadequat per conrear el talent. Un sistema que Paola Mastrocola pren des de les seves vesants més divertides i alhora dramàtiques, donant veu a un noi que entre la sorpresa i l’amagura explica el seu recorregut de “deformació”. Un bon relat per reflexionar sobre el camí vital de molts joves, en la societat actual.

No t’espanti aquest vent

Fa setmanes volia llegir el darrer llibre d’en Lluc Salellas. De fet, així li vaig comentar un matí que varem coincidir al bar del Centre Cívic de Sant Narcís. Com era d’esperar, la lectura no m’ha pas decebut, ben al contrari. Certament s’hi fa un seguit de reflexions que, tot i que el subtítol diu “per a” una esquerra del segle XXI, perepunyetes com sóc, potser canviaria per “des de”. Tan se val! M’agraden les persones que escriuen de dins cap en fora. M’agrada que les reflexions que un exposa siguin, i així es manifesti explícitament i sense complexes, fruit del pòsit cultural, intel·lectual, experiencial i espiritual que conformen la persona. Això ho fa en Lluc contínuament en aquest llibre. Tot i la distància generacional (29 anys són molts en els temps que corren), coincideixo en un percentatge molt i molt elevat, en les anàlisis que fa. Potser, el fet que moltes de les referències que utilitza, ens siguin comunes ho explica, almenys en part. Sintonia doncs, en la manera d’entendre la societat i el món d’en Lluc. Un xic menys de coincidències amb el contingut del darrer capítol “El com: l’etern debat”. No és en debades que per alguna cosa militem en formacions diverses i, d’altra banda; sí, és l’etern debat. I que no manqui! Si alguna cosa destacaria, de manera especial, del llibre, és aquesta centralitat de la persona que en Lluc reivindica per a qualsevol acció política o social. Comparteixo plenament aquesta idea que, sense la llibertat de la integralitat de la persona, tota acció pot ser desesanyada o inadequada. El fet d’haver inclòs el llibre en aquest recull de lectures, ja evidencia la meva viva recomonació a llegir-lo. Si sou – com jo – una mica grans, us rejovenirà, com confessa li ha passat a en Narcís Comadira, autor del pròleg. Si sou d’aquells desencisats que quan parla de política diu “tots són iguals”, potser us retornarà l’esperança. Almenys una mica…

La mare

Després de molts anys, he tornat a llegir aquesta coneguda obra de Màxim Gorki. Quan la vaig llegir per primera vegada em va deixar un pòsit d’idealisme, de lluita i de revolució. Aquesta haurà estat, possiblement una lectura de maduresa, on han vingut en relleu d’altres aspectes de l’obra. Com és sabut, “La mare” està inspirada en els fets que es van produir a la fàbrica de Sornovo durant la revolusió de 1905. La creença cega de Gorki en una veritable i possible revolució capaç de millorar l’existència de l’home, s’hi troba en molts dels diàlegs de la novel·la. Per a mi, aquest cop, s’ha posat de relleu tot un seguit de matisos que, la primera vegada, no vaig saber apreciar. La força revolucionària d’allò que anomenem el “component espiritual de la persona”. L’amor de la maternitat, capaç d’ampliar-se en cercles concèntrics fins a límits poc imaginables. La tenacitat d’un poble que pateix. El lligam indestriable entre el tè que es prepara al “samovar” i l’acció revolucionària al carrer. El final incert de l’obra, crec que evoca la incertesa de qualsevol lluita. La incertesa de l’amor i de les pèrsones. La incertesa de la història. Sens dubte, hi ha obres que val la pena llegir més d’un cop.

Ética aplicada y democracia radical

En els temps que corren, poder reflexionar sobre el que significa una democràcia “radical” de la mà de l’Adela Cortina, és sempre una bona oportunitat. Tal com es llegeix a la contraportada del llibre, aprofundir en la democràcia podria ser un dels pocs projectes amb capacitat de generar il·lusió suficient com per salvar-nos del buit produit per haver-la assolida. Per fer-ho, Cortina ens porta a cercar en les postures liberals, democràtes, socialistes, tecnòlegs, partidaris de la democràcia representativa i també dels de la democràcia participativa. Tot plegat, un exercici per anar espigulant elements conceptuals que ens permetin identificar aspectes on val la pena aprofundir.Cortina no defensa una ètica aplicada qualsevol, sinó aquella que – des de una determinada antroponomia – proposa que cada home és un interlocutor vàlid, a qui cal tenir en compte de forma indefugible. La realització d’una democràcia radical exigeix empendre en tots els àmbits i institucions una revolució ètica. De tant en tant, va bé osrtir del fang del camp de batalla per veure millor la realitat de les coses.

Llum d’agost

Una de les meves debilitats literàries és llegir de tant en tant alguna novel·la de William Faulkner. Això és el que fet en aquestes acaballes d’estiu. En aquest cas, “Llum d’agost” és una de les obres més característiques de Faulkner. L’acció de la novel·la transcorre, com és habitual en l’autor, en el Sud dels Estats Units, on la tradició esclavista i la misèria perduraren fins ben entrat el segle XX. Lena Grove, amb un esforç heroic que li confereix una simbolització gairebé mítica, travessa les terres polsegoses de Mississipí i Alabama a la recerca del seu seductor, del qual esperava un fill. En una història paral·lela, Miss Bunden intenta protegir Joe Christmas, mestís i desequilibrat mental, el qual ha crescut enmig de l’odi a la raça blanca. L’autor els envolta d’aquest sentiment – tan sovint present a les eves obres – en el qual es barreja el menyspreu racial i l’erotisme. Mai una novel·la de Faulkner em deixa indiferent, la seva prosa plena de frases on cal aturar-se a pensar, em recorden sovint a l’obra de Gabriel García Márquez.

