El temps passa. Es fa pesat i, a vegades, sembla etern. Les brases, cada cop més esmorteïdes, van quedant somortes sota les cendres. I el temps persisteix. I els temps, aquells que vindran, fan més ombra que claror. Cal una bona sacsejada per mirar de revifar allò que no té vigor. Les brases, cada cop més febles, amenacen d’apagar-se definitivament…
Bufar, acceleraria la mort. No fer res, esdevé una sentència. Retirar curosament la cendra, pur entreteniment. Només nous branquillons, llenya nova, pot aportar la vitalitat que necessita un foc que, hores d’ara, sembla més mort que viu. Quin mal son!
A vegades, els somnis són fills de la realitat. Uns fills malcriats que fan el que volen sense cap possibilitat d’orientar-los o conduir-los. Com cavalls desbocats esperonen la nostra imaginació, provocant angoixes o falses il·lusions. Però són fills de la realitat, aquella que, quan ens despertem, ens espera a la capçalera del llit.
I amb els ulls esbatanats, podem adonar-nos, més sovint del que ens pensem, que entre els fills i l mare, només hi ha un tènue fil, gairebé invisible.
Fa massa temps que els malsons, també ens esperen pacients, dia rere dia, matinada rere matinada, al capçal del llit. I per passar del malson a la realitat només ens cal una guspira que origini el gran foc que ens cal. Perquè sí, ho necessitem tot, ho volem tot. I ho tenim! La llenya nova, els branquillons que ens calen, hi són. Potser són allà fora, a la intempèrie. Només cal apropar-los al foc, fer-los eixugar, assecar i… finalment incorporar-los al precari foc, per revifar-lo, per renovar-lo, per fer-lo nou.
Tot inclòs, certament. Amb el caliu que hi ha, farem foc nou. Un foc capaç de donar escalf a la llarga crisi, preparat per fer-ho també en aquelles que amenacen de venir. Potser per encendre’l només ens calia una guspira…
A prop de l'Onyar 
Molt bo Francesc. Qualitat literària i reflexió
Gràcies Àngel! M’ha agradat molt el teu article sobre la vacunació de les persones sense sostre.