La sèrie IDENTITATS és un recorregut literari per les bombolles que habitem. Recorre tots els pronoms personals fins a construir un horitzó col·lectiu. Cada pronom és un relat on s’hi amaga una o més persones.
Els col·lectius també poden tancar-se en bombolles, en un nosaltres poc inclusiu. Encetem el plural des d’un cercle que podria ser el teu, el meu, el nostre.
La plaça de l’església encara era buida. Aquell divendres es mostrava maldestre a l’hora de llevar-se. La nit havia envaït de boira tota la plana i l’hi costava aixecar el vol. La humitat s’aferrava a la terra com una paparra, com volent amarar de dol el subsol. De sobte, un retruny trist de campanes va fer davallar un plany sobre aquell coixí de boirina, i un lament sord va deixar anar fines llàgrimes al damunt de la duresa del formigó.
No tenia previst morir-se, però la mort havia aterrat a la seva agenda sense demanar permís. Un destorb no desitjat va situar aquell esdeveniment un dijous de febrer a dos quarts de nou del matí. Una cita que va quedar marcada de negre al calendari. Era el punt final. No era massa gran, però tampoc massa jove. Aquell dia, com gairebé tots els altres, l’agenda era plena de recordatoris i tasques. Tots varen quedar esborrats de cop. El repòs etern havia pres el relleu a les presses i els neguits. A l’entorn, el trasbals va cedir el pas a les certeses imaginàries i a les falses seguretats.
A poc a poc, la plaça es va anar omplint de gent que semblaven esperar sense voler-ho. Un formiguer de persones que anaven constituint un nosaltres que volia, sense desitjar-ho, acomiadar-se de la mare, de l’esposa, de la filla, de la jove, de la parenta, de la companya de feina, de l’amiga de la infantesa; de l’amiga de sempre, de l’ocasional, de l’íntima, de la de conveniència; de la coneguda, de la veïna… Un nosaltres que, a l’arribada del fèretre, es va aplegar amb respecte al seu voltant. Les despulles de la difunta, amagades sota la intimitat d’una caixa de fusta, van començar a desfilar cap a l’altar. El seguici va anar-hi tot darrere i es va anar asseient als bancs de l’església segons un protocol no escrit.
La cerimònia va ser breu i emotiva. El sacerdot, sabedor que el grau d’adhesió a la seva confessió religiosa era variable i asimètric, va mirar de no carregar massa els neulers en la litúrgia. Havia preparat, amb els familiars més íntims de la difunta, un perfil de la seva trajectòria vital. Es va centrar a mirar d’oferir pautes de consol que ajudessin a viure el dol plegats i a invitar a enfortir el sentit de comunitat en aquell nosaltres que tenia al davant. Junts podrien mantenir el patrimoni d’amor i estimació que la difunta els hi deixava, i fer-lo perdurar en el temps. Per amor a tota aquella gent que tenia asseguda davant seu, va deixar de banda tot allò que pogués semblar esotèric o infantil, per oferir raonaments sòlids que servissin d’ajut en moments com aquell. De fet, Jesucrist era Déu i era home al mateix temps, es preocupava per totes les persones sense distinció. No hauria de fer ell el mateix?
Acabada la benedicció final, la porta principal de l’església es va obrir i tothom va anar sortint novament cap a la plaça. Ara, s’anaven configurant rotllanes més petites, diferents nosaltres, dins un únic nosaltres. La gent s’aplegava en funció de coneixences i afinitats. Qui més qui menys, es mostrava afectat per la situació. Uns comentaven l’homilia del mossèn. D’altres reflexionaven, més filosòficament i amb la mirada perduda, sobre el sentit de la vida i la importància del moment present. No mancava qui no s’estava de comentar banalitats i xafarderies. Ni tampoc qui s’estranyava que la cerimònia de comiat de la difunta hagués tingut aquest caire religiós. Ella no era pas de missa, hi afegien; és clar, que tothom creu en una cosa o altra i, en el fons, ves a saber, sentenciaven els més agosarats. Un grupet, molt proper al cotxe fúnebre, no podia evitar plorar, en silenci, sense raonar ni enraonar.
Mirat des del campanar, es veien allà baix a la plaça, com unes invisibles línies que distingien de tota la resta, el nosaltres que formaven els assistents al funeral. Hi havia una persona sense sostre que mirava si podia arreplegar algun ajut generós. Era només un ell. Hi havia les persones treballadores de la funerària que tenien cura que tot anés d’acord amb el que s’havia contractat. Eren elles i ells, aliens al dol i al dolor. També hi havia qui passava i traspassava per la plaça, tot anant a treballar o a comprar, totalment al marge de qui l’havia dinyat i de tot el trasbals que vivia aquell nosaltres aplegat al voltant d’un cos sense vida.
Quan a la plaça quedaven només aquelles poques persones més íntimes que acompanyarien la família al cementiri, es va sentir una remor de fons. No gaire lluny d’allà, a dos o tres carrers de distància, regnava la xerinola d’unes comparses de carnestoltes, disbauxa pagana abans de la Quaresma cristiana. Un altre grup, un nosaltres de celebració i tradició. La festa dels uns, ignorant del mal pas dels altres, aprofundia sense voler-ho el dolor d’aquell nosaltres trist, esquinçat per aquella prematura separació definitiva i gens desitjada.
En sentir aquell toc de timbals, aquells xiulets i tota aquella gatzara, el cercle d’aquell nosaltres es va recloure més sobre si mateix, el dolor va esdevenir més punyent encara i el sanglot va passar del tu al jo, fins a abraçar el nosaltres. Mentrestant, la boira s’anava aixecant i el sol treia el cap.
Si disposes de 7′ 38″ pots veure el vídeo amb la narració d’aquest capítol:
Mirades 