Història del món en deu capítols i mig

Ja a les darreries d’aquest temps d’estiu, nova lectura de l’escriptor britànic Julian Barnes. Aquest cop la seva novela (més aviat conjunt de contes) “Història del món en deu capítols i mig”. Certament es tracta d’una obra peculiar. Ben bé pot resultar banal, com pot ser un niu de motius per esperonar el pensament. També la imaginació. Del resum del llibre: “Un inesperat polissó de l’Arca de Noè ens explica el seu relat, sorprenent, subversiu, del viatge. El guia turístic d’un creuer de l’Egeu és interromput per un grup de misteriosos visitants que li plantegen un cruel dilema. Un tribunal eclesiàstic de la França medieval ha de jutjar un cas ben pintoresc… Així comença el viatge que Julian Barnes ens proposa de fer a través de la història del món, en deu capítols i un parèntesi. El que sembla un seguit de contes aparentment inconnexos, i extraordinàriament brillants, va teixint progressivament un feix de memòria, d’interdependències, de ressons i de picades d’ullet. Barnes crea així un calidoscopi de veus narratives que tracen una irònica història dels homes i del món, marcada per algunes recurrències: la presència de Noè i del seu enigmàtic polissó, l’obsessió per separar els purs dels impurs, l’evidència que no hi ha fusta sense corcs. Ambiciosa i accessible, divertida i profunda, aquesta obra resulta tan suggerent com ho vulgui la nostra imaginació”.

El precariado

Nova lectura d’estiu. Aquest llibre de l’economista britànic Guy Standing, és un interessant text que cal llegir en etapes vitals força allunyades de la depressió. El panorama que es va desenvolupant a mesura que passen les pàgines del llibre, és un bon material per alimentar l’estat depressiu. No dic pas, que no sigui real el seu cotingut, ni de bon tros. Només tinc la sensació que hi manquen escletxes de positivitat. Standing defineix una nova classe social: el precariat. Una classe de la que, segons l’autor, tots podem acabar formant-ne part. Tot i no compartir del tot molts dels aspectes que s’hi plantegen, reconec que el text m’ha resultat estimulant per a la reflexió. La precarització de la vida és una realitat. En un món globalitzat i dominat per les polítiques neoliberals, el gruix de persones que formen part d’aquesta situació precària de la que és gairebé impossible sortir-ne, és cada cop més gran. L’economia de mercat salvatge acaba per entrar en tots els racons de la persona, fins anar definint tot una nova classe social, insegura, desanimada, sumisa, … Tot plegat és un cercle que fa que cada cop sigui més fàcil mantenir i ampliar l’aplicació de les polítiques que ho provoquen. En el darrer capítol, Standing intenta donar algunes pautes positives quan comença fent esment del que ell anomena “la Gran Trinitat”: llibertat, igualtat i fraternitat. Però decep un xic llegir aquesta part del llibre cercant aquells brins d’esperança que no s’hi troben. Tot i que ho sembli, recomano la seva lectura. No pas per deprimir-se o posar-se de mal humor, sinó per fer-nos més conscients d’un procés que no és irreversible.

Le sfide di oggi allà luce della Teoria Generale dei Sistemi

He aprofitat l’estiu per llegir també el llibre que el bon amic Jordi Marjanedas acaba de publicar. De moment només en italià, l’obra “Els reptes d’avui a la llum de la Teoria General dels Sistemes” esperona a reflexionar en profunditat sobre l’evolució de la humanitat i com la Teoria General dels Sistemes (TGS) pot ser una eina que ens ajuda a entendre-la i, a més, a navegar per les incerteses del moment actual. En la primera part, de la mà de Ludwig von Bertalanffy (Viena – Àustria 1901 / Buffalo – New York 1972) Marjanedas ens permet conèixer els trets bàsics de la TGS. La segona part de l’obra la dedica enterament a aprofundir en el sistema humà, per donar pas a la darrera part a l’anàlisi del sistema ètica i del sistema religió. Al llarg de les 361 pàgines del llibre, l’autor es fa acompanyar sovint de les idees del científic agnòstic rus Valentin F. Turchin  (Podolsk – URSS 1931 / Oakland – New Jersey 2010) i del jesuïta i científic francès Teilhard de Chardin (Orcines – França 1881 / New York – EUA 1955), la qual cosa, produeix uns contrastos i unes aportacions molt estimulants intel·lectualment. Les lleis dels sistemes, que el llibre tracta d’identificar i descriure, resulten comuns a totes les realitats i poden tenir per tant, una validesa universal. Mirant totes les coses amb aquesta visió, com a sistemes i sistemes de sistemes en progressiu creixement qualitatiu, l’obra de Marjanedas ofereix una llum nova també sobre l’ésser humà, les cultures i els sistemes ètics i de les religions, així com sobre la mateixa història en el seu procés actual de mundialització. El llibre és el resultat d’un llarg treball d’aprofundiment en aquesta direcció, una aventura en la que, davant de qualsevol realitat, podem descobrir meravellats, que pot ser explicada amb les lleis de la TGS, obrint a la humanitat un futur horitzó lluminós.

El camp de l’Ombra

Novel·la de Miquel Pairolí (Quart, 1955 – 2011) en la que l’autor crea un teixit de relacions humanes que posen en relació mons diversos. L’Alícia, una jove pintora, retorna al mas del que la seva mare va marxar en casar-se. De les arrels de la família, resten al mas en Salvi, a punt de morir i l’oncle Joan, ja gran. Al llarg de la novel·la Pairolí construeix un univers de tensions i de relacions entre el món rural i la ciutat, la cultura i la pagesia, la joventut i la vellesa, el cosmopolitisme i les arrels de la terra, el futur i el passat, la vida i la mort, la passió i el declivi, la lleialtat i la traïció. L’experiència de conèixer l’obra de Pairolí, em resulta gratificant i al mateix temps interessant, no només des del punt de vista literari, sinó també per la profunditat que s’entreveu en els seus personatges i situacions. Tot plegat, amarat sempre d’una època – que també ha estat la meva – i d’un país, que també és el meu.

¿Quién le hacía la cena a Adam Smith?

La darrera lectura que he fet aquest juliol, ha estat l’obra de la periodista sueca Katrine Marçal. Es tracta d’un brillant assaig sobre economia fet per una dona jove, no economista. Tots aquests ingredients converteixen el text en amè i interessant. Marçal fa una crítica a la concepció clàssica de l’economia, tot fent-ne una interpretació en clau femenina. Una visió, per cert, absolutament imprescindible també en aquest àmbit. Adam Smith, el pare de l’economia moderna, va escriure que no era la benvolença del carnicer i el forner la causant que poguéssim sopar cada vespre, més aviat era perquè ambdós es preocupaven pel seu propi benestar. D’aquesta manera, era l’ànim de lucre el que feia girar el món i naixia l’Homo economicus. Cínic i egoista, l’Homo economicus ha dominat la nostra concepció del món des de llavors i la seva influència s’ha extès des del mercat fins la manera com comprem, treballem i flirtegem. En canvi, Adam Smith sopava cada nit gràcies a que la seva mare li preparava el sopar, i no ho feia per egoisme, sinó per amor. Avui en dia, l’economia es centra en l’interès propi i exclou qualsevol altra motivació. Ignora el treball no remunerat de criar, tenir cura, netejar i cuinar. L’economia ens ha explicat una història sobre com funciona el món i ens l’hem cregut fins al final. Ha arribat, però, el moment de canviar aquesta història. En aquesta atrevida mirada a la crisi actual, Katrine Marçal s’enfronta al mite més gran de l’actualitat i ens anima a acabar amb l’Homo economicus d’una vegada per totes.

La voluntat de comprendre

Aquesta ha estat la meva terera lectura d’estiu. El llibre, publicat per ARCÀDIA, és un recull d’articles que el filòsof català Xavier Antich ha anat publicant al diari ARA. En concret, l’obra recull noranta sis articles d’Antich que esperonen a pensar, a reflexionar sobre la actualitat i especialment sobre allò que constitueix el sentit del nostre caminar personal i col·lectiu. En el pròleg Xavier Antich diu: “Ningú no pensa ni escriu tot sol. Tampoc jo”, és una gran veritat. Escriure alguna cosa per ajudar a pensar, incorpora sempre altres veus, reflexions prèvies fetes a rel de lectures i converses, d’experiències i vivències de qui escriu. Per això aquests articles ens permeten entrar en la manera de veure les coses que té l’autor i que ha anat construint, per fer-ne una reflexió personal d’adhesió o de crítica. Personalment ho he expressat més d’una vegada quan m’han demanat d’escriure alguna cosa i, en aquest sentit, comparteixo plenament el que Antich escriu a les acaballes del pròleg d’aquest llibre: “Cada text és sempre nou, i reescrit, quan algú el llegeix. Aquest acte, el de la lectura, produeix un inquietant miracle: converteix a qui llegeix en l’autor del text, perquè és ell o ella qui el refà, l’omple de realitat i li dóna aquella concreció necessària que Roman Ingarden considerava la producció de sentit sense la qual un text no pot dir res”.

El soroll del temps

La segona lectura d’aquest estiu ha estat aquesta novela de l’escriptor britànic Julian Barnes. Per a un amant de la música del segle XX, era una temptació massa gran resistir-se a llegir aquest extraordinària novela ambientada en la vida del compositor rus Dmitri Xostakóvitx. És de matinada i un home fuma al resplà de casa, davant de l’ascensor. A la maleta du una muda, pasta de dents i tres paquets de tabac. Es tracta de Dmitri Xostakóvitx, que espera, inquiet, la visita de la NKVD, la temuda policia secreta, i té encara l’esperança que se l’enduguin només a ell i no a tota la família. Sap que l’exili o Sibèria no serien les pitjors opcions. Així arrenca la novela, que recrea tres moments en què el compositor rus va sentir l’amenaça directa del Poder soviètic: Xostakóvitx va haver de viure i crear – sobreviure i subsistir – sota el terror impune d’un règim totalitari. Una obra sobre la lluita d’un home exepcional per mantenir la seva llibertat creativa i la seva integritat moral, a risc de passar a la història com un covard. Un tast: “El Poder li havia parlat a través dels diaris, en públic, i li havia xiuxiuejat a l’orella, en privat. D’un temps ençà, el Poder l’havia humiliat, li havia pres els mitjans de vida, li havia ordenat que es penedís. El Poder li havia fet saber que el volia veure treballant, que el volia veure viu. Ara insinuava que potser, després de rumiar-ho, ja no el volia viu”.

Topología de la violencia

“Estan massa vius per poder morir-se, i estan massa morts per poder viure”, així descriure els homes de la societat del rendiment i amb aquesta frase acaba el seu assaig sobre la violència el filòsof coreà Byung-Chul Han. En aquesta interessant obra, Han vol posar de relleu les noves formes de violència que s’amaguen darrera l’excés de positivitat de la societat actual. Hi ha coses que mai desapreisen. Entre ells s’hi troba la violència. La seva forma d’aparició varia segons l’entorn social on estem. En l’actualitat, la violència ha mutat de visible a invisible, de frontal a viral, de directa a mediada, de real a virtual, de física a psíquica, de negativa a positiva. Es retira a espais subcomunicatius i neuronals, de manera que pugui donar la impressió que ha desaparegut, segons Han. Però la violència es manté constant. Simplement es tranforma a l’interior. La decapitació, en la societat de la sobirania; la deformació, en la societat de la disciplina i la depressió, en la societat del rendiment són estadis de la transformació de la topologia de la violència. Amb aquesta obra he iniciat les meves lectures d’estiu.

El manuscrit de Virgili

Novel·la de Miquel Pairolí (1955-2011, Quart) que narra una història que comença el juliol de 1929. L’escriptor Reinald Virgili, autor d’una novel·la d’avantguarda, publicada i rebuda amb elogis, assisteix a una feta social en una mansió vora el mar, a la costa catalana. La casa és propietat de Berta Canonici, una dona rica, jueva, d’uns 50 anys, que pertany al món de les finances internacionals i que resideix habitualment a París. Uns dies després, Canonici fa a Virgili una oferta singular, estranya i atractiva, que estableix entre els dos personatges una relació secreta. A partir d’aquesta situació, es desenvolupa una novel·la que tracta de dues qüestions intemporals i universals, l’amor i la creació literària, en un argument que s’inicia a la Belle Epoque i arriba fins a l’actualitat.

