Cada llengua, per molt minoritària que sigui, és una riquesa per a la humanitat. Protegir-la és un deure; perseguir-la, un crim.
Vaig començar a fer classes en català – posant-me d’acord amb l’alumnat – quan el dictador encara bellugava. He estat i soc un ferm defensor del model d’immersió lingüística. Les llengües minoritàries, com la meva, necessiten un biaix positiu a favor seu si no volen córrer el risc de desaparèixer. Quan una llengua mor, la humanitat perd una mirada sobre la realitat. El món s’empobreix, es veu obligat a prescindir d’una visió de les coses que, juntament amb moltes altres, hauria de permetre superar els grans reptes de la humanitat, sense imposicions de majories prepotents. Sense colonialismes.
Per això considero que cal fer mans i mànigues per tal que cap llengua mori. Les grans llengües, com el castellà o l’anglès, no han de patir per la seva supervivència. Envaeixen per inèrcia cada racó de la cultura, dels mitjans de comunicació, de les plataformes digitals, dels jocs i videojocs. Cada llamborda de la vorera és capaç d’expressar-se en aquestes llengües dominants. Reforçar, no només l’aprenentatge, sinó també l’ús social i normalitzat d’una llengua minoritària com el català, no va contra ningú, no posa en risc cap de les grans llengües. És un acte de justícia envers les persones, moltes o poques, que pensem, cantem, parlem, preguem i somiem en català; o en qualsevol altra llengua minoritària o minoritzada.
Hi ha referents en el món de la cultura, de l’esport o de l’activisme social que s’esforcen per poder-se expressar en la llengua del lloc on viuen. Ningú els hi obliga, és molta la gent que els hi agraeix. Jo mateix en soc un d’ells. Perquè això va de llibertat, cadascú s’ha de poder expressar amb la seva llengua sense demanar permís. I quan un poble, una nació, té una llengua pròpia, és un acte de respecte i de reconeixement, adquirir la capacitat per expressar-se en la llengua del lloc que t’acull. De fet, la gent del lloc té tot el dret de viure plenament immers en la seva llengua pròpia.
M’agradaria, però, fer alguna consideració sobre la immersió. Només un matís que, segons el meu parer, pot tenir la seva importància. La immersió no pot respondre a un concepte tancat. Em llenço a la piscina i em mullo de cap a peus. I quan surto? Vaig a l’escola i parlo en català amb tothom dins de les quatre parets de l’aula. I quan surto? Crec que la immersió ha de tenir un cert grau de porositat i un fort component relacional. És creant vincles amb les famílies, amb el barri, amb les empreses, amb les associacions, amb les entitats… que la immersió traspassa les tanques de l’escola i pot cercar complicitats per naturalitzar l’ús social de la llengua pròpia del lloc. Per salvar la llengua, és evident que no n’hi ha prou amb submergir-s’hi (a vegades a mitges) dins de l’aula. I tampoc es pot imposar de cap manera que no sigui fruit de la relació, del contacte, de la col·laboració, de treballar plegats, de la complicitat.
L’aprenentatge del català a les escoles durant el postfranquisme va començar al Baix Llobregat. Va ser una demanda de persones vingudes dels altres pobles d’Espanya i que volien que els seus fills poguessin expressar-se en la llengua del lloc que els acollia. Ningú imposava res, ningú obligava a res. Era un fet natural d’estima per la cultura d’acollida, sense haver de renunciar de cap manera a la pròpia. Va ser un fet que honora en gran manera aquelles persones treballadores, que arribaven a un lloc per reconstruir la seva vida, buscant millors oportunitats per a elles i per als seus fills i filles. Era l’agraïment d’un anhel col·lectiu de llibertat. Sense recuperar aquesta mena de complicitats, sense recosir aquests tipus de vincles, serà molt difícil que el català no acabi morint d’inanició.
És veritat que això ara és molt més difícil que a les acaballes del segle passat. És més complex perquè la pluralitat de la societat catalana s’ha multiplicat extraordinàriament. La immersió lingüística és ara més imprescindible que mai, però ha de construir ponts. Ha d’obrir camins d’anada i tornada, amb una gran diversitat de llengües i cultures. Com sempre, amb les més minoritàries o llunyanes, resulta relativament fàcil. En canvi, amb aquelles més properes i dominants, és més difícil, però no impossible. I sí, també es fa més feixuc pel retrocés democràtic que pateix el món i del que la península Ibèrica no se n’escapa gens. I això, mentre la democràcia resisteixi, té un antídot cada cop que se’ns crida a les urnes. Cap vot cap aquells posicionaments que són intolerants, bel·ligerants, violents o, simplement imperialistes, amb la diversitat i les minories, de la mena que siguin. I si la democràcia acaba de caure… ja seran figues d’un altre paner.
Sigui quin sigui el context a què ens acabem enfrontant, sempre podem militar a les files de la immersió integral. Perquè, de fet, la immersió hauria d’abraçar tots els racons del territori que té una llengua pròpia. Ningú ens hauria de prohibir mai, en cap circumstància, de parlar la nostra llengua. No és un fet de supèrbia, tampoc ho és d’animadversió envers ningú. És un dret fonamental.
Mirades 