El mal menor

visio_1Parlar avui del mal menor es pot interpretar que un parla d’Emmanuel Macron. Potser també, però no és la intenció. Darrerament, en diferents àmbits, veig que massa sovint aspirem al mal menor, com si aquesta, fos la millor opció. És com si s’hagués instal·lat en la consciència col·lectiva, una mena de resignació a conformar-se amb el mal menor. L’aspiració a l’excel·lència ha fugit de l’imaginari col·lectiu. El panorama es percep talment fosc que en tenim prou amb alguna ullada de sol de tant en tant, que els núvols no siguin massa amenaçadors, que els xàfecs siguin suportables i que la tempesta no descarregui sobre nosaltres amb tota la força dels déus. Com en Patufet, ens amaguem sota una fulla de col per no mullar-nos, desconeixedors del risc de ser engolits per qualsevol bèstia grossa.

Aquesta espècie d’elogi de la mediocritat, malauradament, el trobem més present en l’àmbit de la cosa pública. En aquest context, el tremolor que ens envaeix quan pensem què pot passar si s’obre camí l’opció pitjor, ens fa percebre el mal menor com la millor de les opcions. I quan, com succeeix en més d’una ocasió, la catàstrofe s’acaba confirmant, tampoc passa res. Ens fem passar el tremolor a base de dosis suplementàries de resignació i, poc a poc, ens anem convencent que el pitjor, tampoc ho serà tant. I, el més greu de tot, és que tot això ens sembla normal. Tenim el convenciment que les coses són així, que no hi ha res a fer. Que és normal que la política s’escrigui sempre en minúscules. Que, qui dirigeix l’escenari d’aquesta política mesquina, acabin essent sempre minúsculs funcionaris al servei dels interessos personals i del poder malentès. Servidors del poder econòmic capaços d’escriure, en minúscules, polítiques de pa sucat amb oli. És aquesta una fatalitat del destí?

Vull pensar que no i, a més, penso que no. Ho crec des d’un profund convenciment que la política també es pot escriure amb majúscules. No és possible perpetuar una situació on ningú s’hi trobi plenament satisfet. Aquest atzucac on ens trobem ha de tenir sortida. No és admissible que en la societat del segle XXI no hi hagi cap opció política mínimament vertebrada, que pugui donar resposta coherent i adequada als anhels socials. Però, per què no trobem el desllorigador? Doncs, al meu entendre mirem massa cap a el vèrtex superior de la piràmide i no abaixem el cap per mirar cap a la base. D’altra banda, no fem prou cas dels moviments convulsos que està fent la piràmide i que, apunten a un capgirament. Sempre he pensat que les solucions no venen de dalt, no cauen del cel i, molt menys encara, venen de qui ostenta, amb més o menys legitimitat, el poder polític. Les respostes als reptes sorgeixen sempre des de baix. És allà on les persones, enmig d’incomoditats, malestars i frustracions, van teixint, van construint, van gestant nous piramidecamins que, tard o d’hora, acabaran veient la llum.

Una piràmide capgirada té un equilibri molt més fràgil. Cal distribuir molt bé els pesos, les càrregues i les tensions per assolir una mínima estabilitat. Llavors, el poder es troba a baix, al servei de la resta i suportant el pes de l’entramat social. El poder és el punt de confluència on la resta pot prendre impuls per implementar les accions necessàries per al benestar de tothom. El poder, des de baix, no pot imposar sinó proposar. És un poder que només té sentit si serveix per mantenir en equilibri la piràmide. És des d’aquest punt, privilegiadament servidor, des d’on s’escriuen relats socials en majúscules. Només des d’aquesta fragilitat es pot fer política en majúscules. Les maquinàries al servei d’ascendir al vèrtex del poder, resten oxidades com monstres inútils tot esperant el seu definitiu desballestament. És llavors quan l’excel·lència de la generositat, la humilitat i la solidaritat es posen veritablement al servei de tothom per portar a terme la tasca més poderosa de totes: fer possible el protagonisme de les persones, de totes les persones.

