Temps de solidaritat


Ara que a Girona s’ha acabat el “temps de flors”, continua sent temps de solidaritat. L’altre dia em van proposar de fer una modesta col·laboració en un acte de sensibilització en relació al tema de la pobresa i la necessitat de solidaritat, que es farà demà dissabte a la ciutat de Girona. Allà hi serà el meu insignificant gra de sorra.

Aquest cap de setmana la Marató de TV3 ens farà palesa la situació de pobresa en que molts infants, famílies i persones del nostre país, viuen. És l’expressió mediàtica d’aquest temps de solidaritat. Tot s’hi val. Tots els ajuts, totes les col·laboracions han de ser benvingudes. Però en aquesta meva reflexió d’avui, voldria posar de manifest aquella solidaritat que és fruit de tants petits actes, anònims i insignificants, que acaben construint una espesa xarxa de relacions de generositat, d’entrega i de donació. Més d’un cop he dit i repetit que si el món del voluntariat i la gratuïtat, de cop, per un mal averany, deixés d’existir, el món quedaria paralitzat a l’instant. Són tantes i tan grans les coses que es fan gratuïtament pels altres, que … no tenen preu.

Davant l’allau de desencís. Davant l’allau d’indignació per totes les situacions que són profundament injustes. Davant l’allau de mesures per protegir només determinats interessos, davant tants allaus que s’ho emporten tot per davant, és necessari lloar, posar en relleu, donar-li el primer lloc d’un pòdium imaginari, a tantes mans que estrenyen altres mans als hospitals. Tantes boques d’infants que fan àpats decents envoltants de monitors. Tantes persones grans que troben en algú que els escolta el seu únic consol. Tantes persones que troben aixopluc en la generositat d’un desconegut. Tantes famílies que, calladament i sense fresa, privant-se del que cal, poden donar suport a d’altres familiars que ni tan sols això poden fer. Tants joves que només troben suport i orientació, en les paraules d’aquells que els volen escoltar. Tantes persones que ensenyen a llegir, a parlar l’idioma, a cantar, a … viure i a riure, a persones vingudes de fora, desarrelades de la seva cultura i de la seva gent, que intenten sobreviure en un món desconegut.

És hora de donar-se les mans, no per fer un tracte, sinó per expressar-se quelcom molt més important, l’amor, la comprensió i la solidaritat. Si en lloc d’haver estat impregnats per una cultura del tenir, ens haguéssim deixat amarar d’una cultura de la solidaritat, ens trobaríem en la situació que estem ara? Val la pena continuar creient que en el consum hi tornarem a trobar una falsa felicitat?

Per això, ara és hora d’estar a peu de carrer. De trobar-se i de trobar-nos. De teixir relacions fraternes. D’estar junts. De trobar camins per a tots. De difondre, amb la vida senzilla de cada dia, la cultura de la solidaritat. Aquella que pot portar-nos, sense fresa, a anar sortint del túnel.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s