De primera

“Un equip, una afició, una ciutat de primera”

CF GironaAquest és el lema que llegeixo reiterativament a les esquenes de molts gironins i gironines. La marea blanc-i-vermella envaeix carrers i places de la ciutat. La rua dels jugadors i tècnics que han assolit el tan desitjat ascens a primera ja surt de Montilivi. Hi ha expectació. Recorda, salvades totes les distàncies, la cavalcada dels reis mags. Bufandes ja n’hi han; però el sol que torra els clatells i l’absència de fanalets configuren un altre escenari. Mainada també n’hi ha força, però els càntics que s’entonen són també diversos. El Girona, de futbol, ha pujat a primera divisió!

Els carrers farcits de gent que segueix, de prop o de lluny, els protagonistes d’aquesta fita històrica. La plaça del Vi, centre polític de la ciutat, és plena de gom a gom. Impossible accedir-hi. No hi cap ni una agulla i vessa pels carrers que hi conflueixen. Riuades de gent que va amunt i avall, fent gal·la de tota mena de símbols del club de la ciutat. Una improvisada i, en certa manera, inesperada fira, s’apodera de Girona en ple mes de juny. La Copa comença ja a estar plena, però encara permet una certa comoditat. M’adreço al turonet habitual. Vull dir aquell lloc, lleugerament elevat, freqüentat per pares i mares certes nits de Fires, tot gaudint (i a estones suportant) les actuacions dels grups del moment, mentre els nois i noies adolescents, perduts en la marea humana del recinte, salten esbojarradament. Sí, m’instal·lo al turonet, on altres famílies ja ho han fet abans. Des d’allà aniré vivint la festa que s’hi està preparant. Fins i tot, tindré temps de practicar un dels meus esports preferits: rumiar.

Què hi faig aquí? No sóc pas un apassionat de la pilota. Ni de bon tros. Hi doncs? En certa manera, crec que li dec a un bon amic. Ell sí era un seguidor incondicional del seu Girona. Malauradament fa tres anys ens va deixar. Prematurament. Hauria estat tan content avui! També ho dec a molts altres bons amics que estic segur viuen aquests dies moments d’il·lusió i de joia. Ho dec també a la meva família perquè, més enllà del futbol, aquests moments de vida col·lectiva de la ciutat, van creant un patrimoni històric personal que ens vincula més estretament a la ciutat on vivim. Els afluents humans van emplenant la Copa fins convertir-la en un mar de caparrons que belluguen com les onades del mar. Impossible moure’s, la festa fa estona que ha començat.

M’agrada veure la gent contenta. Molta gent feliç. Ni que sigui per un motiu potser tan OLYMPUS DIGITAL CAMERApoc transcendent com el futbol. Però està bé que la gent trobi sovint coses a celebrar junts. Coses senzilles. De fet, a les famílies aprofitem qualsevol motiu per celebrar-ho. Per exemple, celebrem una cosa tan poc extraordinària com complir anys. I això està be! Les ciutats també necessiten aquests moments on la gent se sent aplegada al voltant d’un fet, si pot ser joiós millor, esdevingut a la ciutat. I el lema de la celebració, a més de l’equip i l’afició, proclama també una ciutat de primera. Què deu ser una ciutat de primera?

Potser, sobretot és això, una ciutat on tots els seus ciutadans i ciutadanes se senten persones, iguals i lliures, que formen part d’una comunitat. Un espai humà on podem tenir cura els uns dels altres. Perquè som veïns, som amics, som coneguts. Ens trobem a les festes col·lectives i també quan cal reivindicar els nostres drets: socials, de país, … Ens trobem també en moments de dolor que afecten la ciutat, que colpegen directament o indirecta persones de l’entorn. I sobretot, ens trobem dia rere dia, a les botigues, al carrer, a les places, a la consulta del metge o esperant l’autobús. Ens trobem perquè vivim a la mateixa ciutat i no som estranys que deambulen sense nord. Som en Pep, la Júlia, la Neus, l’Antoni, en Jordi, la Marta, …

By @fbrunes

Mestra natura

natura_1Baix Empordà. Prop de la mar, no suficient per veure’l. Passejo sol. Estrany. Fa temps que no ho feia. Deixo l’asfalt enrere. Pols. Caminois. Solitud no del tot sola. Planúria. Turons suaus que tímidament ondulen el paisatge. Oliveres. Vorejo un camp. Pas barrat. La civilització s’obre pas en forma de carretera. Tanques protectores. Brunzir de motors. Tràfic de cap de setmana. El progrés que invita a l’escapada.

