Tenir un projecte és com tenir un tresor. Bé, més o menys. Tenir un projecte acostuma a ser sinònim de tenir il·lusió. Un projecte és una cosa que esperona, que motiva, que ens mou a fer alguna cosa. Tenir un projecte és tenir un relat, una història, un fil conductor que dóna sentit a les coses i les encarrila en una direcció determinada. Tenir un projecte va associat a la vida mateixa.
Un projecte ens exigeix, en el seu disseny, la reflexió i la introspecció. Ens demana complicitat, col·laboració, cooperació i treball en equip en el seu desenvolupament. Qualsevol projecte, encara que sigui personal, implicarà necessàriament a d’altres persones. Tret que siguem Robinson Crusoe, és clar. Treballar per fer realitat un projecte serà sempre un joc ben trenat de relacions que haurem d’establir, de lligams que haurem de crear, d’idees i persones que caldrà coordinar. Un projecte serà com una aventura vital amb tots els seus components relacionals. Tot un degoter d’incerteses i inseguretats. Una veritable font d’esperances i anhels.
Un projecte de vida. Un projecte social. Un projecte emprenedor. Un projecte polític. Un projecte solidari. Un projecte… La vida a la recerca de sentit. Un mar de dubtes que cerquen respostes. Una riuada desfermada que busca rierols on expressar el sentit del seu ímpetu. Pensaments que demanen fets. Somnis que volen transformar-se en realitat i alhora transformar-la. Intencions que volen deixar de ser-ho. La vida mateixa que demana obrir-se pas en el fangar de la quotidianitat.
Un projecte és gairebé un tresor. Però no hi ha res exempt de riscos, de perills que poden malmenar la seva bondat. Tampoc el projecte se n’escapa. Un projecte només és bo si deixa de ser-ho. El gran risc que córrer un projecte és, precisament, el de ser-ho eternament. Un projecte exigeix també compromís i acció. Esforç i recursos per fer-lo realitat. L’excel·lència de la seva bondat, la trobarem en la seva mort. Quan allò que volíem, ha esdevingut allò que és. Quan, encara que sigui a empentes i rodolons, amb esgarrinxades i ferides, contemplem satisfets la seva realització.
El projecte té un potent enemic: la comoditat. Des del sofà només es transforma
l’encoixinat on reposem. Des de la zona de confort els projectes s’avorten espontàniament. La vida és més que un lloc i un espai. La vida és transformació. Renunciar als projectes és, en un cert sentit, com renunciar a la vida. Ens recorda Kavafis en el seu ‘Viatge a Ítaca’: “I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes”. L’acabament d’un projecte és el començament d’un de nou. Com cada nit ens porta un nou dia i cada jorn ens mena cap a la nit, tanmateix cada realització porta una nova il·lusió, un nou repte. Cada èxit ens apropa al risc del fracàs. Cada decepció ens mena envers la recerca d’un nou cim a assolir.
La vida és una aventura. Un enorme i meravellós projecte. Transcorre entre pujades i baixades, cims i valls, errors i encerts, fracassos i èxits. Mai en una monotonia endormiscada i indiferent. La vida són salts, sovint en el buit. La vida és una cursa de projecte en projecte, de fita a fita, de somni en somni, d’utopia en utopia, de necessitat en necessitat. Trobar-ne l’amagat fil que relliga per sota aquest tapís, és el gran projecte de la vida.
By @fbrunes
Mirades 