Lideratge ètic

Infinitat són els llibres que s’escriuen sobre lideratge. De fet, tal com defensen els professors Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano en el seu llibre “El poliedre del lideratge”, referenciat en aquesta mateixa pàgina, estic absolutament convençut que el concepte de lideratge passa inevitablement per les partícules “multi” i “co”. Després d’haver llegit força sobre aquest tema, defenso fermament el caràcter polièdric del lideratge. La seva multidiciplinarietat, la seva vessant col·lectiva i col·laborativa en són elements consubstancials. En aquel assaig, el professor Francesc Torralba, presenta el lideratge ètic, gairebé com l’única forma vàlida de lideratge. Posa el dit a la nafra en relació a com cal ser per exercir un bon lideartge, més que no pas en el què cal fer. Al llarg del llibre, l’autor, explora com es construeix un lideratge ètic i els seus components imprescindibles, i presenta cinc líders mundials que han esdevingut referents morals, exemples inequívocs que la transformació social és encara possible en la societat contemporània, dominada per la desil·lusió i el cansament.

Informe de l’interior

Una obra autobiogràfica de Paul Auster que proporciona un viatge a les seves sensacions i vivències d’infantesa i joventut. L’obra proposa recrear l’experiència de l’autor del desenvolupament del seu jo intern, el despertar de la seva consciència. Amb el seu estil característic Auster mostra el seu camí moral, polític i intel·lectual a mesura que avança cap a l’edat adulta, des dels primers anys cinquanta, en plena postguerra, fins als turbulents anys seixanta. Des del nen que adora els cowboys i aprèn a vestir-se sol, passant per la composició del seu primer poema als nou anys o els primers brots de consciència de les injustícies de l’estil de vida americà, fins les primeres aventures sentimentals. Hi sovintegen perles de la seva ànima com aquestes: “Crec que el més a prop que una persona pot estar de l’eternitat és vivint en el present” o “Alhora, però, desitjo estimar i ser estimat, sabent que és impossible”.

Sin destino

Novel·la del premi Nobel de Literatura 2002, l’hongarès Imre Kertész. Narra la història d’un any i mig de la vida d’un adolescent en diversos camps de concentració nazis. Tot i haver viscut en primera persona els horrors dels camps d’extermini, l’autor és capaç de fer una narració irònica, des de la distància. Les vivències d’un jove són sempre diverses de les de les persones adolescents. Per a mi, aquesta és una de les originalitats d’aquest esplèndid llibre. Les crues experiències del protagonista viatgen de la incomprenssió a la por, passant per l’adaptació, fins arribar a la normalització. Un dels efectes més perversos d’aquest viatge vital és la confusió entre la justícia i la humiliació arbitrària. També és evident la transformació de la quotidianietat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat.

Cera

Primera obra que llegeixo de Miquel Pairolí. No serà la darrera. Un gironí d’adopció com jo s’ha d’anar deixant amarar de l’obra dels autors locals. Pairolí era de Quart, va néixer el mateix any que jo i, malauradament, va morir prematurament l’any 2011. En aquesta novela, l’autor descriu la vida d’una ciutat catalana de mitjans del segle XX. Podria ben bé tractar-se de Girona, tot i que no ho diu. Essent contemporanis, les vivències de Pairolí es corresponen força amb les meves. La novela descriu aquella societat profundament marcada per la presència d’una religió obscura i tenebrosa. Una societat sota l’ombra fosca del franquisme. Un pretès benestar, mancat de llibertats. Un progrés que no sembla portar enlloc. Uns canvis que cerquen només l’immobilisme més estàtic. Tot un retrat de la societat de l’època, a través de la història d’una família que regentava una cereria, en aquest món de sagristia, on aquest material era un element imprescindible.

Espiritualitat, el camí de la vida

Segon volum de l’Opera Òmnia de Raimon Panikkar que llegeixo. M’interessa endinsar-me poc a poc en el pensament d’aquesta personalitat en el món de l’espiritualitat i la interculturalitat. Panikkar va ser ordenat sacerdot catòlic el 1946 i després de trepitjar l’Índia per primer cop el 1954 va afirmar: “Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat mai de ser cristià”. Raimon Pannikar considera que l’espiritualitat del segle XXI ha de ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d’implicar l’home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat. En aquesta obra, ens convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. Viscuda d’aquesta manera, la interioritat deixa de trobar-se en oposició dialèctica amb l’exterioritat, i permet descobrir el sentit de la vida en la joia, en les sofrences, en les passions, en tots i cadascun dels instants del present.

Escribir es vivir

Un llibre especial del professor José Luis Sampedro (1917 – 2013). Crec que fa temps me’l va recomanar una bona amiga, però no n’estic segur. Sigui com sigui, el vaig veure a la biblioteca Carles Rahola i, essent un dels que em manquen per llegir de l’obra de Sampedro, el vaig agafar. Al meu parer, Sampedro ha estat un personatge excepcional. Economista o escriptor? Possiblement les dues coses. Humanista per sobre de tot. Aquesta obra és una autobiografia, sense ser-ho. A la seva manera, diria jo. Fent sempre als altres – participants, dona – part de les seves vivències. Un llibre ple d’emocions, on la vida real, el dolor i el goig, són part essencial de la seva obra literària. Els que – salvant totes les distàncies – compartim amb Sampedro la necessitat d’escriure, entenem molt bé aquest lligam indestriable entre vida i escriptura. S’escriu el que es viu i, en el fons, l’escriptura acaba sent una part essencial de la vida.No és una novela. És el recull d’una sèrie de cursos magistrals que Sampedro va fer a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo el juliol de 2003. Ho fa en col·laboració amb la seva dona, Olga Lucas. Companya que passava per moments difícils en aquell moment. Unes classes “magistrals” per l’emoció, la vida que transmeten i l’amor entre ells que els porta més enllà de la dificultat vital del moment. Tota una veritable lliçó.

