Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes

Post #300

Numero 300No es tracta d’una nova realitat. Tampoc virtual. Cap lligam amb la postmodernitat. Ni tan sols amb la postveritat. Només és una celebració. L’article que estàs llegint és el número 300 dels que he publicat en aquest blog. Diuen que les xifrers rodones fan de bon celebrar. No penso doncs desaprofitar l’ocasió. Senzilla celebració, com senzill és tot aquest espai d’intercanvi i de diàleg. Senzilla però compartida. Quan es comparteix, es multiplica la festa, la joia, la celebració.

L’aventura d’aquest blog va començar a les acaballes  del mes d’agost de 2011, ara fa gairebé sis anys. La seva trajectòria vital s’assembla més a una llarga caminada tranquil·la per la natura, que no pas a una cursa de velocitat sorollosa i espectacular. Nascut sense pretensions d’assolir qui sap quines fites, el blog va fent el seu camí, sense defallir, amb la constància que imprimeix el meu propi recorregut vital. No aplico cap tècnica SEO, ni de cap altra mena, per tal d’atreure visitants. M’interessa més la interacció que l’espectacularitat d’unes estadístiques que, com podreu comprovar, d’espectacular no en tenen res. L’objectiu ha estat sempre el de compartir el meu pensament sobre les coses, la vida i els fets de forma lliure i desinteressada. Propiciar el diàleg, eixamplar la conversa més enllà de la plaça del poble. Aprofitar els nous espais de relació per a crear més xarxa, més relacions.

La comunitat de seguidors de l’ÀGORA està formada actualment per quaranta persones que, com unGRÀFICA VISITANTS degoteig, al llarg d’aquests anys heu anat subscrivint-vos al blog. Alguns coneguts, amb qui parlo sovint personalment. D’altres, només ens coneixem de forma virtual. Tots plegats podem celebrar avui aquesta etapa en el camí. Hem compartit 300 articles. Això significa 300 moments en que he reflexionat sobre alguna cosa, ho he escrit, ho he compartit i us he donat la possibilitat de dir-hi també la vostra. 300 ocasions de diàleg. 300 oportunitats d’entrar en el món d’un altre, per escoltar-lo, tractar de comprendre’l i enriquir-nos mútuament. Oferir el meu pensament només és cosa meva, la resta la feu vosaltres, està a les vostres mans.

Tres-cents pensaments escrits en gairebé sis anys, significa una mitjana de 4,3 articles al mes. La dada ja lliga amb el meu propòsit de publicar un article per setmana. En alguns mesos són més, mentre en d’altres…faig vacances. Al llarg d’aquests anys, les pàgines han estat vistes en 6.982 ocasions (una mitjana de 3,3 vistes/dia). Els visitants al blog han estat 3.657 (una mitjana d’1,75 visitants/dia), suposant una ràtio de gairebé 2 vistes per cada visitant. És a dir, que la mitjana de visitants miren més d’una pàgina del blog (gairebé 2). Com deia abans, les estadístiques són senzilles, com s’escau al tarannà del blog i de les pretensions del seu autor. Trobareu detall a les gràfiques, tot i que comencen el 2013, ja GRÀFICA VISITESque els primers anys les dades que en tinc no són del tot fiables (vaig començar usant una altra plataforma).

Més d’un cop he pensat a fer-hi canvis. Però aquests, mai han anat més enllà de l’aspecte del blog. Com ara, que he renovat la imatge. Amb 300 articles a l’esquena, ja s’ho mereix. He pensat en especialitzar-me, en prendre una orientació diferent, en acotar més els seus continguts. Però sempre arribo a la conclusió que la meva especialització és, precisament, la no especialització. L’amplitud de temàtiques, l’obertura en els plantejaments, els pensaments mai acabats del tot perquè sempre cal completar-los amb les aportacions d’altres. De vosaltres, si voleu. El meu agraïment doncs, a tothom qui segueix aquest blog, també als visitants ocasionals, per la vostra “escolta” , per les vostres aportacions i comentaris. Us encoratjo a ser cada vegada més actius, fent l’espai cada cop més ric de noves idees, nous pensaments, noves aportacions.

Per part meva, tractaré de mantenir la fidelitat a la línia del blog. Procuraré continuar oferint els meus pensaments que són fruit d’allò que visc i no pas d’especulacions intel·lectuals desarrelades (encara que a vegades ho puguin semblar). Esperant que l’espai continuï essent del vostre interès i sabent que, si no és així, teniu la llibertat de dir-ho, de fer suggeriments i propostes. De moment, avui toca celebrar que hem assolit 300 moments, en cadascun dels quals hem tingut la possibilitat d’establir un diàleg.

gracies_2

By @fbrunes

Trencant barreres

cadira rodesMassa barreres. Portes tancades. Dificultats innecessàries. Riscos salvables. Desigualtats entre iguals. El dimecres passat, al Centre Cívic de Santa Eugènia de Ter (Can Ninetes) el grup municipal d’ERC-MES va organitzar una nova sessió de #PensantGirona dedicada, aquesta vegada, a les barreres arquitectòniques. Hi vaig assistir motivat, tant per la meva vinculació amb el món de la discapacitat, com per la meva implicació amb aquest grup municipal. El tema, sens dubte, va més enllà de l’arquitectura, dels pressupostos municipals, de les lleis i de les normatives, encara que, tot plegat hi té força a veure.

