La sèrie IDENTITATS és un recorregut literari per les bombolles que habitem. Recorre tots els pronoms personals fins a construir un horitzó col·lectiu. Cada pronom és un relat on s’hi amaga una o més persones.
Ell viu en una bombolla que no és la teva ni la meva. No viu massa lluny, només prou per no relacionar-nos massa. Un cercle al costat dels altres.
Ara que no hi havia clients i l’amo havia anat al banc, calia aprofitar-ho. Es va fer un cafè en llet, va treure el tiquet, se’l va posar a la butxaca i va dipositar les monedes a la caixa. El torn d’esmorzars d’aquest dimecres havia estat una bogeria i necessitava una dosi extra de cafeïna per preparar-se per a la tongada dels dinars. Agafava la tassa amb les dues mans, com posseint-la, i assaboria amb delit cada glop.
Mentre s’imaginava que el cafè el reviscolava, anava rumiant que si no venia cap client i l’absència de l’amo s’allargava, podria donar una llambregada als apunts i estudiar una mica. S’havia matriculat a l’escola d’adults per preparar les proves d’accés a un cicle formatiu de grau superior. Anava a classe quan podia, la feina és la feina i els horaris… No es veia fent tota la vida de cambrer, li preocupava el seu futur; i a vegades, fins i tot, li feia una mica de basarda. Gairebé havia nascut aquí, però els seus orígens calia buscar-los al nord d’Àfrica, i això pesava sempre com una llosa damunt seu. També hi havia qui no s’estava de recordar-li ni que fos subtilment. El racisme està força mal vist en aquests indrets, però en la seva vida de cada dia palpava que era sempre un ell, mai arribava a ser un tu o un jo.
Sovint veia la seva vida com segmentada, dividida en compartiments estancs. Quan era en un d’aquests compartiments, sempre havia d’amagar coses d’algun altre si no volia tenir problemes. Per això havia anat configurant els seus propis refugis, els seus aixoplucs, allà on poder arrecerar-se de segons quines intempèries, per poder viure plenament la seva identitat sempre en construcció. La comunitat d’origen li oferia els lligams amb la seva cultura, la de la seva família i dels seus avantpassats. Certament, era una cultura que coneixia poc i estimava molt. No li resultava gens fàcil entendre certs costums i normes que tenien un origen religiós i que no compartia, però li semblava un peatge acceptable per no desvincular-se del tot dels seus orígens.
Buscava els apunts que tenia a la motxilla quan va entrar un client. ¡Buenos días! Saluda el client, amb innegable accent català. Bon dia! Respon ell. Amb el temps s’ha acostumat al fet que la gent se li adreci en castellà o només amb un senyal de la mà. El seu català és gairebé nadiu, tota la seva escolarització ha estat en català, el parla i l’escriu amb una correcció més que notable. En algunes èpoques de la seva vida, quan la construcció de la identitat i l’adolescència configuraven una barreja de mal pair, fins i tot s’atrevia a escriure versos en català. Escrits que encara conserva per si algun dia… Però tot això la gent ho ignorava, o senzillament no s’ho plantejava, el miraven només com un ell. Li porto el tallat a la taula, va dir.
Es veia forçat a navegar sempre per aigües indefinides. Per als d’aquí, era un de fora; per als del seu país, era massa d’aquí. Entre els homes era un estrany. Aquest era un dels seus refugis més íntims, el més secret i recòndit, aquell que calia amagar a tothom. La seva orientació sexual només era coneguda i compartida per una única persona, el seu company sentimental. Era català, s’estimaven d’amagat i només podien passar junts algunes estones, prenent sempre extremes precaucions per no ser vistos per ningú. Sabia del cert que la família i la seva comunitat d’origen, l’estigmatitzarien; fins i tot el rebutjarien. De moment transitaven entre el coratge i la covardia, no s’atrevien a provocar un daltabaix que pogués complicar encara més la vida d’ambdós. No hi ajudava gens la intolerància que no acaba de marxar ni amb aigua calenta, tampoc d’una societat com la catalana, titllada d’oberta, acollidora i moderna. El seu secret s’anava perllongant en el temps, mentre tot sovint deien que potser més endavant, quan la situació canviï o quan les circumstàncies siguin favorables. Ara com ara, el vent sempre bufava de sud.
L’amo del bar va entrar per la porta amb una carpeta sota el braç. Feia cara de pocs amics i va dirigir-li una mirada de desconfiança i reprovació. Mentre pensava si pesava més l’una o l’altra; o si la mirada era, en el fons, la de sempre, va sentir la veu estrident que l’apressava a començar a preparar les taules pels dinars. Era massa aviat, tots dos sabien que encara entrarien clients per prendre un cafè o una cervesa i llavors, algunes taules s’haurien de tornar a desparar. Tant se val, el cas és no permetre cap moment de descans o de relaxació, allà s’hi anava a treballar i prou. En aquell moment, es va sentir més lliure que mai i va obeir com si fos un esclau. En un tres i no res les taules estaven parades.
Darrere la barra, mentre rentava i eixugava tasses i gots, va desfermar de nou els seus pensaments obrint-los a aquells espais que el feien sentir més cofoi, més ell mateix. Aquells llocs on continuava essent ell, però tot plegat l’apropava a un cert nosaltres en construcció. I ja s’hi veia. Quan acabés el torn podria anar a l’escola d’adults i miraria de recuperar les classes que els horaris sense hora li havien fet perdre. Els seus companys de classe eren nois i noies, no parlaven mai si d’aquí o d’allà, hi havia de tot; i s’ajudaven sempre perquè, qui més qui menys, portava les seves pròpies motxilles de precarietat i incertesa. La solidaritat i la germanor els aplegava en aquell espai amable on les distàncies entre les persones, també amb professores i professors, s’escurçaven fins a gairebé desaparèixer.
En sortir de classe aniria a l’assaig dels castellers del barri, allà sí que les distàncies desapareixien del tot. Una bona amiga l’havia convidat a anar a veure una actuació a plaça, ara feia quatre anys, i no va tardar gens a apuntar-s’hi. Ara, formava part del tronc del castell, a la línia de quarts. Estimava aquesta tradició que l’ajudava a sentir-se profundament arrelat a la terra on vivia, fermament plantat de peus a terra. Era la seva contribució a construir quelcom que s’enlaira cap al cel, blau i obert, aquella volta que abraça tota la terra. La colla era absolutament intercultural i la vida castellera cohesionava en una sola pinya les moltes diversitats que, massa sovint en barris i ciutats, vivien una al costat de l’altra sense conviure. Sovint donava gràcies, no sabia ben bé a quin déu, per haver trobat aquest espai on tan acollit i respectat es trobava.
Encara va pensar que, abans d’anar-se’n cap a casa, on els pares i les germanes l’esperarien per sopar, passaria pel casal a recollir l’estelada que s’havia deixat el dia de l’assemblea general. No podia posar-la al balcó, la seva família no ho volia, però la necessitava per a la concentració de demà per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Sentir-se agraït per totes les oportunitats que, malgrat tot, li atorgava el país d’acollida, passava per un sentiment a favor de la independència de Catalunya, que no havia pogut, ni volgut reprimir mai. Participava gairebé sempre en manifestacions i concentracions, però des que la repressió s’havia fet més palesa arran dels fets del 2017, el seu sentiment i la seva lluita, s’havien vist enfortits i refermats.
Va acabar el torn de feina. Caminant per la vorera, era ben conscient de ser només un ell.
Si disposes de 10′ 33″ pots veure el vídeo amb la narració d’aquest capítol:
Mirades 