By @fbrunes

Personal i col·lectiu

disagio_1Hi ha una paraula en italià que sempre se’m fa difícil de traduir amb precisió. Es tracta del mot ‘disagio’. Oficialment la podem traduir per ‘malestar’ o ‘incomoditat’. De fet, ‘agio’ significa benestar, ‘a suo agio’ podem traduir-ho per ‘trobar-se còmode’, ‘trobar-se a gust’, estar bé’. Per tant, ‘disagio’ és tot el contrari d’això. Els italians apliquen sovint aquesta paraula a la situació que viuen els adolescents. No saben què els hi passa, però no es troben a gust, estan incòmodes amb tot, ‘enfadats amb el món’ que diuen alguns. Per això penso que la paraula té unes connotacions que van més enllà del que seria un malestar puntual. Més aviat és un estat d’ànim, més o menys crònic, que ens manté en un cert neguit, desfici o desassossec.

Ja fa dies, potser setmanes, que tinc la impressió de trobar-me instal·lat en un cert ‘disagio’. Crec haver superat l’adolescència, però … M’envaeix una situació d’incomoditat. Un neguit per no saber si anar endavant o enrere. Com si em trobés al bell mig d’un laberint, donant voltes i més voltes, sense ser conscient de si avanço o retrocedeixo, si m’apropo a la sortida o retorno al punt inicial, si giro sense solta ni volta o segueixo una ruta que no he escollit. No puc pas queixar-me d’estar incòmode, però no estic a gust. Potser és una situació similar a la que es troben els protagonistes de la meravellosa novel·la de l’escriptor libanès Amin Maaluf, “Els desorientats”. Mal si fas, mal si no fas. Mal si et quedes, mal si marxes.

El més curiós del cas és que tinc la sensació de no trobar-me sol enmig d’aquest laberint. De fet, veig com van amunt i avall molts altres companys de viatge que, tot i no manifestar-ho, fan cara d’un cert ‘disagio’. No sé si es tracta d’una suma de malestars individuals que n’acaben provocant un de col·lectiu o, més aviat, són una munió de malestars col·lectius que envaeixen l’esfera personal, fins afectar-la negativament. Podria ser, fins i tot, una suma de tot plegat. El cas és que respiro neguit, incomoditat. Per superar aquesta situació, la solució evasiva em deixa intranquil i, a més, no em sembla una veritable solució. Fer d’estruç, amagar el cap sota l’ala, no veure, no escoltar, no parlar, seria gairebé com… no viure. O, més ben dit, seria viure en un món irreal, en una construcció entre angelical i fictícia. La vida, es viu amb els peus a terra, la mirada a l’horitzó i el cor abocat a l’essencial. I, ja se sap, al terra hi ha fang, a l’horitzó boira i al cor aridesa.

Si vivim; mirem, veiem i escoltem. L’autoritarisme que sempre torna, la violència que creix com un monstre, les guerres que no s’acaben mai, el poder que corromp i menysprea, les incomprensions que trenquen els lligams, la pobresa que humilia ladisagio_2 dignitat, els interessos que enverinen les solucions, la mentida que podreix la convivència, les imposicions que alimenten l’odi, el fanatisme que cega la ment, la desconfiança que impedeix l’acord, … Sí, ja ho sé. Fan més sorolls aquests arbres que cauen que els milers d’arbres que van creixent lentament. És cert, les llavors de la bondat, el diàleg i la bona avinença malden per treure el cap. Enmig d’aquest enrenou, despunten aquí i allà, esporuguides i amb cara de patir un ‘disagio’ molt superior al meu, al nostre.

I malgrat tot, el laberint té una sortida. Potser més d’una. Només les trobarem si actuem col·laborativament. Si les cerquem de forma col·lectiva. Per fer-ho, cal abans eradicar les causes profundes del ‘disagio’ col·lectiu i descobrir els veritables orígens del malestar personal. Només així, el fang s’eixugarà, la boira s’esvairà i l’aridesa esdevindrà fèrtil.

