Copsar l’atenció, el gran negoci d’un món frenètic. Alentir el pas per poder deturar la mirada sobre els detalls. Tornar-hi, una vegada i una altra.
Paul Auster, l’escriptor recentment desaparegut, va publicar a les acaballes del segle passat un breu relat titulat “El conte de Nadal de l’Auggie Wren”. En aquest conte, el narrador de la història, fumador empedreït, acaba per familiaritzar-se amb el venedor de l’estanc, l’Auggie. Llavors, un dia, l’Auggie el convida a casa seva per ensenyar-li una col·lecció de fotografies. La sorpresa és majúscula. L’hoste recorda: “Totes les fotografies eren iguals. Tot el projecte era un atordidor atac de repetició, el mateix carrer i els mateixos edificis una vegada i una altra, un implacable deliri d’imatges redundants”. En efecte, cada matí durant dotze anys, l’Auggie s’havia palplantat a la mateixa cantonada i havia fotografiat la mateixa vista. Davant de l’estupefacció del convidat, l’Auggie s’hi adreça així: “Vas massa de pressa. Si no vas a poc a poc és impossible que ho entenguis”.
Tot seguit, el narrador reconeix que l’Auggie té raó. Que cal prendre’s el temps per mirar, si és que es vol veure alguna cosa. Reconeix que quan va tornar a agafar l’àlbum i es va obligar a anar més lentament, va ser capaç de fixar-se en els detalls, en els canvis de temps, els canvis d’angle, de detectar subtils diferències en el trànsit, de preveure el ritme dels diferents dies. Explica com a poc a poc va “començar a reconèixer les cares de la gent que hi havia en segon pla, dels vianants de camí cap a la feina, la mateixa gent en el mateix lloc cada matí, vivint un instant de la vida dins el camp que abraçava la càmera de l’Auggie”. No és cap descobriment que si anem a poc a poc, si ens aturem a mirar les coses acuradament, som capaços de percebre més detalls i, per tant, la nostra mirada s’enriqueix i assoleix una major profunditat. Però el que resulta veritablement interessant d’aquesta història, és que l’atenció que l’Auggie havia posat en aquella cantonada, era una manera de pensar la vida, el seu curs, els seus ritmes i la seva irreversibilitat. I és així com l’atenció pot esdevenir reflexió.
És una història que crida poderosament l’atenció enmig de la societat actual, empesa a transitar de pressa i corrents per la superfície de les coses. La cultura digital i els interessos del mercat es barallen per aconseguir la nostra atenció. Llavors, ens fixem un moment en això, i al moment següent en allò, i a continuació en allò altre. Vivim en una sobredosi d’atencions fugisseres, que ens porten a un extraordinari dèficit de reflexió i de narració. Estem perdent la capacitat de copsar els detalls, d’entrellucar el rerefons de les coses que ens passen. Això comporta una greu limitació, ens impedeix trobar sentit a les coses i a la vida. Correm sense saber a on anem, ni per què anem de corcoll sense voler-ho.
Una de les coses que ens ajudaria a recuperar la capacitat de viure amb sentit, és la de canviar la línia per l’espiral. És a dir, deixar de córrer per una línia que marca una cursa sense meta, i començar a caminar per una espiral que, a mesura que es va eixamplant per obrir nous horitzons, va retornant una vegada i una altra als mateixos paisatges, a les mateixes situacions, a les mateixes fotografies, sempre iguals i sempre diferents. El món actual menysté la repetició, exigeix sempre coses noves i immediates. No som prou conscients, però, que vivim instal·lats en la repetició. Mengem cada dia, dormim cada dia, passem pels mateixos carrers cada dia, repetim paraules cada dia, saludem a les mateixes persones cada dia… La repetició de moltes teules configura el teulat que ens aixopluga. La repetició pot ajudar-nos a alentir el pas, per entrar cada vegada en aquella mateixa realitat com si fos nova, amb els ulls ben atents a descobrir-hi la novetat de l’ara i aquí. Us heu preguntat mai per què moltes pregàries són repetitives? Potser perquè volen ajudar-nos a posar tota la nostra atenció en aquelles paraules que repetim, fins a trobar-hi matisos i coloracions noves i diferents cada vegada. Un exercici que hauria de permetre’ns submergir-nos cada cop a més profunditat, en aquelles aigües del misteri que qualsevol mena de pregària intenta explorar.
Si com l’Auggie del conte, fóssim capaços de convertir això en una manera d’entendre la vida, el nostre deambular esmaperdut seria substituït per una comprensió cada cop més fonda dels fets, aparentment banals, que configuren la nostra quotidianitat; és a dir, la nostra vida. Repetir no és avorrit, alentir el pas no ens farà perdre oportunitats, aturar la mirada amb atenció sobre un fet no ens impedirà de veure’n d’altres. La vida es troba concentrada en el moment que passa i si ens despistem no entenem res.
I si només disposes de 7′ 21″ també pots escoltar-ho en format pòdcast:
Mirades 