La sèrie IDENTITATS és un recorregut literari per les bombolles que habitem. Recorre tots els pronoms personals fins a construir un horitzó col·lectiu. Cada pronom és un relat on s’hi amaga una o més persones.
El cercle del TU, una bombolla que viu a tocar. No és la meva, però podria ser-ho. Una proximitat que em frega sense inquietar-me.
Plovia. Feia massa temps que no ho feia. Aquell dimarts de primavera, els camps eren verds o grocs, tot era florit d’allò més i, a pagès, els rostres de gairebé tothom regalimaven somriures. El seu també, malgrat que per dins sentia pansir-se la vida. Quan es va obrir de sobte la porta d’aquell petit espai on es trobava, la forquilla li va caure de les mans i es va sentir com una tòtila embadalida en els seus pensaments. Va arribar a balbucejar un “hola, necessites alguna cosa? Estic acabant de dinar”. La resposta negativa li va concedir una estona més de convivència amb el seu trist i esmorteït estat d’ànim.
Interina de per vida, feia anys havia fugit a fer de mestra de primària en aquell petit poble de la ruralitat catalana. Fugia d’una separació que va ser més una trencadissa que un desacord civilitzat. L’escletxa va obrir un abisme tan profund que, escapar-se semblava una alternativa de via única i obligatòria. El contacte amb mainada que viu a prop de la terra, l’arribada a una comunitat sana de persones acostumades a la intempèrie dels camps, li semblava una mena de bàlsam que podia ajudar a recompondre els trossos inconnexos en què s’havia convertit la seva vida. La natura feia també la seva part en aquest procés que, a poc a poc, anava amorosint les cicatrius de massa ferides.
Aquell dimarts, s’estava acabant de menjar l’amanida que portava habitualment. Ho feia en aquell petit habitacle de l’escola que servia de sala de professorat, d’espai d’àpats i, a vegades, de confessionari. Començava a albirar el moment de la seva jubilació. En realitat, encara li mancaven uns quants anys, potser masses; però des que el seu cos va començar a entrar en terreny desconegut, els pensaments sobre l’acabament de la seva vida laboral, eren cada cop més freqüents. Seria una jubilada interina, com era també una mestra interina, havia estat una esposa interina i, podria dir, que la seva vida era un pur interinatge.
El soroll que la mainada feia al pati es va intensificar i sense previ avís, el so estrident de la sirena va avisar de l’inici imminent de les classes de tarda. Ai las! Hauria de menjar-se la poma a correcuita, rentar-se les dents ben de pressa, i córrer cap a l’aula de tercer, abans aquella colla de caparrons inquiets no en fessin alguna de les seves. Avui tocava parlar del cicle de l’aigua. No tenia els pensaments massa centrats en el tema, però la pluja hi ajudaria, la proximitat dels camps de conreu, que es podien veure des de la finestra, també. En acabar, passaria per casa sense apropar-se al bar del poble on, sovint, s’aplegaven una colla de dones, més o menys de la seva quinta, per fer una repassada a les escasses noves que les facècies de poc més de tres-cents habitants podien donar de si.
Volia dutxar-se i canviar-se de roba per anar a la capital de la comarca. Aquell vespre havia quedat amb un amic seu per anar al cinema i a sopar. Al poble, és clar, no hi havia cinema i els sopars que feien a l’únic bar, eren tan bons com repetitius. En agafar el cotxe, els pensaments giravoltaven agitadament pel seu cap i notava el cor un xic trasbalsat. La il·lusió i el temor l’envaïen a parts iguals davant la imminent trobada amb el seu amic. Un home gairebé de la seva edat, vidu, professor d’institut i que havia conegut en una formació pedagògica on van coincidir ja fa força estius, just quan ella feia poc que havia aterrat per aquells indrets.
Havia nascut una bona amistat, una relació que transitava sempre pel llindar d’alguna cosa més, sense traspassar-lo mai. L’extraordinària pel·lícula, “El mestre que va prometre el mar”, va sacsejar fort els seus sentiments i emocions. No va voler evitar veure els ulls plorosos del seu amic; mentre ella, deixava anar més d’una llàgrima, sense amagar-se’n. Era mestra de poble, els nens i nenes de la seva classe eren lluny del mar; a vegades, de molts mars desconeguts i incerts. I ella, massa sovint reclosa en la bombolla de les seves històries, era incapaç de prometre’ls el mar. El seu avi també havia mort a mans dels mateixos assassins del mestre Benaiges, una brutalitat d’intolerància que havia tancat la seva família en un cercle de silenci.
Varen anar a sopar al lloc de sempre, al seu lloc. L’espai era tranquil, afavoridor de converses franques, properes a la confidència. Tot allò que havia remogut la pel·lícula ho van comentar a bastament. Sentiments que saltaven la pantalla del cinema i acabaven en el jo, en el tu. Emocions que s’havien disparat en veure aquelles imatges, aquella trama tan ben trenada, aquella història que no acaba de marxar del tot. I les perspectives de jubilació que no hi podien faltar, les meves, les teves. I llavors, ja era tard, calia tornar cap al poble que demà la mainada farà fila a la porta de l’escola, a les nou en punt del matí. I cuida’t, ens tornarem a veure aviat. I el petó de sempre, a la galta.
Les llàgrimes li enterboleixen la carretera, mentre accelera per aquella recta, tot desitjant que un mosso d’esquadra l’aturi per excés de velocitat.
Si disposes de 7′ 49″ pots veure el vídeo amb la narració d’aquest capítol:
Mirades 