La cremallera


La cremallera

(breu conte d’un estoig) – reflexions en un canvi d’etapa

CremalleraLa cremallera està bé, però s’encalla. Costa de tancar i obrir perquè el teixit que la subjecta comença a estar esfilagarsat. L’estoig fa anys que fa el seu servei i comença a evidenciar les nafres pròpies del temps. La cremallera està bé. Costa que tanqui i obri. De què serveix una cremallera si no pot tancar ni obrir? Però la cremallera està bé…

Apedaçar potser seria una opció. On és l’apedaçador capaç d’apedaçar un estoig? La moda no recomana reparar. El mercat infiltra un mecanisme de llençar i comprar. En diuen, renovar. Però la cremallera està bé. És ben veritat que l’estoig, al marge de l’esfilagarsada del teixit, necessitaria un rentat de cara. Les estretors dins la bossa, masegat per llibres i carpetes. El contacte amb superfícies de taules no massa polides. Els viatges a mans d’unes mans, a vegades suades, d’altres crispades i en ocasions manyagues. Tot plegat l’hi confereixen aquell caire entre vell i savi, entre rònec i anyenc . Les cicatrius apareixen com el testimoni mut de ferides que van ser. Senyals de vells combats lliurats, a vegades guanyats i d’altres perduts. Signes inequívocs dels embats propis de la vida d’un estoig.

La cremallera però, està bé. L’hi costa tancar i obrir. Tancada, inutilitzaria l’estoig. Oberta, ja no serveix per contenir, només per acollir. Restant sempre oberta, la cremallera – que encara està bé – ofereix l’oportunitat de transformar l’estoig en un espai d’acollida de tot allò que s’hi vulgui dipositar. Llavors, l’estoig esfilagarsat, deixarà de ser un estoig. Perdrà la seva identitat. Esdevindrà una altra cosa. Tindrà una altra funció. Ben segur trobarà a faltar el pessigolleig a la panxa que retoladors, llapis i bolígrafs l’hi procuraven. L’hi mancaran aquelles llargues estones quan, immòbil al cim Florsd’una taula polsosa, contemplava aquells rostres adolescents que l’aguaitaven entre la por i la trapelleria.

Ara, potser farcit de flors o de taps de plàstic, ves a saber; contemplarà altres rostres i tornarà a sentir pessigolleigs diferents, fins ara desconeguts. Aquella cremallera, que encara està bé, restarà sempre més oberta. Segura de no fer la seva funció i alhora convençuda de les possibilitats que ofereix. La seva pèrdua permet a l’estoig una vida més llarga. La seva triada immobilitat obre les portes a noves experiències, impensables per a un pobre i atrotinat estoig. Aquesta voràgine d’acció en la més absoluta inacció, mantindrà la cremallera – que encara està bé – ancorada en aquell únic moment que existeix: el present.

Francesc Brunés (Juny de 2015)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: