La sèrie IDENTITATS és un recorregut literari per les bombolles que habitem. Recorre tots els pronoms personals fins a construir un horitzó col·lectiu. Cada pronom és un relat on s’hi amaga una o més persones.
Elles, parlar en femení; sinònim, malauradament, de cercles més incompresos, més desconeguts, més invisibilitzats.
No tenien dia. Tampoc tenien papers. De fet, no existien, eren il·legals. Persones il·legals, un oxímoron només comprensible per a les mentalitats burocratitzades d’una societat malalta de por. No tenien papers, tampoc tenien cap altra cosa. Només tenien un mirall on verificar la seva existència i el seu cos per sobreviure. Elles, eren cinc dones. Només eren elles, desconegudes, invisibles per a la majoria, gairebé sense nom. El seu color de pell anava de la negror intensa i brillant, a la blancor nívia i malaltissa. El seu somriure era sempre trist. Els seus cabells eren curts, llargs, rinxolats, estirats, rossos, negres, blancs, com una senyera sense pàtria. Els seus ulls sense llàgrimes traspuaven una barreja de por, agraïment i neguit. Els seus cossos parlaven de dignitat maltractada i de precarietat extrema.
Vivien permanentment instal·lades en un dia sense nom, hores sense temps, mesos sense horitzó. Totes cinc s’havien conegut a l’organització sense ànim de lucre que les acollia, els hi procurava un sostre on dormir, un lloc on estar-se i uns mínims vitals de subsistència. Tot i la seva diversitat de procedències, de cultures, de religions, d’edat i d’orientació sexual, havien establert un vincle que es balancejava entre l’amistat i la germanor. Parlaven del passat i del present. El seu univers es reduïa a un ara incert. El seu patrimoni era ric en pèrdues. De nit, quan la foscor obre l’aixeta de les confidències; ara l’una, ara l’altra, revifaven la flama d’aquell foc de patiment viscut que portaven ben endins de l’ànima.
Avui, al capvespre d’un nou dia com qualsevol altre, les paraules d’aquella dona jove que semblava gran, s’anaven dipositant al bell mig de la xarxa de complicitats que havien anat teixint. Des d’allí, aquella esquinçadora història anava encongint els cors i enfosquin els ulls. Quan a fora va ser fosc del tot, les paraules van callar, i el silenci va començar a parlar d’un passat sense futur que marcava cadascuna d’aquelles vides amb el ferro roent de la barbàrie.
Les paraules havien anat fluint sense emocions ni sentiments. La mirada perduda de la dona jove que semblava gran, no va deixar anar ni una sola llàgrima. La seva era una vida sense vida, una tela estripada i apedaçada matusserament. Escàpola d’un país d’homes salvatges que s’emparen en el fonamentalisme d’una religió que s’han fet a mida per sotmetre, humiliar, vexar i esclavitzar les dones. Carn de canó per a les màfies organitzades, traficants de dignitats ferides. Observadora de la mort en aquell cementiri de mar blava. Mare sense filla, endolada enmig del sepulcre d’aquella Mediterrània traïdora. Rebutjada, negociada com una mercaderia no desitjada, per autoritats inhumanes, intolerants i immorals. Esposa sense marit, vídua sense ser-ho, cercadora incansable d’exiliats entre reixes. Violada en el cos, vexada la seva humanitat, maltractada la seva feminitat. Furtiva en una societat hipòcrita que es vanta de solidària i acollidora, mentre aparta la mirada per no veure el racisme, l’exclusió i la discriminació. Una vida apallissada i denigrada, gairebé morta, que malda per oxigenar la seva dignitat en aquell centre d’acollida on, altres vides de dones bastonejades són ara el seu suport, el ferro roent on aferrar-se per sobreviure.
Elles, no eren ningú. Qui no existeix no té drets. Tres d’elles sospitaven que alguns parents seus podrien trobar-se reclosos en un centre d’internament de la ciutat. Una presó per a innocents. Un lloc on tancar aquells que només han comès el delicte de ser estrangers. Un espai reclòs per a qui ha fugit de la guerra, de la persecució per motius polítics, de la fam, dels estralls del canvi climàtic, de la injustícia o d’alguna de les modalitats de barbàrie que els suposadament humans anem reproduint al llarg de la història. Fugitius sense papers, aquest és el seu delicte. Elles, sense drets, tampoc podien visitar-los sense córrer el risc de ser detingudes i deportades. Per això, s’havien decidit a demanar a una persona representant de l’organització solidària que tenia cura d’elles, si podia fer-ho en el seu lloc. Els tràmits, arma llancívola per dissuadir les voluntats més fèrries, havien sigut feixucs i plens d’entrebancs absurds i incomprensibles. Finalment, però, en aquell dia sense data, seria possible la visita.
Elles, s’esperarien en una cafeteria propera. Una cafeteria de confiança on, discretament i mirant de no cridar massa l’atenció, podrien passar més o menys desapercebudes. La noia més jove de la colla els havia promès que els hi pagaria un cafè a cadascuna. Disposava d’alguns euros que no va voler explicar com els havia aconseguit. Entre elles els secrets no eren habituals, però hi havia coses que feien menys mal recloses durant un temps en la intimitat de l’enigma. Fos com fos, per una estona, farien el paper d’amigues que s’han trobat per fer petar la xerrada, tot prenent un cafè. El rau-rau interior havia de quedar soterrat, el neguit de saber si haurien trobat algun familiar, amic o company, restaria amagat darrere cinc somriures tristos.
Elles, actrius improvisades de vides estripades, esperarien sense confiança.
Si disposes de 7′ 58″ pots veure el vídeo amb la narració d’aquest capítol:
Mirades 