Diàleg absurd (o no) amb un arbre, tractant d’aprendre sense envejar i de contemplar sense distreure’m. O potser és només l’obertura a una lliçó d’humanitat. T’he vingut a veure a casa teva, al teu bosc. Bellugadís com soc, t’he visitat a tu, immòbil, palplantat, ben arrelat. Arrelat jo també, però inquiet, intranquil. Incapaç de només…

Continua llegint