Fa trenta set anys vaig treure’m el carnet de conductor de cotxets de criatura. Una primera experiència en l’esport de sortejar obstacles. Efímera. Al cap de dos anys, és a dir, ara en fa trenta cinc, em vaig veure obligat a obtenir la llicència per conduir cadires de rodes. Són doncs, molts anys exercint de conductor d’un d’aquests vehicles. Cap infracció, cap accident. Una de les meves filles n’és la usuària. Ella no se n’adona del tot, però superem moltes dificultats i sovint, massa greuges.

Val a dir que, al començament d’aquesta singladura – llavors vivia a Figueres – sovint travessava la frontera cap a França. Allà existia una cosa, totalment desconeguda a casa nostra. N’hi deien, places d’aparcament reservades per a persones minusvàlides. Àmplies. Generalment, respectades per tothom.Allò mai vist, era real. Existia. Cal reconèixer que al llarg d’aquests 35 anys, la millora en la supressió de barreres arquitectòniques ha estat substancial a Catalunya. Ara, també a casa nostra, existeixen places d’aparcament per a persones amb discapacitats funcionals. Ha evolucionat el nom, s’hi han afegit adaptacions de les voreres, accessibilitat a edificis públics i privats, encaminadors per a persones en dificultat visual, semàfors sonors per a persones invidents, … Tot de forma parcial i, de llarg, insuficient.

A Catalunya, les estadístiques diuen que són més de mig milió les persones amb algun tipus de discapacitat. Aquesta classificació és també una ratlla que no entenc. Imagino que a mi em deuen considerar a l’altra costat d’aquesta ratlla, dins d’allò que hi ha gent que anomena persones “normals”. Ai las! Jo també en tinc de discapacitats. No em feu fer una llista de la quantitat de coses que sóc incapaç de fer. I amb els anys, cada cop més. Per això, em sembla que aquesta, com la immensa majoria de classificacions, resulta més inútil que res més. Per això, com molt bé es va dir al llarg de l’acte de dimecres, valdria la pena pensar en persones, sense necessitat de posar-hi cap altre qualificatiu.

Tots aquests anys de contacte, més o menys proper, amb el món de les persones amb capacitats diverses (que de fet, som tots) m’hi ha fet rumiar força. Tracto de resumir, tot seguit, com veig la situació des de la perspectiva dels anys:

  • El que s’ha fet, des del punt de vista legal i arquitectònic, és molt. Com que, tot i ser molt, és totalment insuficient, cal continuar en aquesta línia. Per això, tal com va demanar l’Isaac Padró el dimecres, és necessari no conformar-se i marcar-se objectius realistes, però ambiciosos. Preveure, en els pressupostos de les diverses administracions, quantitats significatives i anuals, per poder anar progressant paulatinament, però continuadament, sense interrupcions.
  • Massa sovint, les actuacions que es fan són correctives. Ho són perquè quan s’ha dissenyat una obra, sigui pública o privada, s’ha fet pensant en aquell col·lectiu de persones que se’ns considera al costat “normal” de la ratlla. Dissenyar les coses de forma absolutament inclusiva, ha de ser sempre la primera (jo diria, i la única) opció. Si planifiquem els espais aptes per a tothom, ens hi sentirem més còmodes tots i totes. Sense oblidar que tothom, en alguns moments de la seva vida, traspassa la ratlla per passar a ser, ni que sigui temporalment, dependent, persona amb dificultats de mobilitat, amb alguna discapacitat, ni que sigui transitòria.cecs
  • He deixat, conscientment, per al final la barrera més difícil de trencar. L’obstacle més insalvable de tots. Les mirades. Aquelles mirades que neixen de les múltiples barreres mentals amagades entre els replecs del cervell de cadascú. Aquella mirada vers una persona amb discapacitat física, psíquica i/o sensorial que la fa sentir diferent. Una mirada que mira diferent. Una mirada que veu la discapacitat i no veu la persona. Una mirada, la major part de les vegades, involuntàriament feridora. Una mirada que traspua dificultat per assumir la diferència. Una mirada cega envers les pròpies incapacitats i generosa a l’hora d’avaluar les capacitats diferents de l’altra persona.

En una societat cada cop més diversa, aquesta és una diferència que també cal considerar. Des de tots els àmbits cal treballar-hi. La família i l’escola són dos fonaments bàsics per normalitzar la mirada entre persones tan iguals com diferents. I, quan no hi ha més remei, les lleis, l’arquitectura i els poders públics han de fer la resta. Reparar les estructures allà on els cors no han arribat a construir millor un món més humà.

Ah! Per cert, encara que siguin dos minuts, evitem les voreres i les places reservades per aparcar… forma part d’una discapacitat que s’anomena manca de civisme.

By @fbrunes