Temps de segona mà

Un excel·lent llibre de la premi Nobel de Literatura 2015, la bielorrusa Svetlana Aleksiévitx. L’obra, subtitulada “La fi de l’home roig”, és una peça fonamental per entendre millor la Rússia dels darrers vint anys. No és un llibre d’entrevistes, però qui hi parla és la gent. Homes i dones que expliquen les seves emocions, les seves pors, els seus odis en veure l’ensorrament d’allò en què havien cregut tota la vida, d’allò que era la seva vida. L’autora relliga relats i deixa fluir magistralment els pensaments de la gent. La frustració de veure desaparèixer un model de societat i constatar que el naixement de la nova societat no sembla millor. L’enfonsament personal i col·lectiu és el fil conductor del llibre. L’obra cobreix l’arc, històric i vital, que va des del moment inicial de confusió, amb les promeses de capitalisme de Gorbatxov (que per a la majòria no era res positiu, sinó el mal contra el qual havien lluitat tota la seva vida), fins a arribar al moment actual de confusió, en què molts es pregunten per què Rússia, amb la seva grandesa, no proporciona més possibilitats d’una vida feliç i pròspera.

La marca de l’home

Un altre llibre de Philip Roth. Una novel·la basada en la vida i la mort d’un professor universitari. Una paraula “lèmurs” que és el desencadenant de la seva decadència professional. Una paraula que, haver-a pronunciat en una classe, significa el creuament de camins que tothom es troba al llarg de la vida. Una paraula mal entesa que podia haver estat rebatura fàcilment. Es posa en joc la fidelitat a un camí esdevingut  motiu d’una vida, o bé trair-lo per evitar el descrèdit. És un llibre sobre la força de voluntat, sobre la determinació d’un home per esdevenir una cosa més del que li permet el destí. La vida del protagonista, Silk Coleman, és alhora un exemple de la riquesa de la vida i de les tragèdies que resulten de negar i superar les nostres arrels. La marca de l’home, és allò que la societat ens voldria encolomar, i allò contra el que nosaltres hem de lluitar i patir per desfer-nos-en.

Patrimonio. Una historia real

En aquest llibre, Philip Roth ens porta a l’etapa de la vida que té més a veure amb la mort. El mateix autor, ple d’amor, d’ansietat i de terror; acompanya al seu pare en una fase temible de la vida, on el cos comença a perdre cada cop més la seva pròpia vitalitat. Acompanyar el pare a morir és una de les experiències que deixa una profunda petjada a l’ànima d’una persona. El llibre està ple de tendresa i alhora de moments molt durs. Tot un recorregut d’amor i de tenacitat que envolten la llarga vida del pare de Roth. Decisions extremadament difícils que només si s’escolta la veu de l’amor dins nostre es poden acabar prenent i es poden arribar a comprendre. La por a morir és present al llarg d’aquesta obra, però al mateix també s’hi aprecia l’actitud valenta de qui ha anat construint el propi relat de la seva vida i és conscient que ara, arriba el moment decisiu de fer front a l’únic fet de la vida que és inevitable: la mort.

La libreria ambulante

Aquesta novel·la de Christopher Morley (1890 – 1957) Haverford (Pensilvania) es llegeix amb avidesa i amb facilitat. No per això però, la consideraria una obra menor ni molt menys. És divertida i transcorre en només dos dies. En el fons, posa en qüestió la rutina d’una vida anodina, amb l’aventura de seguir els dictats d’allò que de veritat volem fer. Connecta móns del tot diversos: el de la pagesia, el de la literatura, el del comerç. Tots els ingredients per trobar camins imaginatius, creatius, innovadors. L’ingredient de l’amor no hi és aliè, com tampoc ho és a la vida. És una novel·la on hi he trobat força elements de reflexió. Eixample d’una manera simpàtica l’esperit a vegades una mica endormiscat o anb la pesantor de les tardes de la vida. Val la pena llegir-la. En el fons és una invitació a la felicitat.

 

 

La transformación de la política

Aquest llibre del catedràtic de filosofia política i social, investigador “Ikerbasque” a la Universitat del País Basc, Daniel Innerarity,té ja uns quants anys, però no per això deixa de mantenir la seva vigència i el seu interès. Dins la ja extensa obra del catedràtic de 59 anys, aquest llibre va ser guardonat amb el “III Premio de Ensayo Miguel de Unamuno” i amb el “Premio Nacional de Literatura, modalidad Ensayo 2003”. És un llibre que ajuda a pensar de nou la funció de la política en aquest segle XXI. Per això, comença reflexionant sobre els llocs comuns de la política, el concepte que ens fet de l’ofici polític. El text examina les prestacions bàsiques que esperem de la política en el context actual d’una exigència de renovació radical. Aquesta nova cultura política, suposa una transformació en la manera d’entendre l’estat i el govern, així com també una nova diferenciació ideològica entre la dreta i l’esquerra, que permet síntesis inèdites i fa canviar molts dels còmodes referents que ja tenim. Innerarity afirma que “en un món que sembla més complex i incomprensible que els anteriors, comprendre és un bé escàs”. En altres èpoques, interpretar la realitat era una pèrdua de temps, una distracció de les exigències de la praxi; ara és una manera d’actuar sobre la realitat, una veritable activitat política. Recentmen, l’autor ha publicat un interessant llibre: “La política en tiempos de indignación”, aquest quedarà per a una altra ocasió.