By @fbrunes

L’esperit de Sant Jordi

roses_1Un any més la primavera ens apropa la festivitat de Sant Jordi. Patró d’una nació que viu moments especials, la festa d’enguany coincideix en diumenge. Personalment m’estimo més que sigui en dia feiner. M’agrada la festivitat de la laboriositat i el treball festiu. Crec que, en això no dec ser l’únic. També, pels que s’imposen l’obligació d’haver de venir de fora, els deu resultar incòmode i feixuc haver-ho de fer en dia no laborable. Sigui com sigui, no hi ha res a fer, el calendari mana.

Sempre, però aquest any especialment, la celebració d’aquesta diada em resulta tan entranyable com contrastant. Entranyable perquè és la nostra, la pròpia, aquella que millor defineix el tarannà del poble de Catalunya. Contrastant perquè posa de relleu una manera peculiar de fer i de ser, que xoca frontalment amb altres tipus de festa i amb altres formes de ser i de fer. Sant Jordi és un símbol, un dels més emblemàtics, de la identitat catalana que, com totes, es va construint al llarg de la història. No és doncs una caixa tancada, ben al contrari, la identitat es va configurant amb l’intercanvi, amb les relacions, amb el diàleg que es genera en el sí d’una terra, que ha estat sempre d’acollida. Sentir-se protagonista, participar d’aquesta construcció col·lectiva de la identitat catalana, és quelcom imprescindible, lloable i desitjable. Així s’ha construït aquesta nació no reconeguda per alguns, però més real que l’aire que respirem. Voler posar matusserament la grapa en el moll de l’os d’una tradició tan arrelada, només amb finalitats interessades i amb el risc d’atiar encara més l’enfrontament, és una opció del tot desencertada que provoca reaccions entre la indignació i la indiferència.

Deixant de banda polèmiques estèrils, centrem-nos en la celebració en ella mateixa. Una festa sense sang (ni que sigui de brau), sense espases (tret de la de Sant Jordi per matar el drac), sense autoritats, sense desfilades amb lluentons ni demostracions de grandesa. Una festa que la fa el poble i que sense ell no tindria cap mena de sentit. Una festa on el poder, el protocol i la magnificència, deixen l’espai a dos elements cabdals: la cultura i l’amor. Dos puntals d’un poble que s’expressen i es posen de manifest en la seva festa. La cultura que es destil·la dels llibres, escriptors, editors, llibreters, lectors i tota mena de protagonistes d’un univers cultural ric i fecund. L’amor que s’expressa en forma  deroses_2 present, llibre o rosa, cada cop amb menys connotacions patriarcals i sempre amb un esperit de relació, d’obertura, d’amistat i d’acolliment. Això és Sant Jordi, els carrers i places plenes de gent. No d’autoritats o càrrecs, sinó de gent, d’aquella que dia rere dia trobem a mercat i al barri, de la gent dels nostres pobles i ciutats, de la gent vinguda d’aquí i d’allà, de tota la gent. Sant Jordi són somriures, és joia, és il·lusió, és … recordar-nos els uns dels altres, fer-se més conscients que no estem sols, que tothom té algú que pensa quin llibre li agradarà o si s’estima més una rosa, i si ha de ser vermella o blanca.

Sant Jordi és la nostra festa. La de totes i tots aquells que s’identifiquen amb els valors que hi ha al darrera. No és un folklore. És la manifestació profunda de les arrels d’un poble, d’una nació on tothom qui vol integrar-s’hi, hi té cabuda. Perquè la cultura és universal com ho és també l’amor. No és una celebració provinciana o estrictament local. Ben al contrari, té les arrels ben endinsades en la terra catalana i, al mateix temps, ofereix uns valors tan universals com ho puguin arribar a ser la capacitat d’obertura del cor i la ment d’un home o d’una dona.

Bona diada de Sant Jordi a tothom!

By @fbrunes