La paperera de la història

PapereraTothom viu la seva vida. Ho fa tan bé com pot. Ningú arriba a aquest món amb un manual d’instruccions sota el braç. Tots aprenem amb el mètode d’assaig i error. La nostra vida és un cúmul no lineal d’experiències que configuren un manual personal i intransferible per viure. Cada guió és diferent però igualment valuós per a una realització a vegades impensada. Podem tirar aquest text vital a la paperera?

És possible que la Història, amb la hac majúscula, tingui una paperera. Suposo que és allà on hi ha gent que hi vol llençà segons quins personatges públics. Dubto molt però, que la història tingui paperera. Permeteu-me aquesta vacil·lació però no crec que les històries, aquelles minúscules, aquelles de cadascú, siguin mai mereixedores d’anar a parar a la brossa. És veritat que moltes vegades no entenem les actuacions de determinades persones i llavors, massa fàcilment, la incomprensió ens porta al judici. Però, que jo sàpiga, a la immensa majoria  ningú ens ha nomenat jutges. Tenim una comprensió massa lineal de les coses i ens agradaria que la vida fos com una línia progressivament recta. Quan hi trobem revolts i trencants ens desorientem i tendim a cercar culpables.

És veritat que un és lliure de pensar que aquestes petites històries individuals no tenen importància, són insignificants per al gran llibre de la Història. En les grans fites històriques només hi apareixen uns pocs noms, selectes, poderosos i generalment masculins. Ja em perdonareu, però aquesta és una història que a mi m’ha interessat sempre ben poc. En canvi, sóc més procliu a focalitzar les petites històries, la meva, la teva, la nostra. Tinc la sensació que aquella que podríem anomenar la gran història de la humanitat, no és res més que la interacció de petites històries personals. Fixeu-vos bé que no dic la suma, sinó la interacció. La vida no és una integració de fets aïllats, sinó més aviat una xarxa de relacions vives i poderoses.

El consum creix i això determina un creixement de l’economia i del PIB del país. És la gran història macroeconòmica. Però, anem a l’arrel de la qüestió. El consumidor incrementa el seu nivell de consum quan té possibilitats de fer-ho i, especialment, quan creu que les coses van bé, quan es sent optimista. Pregunteu a una persona com li paperera_2sembla que va l’economia. Inevitablement la seva resposta anirà absolutament lligada a com l’hi van les coses a ell. Si li van bé, es mostrarà optimista i tendirà a pensar que, en general, les coses van bé. Quan aquesta percepció personal de les coses, positiva o negativa, interactua amb d’altres apreciacions individuals, va configurant una espècie d’estat d’ànim col·lectiu que acaba per escriure la gran novel·la de la història.

Guions individuals d’un valor incalculable per a cadascú. La gran i irrepetible història d’una persona. Una contribució imprescindible i inestimable a la història de la humanitat. Un creuament invisible però real de relacions entre les persones i les coses que van configurant un relat que explica el passat i el present. Un patrimoni valuós per al futur. Ben segur que la incomprensió i els judicis continuaran planant damunt petites històries de difícil i obscura acceptació. Revolts, paranys, dreceres o marrades en el camí. Necessàries totes elles per a una història que mai comprendrem del tot. L’angle des del qual mirem és sempre parcial i incapaç d’assolir la globalitat, la complexitat i la diversitat de la història. De les històries…

By @fbrunes

Anuncios

El clau i la cabota

claus_3Quan de nano m’entossudia a voler alguna cosa, el meu pare – que era fuster – sempre em deia: “És que vols fer entrar el clau per la cabota”. Com volent-me donar a entendre que estava massa decidit a demanar un impossible. Una cosa que no pot ser. Els claus només poden entrar a la fusta per la punta, mai per la cabota. Aconseguir-ho, seria a base d’aplicar una violència injustificada i provocant un estrep considerable. Fins i tot corrent el risc de torçar el clau inutilitzant-lo per sempre més.

Voler resoldre els conflictes a base d’obstinar-se a ‘fer entrar el clau per la cabota’ és un camí que mena sempre al fracàs. Aquesta estratègia, a mi; ja em va costar més d’una ploranera, emprenyades de mil dimonis i frustració absoluta. Els conflictes s’han de resoldre amb les eines adequades, posant els claus en la seva posició natural, afavorint així la seva funció d’unir, de lligar, d’ajuntar dues parts inicialment separades.

Abans de res, cal posar-se d’acord sobre si la millor solució és unir els dos elements solts o si hi ha opcions alternatives i millors. En el cas que s’acordi ajuntar les dues parts, caldrà veure si allò millor és clavar-hi un clau o no. És possible que hi hagi altres possibilitats, com per exemple encolar ben encolades les parts o relligar-les amb cordills o filferros o, fins i tot, usar grapes metàl·liques. Tanmateix, si arribem a la conclusió que els claus són la millor alternativa, caldria seleccionar bé quin tipus de clau i de quina llargària. Això dependrà de les superfícies a unir, de les seves dimensions, geometria i característiques generals. Consensuat doncs el tipus concret de clau que utilitzarem, caldrà no caure en l’error de voler-lo fer entrar per la cabota, amb l’ús de la força.