Em cal triar. Tiro cap a la dreta. Exploro els límits d’un camp ple de vida. La verdor està agonitzant, deixant pas a un daurat prenyat de gra. El sol hi treballa de valent. L’aigua, més aviat escassa, alimenta soterradament la collita imminent. Camino una estona entre camps i carretera. Rural i urbà. Terra i asfalt. Producció pacient i impaciència al volant. Silenci que creix i soroll que deambula. Arribo a un bosquet. M’hi endinso. Aïllament porós. Ombra, frescor, brisa suau. Fressa de fullam. Trobo una pedra grossa. M’hi assec.

Fixo el camp visual una estona. Flairo l’olor del bosc. Arbres, fulles, natura. Al cel, cables transportadors d’energia, tècnica. A la llunyania, la remor del fregadís dels recautxutats sobre l’asfalt, civilització. En segon pla, una senyera em recorda el país, l’ara i aquí. A l’horitzó, cases, persones, famílies, societat. A l’esquena, la brillantor daurada del camp ben conreat. Qui sap per quins motius, un gossos borden en un indret imprecís, no proper.

Diversitat. Flors de diferents colors. Flors que en néixer, ja són d’un color absolutament divers al de la seva veïna. Flors que tenen el seu color. Mentre, el blat del camp del naturacostat, va néixer verd, per esdevenir daurat. Les circumstàncies l’han fet madurar. El seu procés vital l’hi ha canviat el color. Quin deu ser el seu color? Natura, mestra de diversitat. Identitats que neixen i es construeixen. I al bosc hi predomina el verd. Quin verd? Totes les fulles són verdes. Quantes tonalitats dins d’un mateix color. Diversos colors del verd, servidors de la llum, de l’aire, del sol, del vent, del fred o la calor, de la natura. Diversitat de diversitats.

Harmonia. Natura, mestra d’unitat. Un tot harmoniós, perquè divers. Un desafiament de diversitats que provoca un esclat d’unitat. Matisos de diversitats al servei d’una simfonia acolorida i fecunda. Natura acollidora. Placidesa de la natura. Natura escrutadora de la tècnica, la civilització, el progrés, el país, la societat. Natura denunciadora d’abusos. Natura consciència de la persona. Natura altiva, que treu el cap envoltada d’excessos. Natura resistent i ferma. Natura amable. Natura pacient, mestra de creixement lent. Natura integradora.

Sense rellotge, el temps passa sense saber-ho. M’aixeco. Segurament és hora de desfer el camí. Abans però, cloc el manual de la natura. Inhalo profundament com volent impregnar-me d’aquesta lliçó. Classe magistral sense paraules. Prodigi de silenci que parla, de colors que mostren, de relacions que s’intueixen.

By @fbrunes

Post #300

Numero 300No es tracta d’una nova realitat. Tampoc virtual. Cap lligam amb la postmodernitat. Ni tan sols amb la postveritat. Només és una celebració. L’article que estàs llegint és el número 300 dels que he publicat en aquest blog. Diuen que les xifrers rodones fan de bon celebrar. No penso doncs desaprofitar l’ocasió. Senzilla celebració, com senzill és tot aquest espai d’intercanvi i de diàleg. Senzilla però compartida. Quan es comparteix, es multiplica la festa, la joia, la celebració.

L’aventura d’aquest blog va començar a les acaballes  del mes d’agost de 2011, ara fa gairebé sis anys. La seva trajectòria vital s’assembla més a una llarga caminada tranquil·la per la natura, que no pas a una cursa de velocitat sorollosa i espectacular. Nascut sense pretensions d’assolir qui sap quines fites, el blog va fent el seu camí, sense defallir, amb la constància que imprimeix el meu propi recorregut vital. No aplico cap tècnica SEO, ni de cap altra mena, per tal d’atreure visitants. M’interessa més la interacció que l’espectacularitat d’unes estadístiques que, com podreu comprovar, d’espectacular no en tenen res. L’objectiu ha estat sempre el de compartir el meu pensament sobre les coses, la vida i els fets de forma lliure i desinteressada. Propiciar el diàleg, eixamplar la conversa més enllà de la plaça del poble. Aprofitar els nous espais de relació per a crear més xarxa, més relacions.

La comunitat de seguidors de l’ÀGORA està formada actualment per quaranta persones que, com unGRÀFICA VISITANTS degoteig, al llarg d’aquests anys heu anat subscrivint-vos al blog. Alguns coneguts, amb qui parlo sovint personalment. D’altres, només ens coneixem de forma virtual. Tots plegats podem celebrar avui aquesta etapa en el camí. Hem compartit 300 articles. Això significa 300 moments en que he reflexionat sobre alguna cosa, ho he escrit, ho he compartit i us he donat la possibilitat de dir-hi també la vostra. 300 ocasions de diàleg. 300 oportunitats d’entrar en el món d’un altre, per escoltar-lo, tractar de comprendre’l i enriquir-nos mútuament. Oferir el meu pensament només és cosa meva, la resta la feu vosaltres, està a les vostres mans.

Tres-cents pensaments escrits en gairebé sis anys, significa una mitjana de 4,3 articles al mes. La dada ja lliga amb el meu propòsit de publicar un article per setmana. En alguns mesos són més, mentre en d’altres…faig vacances. Al llarg d’aquests anys, les pàgines han estat vistes en 6.982 ocasions (una mitjana de 3,3 vistes/dia). Els visitants al blog han estat 3.657 (una mitjana d’1,75 visitants/dia), suposant una ràtio de gairebé 2 vistes per cada visitant. És a dir, que la mitjana de visitants miren més d’una pàgina del blog (gairebé 2). Com deia abans, les estadístiques són senzilles, com s’escau al tarannà del blog i de les pretensions del seu autor. Trobareu detall a les gràfiques, tot i que comencen el 2013, ja GRÀFICA VISITESque els primers anys les dades que en tinc no són del tot fiables (vaig començar usant una altra plataforma).

Més d’un cop he pensat a fer-hi canvis. Però aquests, mai han anat més enllà de l’aspecte del blog. Com ara, que he renovat la imatge. Amb 300 articles a l’esquena, ja s’ho mereix. He pensat en especialitzar-me, en prendre una orientació diferent, en acotar més els seus continguts. Però sempre arribo a la conclusió que la meva especialització és, precisament, la no especialització. L’amplitud de temàtiques, l’obertura en els plantejaments, els pensaments mai acabats del tot perquè sempre cal completar-los amb les aportacions d’altres. De vosaltres, si voleu. El meu agraïment doncs, a tothom qui segueix aquest blog, també als visitants ocasionals, per la vostra “escolta” , per les vostres aportacions i comentaris. Us encoratjo a ser cada vegada més actius, fent l’espai cada cop més ric de noves idees, nous pensaments, noves aportacions.

Per part meva, tractaré de mantenir la fidelitat a la línia del blog. Procuraré continuar oferint els meus pensaments que són fruit d’allò que visc i no pas d’especulacions intel·lectuals desarrelades (encara que a vegades ho puguin semblar). Esperant que l’espai continuï essent del vostre interès i sabent que, si no és així, teniu la llibertat de dir-ho, de fer suggeriments i propostes. De moment, avui toca celebrar que hem assolit 300 moments, en cadascun dels quals hem tingut la possibilitat d’establir un diàleg.

gracies_2

By @fbrunes