 

Pluralisme i interculturalitat

Important obra de Raimon Panikkar (Barcelona 1918 – Tavertet 2010), que és un dels pensadors que més han contribuït a la reflexió sobre el pluralisme i la interculturalitat, uns conceptes que van molt més enllà de la simple tolerància, d’un relativisme banal o d’un multiculturalisme fàcil. Malgrat la set de comprensió universal, Panikkar considera que no hi ha, ni pot haver-hi, una única perspectiva humana universal: hi ha invariants humanes, però no hi ha universals culturals. És a dir: tothom menja, és actiu i descansa, però el sentit que es dóna a l’aliment, a la feina i al repòs és molt diferent segons les cultures. Tota cultura humana representa d’una manera peculiar i limitada la possible gamma sencera de l’experiència humana en determinades condicions concretes. La persona pluralista fa falsos tots els absolutismes, tots els fanatismes i tots el reduccionismes. Una lectura intel·lectualment estimulant, culturament enriquidora i espiritualment compromesa. Al menys, així le viscuda.

liderazgos sociales

Breu llibre – un centenar de pàgines – de l’Eugenio del Río, donostiarra nascut el 1.943, estudiós de la història de l’esquerra i els seus corrents ideològics. És una aportació més experiencial que metodològica al tema de lideratges en el món associatiu. Analitza, sempre des de la seva experiència personal, la influència de les diverses personalitats en les lideratges i la complexa relació entre la preservació de la unitat i el dinamisme ideològic propi de les associacions. Molts dels aspectes que desenvolupa, més enllà del món associatiu, són aplicables a d’altres àmbits, com l’empresarial. M’ha semblat especialment destacat el darrer capítol anomenat “Associacionisme i ideologia”. En aquest capítol es tracta la qüestio – per a mi bàsica – de la unitat i la pluralitat. Qüestió molt lligada també al tema de la creativitat. L’autor fa interessants aportacions en relació a les dinàmiques de les reunions, debats, pensament grupal i crítica en el si de l’organització. Aporta també una extensa bilbiografia molt útil per aprofundir en el tema.

un mundo común

Un llibre de la professora de filosofia de la Universidad de Zaragoza, Marina Garcés (Barcelona, 1973). Un llibre que és la declaración d’un compromís. En un moment en que la filosofia i la política cerquen la comunitat com quelcom a recuperar i allò que és comú com una cosa que cal produir col·lectivament, aquest llibre proposa fer un pas enrere: descobrir el món comú on ja estem, ho volguem o no, implicats. Parteix de la pregunta sobre el nosaltres i desemboca en una veu singular capaç de dir “aquesta vida és meva”. Apropiar-nos de la nostra vida és, segons l’autora alliberar la riquesa del món que compartim. Per això, el pensament crític necessita guanyar una nova perspectiva: la d’un cos involucrat en la vida com a problema comú. L’autora segueix en bona part els postulats del filòsof francès Maurice Merleau-Ponty.

EL AROMA DEL TIEMPO

Darrer assaig filosòfic que he llegit del filòsof i teòleg de Seul (Corea del Sud), Byung-Chul Han. A “El aroma del tiempo”, com sempre, l’autor ofereix una gran quantitat d’espais de reflexió que esperonen el pensament i provoquen l’aprofundiment. En aquesta ocasió Han reflexiona sobre la crisi temporal contemporània. Segons l’autor, no ens trobem davant una acceleració del temps, sinó més aviat davant de la seva atomitazació i dispersió temporal. No existin un rumb que doni sentit i significació a la vida, els temps esdevé un seguit de moments iguals que deixen espais buits entre ells. Espais que tractem d’omplir, provocant la sensació d’acceleració. El temps s’escapa perquè – sense relat – res acaba, tot és efímer i fugisser. Com a conseqüència, la mort és un instant més, un final fora de temps. Això invalida la vivència de la mort com a consumació d’una unitat amb sentit. Han conclou que “la crisi temporal només es superarà quan la ‘vita activa’, en plena crisi, aculli de nou la ‘vita contemplativa’ en el seu sí”. El llibre acaba amb una cita de l’obra de Nietzsche “Humano, demasiado humano” que crec val la pena reproduir: “Por falta de sosiego, nuestra civilización desemboca en una nueva barbarie. En ninguna época se han cotizado más los activos, es decir, los desasosegados. Cuéntase por tanto entre las correcciones necesarias que deben hacerle al carácter de la humanidad el fortalecimiento en amplia medida del elemento contemplativo”

SI ELS ALCALDES GOVERNESSIN EL MÓN

Excel·lent assaig de Benjamin R. Barber al voltant de la governança global i el paper que hi tenen les ciutats. El conegut politòleg estatunidenc fa una interessant aportació a la necessitat d’anar fent camí cap a una governança planetària. En aquests moments l’economia és global, però la política és local. Això dificulta molt el necessari equilibri entre ambdós poders, per tal que l’economia estigui més al servei del bé comú que dels interessos d’uns pocs. Barber veu en la ciutat i els seus dirigents, els alcaldes i alcaldesses, una possibilitat de caminar en aquesta línia. Els estats sovint son reacis a cooperar ja que volen preservar la seva suposada sobirania. En canvi les ciutats no presenten aquest element i són més favorables a cooperar entre elles, com ja han començat a fer. En realitat, molts problemes que són globals, és a la ciutat on es posen de manifest amb la seva màxima cruesa: medi ambient, desigualtat, inmigració, pobresa, … Reptes que cal resoldre localment, tenint la mirada posada en el món global. M’ha interessat molt aquest volum, com a lectura d’inici de curs. Un impuls a començar les diverses activitats amb un xic més d’esperança.

el món d’ahir

Memòries d’un europeu. Aquest europeu és Stefan Zweig, escriptor nascut a Viena el 1.881 i mort a Brasil el 1.942. En realitat es tracta d’unes memòries col·lectives, ja que Zweig enllaça magistralment les seves riques vivències, amb les situacions, sovint drmàtiques, que va viure Europa entre la primera i la segona guerra mundial. El seu drama, és també el d’una societat que veu caure tot allò en el que creia. Tot i la distància històrica, m’ha estat de molta utilitat aquesta lectura en el moments que vivim.

LA RESISTÈNCIA ÍNTIMA

Una altra lectura d’aquest estiu i que ha requerit un xic més d’atenció i concentració, ha estat l’obra del professor de filosofia de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Esquirol. Publicada recentment per Quaderns Crema amb el títol: La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat”, haurà estat per a mi una de les lectures cabdals d’aquest estiu. Es tracta d’una reflexió atenta i profunda sobre la condició humana. L’autor ens mostra com la vertadera cura d’un mateix ofereix escalfor als que són a la vora, protegint-los i fent-los de guia en el camí. “Hem de considerar resistència íntima com el nom d’una experiència, pròpia de la comarca de la proximitat; comarca que no és visita d’un dia, sinó estança habitual. Avui, romandre en aquesta comarca no és planer. La proximitat no es mesura en metres, ni en centímetres. El seu oposat no és llunyania, ans més aviat la monocromia ubiqua del món tecnificat. Hem vist com la quotidianietat i el gest de la casa són modalitat importantíssimes de l’experiència de la procimitat”. M’ha permés reflexionar i anar en profunditat sobre el sentit del moment present, la profunditat de les coses quotidianes, la cura dels altres i d’un mateix, la recerca més dura d’allò que ens fa resistir, ser.