Caure en aquest parany, seria ‘picar en ferro fred’ , una altra de les frases preferides del meu pare. Quan ja havia tastat a bastament la meva tossuderia, és quan m’etzibava aquesta frase. ‘Parlar amb tu, és com picar en ferro fred’, em deia. Amb això, em deixava per impossible. Em volia transmetre que tots els esforços eren inútils perquè a mi, les paraules, ‘m’entraven per una orella i em sortien per l’altra’. O sigui, ni cas. Doncs això és el que passa volent fer entrar el clau per la cabota. Fem molts esforços que, al capdavall, resulten inútils. El problema no és que l’eina no vagi bé. Tampoc que el clau no sigui bo. Simplement és que ho estem fent al revés. Ens encaparrem a resoldre el conflicte aplicant les estratègies ben al contrari d’allò que és recomanable i adequat.claus_4

És possible que actuem així, no per ser maldestres, sinó perquè estem convençuts que així anirà millor. Per això ens hi esforcem d’allò més, amb la certesa que la nostra manera de clavar claus és la més eficient. Pensem que és la ‘nostra manera’ de resoldre la qüestió, inconscients que ens pot ‘sortir el tret per la culata’. És a dir, que allò que pensàvem resoldre encara ho empitjorarem, fins al punt de fer-nos mal a nosaltres mateixos. Ja ens poden anar dient que ‘és com si sentíssim ploure’. Nosaltres, a la nostra, fins que ens piquem els dits amb el martell. Brollarà el renec, s’obrirà pas el dolor, l’emprenyada serà inevitable, la perplexitat ens desconcertarà i… les fustes separades i malmeses. El problema sense resoldre.

Fa temps que no puc evitar de pensar que és així com es tracta de resoldre els conflictes en la nostra societat. Es vol fer entrar el clau per la cabota, la qual cosa és picar en ferro fred. Tothom fa com si sentís ploure en relació a les recomanacions que li arriben de diversos fronts i, a tots plegats, ens pot sortir el tret per la culata.

By @fbrunes

Partit en joc

pilotaQui ha jugat a bàsquet coneix perfectament la sensació que tractaré de descriure. Es tracta d’un moment màgic, propi d’un joc estratègic amb moltes alternatives. En força partits es produeixen moments d’especial transcendència. Situacions en les que, un segon, sembla poder decantar la balança en un sentit o en un altre. Punts d’inflexió en el joc que poden implicar un canvi de rumb, esperat o inesperat. Un instant que sembla etern i que pot provocar l’esclat emocional més imprevisible.

És en aquest espai temporal incert quan un jugador pren consciència de la seva responsabilitat. Bota la pilota amb la mirada fixa en un punt indefinit i llunyà. S’atura. Planta amb fermesa els peus a terra. Roman un instant immòbil. La pilota surt de la seva mà impulsada per un cop de canell precís. L’esfèrica descriu una paràbola fins quedar sospesa en l’aire. Arriba al punt més àlgid on sembla restar-hi més temps del possible, com si dubtés del camí a seguir. Alguns jugadors semblen també sospesos en l’aire. El silenci s’estén arreu creant una estranya complicitat col·lectiva. Una mena de sensació de temor envaeix l’espai. Totes les mirades  dipositades damunt la bola semblen empènyer-la en direccions oposades. Finalment, iniciarà la seva trajectòria descendent fins a perdre’s en la glòria de la xarxa, en la impotència d’una mà contrària o en el fracàs del buit.

Sigui quin sigui el desenllaç, el partit és en joc. La jugada ha estat trenada. La responsabilitat assumida. Els protagonistes han pres posicions. El cronòmetre segueix el seu ritme immutable i la cadència dels sons retornen amb nou alè. El partit s’aturarà definitivament amb la botzina final, per donar pas a un nou matx. Caldrà temps per reprendre les forces, però el xiulet inicial, tard o d’hora, donarà pas a una nova contesa. Un nou joc, ple dels seus moments màgics, dels seus instants d’incertesa i de neguit.

Tanmateix la vida, la història, és un seguit de partits que cal jugar amb la màxima intensitat. No hi mancaran aquells moments transcendentals, amb la pilota sospesa en l’aire, amb l’ai al cor de no saber el desenllaç. Un reguitzell d’encerts, de frustracions i d’errades que aniran construint els temps presents i futurs. Com en una muntanya russa les emocions trontollaran dins nostre. El desencís obrirà la porta a la desconfiança. bàsquetL’eufòria de la remuntada ens portarà al cim de la seguretat. Amb confiança albirarem la certesa que es revelarà fugissera i incerta. Ens caldrà la fermesa que apaivaga el daltabaix i permet la constància. Insistirem. Persistirem. Ens aixecarem quan les coses vagin de mal borràs i mantindrem la serenor quan totes ens ponguin. Perdrem i guanyarem en sorts alternes. I acabat un partit, esperarem el següent. La història sempre ens oferirà noves partides, noves oportunitats, noves esperances, nous moments màgics on emmirallar-nos de la nostra capacitat de creació.

Els jugadors seran uns altres, portaran dorsals diferents, defensaran equips diversos. Els colors dels equips aniran variant, les estratègies seran cada cop noves. L’escenografia inaugurarà composicions desconegudes. Sovintejaran, com sempre, els moments màgics. I els partits es succeiran com una roda que gira i gira, mentre cada jugada va capgirant la petita història de cada moment.

By @fbrunes