Acidesa

No vull pas parlar de l’acidesa pròpia dels àpats abundosos d’aquestes recents festes nadalenques, sinó d’un altre tipus d’acidesa, més corrosiva. Darrerament haureu pogut observar dues piulades meves a Twiter, referides al nou President del govern d’Espanya, amb un to inusualment àcid i fins i tot, llegint amb atenció, corrosiu. En demano per endavant disculpes a aquells que es puguin haver sentit molestos pel to i per la direcció dels comentaris. Sóc ben conscient de que totes les opcions polítiques són necessàries en la recerca del bé comú, sempre; però ara més que mai. D’altra banda quan una opció política rep el suport majoritari dels electors, cal tenir-li tot el respecte, tot i no compartir les seves propostes.

Per què doncs emprar aquest to tant àcid? Mireu, a la democràcia cal servir-la, però un no se’n pot servir, ni que tingui una clara majoria absoluta com és el cas. Els temps que corren son molt difícils per a molta gent, arreu de l’estat espanyol. Puc estar equivocant com és obvi, però això no treu el meu gran convenciment de que el que necessitem no són majories absolutes, sinó lideratges; no són infalibilitats, sinó diàleg; no calen imposicions, sinó igualtats. El nou President del govern espanyol ho és perquè ha vençut en el joc democràtic, però no ha convençut, i continua sense fer-ho. Espanya necessita clarament un rumb, no amagar més el cap sota l’ala i encarar la situació amb realisme i sense eufemismes. Però això no es pot aconseguir amb imposicions, amagant-se i amb fets consumats. Cal un lideratge, però un lideratge del tipus que he anomenat en més d’una ocasió col·lectiu. Un lideratge que inclogui i no exclogui, que demani i no imposi, que comparteixi dubtes i no pretengui tenir totes les respostes. Un lideratge que passa per parlar, explicar, convèncer, dialogar en un pla d’absoluta igualtat, tenir generositat d’admetre altres plantejaments, escoltar molt i bé, posar-se a la pell de l’altre abans de decidir, donar confiança, ser humil, repartir ànims, injectar optimisme, …

Perdoneu-me si vaig errat, però això no ho veig per enlloc. I em preocupa, i molt. Perquè ens hi va el present, ens hi va el futur, sobretot dels nostres fills. Hi ha generacions, de gent treballadora i de bona voluntat, que hem lluitat en temps molt difícils per aconseguir el poc que tenim, personalment i com a país, i ara tot pot ser inútil, tot es pot fondre com el sucre a la tassa del cafè, per un joc polític interessat i prepotent. Per això aquest to tant àcid, si voleu, inadequadament àcid.