LA SOMBRA DEL MUNDO

Una de les lectures del que portem d’estiu ha estat aquesta novela del jove escriptor israelià Nir Baram.  És una novela molt recomanable. Escrita de forma intel·ligent, entrecreua tres trames que s’acaben unint de forma magistral. Tota una reflexió sobre si és possible canviar la realitat que ens envolta. Història d’ambicions personals, lluita social, poder, enginy, creativitat. A cavall entre la corrupció i el desig de canvi. El plantejament d’una mobilització planetària en un món globalitzat que serveix de forma ambivalent al bé i al mal. Un dels protagonistes, al final diu: “El món no té ombra”. Com sobreviure sempre a la intempèrie? Podem construir una “casa” que doni ombra i aixopluc al món? Són preguntes i reflexions que la lectura m’ha anat suggerint.

LA SOCIEDAD DE LA TRANSPARENCIA

Breu, però ple de profundes reflexions sobre la societat actual. El filòsof coreà Byung-Chul Han ofereix una anàlisi aprofundida del sentit de la transparència en la societat en que vivim. Uns textos que fan pensar sobre el què vivim i com ho vivim. Destaco a continuació algunes cites extretes del seu llibre:

• “Transparència i veritat no són idèntiques”
• “En la societat exposada, cada subjecte és el seu propi objecte de publicitat, Tot es mesura pel seu valor d’exposició. La societat exposada és una societat pronogràfica”
• “El capitalisme aguditza el procés pornogràfic de la societat ja que ho exposa tot com una mercaderia i ho lliura a la hipervisibilitat. S’aspira a maximitzar el valor d’exposició. El capitalisme no coneix cap altre ús de la sexualitat”
• “La societat de la transparència elimina tots els rituals i cerimònies, ja que no poden fer-se operacionals, perquè són un impediment per a l’acceleració dels cicles de la informació, la comunicació, la producció”
• “La coacció de la transparència destrueix l’aroma de les coses, l’aroma del temps. La transparència no desprén aroma. La comunicació transparent, que no admet res que estigui definit, és obscena”
• “En lloc de “la transparència provoca confiança” caldria dir “la transparència desfà la confiança”. L’exigència de transparència es fa sentir precisament quan ja s’ha perdut tota confiança. En una societat que descansa en la confiança no apareix cap exigència penetrant de transparència. La societat de la transparència és una societat de la desconfiança i de la sospita que, a causa de la desaparició de la confiança, busca el suport en el control”

 

ACCOUNTABILITY

Acabo de llegir el llibre de l’Anna Ascani, nascuda a Città di Castello (Itàlia) l’any 1.987. Membre de la delegació parlamentària italiana en el Consell d’Europa. Especialitzada en temes sobre la relació elegits / electors. Clar i interessant. El tema de la “accountability” ha entrat poc a poc en el llenguatge polític, però de fet amaga un problema molt antic: com evitar que el poder que donem a altres per actuar en nom nostre, sigui exercit de manera esquiva, opaca, arbitrària, sense la possibilitat d’un seguiment, d’un control, d’una verificació per part de qui l’ha conferit i sense necessitat, d’un puntual i constant rendiment de comptes per part de qui l’ha rebut. El llibre és una invitació a reflexionar novament sobre el tema tan actual de la relació entre elector i elegit i de la naturalesa del poder polític com a poder derivat. S’hi parla de “mutual accountability”, que pot constituir un element de fre a la creixent despolitització i al dèficit de representació que cada cop més preocupant. Encara més, s’hi proposen elements que poden ser un revulsiu a la participació activa del poble en les decisions i a la realització del bé comú. Reciprocitat, relació, participació, són termes que qualifiquen un principi, en aparença formal, però que, pot dóna aires nous a la vida democràtica.

EDUCACIONARI

Aquesta setmana he assistit a l’acte de presentació del llibre de Joan Manuel del Pozo que sota el títol Educacionari, fa una atractiva i estimulant invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes. El llibre ens proposa pensar l’educació com un compromís i sentir-la com un gust. Té el propòsit d’estimular els docents, les famílies i els més diversos agents socials per assumir entre tots el compromís d’afrontar l’educació amb més clarividència i amb més confiança. No es tracta del típic assaig, ple de referències bibliogràfiques, sinó d’una mena de diccionari que repassa seixanta conceptes clau, que es poden llegir independentment o d’acord amb els quatre itineraris que proposa l’autor: Emocionalitat, Integralitat, Professionalitat i Verbalitat. Cada entrada és un petit assaig autònom en ell mateix, però entre totes seixanta construeixen un discurs rigorós, coherent i ben argumentat. Joan Manel del Pozo convida a afrontar, des de l’honestedat i la intel·ligència, un dels aspectes crucials de la societat d’avui. L’anàlisi aprofundida de la situació actual de l’educació, li permet assenyalar-hi desorientacions, detectar-hi encerts i proposar finalitats i valors que l’omplin de sentit. El llibre és una invitació a l’exercici d’una serena reflexió educativa, feta per un professor de prestigi i de molta experiència.

ECONOMÍA DE URGENCIA

Interessant aportació del col·lectiu d’economistes que, sota el nom de Jorge Juan, han publicat aquest llibre fruit de les converses que han tingut amb alumnat de primer de batxillerat. Per això, el text respon a les preguntes que l’economia suscita avui en dia, especialment entre el col·lectiu jove. El llenguatge utilitzat és molt planer i clar, sense teoritzacions innecessàries. No comparteixo la totalitat de les afirmacions que s’hi fan, però reconec una gran claredat en els seus postulats. És un llibre accessible per a qualsevol persona interessada a entendre una mica més les claus de l’economia en els moments actuals de crisi . No cal cap formació econòmica específica per llegir-lo. El mateix col·lectiu Jorge Juan porta endavant el blog anomenat “Nada es gratis“, amb reflexions i aportacions molt interessants sobre l’actualitat diària. Pot ser una bona eina didàctica per a professorat d’economia.

