La sèrie IDENTITATS és un recorregut literari per les bombolles que habitem. Recorre tots els pronoms personals fins a construir un horitzó col·lectiu. Cada pronom és un relat on s’hi amaga una o més persones.
Vosaltres, aquells que no sou nosaltres. Bombolles i cercles de col·lectius separats per línies invisibles i massa reals.
La porta de la sala de plens encara era tancada. Nombroses persones s’anaven acumulant al replà del primer pis de l’Ajuntament i, a hores d’ara, la cua ja s’anava formant de manera espontània seguint els graons de l’escala. El ple extraordinari que estava a punt de començar havia aixecat polseguera i moltes expectatives. No era gens habitual una sessió plenària en un matí d’un dissabte de juliol. Feia molta calor, l’emergència per sequera planava com una llosa i la proposta de resolució de mesures extraordinàries per declarar la piscina municipal com a refugi climàtic era sobre la taula. Al poble, se’n parlava a tot arreu: a plaça, al casino, al bar, a les botigues, al carrer, a les cases… Com si es tractés d’un signe dels temps, no havien tardat gens a aparèixer els partidaris i els detractors. Un decret d’alcaldia, promogut amb intenció de resoldre el tema de forma àgil, ràpida i eficaç, havia actuat de combustible per a la polarització del tema.
La policia municipal començava a fer acte de presència amb cara de dubte. No sabien pas si cobrarien les hores extres i, en cas afirmatiu, desconeixien també com i quan rebrien la compensació. Dubtaven sobre el tipus d’actuació que se’ls hi demanava, les instruccions no havien estat precises i el dispositiu podia resultar insuficient per a resoldre adequadament una situació d’aldarulls o desordres públics. Mentrestant, les portes dels despatxos dels diversos grups municipals romanien tancades a pany i forrellat. Tots els grups havien matinat i estaven reunits des de primera hora del matí.
El debat per acordar una posició unitària en el si de cada grup polític era acalorat. El to de veu anava pujant, el termòmetre també. Tant se val a quina porta paressis l’orella, a totes elles les frases es conjugaven en la segona persona del plural. Més que solucions o propostes, a cadascuna de les reunions es buscaven acusacions contra un vosaltres esdevingut enemic, en lloc de company de consistori. L’única porta que restava silenciosa era la del grup més minoritari, on l’únic regidor estava reunit amb ell mateix.
A l’hora en punt tot es va desencallar sobtadament. Les portes es van obrir, la gent es va anar situant a l’espai de cadires assignat al públic, mentre les regidores i regidors anaven ocupant els seus escons. Una parella de la policia municipal es va situar discretament a la porta i el secretari municipal va seure al lloc habitual, davant per davant de l’alcaldessa. D’acord amb el que estava establert va començar aquell ple extraordinari, amb un únic punt a l’ordre del dia i, com és preceptiu en aquest tipus de convocatòria, sense precs ni preguntes. Tot això ho va fer palès el secretari afegint-hi les formalitats legals que sempre llegia i ningú escoltava.
Malauradament, tot va transcórrer segons el guió previst. En la primera intervenció, el cap de l’oposició va començar tot un reguitzell de retrets i acusacions adreçat a vosaltres, els de l’equip de govern. Vosaltres, no teniu cap programa de govern, aneu sempre improvisant, reaccioneu tard i malament, quan els problemes ja tenen una solució més difícil i més costosa. Vosaltres, en lloc de buscar complicitats establint un diàleg constructiu amb el principal partit de l’oposició, esteu instal·lats en l’enfrontament com a sistema de govern. Vosaltres, tot i saber la situació de sequera extrema en què ens trobem, heu amagat el cap sota l’ala, no heu tingut en compte el malestar que s’ha creat entre la població i ara, quan ja no hi ha res a fer, voleu un suport que no tindreu. Vosaltres, us amagueu de les vostres responsabilitats de govern i oculteu a tothom els casos de possibles corrupcions que us afecten.
Era el torn de l’equip de govern i va prendre la paraula la mateixa alcaldessa. Vosaltres, els de l’oposició, només sabeu criticar sense aportar cap proposta en benefici del poble i sense buscar el bé comú, sinó els vostres propis interessos electorals. Vosaltres, quan éreu al govern, no vàreu complir ni una sola de les promeses que havíeu fet durant la campanya electoral. Vosaltres, ens heu deixat la caixa buida, per una gestió nefasta dels recursos públics que han situat les arques de l’Ajuntament al llindar del col·lapse. Vosaltres, quan era el moment d’invertir en nous equipaments a la piscina, per tal de fer-la més sostenible i eficient, us vau estimar més gastar-vos els diners dels nostres conciutadans en l’obra faraònica de la plaça del mig. Vosaltres, goseu parlar de corrupció i valdria més que us mosseguéssiu la llengua.
Els grups minoritaris també hi van dir la seva. El registre de les seves intervencions no era gaire diferent. Retrets i culpes; a vosaltres, els del govern o a vosaltres, els de l’oposició. Uns atacaven als uns i d’altres ho feien als altres. No s’arribava a saber si algú estaria disposat a donar suport a algú. L’únic representant del grup més petit va ser el darrer a prendre la paraula. Per ser original, no se li va acudir res més que esmentar l’acomiadament de l’encarregat de la piscina – que era parent seu – i que s’havia produït tot just començada la temporada d’estiu.
Allò va ser el desencadenant d’un guirigall mai vist en aquella sala de plens. Veient la situació, i calculant que no tenia majoria per aprovar la seva proposta, l’alcaldessa va optar per deixar el tema damunt la taula i convocar un nou ple per dimarts vinent. Això encara va encendre més els ànims dels assistents i dels membres del consistori. La policia municipal convidava la gent a desallotjar la sala, mentre paraules grolleres voleiaven d’escó a escó.
I aquell cap de setmana tothom va parlar de vosaltres, els del govern; vosaltres, els de l’oposició; vosaltres, els polítics.
Si disposes de 7′ 54″ pots veure el vídeo amb la narració d’aquest capítol:
Mirades 