FOCUS

Aprofitant una època de convalescència, he llegit el darrer llibre de Daniel Goleman, el conegut autor del best-seller mundial “Intel·ligència emocional”. En aquest nou llibre, Goleman ofereix una visió radicalment nova del talent més escàs i subestimat de la nostra societat, una capacitat que resulta ser el secret per a l’excel·lència: L’ATENCIÓ.

Les persones que aconsegueixen un màxim rendiment són precisament aquelles que conreen formes de focalització o de meditació intel·ligent. El llibre FOCUS aprofundeix en la ciència de l’atenció en totes les seves varietats: el focus intern, el focus en els altres i el focus exterior. En aquesta era de la distracció permanent, convé més que mai aprendre a conrear l’atenció, tant des de la vesant de l’autocontrol, com de la millora de l’empatia o per a comprendre millor la complexitat que ens envolta.

PERIODISME SOTA SOSPITA

Acabo de llegir aquest darrer llibre de Narcís Jordi Aragó on posa al descobert una bona part de la vida de la revista Presència durant l’època del franquisme i els anys immediatament posteriors. La feina de periodista no ha estat mai fàcil i, en èpoques de dictadura i manca de llibertats, encara menys. La història d’una revista que acaba per ser també la història d’unes persones, d’una ciutat, d’una societat, d’un país, … El llibre podria ser també un homenatja a totes aquelles persones que amb la seva intel·ligència, els seus mots i la seva gosadia, tractaven d’escapolir-se d’una censura implacable i absurda. Ben segur que, també ara, la dictadura dels mercats imposa dures condicions a la feina de periodista. Per sort, ara no hi ha censura … de moment.

EL POLIEDRE DEL LIDERATGE

Molt interessant aportació dels professors d’ESADE, Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, a la temàtica cada cop més actual del lideratge. No hi ha dubte que la societat actual té una gran necessitat de lideratges i que aquests han de tenir unes característiques diferents del que fins ara enteníem per lideratge. El llibre fa una notable aportació a les múltiples i diverses cares del lideratge. Es repassen tots els elements del lideratge i s’aprofundeix en la vinculació del bon lideratge amb la qualitat humana i els valors, així com en la manera d’afrontar la formació dels líders. Personalment considero que la pròpia capacitat que manifesten els dos professors, escrivint articles conjuntament i fent que el seu treball intel·lectual no sigui la simple suma de dos pensaments, és ja un exemple en sí mateix de per on van els trets dels nous lideratges.

STEVE JOBS, LA BIOGRAFIA

Aquest estiu he acabat de llegir la biografia de Steve Jobs, el creador d’Apple. No comparteixo ni la filosofia Apple, ni els mètodes del Steve Jobs, però m’ha agradat molt el llibre, pel que té de cultura de la lluita, de l’esforç, de la recerca de la innovació, de la perfecció. El recomanaria a persones que volen tirar endavant un projecte, empresarial o no, a la seva vida. Els diners ho són tot? Cal demanar l’impossible? Són preguntes que es plantegen al llarg del llibre. En altres apartats s’hi poden trobar veritables lliçons de gestió empresarial des del punt de vista de la direcció de projectes, la logística i el màrqueting, sobretot referent a les polítiques de producte, preus i distribució.

QUAN ÉREM FELIÇOS

El llibre d’en Rafel Nadal m’ha agradat perquè en una època convulsa m’ha portat records de la meva infantesa i joventut. He constatat que tot i viure aquests anys de la meva vida en un context familiar, geogràfic, cultural, … ben diferent al d’en Rafel, moltes de les vivències són absolutament comunes. Per això penso que l’afinitat no ve pel lloc sinó, fonamentalment per l’època. La primera impressió va ser la portada del llibre. Aquella fotografia fàcilment es correspon a algunes que puc trobar en el meu àlbum familiar. Tret dels apartat específics de les vivències al Collell, que corresponen a una situació molt específica, la resta es fàcilment compartida per la gent de la nostra generació. La veritat és que he passat estones agradables amb la lectura d’aquest llibre.

LA DEMOCRACIA DEL CONOCIMIENTO

Nou llibre del professor Daniel Innerarity, catedràtic de filosofia social i política a la Universitat de Zaragoza. El coneixement més que un mitjà per saber, és un instrument per conviure. La seva funció més important és convertir-se en l’instrument més poderós a l’hora de configurar un espai democràtic de vida comú entre els éssers humans. El llibre mantè la tesi de que el coneixement i tot allò que l’envolta (polítiques de la ciència i la innovació, l’assessorament polític als governs, l’avaluació de les polítiques públiques, la comprensió de les transformacions socials, …) són àmbits on es decideix no només la prosperitat econòmica sinó, fonamentalment, la qualitat democràtica.

 

LE NUOVE VIRTÙ DEL MERCATO

Darrer llibre del professor Luigino Bruni. Un assaig que vol fer escoltar a l’economia, interrogar-la sobre qüestions punyents: Què és realment el mercat? Quines són les seves típiques virtuts? L’economia, és de veritat, en els seus orígens, competició? Què és un emprenedor? Existeix relació entre el treball i el do – gratuïtat?

 

SOCIONOMIA

Interessant llibre de la Dolors Reig, Psicòloga social, autora principal de l’espai “El caparazón”. El llibre ajuda a entendre les xarxes “sociables” tal com les anomena l’autora i dóna esperança en un món 2.0 millor: més humà, més unit, més participatiu, més cooperatiu.

 LA SOLUCIÓN EMPIEZA POR CO-

Darrer llibre de l’Alfons Cornellà, fundador i president de l’espai Infonomia. El llibre ens porta a aprofundir sobre un canvi que ens porta del domini de l’individu (me) cap a la convicció del col·lectiu (we). Una visió interessant d’un futur immediat.